...Je renierais ma patrie
Je renierais mes amis
Si tu me le demandais
On peut bien rire de moi
Je ferais n'importe quoi
Si tu me le demandais.
Si un jour la vie t'arrache à moi
Si tu meurs que tu sois loin de moi
Peu m'importe si tu m'aimes
Car moi je mourrai aussi
Nous aurons pour nous l'éternité
Dans le bleu de toute l'immensité
Dans le ciel plus de problèmes
Mon amour crois-tu qu'on s'aime
Dieu réunit ceux qui s'aiment...
(Himne a l'amor)
He anat a veure La vie en rose, nom que han donat aquí a la pel·lícula La Môme, biografia –més o menys- d’Edith Piaf. La pel·lícula ha tingut, expliquen, un gran èxit a França, país molt generós amb els seus mites propis. La veritat és que no m’ha acabat de fer el pes, he voltat per alguns fòrums del país veí i sembla que hi ha, també, opinions per a tots els gustos. La interpretació de la protagonista, Marion Cotillard, és molt bona, amb una caracterització excel·lent, però les caracteritzacions i les semblances físiques no ho són tot, en els biopics.
La pel·lícula no acaba de trobar, crec, el to adient. Si algú coneix la biografia de la cantant entendrà coses i situacions que, altrament, queden a mitges, força boiroses. Si no en sap res, doncs, moltes situacions restaran, crec, una mica incomprensibles, incompletes, poc definides, com ara la mort del personatges que interpeta Depardieu. Compta, això sí, és clar, amb una magnífica banda sonora, perquè magnífiques són moltes de les cançons lligades a Piaf, que han passat, ja, al nostre imaginari col·lectiu per sempre més.
Fa alguns dies parlava jo d’aquesta pel·lícula, que encara no havia vist, comparant-la amb la dedicada a Lola Flores. En el cas d’aquesta darrera s’ha incidit massa en els amors pre-matrimonials, s’ha bandejat la utilització de la veu de l’artista, amb la presència de poques cançons i s’ha acabat la història quan encara queda molta vida per viure. Llàstima, perquè crec que la nostra faraona mereixia més grandiositat, una mica més d’ambició fílmica.
La pel·lícula sobre Piaf en té, d’ambició. Però també manté una certa timidesa que sura en tot plegat, com una mena de por excessiva de fer trontollar el mite, por molt humana, al capdavall. Les pel·lícules biogràfiques, quan els biografiats encara ens són propers, presenten molts paranys i en poques ocasions aconsegueixen ser reexides del tot. Ara, per curiositat, encara que no n’espero massa, llevat de la interpretació del protagonista, que m’han dit que és prou bona, voldria anar a veure la dedicada a Macià.
Sobre Piaf, forma part ja de la nostra història personal, el seu record i el de les seves cançons, que encara impressionen, i molt, quan s'escolten. M’ha sobtat adonar-me de la seva joventut, quan va morir, no tenia ni tan sols cinquanta anys, però una salut feble, una infantesa difícil i una colla d’excessos diversos, la van fer envellir de pressa. Recordo molt bé, a les revistes, el casament amb Sarapo, el oso de trapo que amaba a una diosa, cantava Carlos Cano, malauradament perdut massa aviat, també, en una bellíssima cançó. Definició injusta, crec, perquè Sarapo no era un ninot, va pagar molts deutes de la cantant quan ella va morir i probablement, si no va arribar a assolir l’èxit d’altres protegits de Piaf, com Montand, Moustaki o Aznavour, va ser a causa de la seva mort d’accident, prematura, tràgica.
Piaf semblava talment una vella decadent, en aquell casament, i el fet es va criticar molt, aleshores, ja que encara hi havia, a casa nostra, molts més prejudicis sobre els aparellaments en els quals la dona era més gran que l’home. Ja sabem que, a l’inrevés, fins i tot ha semblat digne de lloança. Però el fet és que no era tan gran com aparentava, ni de bon tros. He llegit també, a l’entorn de la pel·lícula, que, al menys, en aquest cas, l’ús de drogues no es glorifica, com en les biografies d’altres cantants, sinó que es palesa el seu caràcter destructiu. Fa uns dies, una besneta de Trotsky que ha estudiat el tema, parlava de les addiccions, al diari, i de com no tot, ni molt menys, és qüestió de la voluntat, que, com explica, sovint és fins i tot una il·lusió, sinó que també hi ha una mena de tendència genètica, crec que el coneixement dels mecanismes que regulen les adiccions desculpabilitzaria molts familiars de persones que han viscut aquests tipus de problemes.
El temps de la infantesa de Piaf està ben descrit i ambientat, però sobre les històries dels seus primers anys hi plana també el mite, ella mateixa, diuen, va exagerar alguns fets, com ara el de la seva curació miraculosa. Qui sap. La pel·licula passa de pressa per amors i amistats, si s’haguessin entretingut tan sols amb els amants i marits la durada, ja una mica excessiva, s’hauria d’haver perllongat una bona estona. L’amistat amb Dietrich, qui, per cert, va arribar gairebé als cent anys, va ser forta, però es va acabar esberlant per molts motius, entre els quals l’afició a les drogues de Piaf. El gran amor amb Marcel, el boxejador, com que va acabar tràgicament, s’ha mitificat també, crec, ja que no sabem el que hagués durat si ell no hagués mort tan aviat. Marcel Cerdan era un home exemplar, dur en els combats, honrat, d’una peça, bona persona, generós. Piaf va tenir amics sincers i també amants que l’estimaven, però les addiccions i un caràcter complicat van malmetre gran part de les seves millors relacions. La seva imatge ha esdevingut, com diuen ara, una icona. Moltes paraules de les seves cançons ens les hem fet nostres, com aquest rien de rien, que ens demana començar de zero i escombrar, si cal, el passat. Paraules boniques, que no sempre responen, però, a les possibilitats reals que la vida ens ofereix.
La pel·lícula no acaba de trobar, crec, el to adient. Si algú coneix la biografia de la cantant entendrà coses i situacions que, altrament, queden a mitges, força boiroses. Si no en sap res, doncs, moltes situacions restaran, crec, una mica incomprensibles, incompletes, poc definides, com ara la mort del personatges que interpeta Depardieu. Compta, això sí, és clar, amb una magnífica banda sonora, perquè magnífiques són moltes de les cançons lligades a Piaf, que han passat, ja, al nostre imaginari col·lectiu per sempre més.
Fa alguns dies parlava jo d’aquesta pel·lícula, que encara no havia vist, comparant-la amb la dedicada a Lola Flores. En el cas d’aquesta darrera s’ha incidit massa en els amors pre-matrimonials, s’ha bandejat la utilització de la veu de l’artista, amb la presència de poques cançons i s’ha acabat la història quan encara queda molta vida per viure. Llàstima, perquè crec que la nostra faraona mereixia més grandiositat, una mica més d’ambició fílmica.
La pel·lícula sobre Piaf en té, d’ambició. Però també manté una certa timidesa que sura en tot plegat, com una mena de por excessiva de fer trontollar el mite, por molt humana, al capdavall. Les pel·lícules biogràfiques, quan els biografiats encara ens són propers, presenten molts paranys i en poques ocasions aconsegueixen ser reexides del tot. Ara, per curiositat, encara que no n’espero massa, llevat de la interpretació del protagonista, que m’han dit que és prou bona, voldria anar a veure la dedicada a Macià.
Sobre Piaf, forma part ja de la nostra història personal, el seu record i el de les seves cançons, que encara impressionen, i molt, quan s'escolten. M’ha sobtat adonar-me de la seva joventut, quan va morir, no tenia ni tan sols cinquanta anys, però una salut feble, una infantesa difícil i una colla d’excessos diversos, la van fer envellir de pressa. Recordo molt bé, a les revistes, el casament amb Sarapo, el oso de trapo que amaba a una diosa, cantava Carlos Cano, malauradament perdut massa aviat, també, en una bellíssima cançó. Definició injusta, crec, perquè Sarapo no era un ninot, va pagar molts deutes de la cantant quan ella va morir i probablement, si no va arribar a assolir l’èxit d’altres protegits de Piaf, com Montand, Moustaki o Aznavour, va ser a causa de la seva mort d’accident, prematura, tràgica.
Piaf semblava talment una vella decadent, en aquell casament, i el fet es va criticar molt, aleshores, ja que encara hi havia, a casa nostra, molts més prejudicis sobre els aparellaments en els quals la dona era més gran que l’home. Ja sabem que, a l’inrevés, fins i tot ha semblat digne de lloança. Però el fet és que no era tan gran com aparentava, ni de bon tros. He llegit també, a l’entorn de la pel·lícula, que, al menys, en aquest cas, l’ús de drogues no es glorifica, com en les biografies d’altres cantants, sinó que es palesa el seu caràcter destructiu. Fa uns dies, una besneta de Trotsky que ha estudiat el tema, parlava de les addiccions, al diari, i de com no tot, ni molt menys, és qüestió de la voluntat, que, com explica, sovint és fins i tot una il·lusió, sinó que també hi ha una mena de tendència genètica, crec que el coneixement dels mecanismes que regulen les adiccions desculpabilitzaria molts familiars de persones que han viscut aquests tipus de problemes.
El temps de la infantesa de Piaf està ben descrit i ambientat, però sobre les històries dels seus primers anys hi plana també el mite, ella mateixa, diuen, va exagerar alguns fets, com ara el de la seva curació miraculosa. Qui sap. La pel·licula passa de pressa per amors i amistats, si s’haguessin entretingut tan sols amb els amants i marits la durada, ja una mica excessiva, s’hauria d’haver perllongat una bona estona. L’amistat amb Dietrich, qui, per cert, va arribar gairebé als cent anys, va ser forta, però es va acabar esberlant per molts motius, entre els quals l’afició a les drogues de Piaf. El gran amor amb Marcel, el boxejador, com que va acabar tràgicament, s’ha mitificat també, crec, ja que no sabem el que hagués durat si ell no hagués mort tan aviat. Marcel Cerdan era un home exemplar, dur en els combats, honrat, d’una peça, bona persona, generós. Piaf va tenir amics sincers i també amants que l’estimaven, però les addiccions i un caràcter complicat van malmetre gran part de les seves millors relacions. La seva imatge ha esdevingut, com diuen ara, una icona. Moltes paraules de les seves cançons ens les hem fet nostres, com aquest rien de rien, que ens demana començar de zero i escombrar, si cal, el passat. Paraules boniques, que no sempre responen, però, a les possibilitats reals que la vida ens ofereix.
8 comentaris:
No sé si aniré a veure la pel·lícula. M'agraden tantes cançons de la Piaf i tants moments viscuts amb la seva música que temo que conèixer més al personatge no em portaria a cap millor port. Ja m'entens, veritat? Estimo el que canta, la resta...
T'entenc perfectament. A més, aquí sempre hem estat una mica badocs amb els mites veïns, la llum parisenca arriba molt lluny.
Em fas pensar: recordo una época en que el que jo coneixia de la Piaf era la seva relación amb joves musics i gent de la cha´çon, la trágica historia amb en Marcel Cerdan, el seu alcoholisme, l'infantesa dura i sobre tot les cançons, L'himne a l'amour per sobre totes. I dic que em fas pensar perque sempre he tingut prou amb el que ja sabía i la visió a els reportatges a Paris Match del seu cos petit, vestit de negre, en un escenanri, il.luminat pel canó de llum. Penso que aquelles cuatre ratlles que coneixía em dirán el mateis que pot dir-me aquesta película. Sembla que ara estem obligats a saber-ho tot, fins els detalls mes bruts, i no n'estic pas segur d'estar interesat. Em sobra amb les pincellades de l'informació rebuda de tant en tant, un coneixement planer i llunyá de les coses.
Hola, Luis,
Tens raó, i penso que els qui som una mica grans encara la tenim força present, aquestes biografies, malgrat que desvetllen curiositat, sempre desencisen. Les cançons perduraran, més enllà del personatge, reflecteixen tot un món i la força com a cantant és impressionant.
Quan era petit a casa recordo singles de la Piaff,aquesta i en Raimon poder era dels que mes i habia i en Llach tambe.Tambe recordo singles de Gilbert Beacoud(pot ser?)i sasha Distel(I think so)Aznavour i varis francessos mes que no recordo
Gilbert Becaud, ddriver, jo n'estava enamorada, havia vingut força a Barcelona, Sacha Distel, recordo allò de tan divertit de la manguera donde estaaaaa. Veig que a casa teva teníeu una bona discografia francòfona.
Hola jñulia,
No he vist la pel.lícula, però la voldria veure. Ja veurem
Si la veus ja em diràs què et sembla, a mi, com ha vist, no m'ha acabat de convèncer.
Publica un comentari a l'entrada