Gregarisme popular

Ahir, diumenge pel matí vaig sortir de casa per anar als encants, a remenar vells llibres. Vaig trigar molt de temps en travessar el Paral·lel, ja que m’ensopeguí (i si recuperem aquestes formes, que ja abusem massa del perifràstic, no us sembla?) amb la Cursa dels Bombers, més de deu mil persones, agermanades amb una samarreta de color butà, corrent a bon ritme. Tinc una certa aversió a les manifestacions excessivament massives, siguin del signe que siguin, fins i tot si tan sols tenen objectius esportius. Encara que de vegades, com per Sant Jordi o en alguna altra ocasió, també m'hagi immergit en les multituds festives, al capdavall som humans, contradictors i incoherents, al menys, jo. La immersió en la massa afavoreix la nostra empatia, un sentit de pertinença que es pot utilitzar amb bons o dolents objectius, fins i tot amb objectius anodins, però que sempre dilueix la individualitat enmig del grup, quan més gran millor. Gent molta, persones poques, deia, el meu avi, quan venia d'algun esdeveniment, fins i tot festiu, amb un nombre excessiu de participants.

El concert de comiat de Llach i la trobada de Can Zam han fet vessar molta tinta. No entraré ara en consideracions ideològiques, però prioritzo sempre les trobades a nivell sostenible, com diuen ara, més humà i íntim. Fa alguns dies hi va haver diferents concerts en el marc del festival Barnasants que, malauradament, ha crescut i ja no es fa només a les cotxeres, lloc entranyable, on la gent podia, per exemple, fumar, gran pecat del nostre temps (el mateix ha passat amb els passis de cinema a l’Apolo, que han emigrat vers locals més convencionals, l’èxit i el creixement comporten aquestes servituds). Molts dels concerts s’han fet a espais reduïts, com ara la sala Oriol Martorell de l’Auditori, on vaig poder escoltar i veure Xavier Ribalta, que ha musicat darrerament poemes de Joan Margarit, poeta que era a l'acte i que va recitar, també, poemes seus. Hi havia gent, però no massa, una part hi anava convidada, com jo mateixa, que vaig tenir la sort que em fessin arribar un parell d'entrades. Aquests concerts s’acostumen a fer un sol dia, no es pot triar horari, i, si no ets seguidora fervent de l’artista, és fàcil que se’t passin. Malauradament, hi ha molts cantautors que tan sols els pots veure en aquesta ocasió, efímera i breu. Però és que aquests concerts són entranyables, deixen un regust plàcid, ple de tendresa, molt més, pel meu gust, que els de gran format.

Els cantautors, quan van començar, fins i tot els que ara són famosos i, ja, una mica vellets, com jo mateixa, actuaven a petits locals, la Cova del Drac, parròquies... Sovint en teatrets que eren mig plens -o mig buits-, a preus molt modestos. Crec que si algun cantant de pes es vol acomiadar, seguint l’exemple Llaquero, aniria bé que es plantegés acabar com va començar, ço és, fent un cicle de petits formats baratets per pobles i barris, però em sembla que somnio. Ara cal fer moviments de masses, sentir-nos agermanats en estranys sentiments eufòrics, siguin del color que siguin, concerts, manifestacions, curses... No són un invent d’ara, ja fa molts segles que els poders públics, o aquells que pretenen assolir-los, saben com n’és, de fàcil, moure les aigües quietes i prudents de les vides anònimes, grises, i conformar riades imprevistes, en les quals s’ofeguen els més innocents i que sempre triguen en tornar a esdevenir font de vida i no de mort. Precisament molta gent que crítica aquests tipus de trobades nombroses, quan les mou gent que no és del seu tarannà, flipen literalment, assistint ells mateixos a les dels seus. Poder dir: jo hi era... Quin goig!!! El valor, sempre relatiu moralment parlant, de les trobades massives, es mostra a través dels balls de números que es donen, després, i que fan riure per no plorar.

Dissabte vaig anar a veure l’Exposició sobre el III Reich i la Música, a la Pedrera. Quanta bellesa, quant de sentiment, quants moviments de masses agermanades sota una eufòria patriòtica, espiritual, quines músiques més belles, quin esport més ben conjuminat... Tot, ja ho sabem, ara, al servei de quelcom que va esdevenir pervers, temible, destructor. La bellesa, la cultura, la poesia, la pàtria, l’amor, el sentiment de pertinença, tot es pot podrir de forma despietada, en màns de líders guillats i carismàtics i en un context d’inquietud econòmica i de descontentament polític, que cerca culpables externs, i que estén dogmes fàcilment assumibles, que acaben per esdevenir obligatoris. Si es fes una exposició sobre l’estalinisme, el comunisme estatalitzat i policial, tindríem un resultat estètic semblant i, de fet, els totalitarismes unifiquen sovint criteris estètics, fa alguns anys es va fer una exposició sobre art i poder, on això quedava ben palès. El jovent idealista, amb ganes de brega, es pot decantar amb facilitat del costat de la música més bella i adient, fins i tot arribar al màxim sacrifici, a donar la seva vida per una idea, per un ideal, sacrifici sempre inútil per més que es glorifiqui posteriorment.

Llegeixo a la Vanguardia l’entrevista de La Contra, de dissabte passat (un espai clàssic de contraportada, molt seguit i ben fet, l’Avui no havia d’haver deixat perdre aquelles contraportades amb Espinàs, mai, mai, mai), amb Lisa Appignanesi. Reflexiona, l’escriptora, jueva, sobre l’Holocaust, els palestins, la situació actual, els fantasmes familiars... reflexiona també sobre el victimisme, com a medalla, i acaba recordant que recrear-se en el passat priva de fer-nos responsable del que estem vivint en el present, i que la generació que actua ara a Israel no és la que va patir l’Holocaust, sinó la següent, que mitifica el passat i augmenta la ràbia. El comentari és aplicable a tantes lectures manipulades com s’estan fent avui sota l’epígraf memòria històrica, del nostre passat. Perquè, quan jo era petita, hi havia un sentiment general, al meu barri, d’ànsies de reconciliació, d’oblidar, d’admetre culpes generals, més enllà, fins i tot, del que en diem política, i això per part, també, de persones ben allunyades del franquisme. Ho vaig voler reflectir una mica al poema Resum. Un fragment:


...I malgrat tot això, pel meu carrer,
hi floria optimisme a flor de pell.
Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.
-Ja veieu que ha passat amb les paraules
i amb els discursos i amb les rauxes folles...

Això deien, i oblidaven la guerra,
a poc a poc. I els enemics d'abans
feien tertúlies a la lleteria
i al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,
però tampoc no era dels vençuts herois.

Era gent conformada, que sabia
que la vida no sempre és una festa
i que al món, desitjada vall de llàgrimes,
s’hi ve a morir a pessics o a canonades...


Crec, doncs, que hauríem de relativitzar el passat, la història i el que calgués i pensar, seriosament, en quina mena de món volem en el futur. I obrir debats seriosos, no fer volar coloms, sobre tantes coses desagradables com ens envolten i que no sempre són culpa del capitalisme ni dels americans, sobretot si aquests conceptes esdevenen tòpics de disculpa, estèrils, destinats a dividir la complexitat humana en bons i dolents. Però res no és possible si l’individu, únic i singular, resta diluït en un magma genèric amarat de clixés progres que, pel mal ús, s’han convertit en immobilistes i conservadors. Ja ho diu la dita popular, de bones intencions n’és empedrat l’infern... O era Dante, especialitzat en un infern que, avui ja no fa massa por, qui deia aquestes coses???

Sobre cultura popular, i aprofitant que ahir era el dia de la Palma, diumenge de Rams, recordo que quan era petita ens explicaven a casa que molts dels mateixos que van anar a rebre Jesús quan entrava a Jerusalem, muntat en un ruc, de forma triomfal, i massiva, amb branques d'olivera i llorer, eren els que després anaven a insultar-lo, mentre el jutjaven i crucificaven. Històries apòcrifes, és clar, populars, però que conformaven una paràbola terrible sobre el tarannà humà. Perquè molts dels nostres parents havien viscut, amb astorament, nombrosos canvis de jaqueta, durant l'època de la guerra i la postguerra, i els tenien ben presents...