Falciots barcelonins i primaverals

De bat a bat obrires.

Aleshores, un esbart de falciots als llavis,

te vaig embolicar d'una glopada…

Aquest contacte, (Guillem d'Efak)

Debes saber que entonces,

quiero decir, ahora,

volvían cada año los vencejos

y este viejo Madrid era ya viejo

con sus ciegas veletas y sus jardines muertos…
Nada, (Andrés Trapiello)

Nuestro hidrógeno es tiempo y es dolor,

dos sustancias que nunca hallará un físico.

Nuestro helio es la estrella fugaz de los deseos

y ese vencejo gris que ahora pasa.

Hidrógeno, (Eduardo Jordá)

Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s'omple
molt lentament el càntir de la tarda. ..
Estimada Marta, (Martí i Pol)

No sé si caldria escriure sobre els falciots, he començat a buscar i ja hi ha un munt de webs i de blogs, en català i castellà, que apleguen informacions i evocacions sobre aquestes aus, tan característiques del mes d'abril i del bon temps, urbà i rural. De tota manera, insistiré en el tema, malgrat repeteixi el que, ben segur, ha explicat molta gent molt millor que jo. Els falciots, com ja sabeu i podeu percebre, arriben a mitjans d'abril; de sobte, un matí, et despertes amb el silenci esberlat pels seus xiscles, guaites el cel, i, són allà, movent-se sempre, disciplinats, però també una mica caòtics.

Quan jo era petita, de tot en dèiem orenetes. Els falciots eren, de fet, les orenetes barcelonines. La meva mare ens deia, un dia, contenta: ja he vist una oreneta, i això volia dir que ja havia arribat el bon temps, que els dies eren més llargs, que l’aire portava una mena d’olor de flors, encara feble. Però, de fet, el que havia vist era els falciots que poblaven i poblen el cel del meu barri, a tocar de Montjuïc. No vaig aprendre el seu nom veritable fins que no vaig ser més gran, i tampoc associava el seu nom al castellà vencejos, relacionat amb textos llegits, però no pas viscuts. Crec que en algun lloc, en castellà, els anomenen també com arrejaques, que deu venir de l'àrab.

Un dia, fa molts anys. en va caure un al safareig de casa, al celobert. Feia una mica d'angúnia, amb aquells ulls esbatanats i les seves potes, curtes i maldestres. Crèiem que estava malalt, però ara sé que no, la meva mare el va agafar, a mi em feia por, i el va llençar cap a l'espai exterior, i va volar perfectament. Suposo que era jovenet i es devia haver desorientat. No és freqüent poder-los veure de prop. Jo crec que saben que no els trobem tan bonics com les orenetes, prejudicis estètics, de fet, i per això s'estimen més volar lluny de nosaltres, amb el seu perfil inconfusible, de petita falç en moviment.

Sagarra, en aquest magnífic llibret que és Els ocells amics, els titlla de lletjos i poc graciosos, també. De fet, per comparació amb l’oreneta, que a més, se’ns acosta sense temor, i per als nostres gustos convencionals, la comparació té el seu sentit. També tenim l’oreneta cuablanca, que, malgrat no ser tan estilitzada com l’altra, té aquella panxeta blanca i ha esdevingut una mena d’icona decorativa de murals primaverals escolars. Sobre els falciots, és possible que el seu nom, en català i castellà, tingui, de fet, una semblança arcaica, perquè sembla que en castellà el mot ve d'oncejo, relacionat amb hoz. En això de les etimologies, però, s'ha d'anar amb compte, perquè fins i tot els experts han relliscat sovint en interpretar les paraules, vives, que al llarg del temps apleguen uns significats i en refusen d'altres. He buscat a l'Alcover-Moll en línia i no recull falciot sinó falziot, falzia, però en canvi el de la GEC no compta amb el mot amb zeta, i recull falcillot, i també magall, que és, com la falç, una eina camperola. El ballester, nom molt bonic, és semblant al falciot, però més gran i menys freqüent a la ciutat. Molts ocells han rebut noms relacionats amb eines, com aquell tan bonic de bec d’alena.
Un company de feina de L'Hospitalet de Llobregat, Jesús Chivite, excel·lent professional, expert en moltes coses, com ara la natura, la informàtica i l'elaboració d'un excel·lent patxaran amb aranyons collits personalment, va elaborar fa temps una magnífica eina de treball, Els ocells del pati, en català i castellà, que mostra els ocells més freqüents als patis de les escoles i ensenya moltes coses sobre ells, tan científiques com literàries. Coses que van bé per als alumnes, però que també ens poden servir per passar una estona, a casa, aprenent i recordant i per això us hi he posat l'enllaç. Durant els darrers anys l'afició per la natura ha augmentat i, crec, ja no som aquells analfabets d'abans per als quals tot eren arbres, peixos i ocells, sinó que, al menys, una majoria respectable de ciutadans i ciutadanes, sabem destriar un nombre, encara moderat, d'espècies concretes. Potser és que sóc molt optimista, de fet.

Anys enrera, quan anava de càmping amb força regularitat, vaig conèixer una experta en ocells, la Roser, els ocells eren la seva gran afició, encara que també li agradaven les plantes i la natura, en general, i sempre duia els binocles penjats com una medalla i a punt de descobrir detalls ocults. Ella em va fer fixar en el llibre amagat que hi ha darrera d'uns matolls, entre les fulles dels arbres, sota una pedra, una mena de diccionari natural il·lustrat d’infinites referències i relacions. El nombre d'ocells ha augmentat molt a ciutat, perquè hi ha molts més arbres, en els parcs, als carrers, encara que ens sembli que no és així. Només cal mirar fotografies antigues. Les cueretes, les garses, els pit-roigs, els mosquiters, les caderneres, i molts d'altres, són a prop nostre, i se’ns acosten molt més que abans. Alguns han esdevingut una mena de plagues bíbliques, els coloms, els gavians, les cotorretes cridaneres… Els animals troben menjar amb facilitat, en el nostre entorn, i canvien els hàbits i es tornen ganduls, i fins i tot n’hi ha que ja no marxen ni a l’hivern, per molts motius. Un altre exemple són els gats, que formen una immensa població, misteriosament organitzada, fins i tot es deia, en alguna llegenda urbana, que tenien una república pròpia, amb lleis i governants. Qui sap! Els gats, -enemics, per cert, dels ocells, quan hi ha gana-, malgrat la modernitat, no han perdut el seu misteri.

Els noms d'ocells, de plantes, de peixos, els topònims, són una doll de possibilitats poètiques, bones d'aprofitar i transmetre, són recursos una mica abaltits, que cal dinamitzar, tant en el seu vessant educatiu com en el nostre ús, planer o pretensiós, del llenguatge. A mi m’agrada mirar els ocells, descobrir-los, però no tinc cap mena de dèria ornitològica, en això també hi ha persones que tenen un afany col·leccionista, ja he vist l’abellerol, diuen, i omplen les seves graelles i fan viatges i excursions amb aquesta finalitat observadora; en això, els anglesos, que tenen molta tradició naturista, són un bon exemple, que, de vegades es ridiculitza una mica al cinema, a la literatura.

Fa poc parlàvem de Sagarra, és un pou de ciència en el tema, les llistes de plantes, animals i elements paisatgístics que es poden elaborar a partir dels seus textos resulta impressionant. Molts escriptors han estat bons observadors de la natura, que han intentat descriure amb cura. També de la natura humana, és clar. Aquesta dèria, avui, crec, va una mica de baixa. Més enllà de la literatura, en el marc de la nostra vida quotidiana, ens queda encara molta primavera, i un llarg estiu, amb els crits d'aquestes aus pel matí i també al vespre. De sobte, un dia, encara potser durant el xafogós agost, però ja amb algun senyal tardorenc gairebé imperceptible, ens llevarem al matí amb el silenci que deixa la seva absència i tot haurà canviat… de moment. Perquè el cercle de la vida, aquests cavallets de firaire que ens passegen durant una temporada pel món dels vius, continuarà donant voltes per molts anys, encara que nosaltres, inevitablement, haguem baixat ja del nostre elefant de cartró, del cotxe de bombers o de l'olla dels dimonis. Y yo me iré y se quedarán los pájaros, cantando...

Després de parlar de les orenetes caldrà que pensem una mica en els pobres falziots, que bé prou s'ho mereixen, amb aquells tips que es fan de volar i voltar els campanars i xisclar sense repòs. S'ha de confessar que els falziots no tenen ni de bon tros la gràcia de les orenetes: això fa que no siguin tan estimats; però, com a fer bé i netejar l'aire, són tant o més útils que les orenetes.Dels falziots, a Catalunya, en dieun també falzies, martinets i magalls. Aquest nom de magall està molt ben trobat; perquè quan volen, amb les ales tan negres i tan rígides, semblen un magalló d'aquests petits per a treure les herbes dels conreus.

Els falziots tenen un pam, si fa no fa: són una mica més grandets que les orenetes; d'un color emmascarat i d'ales molt llargues. Tenen les potetes molt curtes i cobertes de ploma fins a les ungles. I quines ungles més esmolades i més recargolades! Els falziots gairebé mai no s'aturen en cap branca, s'arrapen a les parets, i es pot dir que tot el dia volen. Quan un cau a terra, li costa qui-sap-lo d'aixecar-se i tornar a prendre volada, perquè és ben cert que a penes es poden valer de les potes. Això sí: per a barallar-se i esgarrapar-se els uns ala altres, aquelles ungles ja els fan servei; perquè els falziots són dels ocells més malcarats que corren, i no tenen ni de bon tros el coneixement de les orenetes. Tampoc no són graciosos, ni saben fer un niu ben fet. Moltes vegades aprofiten els nius d'altres ocells, fent fugir la femella que cova. Quan es decideixen a fer-se'l d'ells, hi duen quatre brosses i quatre plomes i quatre drapets, que recullen volant, o roben a altres nius. El lloc que trien per pondre és un forat de paret, d'un campanar o d'un edifici ben alt. De vegades se'n van a llocs despoblats on hi hagi molt de roquissar, i entre les esquerdes del pedreny s'amaguen i es guarneixen la casa.

Els falziots fan dues postes. Cada vegada ponen un parell d'ous molt allargadets. Als petits els costa molt de créixer, i no són tan espavilats com els de les orenetes. Per a caçar insectes no hi ha ningú que guanyi el falziot. Algú ha suposat que els falziots no bevien gens d'aigua, però això no és pas veritat. El que passa és que el falziot és molt brut: no es renta sinó quan plou. Si alguna vegada arreplegueu un falziot, el trobareu ple de polls. Per cantar té ben poca traça: fa un crit que es fica a les orelles i que només té un so agut: "-Spiii, spiii, criii!" I així tot el sant dia. A les ciutats, a vora els temples i els campanars, els falziots arriben a ser-hi a milers, i sempre xisclant i volant.Els falziots no són tan respectats com les orenetes, i hi ha gent que els escopeteja, perquè diuen que amb arròs són molt bons. Però els qui ho diuen tenen molt mal gust, perquè la carn del falziot és negra i amargant i eixarreïda; i n'hi ha tan poca que hom no en té ni per començar. A més a més, matar un falziot és tan injust com matar una oreneta.Les orenetes i els falziots són la gran joia del nostre cel blau, a la ciutat i al camp. Imagineu-vos un dia de maig, d'aquests tan tebis i tan pintats dels colors més bonics, amb un perfum a les muntanyes i el benestar pertot arreu: quina mena de cosa faria, aquest dia de maig, si no veiéssiu i no sentíssiu les orenetes i els falziots, amb un volar tan diferent les unes dels altres, però que lliga tan bé amb el color del cel i amb l'alegria de la primavera!

Sagarra, (Els ocells amics)