La fira s'acosta...

Un dels primers blogs on vaig entrar i on vaig gosar dir la meva, va ser el de la Isnel, que tenia una audiència immensa. Per un important i feliç motiu, que tothom que la visita, sap, el blog ha restat en silenci, amb algunes intermitències, fins que fa pocs dies vaig veure que revifava. He de dir que va ser un blog que em va captivar per la gran delicadesa de la seva autora, que responia tots els comentaris que es feien, que eren molts. Isnel és, més enllà del pseudònim utilitzat al blog, una autora molt important, excel·lent, sobretot de llibre infantil i juvenil, per cert.

Fa uns dies, Isnel ironitzava sobre un fet habitual en aquesta època de collita editorial. Tenia la ràdio engegada i el locutor d’un programa, se suposa que sobre llibres, anava fent propaganda del seu propi llibre, de forma desmesurada. No era l'únic dia que ho feia, la cosa ja durava, es veu. Això, avui, ha esdevingut habitual. La tele i la ràdio s’autopubliciten, els programes entrevisten gent dels altres programes, al club de tevetres parlen de la novel·la de sobretaula i filosofen sobre els esdeveniments de ficció, com si es tractés de quelcom seriós, i tot plegat, se suposa, amb calerons públics, ço és, de tots i totes.

Amb els llibres i amb Sant Jordi, la cosa ha arribat a unes fites de manca de sentit del ridícul desproporcionades. Cada any hi ha mes producció de llibre d’aquest que en diuen mediàtic, no hi ha programa de la tele, ja sigui d’autoajuda, de cuina, de tafaneries, de lingüística, d’humor, de meteorologia, de sexe o del que sigui, que no elabori el seu llibre i en faci propaganda intensiva, amb una insistència una mica barroera. I això que ens en rèiem del senyor Parada, quan oferia matalassos i vídeos, a l’antic cinema de barri! No sé si era l’any passat que es venia el suposat diari d’una noieta imaginària que sortia al serial d’ara, que fa tan temps que dura, per cert, i que passen a l’hora del cafè a la nostra.

Les llibreries per les quals m’he passejat, avui, dissabte, grans, la majoria, tenen ja els espais repartits entre els mediàtics i els volums dels grans grups editorials, perquè en aquest àmbit, com en molts, els peixos grossos s’han anat empassant els petits. Durant aquests darrers anys, malgrat tot, han sorgit un munt de noves editorials modestes, el coratge cultural es renova amb insistència, són la gran esperança per a molts autors i autores poc coneguts, fins i tot per als consagrats que no estan d’actualitat i que de vegades no troben suport, però el seu espai és molt limitat, tan sols se les respecta, als prestatges, quan treuen un llibre d’algú que ja és conegut. Sempre queda el recurs a l’encàrrec personalitzat, però és que als barris de Barcelona, les antigues papereries-llibreries, han anat minvant en nombre, també, com els quioscs, que tanquen un darrera l’altre. Hi ha un excés de tot, també de llibres, i passejar per moltes llibreries és com anar a buscar roba a cadenes tipus Zara o La tienda de Lolín, -moltes de les petites botigues de confecció dels barris també han tancat, ep- a tot arreu hi ha el mateix, si fa no fa i uns es copien els altres. Només cal veure l’èxit dels complots amb rerefons històric i misteris ocults en quadres, edificis o elements urbans del passat, sovint amb una càrrega esotèrica surrealista, es clar, que surten com els bolets.

El que més gràcia em produeix és això de fer el llibre per Sant Jordi. És, més o menys, com fer confecció per a les rebaixes, cosa que, segons, crec, en el sector tèxtil, està prohibida. Cada dia vivim més de la novetat immediata, i, si no és una novetat, en el cas d’autors poc productius, que, inevitablement, com que tenen feina fent periodisme -també en castellà, quan cal, i no hi tinc res a dir, només faltaria, si no fos perquè ells mateixos han estat exemple catalanístic per al comú dels mortals en altres temps-, i anant a tertúlies, no produeixen massa cosa amb substància, doncs, res, es fa una reedició amb la tapa canviada i remodelada, i amb un nou tipus de lletra, doncs, com es sabut, avui anem passant de la times a l’arial, i a una mida més grossa, ja que un gran volum de consumidors lletraferits tenim una edat una mica avançada i precisem de facilitats òptiques adients a la maduresa. Vaig llegir ahir un breu article d’una escriptora actual queixant-se dels retrets als autors que escriuen poc i recomanant la lectura de la seva obra anterior, que es va reeditant, per cert. Però... hi ha casos i casos, ep. Jesús Moncada, malauradament perdut de forma prematura, es passava llargues temporades abans de treure un nou llibre, però no el veiem cada dia a la tele ni l'escoltàvem per la ràdio, parlant i escrivint, de tota mena de temes divins, humans i frívols, se suposa que anava per feina.

He tafanejat una mica els dies de Sant Jordi dels anys 68, 69, 70, a l’hemeroteca de La Vanguardia en línia. Constato que el llibre mediàtic actual encara no s’havia inventat, que hi havia una àmplia oferta, que el llibre en català augmentava de pressa la seva presència en els taulells i que firmaven volums persones com ara Benguerel, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Moix, Vidal Alcover, Arbó, Porcel, i d’altres. Era un bon moment per a la producció en català, que havia pogut superar els temps de les prohibicions i el testimoniatge. Els autors i autores que firmaven, però, no eren aquesta multitud d’ara, una mica patètica, sobretot per als qui no tenen públic que els sol·liciti, mentre, al seu costat, hi ha algú amb un poder de convocatòria altíssim, em fan pensar en aquells dies tristos en els quals no et treien a ballar, mentre la teva amiga no parava, i et pansies en un racó de la festa, esperant, en debades, l’home de la teva vida, i pensant que estaries millor al cinema.

S’oferien, aleshores, com a novetats en castellà llibres de Cela, Aldecoa, Delibes... Barcelona tenia una producció immensa en castellà. El llibre hispanoamericà vivia també el seu bon moment. Però es publicitaban també clàssics, antologies: Salinas, Espriu, Valente, Machado, Dámaso Alonso... Tot era mes limitat, però d’una qualitat global remarcable. Bruguera publicava anuncis de les seves col·leccions de butxaca, assequibles, i es promocionaven obres clàssiques en edicions modestes. Hi havia un volum interessant de llibre religiós, pedagògic i filosòfic. També de viatges, no eren viatges massa llunyans, molts per Espanya, ‘El Valle del Jarama’, per exemple, o, el més lluny, per ciutats europees com ara ‘Londres para turistas pobres’. Eren altres temps, potser més entusiastes en certs aspectes, ombrívols en d’altres, però la literatura era una cosa definida, concreta, i no tenia, crec, aquests espais difuminats i borrosos d’ara. Molts autors d’aquell moment són, ara, desconeguts, però uns quants dels que aleshores encara eren vius han assolit ja la categoria de clàssics. El diari no parlava tan sols de les novetats, sinó també de fer relectures de llibres més antics, encara a les botigues.

Es trampejava la censura amb llibres agosarats, com ara un de 1969, ‘Eros Negro, costumbres sexuales en Africa des de la Prehistoria hasta nuestros días’ o ‘Los españoles y el sexto mandamiento’. Al diari s’avisava, ja aleshores, de l’allau que venia, en escrits que duien títols com ara Sucinta carta para navegar por la feria. El que sobta és la retòrica de l’època, no em puc estar de reproduir-ne alguns sucosos fragments (1969):

Al conjuro de San Jorge y la rosa, en el día que conmemora al Cervantes barcelonés de honor, grandes y chicos, poderosos, estudiantes y menos, se aprestan a abrir en la jornada laboral un claro –veremos en qué medida colabora el cielo- para pagar el grato peaje de ciudadanía y cultura que la ocasión demanda...

...al aguerrido ejército, mayormente catalán, de obreros de la cultura que se mueven con esa arma tan imbele como contundente que es el libro, y que en razón misma de su cuantía y eficacia producen la ingente masa de libros que hoy tapizan la ciudad y aledaños, siguen por lo demás de de la provincia, y alcanzan los confines del Principado...

...porque si 30.000 son los libros españoles habitualmente en comercio, tened por seguro que, de los 6.000 que nuestra provincia lanza al cabo del año, una buena mitad han salido de prensa y encuadernación por la fecha de hoy, o llevan contadas semanas de circulació. O lo que es lo mismo, que todavía carecen del deseable 'campanage' que la crítica, y más los lectores que los recomiendan a sus amigos, aporta a su lanzamiento...

Pero antes de perderse en tamaña 'selva selvaggia', no es ocioso advertir que nuestro elenco no se constriñe a lo editado por estos pagos, por lo mismo que desde otros puntos del país también aprestan novedades para esta fecha. Con ello dicho está que, más de cuatro libros de los que citamos, es posible que no se hallen ni en lo más recóndito de nuestras librerías. Mas el lector interesado no desmaye. Su libro agradecerá el apunte y, pasada la aglomeración de la jornada, gustosamente le suministrarán la obra deseada. Con el descuento de rigor, no lo dude.

L’endemà de la diada, els diaris es planyen del poc pes de la lectura al país, del paper de la televisió, galdós, segons ells, i de l’excessiu aspecte de fira d’estar per casa de la celebració. Pocs èxits de venda remarcables, constants, més enllà de títols com ara, Cien años de soledad, Las últimas banderas, Un hombre que se parecía a Orestes... Llegeixo al diari d’aleshores, també, que Cervantes y Zorrilla, per exemple, ja van morir pobres, i que la casa de Cervantes compta amb una plaqueta de compromís, tan sols, a la capital. No sé si ara encara és així.


El llibre ja no és el que havia estat, és clar: un objecte destinat a perdurar i acompanyar-nos durant gairebé tota la vida, potser a passar fins i tot de pares a fills, que es tornava a enquadernar per a una millor conservació familiar. Ara és disseny, consum, es perd aviat en el mar de les novetats, trobar un exemplar de fa cinc, sis anys, demana, sovint, una investigació per les biblioteques, per les llibreries de vell. Sobre autors, n’hi havia abans de bons, de mitjans i de dolents, com sempre, però fins i tot els mediocres d’aleshores em mereixen ara un respecte, perquè sovint eren persones que feien un esforç remarcable per arrodonir una obra en la qual havien concentrat somnis, il·lusions. Els autors mediàtics no crec que vagin per aquest camí, no deuen voler passar a la posteritat, suposo, sinó més aviat aprofitar el moment amb uns guanys, perquè la televisió dóna molt popularitat, però sovint és una fama efímera, fràgil. Qui sap si somnien, amb aquests guanys, poder fer un raconet per dedicar-se més endavant, amb tranquil·litat econòmica, a crear l’obra artística o literària dels seus somnis jovenívols, tots o gairebé tots, tenim el nostre cor sensible, la nostra ànima ambiciosa, els nostres anhels de posteritat ocults. Com fa dir Wilde a un dels seus personatges a l’obra que fan al Nacional i que no fa massa van fer en cinema, tots estem enfonsats en el fang, però n’hi ha alguns que miren cap als estels. Si, mentrestant, en el fang ens hi podem bastir una torreta, doncs, mira...