Retratats i retratistes

Vaig anar al cinema dimarts i vaig fer una cosa que poques vegades faig i que potser hauria de fer més sovint: entrar a veure al Verdi una pel·lícula de la qual no havia llegit res, encara, i que, si he de ser sincera, ni tan sols sabia que existís, Delirious. Explica la història d’un fotògraf de molt poca volada, que malviu dedicat a retratar famosos, i que acull a casa seva un aspirant a actor que dorm al carrer. No explico res més per si algú la va a veure, és una reflexió molt divertida, tragicòmica, sobre el món dels famosos i les seves mediocritats, les aspiracions personals, les relacions familiars i la fragilitat de la popularitat, amb les seves espurnes de romanticisme i tot. El fotògraf és Steve Buscemi, que està, com sempre, excel·lent.

Sempre m’ha sobtat veure com jo mateixa em distrec fullejant revistes de tafaneria, encara que normalment no en compri, per una mena de principis, potser exagerats. De vegades, en moments de lleure avorrit o de preocupacions excessives, prioritzar aquesta mena de bestieses és, fins i tot, saludable. El fet és que els personatges que hi surten són cada vegada de menys categoria professional, em sembla, amb alguna excepció puntual. En altres èpoques, pre-televisives, eren gent del cinema, els qui predominaven. Ara, moltes vegades ni tan sols sé qui són, perquè potser pertanyen a algun programa de tele que no miro normalmente. He de dir que la tafaneria sentimental és patrimoni de dones, en general, cosa que admeto, mentre que el món futbolístic, penso, és l’equivalent masculí a la frivolitat vital de consum.

Diumenge fullejava unes Lecturas antigues als encants de Sant Antoni. Eren revistes sòlides, amb un bon gruix de novel·les curtes, moltes d’autors remarcables de l’època. La novel·la curta publicada en revistes era un bon recurs econòmic per als escriptors. Per casa corren, encara, una mena de llibretetes que havia comprat la meva besàvia i que venien als quioscs, amb poemes d’autors famosos i no tant i també alguns antics exemplars de revistes com ara Hojas selectas, amb força narrativa incorporada. És clar que no hi havia televisió, pràcticament ni ràdio, en aquelles èpoques. De tota manera, s’ha perdut bastant, en exigència intel·lectual, em sembla. Fins i tot aquella revista barateta que era Garbo havia inclòs una mica de literatura. Ara, el més profund que s’inclou és, això sí, un espai de cuina, la cuina s’està convertint en una estrella mediàtica, quan menys cuinem, més receptes i llibres (hi ha qui opina que amb el sexe passa si fa no fa, quan més se'n parla i escriu, menys es practica). Els cuiners han esdevingut mediàtics i estelars. Com que busquem excuses per a les nostres francesilles hi ha qui, com jo mateixa, es justifica, quan cau en la temptació: la compro per les receptes de cuina.

Ara tot són fotos, estampes, que deien els grans. El fotògraf de Delirious cerca, desesperat, algun tema estrella que li permeti col·locar una bona foto, n’aconsegueix unes, per casualitat, d’un famòs que surt d’operar-se el penis, l’única que li posen en primera pàgina. La fascinació per aquest món de pijeria –no he trobat, encara, cap mot català adient al significat global del terme, i és que em sembla que, de la mateixa manera que no existeixen els sinònims, les traduccions són sempre limitades-, fatxendes, diners, luxe i llumeneres, és força general, malgrat que tots sabem que són dones i homes com els altres. Mira, aquell surt al ‘cor de la ciutat’, em comentava un dia, una amiga, en una cafeteria, embadalida amb la proximitat d'un actor jove. L’actor de telesèrie és una modalitat, encara, en alça, que, per cert, suposo que genera llocs de treball. Molts bons actors i actrius, que feien força badalls fa alguns anys, han millorat la seva economia gràcies a aquesta especialitat. Però el cinema, el futbol, la música de consum, la publicitat, mouen grans quantitats de diners, qui té sort en algun camp d’aquests i un do esportiu o musical innat, pot passar de no ser ningú -o sigui, com la majoria- a viure com un rajà, sobretot si té cura dels seus estalvis, bons mànagers i acurats assessors d’inversions. De vegades, aquests milionaris es despengen amb actes solidaris, cosa que fa força angúnia, la veritat, però com que vivim en un món d’aparences, incoherències i contradiccions ens ho empassem tot sense massa manies. Pel camí es queden moltes decepcions i desenganys, en això, com en tot, suren els més espavilats i afortunats, que són els que coneixem, admirem i envegem.

En el fons, de la mateixa manera que existeix una certa èpica del fracàs, crec jo que la mediocritat d’aquest món de plàstic té la seva grandesa, és una mena de mirall estrafet, però acolorit i brillant, dels nostres somnis i dèries. Un repàs als quioscs –als que queden, que ja són pocs-, avui, resulta una mica decebedor. Fins i tot les revistes temàtiques, com ara las d’història o geografia, són, a la pràctica, un munt de boniques imatges amb textos refregits i comprimits. Un món ben estrany és el d’això que en diuen moda, els telediaris més seriosos ens ofereixen sovint informacions sobre la moda, amb aquestes models amb cara de garbanzos atrasaos, -com deia una veïna, fa anys-, lluint coses estranyes al damunt, que ningú no es posarà mai, em sembla i caminant d’aquesta manera com ningú, al menys que jo vegi, camina pel carrer, normalment. El fotògraf atrotinat i embadalit de la pel·lícula és, de fet, una metàfora, un home que mira, desitjant, en el fons, tan sols, retratar el que veu, un món del qual no formarà part mai. Una mica com aquells nens pobres d'en Folch i Torres, que des de l'exterior de les cases riques guaitaven l'interior il·luminat, on els privilegiats feien les seves celebracions. Una frase feta antiga, d'aquelles que comentava ahir, era, per cert, ben gràfica, han quedat ben retratats, tots aquests!

Llenguatge popular

Fa uns dies, al cafè d’Ocata, ens aclarien el significat veritable de l’expressió pagar el pato, que, en realitat, hauria de ser pagar el pacto, i que faria referència als jueus i al seu pacte amb Déu, privilegi pel qual havien de pagar i així es justificaven els atacs medievals als calls. De moment encara no he sentit cap català que la traduís per pagar l’ànec, però, pel que sento darrerament per la tele, tot arribarà. Perquè el fet és que s’endeguen traduccions barroeres del castellà –però també de l’anglès- i s’amollen cites d’estar per casa que animen el panorama, de tant en tant.

Dies enrere, Monzó ironitzava sobre l’expressió utilitzada per Mas, fa poc: que cada pal aguanti la seva vela. Transcric part del breu article:

Ayer, por televisión, en el Telenotícies vimos a Artur Mas en el mitin final en Girona. Tras una perorata contra Montilla por las responsabilidades en relación con los Mossos d´Esquadra, acabó con una frase rotunda: "Que cada pal aguanti la seva vela!". Nótese la habilidad con la que el líder convergente - en vez de decir "que cadascú carregui el seu mort" o "a cadascú el que li toca"- practica ya la variante lingüística montillesca. Veo yo ahí una estrategia minuciosamente calculada para facilitar su llegada a la Generalitat sin despertar demasiados recelos.

Jo, de Monzó, me n’estaria, de fer aquesta mena de crítiques, ja que és fàcil relliscar, en aquest tema lingüístic, i qui estigui lliure de pecat... Aquesta expressió, lliure de pecat, fa referència, com molt bé sabeu, a la dona adúltera que anaven a lapidar. Moltes expressions nostrades venen de la religió però han esdevingut casolanes i pintoresques, com aquell de rodes apilats, que en la meva ignorància infantil m’evocava algú a qui feien anar a empentes i rodolons. Resulta, com ja molts sabeu, avui, que era d’Herodes a Pilats, però com que també hi ha molt de jovent que no sap qui eren aquests senyors, doncs jo, la veritat, gairebé conservaria la forma popular. Pilats va fer allò de rentar-se les mans, cosa que ha esdevingut, també, emblemàtica i significativa.

La senyora Mayol, després de la batalla –electoral- ens ha ofert un neologisme molt pintoresc, que ha fet vessar, ja, força tinta: el desvincle. Sovint sorgeixen paraules de moda, noves, recuperades, refetes. Aquesta pot tenir futur, perquè el sector Mayolià és un doll de poesia ecològica i sistemàtica. Els polítics han popularitzat frases que, sense ser exactament inventades, han quedat lligades a la seva idiosincràsia, i que ara ja no les podem dir de forma innocent, com ara allò de puedo prometer y prometo, ara no toca, ja sóc aquí...

M’ha vingut també al cap, parlant de tot això, aquell castellà Marinero de Tarpeya, Neró degradat a mariner, de fet. En el camp mèdic hi ha molta gent que diu paraules de forma poc acurada, s’han publicat llibres de metges molt divertits sobre coses que han sentit a les consultes, encara que ara sembla que tothom sap molt més que el galè. Però, encara hi ha qui diu galè al metge? O caco al lladre? Fa dies comentàvem també el bandejament del terme cicerone, que era corrent quan jo era petita.

En una altra ocasió comentava jo també com alguns joves creuen que plorar com una magdalena ve del fet de sucar aquest pastís a la llet, i cruspir-se’l mentre regalima. La cosa té força lògica, aquests canvis semàntics populars s’esdevenen quan, per algun motiu, la interpretació popular els troba un sentit. La Caja de Ahorros va esdevenir la Caixa d’Oros, durant anys i les cooperatives són encara, en alguns llocs, titllades de comparatives. Fa pocs dies algú em parlava d’un malalt i dels seus gànguils. Com que, de fet, hi ha mals que s’escampen pels gànglis, de forma ràpida, com si es tractessin de gossos llebrers, doncs, la cosa no és pas tan surrealista.

Abans, les noies tenien entrada d’arròs a molts balls, fins i tot algú groller l’havia transformat en de gos, però resulta que la cosa venia del barret militar anomenat ros. De tota manera, l’entrada d’arròs evocava una convidada popular, en certa manera. Moltes paraules i dites les expressem sense parar atenció al seu significat, allò del jutge i del fetge del penjat ara em fa una mica d’angúnia, com també allò altre d’anar fins a la quinta forca.

Ara, que s’ha parlat també del tancament de comerços tradicionals de Barcelona i hem recordat Pantaleoni Hermanos, he de dir que jo creia que era Pantaleón i que aquest nom venia del fet que s’hi confeccionaven pantalons per als senyors, que eren, aleshores, els qui portaven aquesta peça de vestir, símbol, avui, ja força decadent, de l’autoritat.

Moltes formes populars que han sobreviscut a grans ensulsiades estan en perill d'extinció, però en sorgeixen, inevitablement, de noves. Hi havia una cançó de la Trinca que anava molt bé per treballar les frases fetes, era aquella del català que anava a Madrid i ho traduïa tot al castellà, com ara, hay para alquilar sillas, soplar y hacer botellas. La veritat és que fa temps que no escolto aquelles frases, en la seva versió original, amb tanta freqüència com abans. Però és que en castellà també m'està passant, la veritat. No ho dic amb nostàlgia, només constato que la llengua és quelcom viu, variable, temporal. No sé el perquè, però m'està passant com a les àvies de quan jo era jove, em vénen al cap moltes dites de tota mena en bilingüe i les amollo sense engaltar a tort i a dret, cosa que provoca somriures irònics dels més joves que deuen pensar, quina mòmia.

I parlant dè mòmia, un cuplet català dedicat a les excavacions arqueològiques que va recuperar Mary Santpere, em sembla que amb una col·laboració de l'enyorat Escamillo del Molino, feia i una mòmia de debò, sense un mòmio mai no està, i així cantarà, tothom-jama, tothom-jama...

La veritat es que no sé ben bé de què va aquest post.

Després de les eleccions

No voldria parlar de les eleccions, però no me’n puc estar, al menys, avui.

He de confessar que, aquesta vegada, per primera vegada, no vaig anar a votar, perquè la campanya no m’ha agradat gens, la veritat. Possiblement, si no fos barcelonina, no m'hauria abstingut. El fet és que, a Catalunya, hem estat els reis de l’abstenció i això vol dir alguna cosa o moltes coses, i no sempre les que interpreten els interpretadors.

Avui, tothom farà valoracions d’aquelles etèries, que agraden tant a periodistes, polítics, totòlegs i tertulians diversos. Personalment, no m’ha estranyat gens la pujada de vots de CIU a l’ajuntament barceloní, crec que és la primera vegada que el partit presenta una persona que dóna una imatge propera, afable, i això, quan es tracta de municipals, té un pes. Que presenti una imatge determinada no vol dir res, és clar, però té un pes en la subjectivitat dels electors i electores, encara que després, les anàlisis aprofundides, menystinguin el tema carismàtic.

Trias ha estat una mena de segona fila permanent. Veurem què passa ara. Les eleccions municipals a Barcelona, i és la meva opinió personal, que consti, han servit sovint per cremar persones que podien fer ombra a Jordi Pujol, a qui respecto i valoro, però que com tots els pesos pesats polítics no era amic de tenir gent fent-li massa ombra al volt.

En l’abstenció, crec, ha tingut un bon pes el desencís, la seguretat de què res canviarà massa, la constatació que els partits petits, amb alguna possibilitat, s’enganxen a qui mana quan toca, i a la butaca corresponent i no són capaços de mantenir cap mena d’independència crítica... També té un pes la fidelitat, hi ha molta gent que sempre vota ‘els seus’, malgrat els reconegui defectes i mancances. I aquests ‘nostres’ sovint ho són per causes poc aprofundides, gairebé sentimentals. Però, és que es pot aprofundir en els temes quan els debats són tan epidèrmics i intranscendents?

El fet és que el poder té tendència a enquistar-se, als partits, a les institucions, als sindicats i als centres excursionistes. Una crítica que es fa, quan convé, és que ‘aquells ja porten molts anys al poder’, però això sempre val per ‘els altres’. No existeix una fluïda i saludable alternança, i això sol passar des de les associacions més modestes fins als centres de decisió més elevats. Tot plegat genera cansament, fins i tot avorriment, al capdavall.

Sembla, doncs, que, més o menys, tot continuarà igual. Perquè, de fet, cap partit, tampoc, no havia plantejat grans canvis en el model de ciutat que tenim i que, suposo, deu agradar a molta gent. Turisme, gratacels, creixement desmesurat, pèrdua identitària progressiva. Aquelles anys en què es predicava el creixement zero han passat a la història, no sé si per sempre o de forma transitòria, car mai no hi ha res que es pugui donar per definitiu ni inalterable.

No voldria semblar apocalíptica, hi ha hagut millores importants als barris, s’han incrementat serveis magnífics, com ara les biblioteques, s'han obert espais verds, les platges estan molt bé... La municipalització de moltes estructures veïnals, però, ha contribuït també a la manca participativa més directa, al foment de la iniciativa lliure de lligams econòmics amb els poders propers, o sigui, lliure, més o menys, d’aquestes subvencions que proliferen de forma una mica excessiva.

Les ciutats grans, com Barcelona, haurien de poder triar representants de forma més propera, com si els barris, o, al menys, els districtes, fossin pobles diferents. Altrament, crec que patim una descompensació en comparació amb els pobles i amb les ciutats més petites, que coneixen de forma més aprofundida els candidats. Encara que això, de vegades, també pot ser un desavantatge, és clar... La confiança fa fàstic, diuen, vulgarment.

Hi ha un tema que no sé si es plantejarà seriosament, i és el dels espais televisius, i les quotes de pantalla; els periodistes ja han protestat de forma palesa, però, servirà per alguna cosa? Els candidats i els seus seguicis em sembla que no han dit gaire res sobre el tema, o, al menys, jo no me n'he assabentat.

Que en són, de bonics, els anuncis!

Fa anys, molts anys, La Trinca ens van oferir un doll de lletres humorístiques, compromeses amb l’actualitat. Després d’haver gaudit d’aquell ‘corason loco’ que ens deia tot allò de les dues pàtries i les dues dones, l'oficial, amb qui s'havien casat a la força, i la querida, l’amor veritable, metàfora de la pàtria catalana, dos dels xicots cantaires se’n van entornar amb la parenta espanyola, que sembla que tenia un bon passar, i el de la barba, que era, de tots tres, qui ens queia més simpàtic, va estar molt de temps sense deixar-se veure:

No en puc treure l'entrellat "corason loco" / jo no sé qui t'ha enredat menjant-te el coco. / I és que no me'n sé avenir / com això no et fa patir/ ni t'atabala/ és dificil esbrinar / com es poden mantenir / dues pàtries i no estar/ tocat de l'ala. / Això ens passa als de per aquí / i als d'algunes altres zones / que mantenim dues pàtries/ com qui manté dues dones...

Però, ves, ara no volia parlar de pàtries, esposes oficials ni amants nostrades, sinó d’una altra lletra, gairebé profètica, dels nois de Canet (els quals, per cert, aprofitant la nostàlgia del passat han tret un recopilatori amb llibre inclòs):

Que bonics són els anuncis / Que fan a televisió!/ Que boniques les musiques! / Quin poder de persuació!
Són tan "monos" els anuncis, / que tú sempre exclames: / "Quina llàstima que els tallin / per posar programes!"

I és que es veu que ja ni els tallaran, els anuncis, per posar programes. De fet, el de menys, seran els programes. La UE afavoreix l’augment de la publicitat, fins a límits que, a mi, em semblen gairebé immorals, la veritat. La cosa, a casa nostra, es veu que ja fa temps que s’havia desbordat. Aquest increment afecta també els programes infantils, i s’ha justificat explicant que les noves mides afavoriran el desenvolupament audiovisual i no sé quines altres mandangues, perquè a l'hora de justificar l'injustificable es poden trobar tota mena d'arguments surrealistes. Certament, hi ha protestes, d’associacions de consumidors, però em sembla que, d’entrada, tot plegat és una batalla perduda.


Ja fa anys que patim l’increment de la propaganda, que ens esmicola les pel·lícules i debats i el que sigui, i que ens barrina i picona sense compasió. I ja no vull entrar a analitzar els missatges que ens transmeten, que no resistirien la crítica moral més tèbia. Com que costa cada vegada més de mantenir l'atenció, cal cercar noves i punyents formes de comunicació. A més, ja fa temps també que, per exemple, tv3, ni es molesta en passar-los al català, els anuncis, moltes vegades. De tota manera, tant és, perquè en això de la publicitat també ens amollen parrafades en anglès tot sovint, i, sobretot, missatges més o menys subliminals. També crec, per cert, que es legalitza la publicitat encoberta, amb algunes restriccions, que són, al capdavall, la xocolata del lloro. Un altre tema subliminal o no tant és que, quan surten els anuncis, puja el volum de forma automàtica, encara que això potser ho fa el meu televisor, he, he.


Aquesta unió europea, en la qual tenia –i tinc, malgrat tot- força esperances, s’assembla cada vegada més a un immens supermercat, amb ofertes, rebaixes i productes estrella. El fet és que hi ha anuncis que ni s’entenen i que no sé si compleixen els objectius que, basicament, deuen raure en vendre i vendre el producte anunciat. Imagino que sí, llevat dels anuncis institucionals, dels quals ja vaig parlar, altrament no esmerçarien tanta pela en publicitat. Els anuncis de cotxes, per exemple, són ara molt nombrosos, i ens venen llibertat, romanticisme, paisatges exòtics, nois i noies sofisticats i fatxenderia. Quan jo era petita recordo que eren habituals els de rellotges, m’agradaven força, per cert, -Duward, Festina, Radiant-, i també els de rentadores. I els de sabó de rentar, que encara ressusciten de tant en tant. Quan s'acosta Nadal, proliferen les colònies i perfums, a més dels de joguines, que fan, gairebé sempre, publicitat força enganyosa i de vegades, en un petit i gairebé invisible rètol, expliquen que el preu passa dels trenta euros o que les figuretes i altres motius no van inclosos en el pack promocionat. Hi ha frases dels anuncis que han fet fortuna literària i que els politics i periodistes d’ara citen, en lloc de citar Cervantes o Ciceró, com ara allò de la prueba del algodón o allò altre de pruebe, compare, y si encuentra algo mejor... I no tan sols els polítics, és clar, la nostra vida quotidiana es plena de dites i llocs comuns basats en la publicitat televisiva. Hi ha qui diu que el veritable art és el que es fa en els anuncis, i és un art total, ja que inclou musiques, paraules, imatges, gràfics. Ja que n’haurem de veure tants, al menys, que no ens els repeteixin manta vegades, que variïn, perquè, la veritat, perden la gràcia, quan se’n sap el desenllaç. A mi, el que m'impressionava molt, era quan posaven allò de prueba realizada ante notario, missatge que, per cert, ja no és tan habitual.

Verigut

Avui manllevo el títol d'aquesta cançó menorquina que diuen, i tant de bo sigui així per a la, mai assolida, normalització lingüística, esdevindrà l'èxit patxanguero del nostre estiu 2007. Ho faig perquè és un títol en 'anglès' d'estar per casa (i amb espardenyes de set betes).

Fa temps, en algun lloc, vaig llegir una anècdota que tenia per protagonistes Unamuno i Riba. Sembla que don Miguel li va dir a Riba que, de fet, tant català li semblava inútil quan, amb el temps, tot seria en anglès. Pasaremos directamente al inglés, expliquen que va respondre Riba. Doncs ara sembla que la cosa està a punt de ser realitat, al menys, s’ha muntat molta propaganda sobre el tema. L’educació sempre ven i qualsevol suposada innovació s’anuncia amb platerets, després venen les rebaixes i, sovint, ja no se’n torna a cantar ni gall ni gallina, o, si més no, les revisions del tema no aprofundeixen en la realitat. Es fan, de vegades, estadístiques, que diuen el que cal que es digui. I així anem.

Jo crec que el problema de l’ensenyament, si és que és un problema, que tot és opinable i relatiu, no rau en el català, el castellà, l’anglès o les matemàtiques, sinó en que tot plegat no es fa de forma aprofundida, seriosa, l’exigència cultural ha anat a la baixa, en aquests darrers anys. Si algú escriu un text en català –però percebo que en castellà passa una cosa semblant- ben escrit, intentant utilitzar un vocabulari acurat, resulta que sembla que el text ranciegi. Els editors de llibres infantils i juvenils volen coses senzilletes, consumibles, molts dibuixos i poca teca. Només cal fer un repàs pels llibres de text i també pels d’imaginació que es van editant. Fins i tot els antics tebeos tenien un volum de text considerable. La immersió en anglès es absoluta: rètols de samarretes, cançons –fins i tot la música de fons dels programes catalanòfils és en anglès, molt sovint-, publicitat, vocabulari d’ús habitual... Si és que, ja ho diu tothom, no pots anar enlloc, sense l’anglès.

No cal anar, de tota manera, molt lluny per trobar models educatius bons, només reprendre aquell ensenyament de la República, que es va estroncar tan aviat, del qual es parla molt de forma etèria i global, però poc aprofundida (qui recorda, ara, els punts de l’escola nova? Si fins i tot costen de trobar, per la xarxa). Poca matèria, però ben feta, observació de la natura, treball de llengua seriós, constància, esforç, memorització intel·ligent i raonada. No hi ha res per inventar, en l’àmbit educatiu. Ara bé, el que no es pot fer és entatxonar a l’escola tot el que ens plagui, segons la moda vigent, passar els problemes socials a l’educació, i endegar aquests eixos transversals atapeïts, a més, amb tota la prevenció de les diferents plagues bíbliques del nostre temps. Els bons costums i els capteniments responsables ja s’han treballat sempre a l’educació, millor o pitjor. Els resultats de l’educació, sobre els que es parla tant, ja es veu com van. Si l’escola franquista no va fer franquistes (o sí?) l’escola progre tampoc no farà tants progres com volen i diuen. No em voldria posar en pla professional, que no toca, aquí. Però és que això de l’anglès m’ha arribat a l’ànima. Volen que ensenyem matemàtiques en anglès? Ai, Senyor, que patirem! Fa un temps el tema estrella era la informàtica, encara no hem acabat de cablejar com cal els centres que ja ens arriben coses noves. Tants dinerons hi haurà, per a fer-ho tot bé?

Quan a l’escola i l’institut l’idioma monopoli era el francès recordo un professor que ens llegia unes orientacions per a la revàlida on es deia que l’alumnat havia de poder desarrollar una conversación culta en francés. Però, objectava ell, si ni tan sols no podien endegar una conversa culta en castellà, els estudiants! Tot plegat, això de l'anglès, provoca, a més, hilarants proclames que traspuen la ideologia de cadascú: més català i menys anglès i fora el castellà/ més català, més anglès i fora el castellà/ més castellà i més anglès i menys català/ castellà i prou/ català i prou/ tot en anglès i ja està/ Cada combinació d’opcions pertany, com podeu endevinar, a una clara postura política... Doncs jo dic: de tot i més, però bé.

Recordo que fa anys vaig escriure uns versots dolents, al final de no-sé-quin any, ara m’han vingut al cap, a veure si en recordo un fragment:

Vindrà la bomba de neutrons, i quedarem fets una coca?
O el pessimista s’equivoca, i els temps futurs seran més bons?

Farà figa el català? Parlarem tots en anglès?
O hi haurà un món sense diners, on tota llengua cantarà?

Doncs sembla que ja ens podem anar posant en remull, i fer algun curset intensiu de l’idioma de la pèrfida Albió, versionat pels americans del nord (per cert, sense saber ni voler saber gaire res, culturalment parlant, ni dels uns, ni dels altres), altrament ho tindrem magre, per sobreviure en el món del futur, fins i tot per entendre'ns amb els besnéts. I jo que em pensava que tots aquests manaies moderns de la suposada esquerra eren molt i molt antiamericans, fins i tot que encara en quedaven alguns d’esperantistes!!!

Porcel, avui

Al suplement Culturas de La Vanguardia d’avui hi ha un espai important dedicat a Baltasar Porcel, que ha fet setanta anys. A l’agost, quan érem a l’hospital, a causa de l’operació de la meva mare, el vam veure a distància, per un d’aquells passadissos del Clínic. Porcel havia estat operat, també, de càncer. Malgrat el tràngol i la gravetat de la malaltia, sembla que s’ha recuperat, de moment, i continua amb les seves col·laboracions al diari i amb la seva lucidesa habitual, que la maduresa ha enriquit amb molts matisos.

Porcel no ha estat mai un personatge còmode per a la nostra cultureta. Se li han adjudicat ambicions no demostrades i filiacions diverses. Suposo que si hagués estat, políticament, tan ambiciós com es deia, ara estaria situat en algun escambell més remarcable. Jo el tinc per un esperit independent, encara que suposo que al llarg del temps haurà tingut les seves simpaties, fòbies, i decepcions, com gairebé tothom. A l’entrevista que li fan parla de moltes coses, del pujolisme i de la figura de Pujol, que valora molt, però també de com ha evolucionat, a menys, l’ambició a l’entorn de la llengua. De la problemàtica, no resolta, ni tan sols plantejada amb claredat, de la relació Catalunya-Espanya. Del turisme, que va començar sent una ajuda per obrir camins i menjar millor i ha acabat per edificar en els camins i menjar-nos la dignitat.

Algun blog, com ara Paraules, reprodueix fragments de l’entrevista. Crec que paga la pena llegir-la sencera, ja que moltes de les coses que diu, fora de context, es poden interpretar de forma errònia o tergiversada. En el meu imaginari personal, lligat al món literari, recordo molt bé el Porcel jove, agressiu, atractiu, una mica cínic, amb les seves entrevistes paradigmàtiques i agosarades, en aquell Destino que el meu avi comprava els dissabtes i que feia una olor de tinta fresca que s’ha perdut, gairebé de forma definitiva. Un Destino que ell mateix no va poder fer surar de forma adient, de cara a la transició, com va passar amb tantes altres revistes emblemàtiques.

Les primeres novel·les de Porcel em van agradar molt, sobretot Cavalls cap a la fosca i una altra d’inquietant, no tan coneguda, Les pomes d’or. Les narracions de Difunts sota els ametllers en flor eren, crec, extraordinàries. De la producció novel·lística posterior he de dir que em vaig ensopegar amb coses que no em van acabar de fer el pes, molt ben escrites, evidentment, però sense aquella força admirable de les anteriors. Potser em caldria una relectura, ara, que el temps m’ha canviat també a mi. El seu periodisme, la columna diària, pot generar adhesió o refús però mai no deixa indiferent. El recordo també en un acte d’aquells de l’Institut de la Mediterrània, presentant Ben Jalloun, en una conferència molt interessant, fa alguns anys. No sé si als instituts, a les universitats, se li dóna el lloc que mereix; fa un temps, en una mena de xat literari em vaig ensopegar amb un gran doll d'ignorància juvenil sobre l'escriptor i la seva obra, però potser vaig tenir mala sort, qui sap.

S’havia arribat a dir, fa alguns anys, que potser seria el primer escriptor català amb un Nobel. Espero que, d’existir la proposta, no passi com amb en Pérez Galdós, que va haver de suportar el rebuig dels escriptors de l’oposició els quals fins i tot van organitzar un tec per protestar sobre la possible concessió, que no va arribar a materialitzar-se. Com que jo crec que som molt més hispànics del que ens pensem, doncs, ja m’espero qualsevol cosa, del món cultural que ens agombola. Porcel ha patit imperdonables oblits i interessats silencis. És, crec, una de les figures intel·lectuals més brillants que tenim actualment a Catalunya, per no dir la número u. Em pregunto si, de no haver estat malalt, haurien dedicat una gran part del suplement cultural als seus setanta anys, voldria creure que també...

Remolins perillosos

La tardor de 2004 vaig encetar aquest blog amb uns objectius ben diferents dels resultat aconseguit. Volia parlar, sobretot, de literatura, i anar publicant també alguns textos i poemes inèdits. El fet és que he acabat parlant –escrivint, més aviat- de tot una mica, que se m’ha convertit en una mena de garbuix, de calaix de sastre. Sobre els textos, resulta que la publicació en línia pressuposa, a molts certàmens, que ja estan publicats, i impossibilita, doncs, aconseguir algun premi, fins i tot a modestos jocs florals de barri. Això, a més del fet que algú se’m va emportar algun poema per tal d’utilitzar-lo sense mencionar-ne l’origen, ha fet que, darrerament, m’hi pensi una mica, abans d’incloure’ls al blog.

Sobre llibres, darrerament potser llegeixo menys i, a més, trobo poca cosa que m’esperoni a parlar-ne. Darrerament vaig agafar a la biblioteca En el remolino, un relat de Labordeta, el cantant -i moltes coses més-, que m’ha fet pensar força en els millors textos d’aquell esclat de literatura hispanoamericana de fa anys. La narració explica uns fets que s’esdevenen en un poble d’Aragó, al principi de la Guerra Civil, però la guerra és, tan sols, una mena de teló de fons per constatar l’inici i desenvolupament de la barbàrie, l’absurd del crim i de la mort, emmarcat en una comunitat que vivia –més o menys- en pau, però agombolada per una pila de ressentiments. L’autoritat degenera, les persones que l’haurien d’exercir no en són capaces, i el poder acaba en les mans més perilloses. La política, les idees, gairebé són absents dels fets, la narració és una mica irregular, en el seu intent de ser coral, de fer-nos sentir veus diferents. Però, crec, la intenció profunda, és ben clara, i encara més venint de Labordeta, que no és pas una persona apolítica ni poc compromesa: mostrar la natura humana en els moments de crisis, subjecta a estranyes riades que no és capaç de controlar.

Aquest diumenge vaig llegir, al suplement de La Vanguardia, una entrevista amb Paul Rusesabagina, l’home que va salvar més de mil persones en un hotel, durant el genocidi de Ruanda. Parla, aquest home, de forma lúcida, dels fets, de la naturalesa humana, del seu pare, un home bo, just, respectat, del qual diu que va tenir sort de morir abans d’aquells fets, de no haver vist el capteniment de molta gent que coneixia, de veïns amb qui havia compartit moltes coses. De la fragilitat de l’ésser humà, de la dificultat de ser un mateix, de la tendència a seguir la massa i en el rerefons humà, vulgar, fins i tot de molts assassins repugnants. Fa uns dies escrivia jo mateixa sobre el tema, quantes guerres, entre elles la nostra, no han motivat, després, comentaris semblants? Però... si era el meu veí, si havíem sopat junts... Durant la guerra a Bòsnia, era freqüent llegir testimonis d'aquesta mena. En ocasions, fins i tot són, els botxins, de la família. Sembla, segons les darreres investigacions, que fins i tot l’assassinat de Garcia Lorca comptava amb família pel mig. De fet, fins i tot en temps de pau, molts crims i disbarats els cometen persones properes a les víctimes, persones que semblaven normals o que, en tot cas, eren una mica estranyes. Un paradigma de tot plegat és el crim rural, del qual trobaríem molts exemples, i també aquesta violència de gènere que abans s’etiquetava amb el nom de crim passional, etiqueta que no anava desencaminada, ja que les passions, sovint arrauxades i primitives, arrosseguen les persones més normals vers la tragèdia individual o col·lectiva.

En aquestes tempestes humanes, de vegades, hi ha un bon home, com Rusesabagina, que no vol ni pot prendre més partit que el de les víctimes, que és capaç de salvar, ni que sigui una persona, encara que la persona no pertanyi, exactament als seus. No sempre s'hi pot fer res, de vegades, tan sols, sobreviure i intentar no fer més mal de l’estrictament necessari per a aquesta supervivència. O morir com un heroi, concepte abstracte i malmès, que inclou gent diversa i que no resistiria una anàlisi seriosa sobre el seu contingut.

Possiblement he repetit una mica el que escrivia fa uns dies, però és que aquestes dues lectures m’han fet retornar a aquests temes: la fràgil convivència en la qual ens movem, mai prou assolida del tot i els misteris profunds de la natura humana, encara tant i tant desconeguda.

Factors humans

No sé si algú llegeix avui Graham Greene, prolífic autor, ben tractat pel cinema, i de qui manllevo, més o menys, el títol. Greene va tocar molts temes, entre els quals les contradiccions de les persones, en un món difícil, i els lligams entre la vida política i pública i la privada, a l’hora de prendre decisions.

El cas és que, dissabte, fent broma amb diferents persones sobre la política i les properes muncipals, un noi de la meva edat, a qui fa molts anys que conec, d’aquests que hi ha als barris, actius, president d’una entitat veïnal, però, crec, poc ambiciós, altrament hauria fet ja una carrera política més efectiva, em va comentar que votaria iniciativa perquè allà hi tenia els seus amics de sempre. Encara que, va puntualitzar en una rauxa de sinceritat, no creia ja massa en la política ni en els polítics.

L’antic psuc, que va viure una època gloriosa als barris, va acabar per esberlar-se per diferents motius, jo crec que un d’ells va ser que va perdre, també, la innocència. Però entre la gent, de forma inevitable, es formaren llaços d’amistat, parelles, era, diria jo, més que un partit. El factor humà sempre pesa, però és quelcom a considerar, quan s’analitzen resultats polítics. Vaig anar durant un temps a una associació molt coneguda de mestres on, gairebé tothom, aleshores, era socialista maragallià. Es coneixia, molta gent, de jove. Eren amics, estiuejaven junts. Moltes d’aquelles persones havien esdevingut incondicionals.

Hi ha qui és convergent convençut perquè algú d’aquest partit li va fer un favor, li va solucionar algun problema. Conec una persona que és partidària d’esquerra pel fet que, en el sector on ella es mou, hi ha, al capdavant, una persona d’aquest partit eficient, que funciona. Hi ha límits que no s’acostumen a passar, però, també es poden sentir comentaris com ara no els votaré, encara que X és del PP i és un bon tio, molt vàlid. A l’inrevés, de forma negativa, el factor humà també pesa, quan hi havia els altres funcionava de conya, des que hi ha el tripartit, és un desastre, he escoltat, sobre temes puntuals. Cadascú veiem la nostra parcel·leta, i ens costa d’establir mirades més objectives i generals sobre els fets, entre d’altres coses perquè els mateixos que ens les podrien facilitar, les enterbolinen.

El factor humà comprèn, també, una bona dosi de visceralitat. Hi ha qui no pot veure els convergents o els socialistes o els d’esquerra o els d’iniciativa, pel motiu que ha conegut algú ambiciós, ambigu, impresentable, gandul, que militava i intentava escalar en algun d’aquests partits, el que sigui. Jo tenia un oncle capellà, molt conservador d’idees, però molt bona persona, que després de la guerra va firmar avals a tort i a dret, i que va tenir problemes per aquest fet. A més repartia i compartia tot el que tenia amb la gent pobra, crec que va fer moltes i sòlides conversions al catolicisme militant, per aquest factor humà. Fins i tot ara, no fa massa, li van dedicar un carrer a un dels pobles on havia estat, per aquests motius, tan efectius.

El factor humà en la seva vessant més frívola ens ha ofert aquests dies un espectacle divertit, tots els candidats a batlle barceloní fent brometa abans i després del debat, com si fossin la colla de la parròquia. Què guapa vas sortir, doncs tu també, hihihi, hahaha. En aquest cas, el factor humà amical, comprensible, perquè deu fer anys que es coneixen i deuen haver fet dinars i sopars juntets, va mostrar una imatge poc seriosa, jo crec que negativa, del tema. Jo pensava que abans del debat estarien, si més no, una mica preocupats, repassant apunts i tot això, al capdavall no deixen de ser unes oposicions una mica particulars, els comicis. Veient com va anar el debat, ja vaig veure que no els calien massa apunts: tòpics, propostes etèries, fum, en definitiva. I a sopar bé, juntets, cal que alguna cosa canviï per tal que no canviï gaire res.

La visceralitat, de vegades, és irracional, és que els tinc una mania... Quan preguntes el perquè, no hi ha cap motiu seriós, és un xuleta, s’explica malament, és molt lletja, va de sobrada, és un fatxenda. Però, tot plegat, són percepcions subjectives, perquè no coneixem la persona de res més que de veure-la per la tele. Sempre hi ha, també, llegendes urbanes amb una base més o menys real, sempre es coneix algú que coneix algú que sap que tal o qual beu, va amb dones, s’ha enriquit de forma frauduleta, li ha robat el marit a l’amiga i moltes coses més. Allò de la dona del césar, que havia de semblar honrada, ja no cal, només cal veure el safareig francès al volt dels afers matrimonials dels candidats. Per això, encara, molts d’aquests temes es tapen com es pot. Una salsa rosa amb els candidats a les diferents eleccions, amb polígraf, tindria molta audiència, crec. Animaria el panorama. Òndia, i, a sobre, cobrarien.

El pitjor de tot plegat és que, em sembla, cada vegada hi ha més poca il·lusió per aquestes convocatòries electorals, que la gent sembla passar del tema, i que els candidats semblen, també, passar de nosaltres i viure en un núvol de tòpics i oportunismes molt decebedor. No tan sols la gran política s’ha tornat gris, sinó també la participació ciutadana en entitats de tota mena, entitats i associacions que s’han acostumat a viure de les subvencions i no de les quotes voluntàries dels associats, que feien sentir les entitats més nostres, en èpoques de vaques molt més magres que no pas ara. I el pitjor és que dius que el tema de la subvenció no et plau i molta gent et mira malament, són els nostres diners, hi tenim dret. Sí, és clar, però jo els vull donar directament, sense intermediaris. Altrament, el factor humà també ens jugarà una mala passada, jo els voto perquè ens van donar mil vuit-cents euros pel centre, l’any passat... Per exemple.

Suposicions

Com que sóc de les moltes persones que pel matí han d’agafar el carrilet, en direcció Ildefons Cerdà, sóc també de les moltes persones condemnades a contemplar, diuen que temporalment, aquest immens mural amb neveres mortuòries i peus amb etiqueta, destinat, diuen, a aprofitar la fira Construmat per fer campanya en contra dels accidents al treball.

Suposo que, quan un empresari de la construcció, un aparellador, un paleta qualificat o no, un manobre, en resum, qualsevol persona relacionada amb el sector, passin pel meu passadís, meditaran en profunditat sobre el tema i prendran mides responsables i acurades, tot seguit, per tal que minvin els perills, i els accidents es redueixin. Suposo, a més, que els publicitaris de la campanya, ja que és una campanya institucional, deuen haver cobrat el mínim, potser, fins i tot, gairebé res, a causa de la intenció mentalitzadora del seu producte. Suposo també que, si d’aquí un temps els accidents laborals, com ha passat malgrat les campanyes, amb els de trànsit, no s’han reduït, no faran més tractes amb l’agència implicada i potser li fumeran una bona bronca i tot. Suposo que si algú vol vendre, per exemple, iogurs, i després d’una campanya important de publicitat els iogurs, no tan sols no es venen, sinó que potser fins i tot redueixen beneficis comercials, alguna cosa els deuen dir, als publicistes. Parlo per parlar, desconec el sector, però, per intuïció ciutadana, imagino que les coses haurien d’anar així.

Ara ja no es conformen amb un cartell ben gros. Fa temps que ens empaperen les parets dels passadissos del metro amb publicitat, és com immergir-te en un món de consells i missatges estranys, diversos. Avui, compra un telèfon. Demà, vigila a la feina. Quim Monzó, ahir, explicava al diari que havia anat expressament –no deu ser consumidor habitual de carrilet en aquella direcció- a veure el tema, després de les protestes dels construmateros. Es limita, en el seu escrit, a fer una mica de broma, sense massa valoracions intel·lectuals. Un empleat li diu que no el destorba, la campanya, que espera que facin el mateix quan sigui un saló de tipus eròtic. Alguns maquinistes, però, que de vegades es troben amb gent que es llença a les vies, no ho veuen igual, no els fa massa gràcia. Un altre treballador fa, també, brometa, explicant que si estigués firmant el conveni hauria posat als peus dels difunts etiquetes amb el nom dels seus caps. L’humor i la ironia són recursos, al capdavall, davant de la impotència.

Monzó anota el nom dels difunts, tres dones, dos homes, noms del país. El fet és que no sé si a la construcció hi moren moltes dones, aquesta feina encara no té la paritat, al menys pel que fa als treballadors de base. A més, avui, la gran majoria de paletes, i, per tant, de víctimes en aquests tipus d'accidents, són de fora, hispanoamericans, pakistanís, magribins. Podien haver tingut el detall de escriure algun nom de per allà, ara, que la immigració ja serveix per a fer-ne bandera a les campanyes polítiques, en qualsevol sentit. Suposo, contemplant les neveres ombrívoles, que tot plegat és una simulació però, qui sap, potser són fotografies reals. La publicitat, avui, barreja fins a extrems surrealistes la veritat i la ficció. Tant, que en alguns casos s’està anunciant el contrari del que es vol promocionar, només cal veure aquesta campanya de la Laura virginal i l’èxit que ha tingut, o sigui, que ja dubto de tot. No serà, en el fons, una promoció immobiliària, aquest gran mural? Potser d’aquí a uns dies ens surt un altre mural amb empreses, qui sap si fins i tot institucionals, promocionant pisos sense riscos ni accidents laborals, compra un pis sense cap mort ni ferit al darrere, que la sang dels treballadors no malmeti els fonaments de la teva nova llar, de la mateixa manera que ens venen productes que donen un tant per cent dels beneficis a oenagés, o ecològics, per exemple.

El mural, en una mostra artística, en un museu d’art modern, doncs, passi, perquè avui es fan coses tan rares que ja res no ens sobta. Personalment, al metro, em sembla de mal gust, una frivolització immensa del gran problema que vol denunciar, i que té una rastellera de motius, que ja coneixem, subcontractacions salvatges, gent poc qualificada, guanys excessius, massa construcció per tot arreu i moltes coses més. Cal dir que en el rètol no especifica que els accidents que denuncia siguin de la construcció, sinó que parla, en general, dels riscos a la feina. Però l'oportunisme del saló proper, el lloc on s'ha instal·lat, tot plegat fa entendre per on van els trets. Serveixen, aquestes campanyes? Jo crec que no, la veritat, sobretot, les institucionals, a les quals no els veig la gràcia ni la utilitat gairebé mai. Suposo que donen diners i feina a publicistes, la publicitat mou, avui, molts i molts calerons, no sé com els trien, els creatius, les agències, vull creure que objectivament, contractant els més barats i joves i en atur, és clar, donant oportunitats als humils estudiants de disseny sense feina ni currículum (he, he). A més, després es poden obtenir premis de disseny i tot, vaig llegir algú, expert en el tema, que deia que la publicitat era l’art d’avui, el més innovador, un art amb mecenatge, com havia estat sempre l’art. No, si explicacions abstractes, etèries, filosòfiques, en podem trobar per a tota mena de coses, només cal un bon expert, un teòric del tema. Si algú vol vendre telèfons o farinetes, al capdavall, és una empresa privada, encara que puc dir, també, que no m’agrada que la publicitat ocupi els meus espais públics, per no parlar de la televisió, on la qüestió ha arribat a extrems inimaginables fa alguns anys. Però que ho facin la Generalitat, l’Ajuntament, el Govern Central, doncs, no ho sé, al menys em sembla opinable i criticable.

Quan la publicitat és institucional i, suposo, pagada amb diners públics, el menys que li podem demanar és eficàcia constrastada. Suposo que després d’aquelles inefables campanyes de fa anys en què ens deien que llegíssim més, i algú es menjava cullerades de lletres, tothom va llegir a cor què vols. Després d’aquelles del foc al bosc, amb un senyor a qui sortia fum pel cap -no pas pels queixals-, també devien minvar els incendis, encara que ho dubto. N’hi va haver un, d’anunci, contra la droga on un noi treia una mena de cuc pel nas, imagino que va ser el seu efecte i ja no es droga gairebé ningú. Els anuncis denunciant el problema dels accidents de trànsit han passat per fases diverses, tèbies, dramàtiques, sagnants, ploricones, contundents, però, ja ho hem vist i comprovat, poc efectives. Si ni tan sols això del carnet per punts, que va provocar tants comentaris exaltats ha reduït la sinistralitat! A més de les que demanen, manen o recomanen, n’hi ha que no publiciten res més que la institució, estil que guapos som, quin tipus tenim, què bé que anem des que manem. I això, per part de tots els que governen i han governat, no hi ha qui se n'escapi. La publicitat institucional, sovint, ha estat de les pitjors, segons la meva modesta i gairebé analfabeta opinió consumidora. Doncs, dic jo, que dediquin els diners a anar al fons dels problemes i a incidir directament en les causes, i que no ens piconin amb tanta tonteria.

Diuen que, quan acabi el Construmat, treuran el mural. Ja ens en posaran un altre, ves a saber de què. Cada vegada costa més espantar-nos, motivar-nos, sorprendre'ns, així que, no se amb què ens poden sortir, quan el sexe i la mort ja no venen tant. Mentrestant, a patir, que són dos dies... de fira. I què és el món, sinó una estranya, immensa, fira de l’absurd?

El nom no fa la cosa

Clementina Arderiu, en aquell poema tan bonic i conegut que fa Clementina em dic, Clementina em deia, parla del seu nom i de com les amigues li deien que no feia per ella, precisament perquè semblava massa aristocràtic. Fins que l’enamorat li repeteix a l’orella, i ja no n’hi ha cap més que li agradi tant...

El cas és que, quan jo anava a escola, el nom de Júlia (amb jota catalana o jota castellana, segons us plagui) era, em deien les companyes, de vella, de persona gran. Aleshores era vigent, encara, aquell saludable costum de posar als infants el nom dels avis, i així les famílies anaven repetint noms i recordant els avantpassats. Recordo que aleshores, un dels noms més freqüents, que sempre m’ha agradat, era el de Rosa. Hi havia Maria Roses, Roses Maries, Rosites... Les Rosamaries s'enfadaven si els deies Maria Rosa i a l'inrevés. També m’agradava el de Roser, però tenia el problema que el traduïen, en el registre, pel de Rosario.

Quan vaig començar a treballar a l’escola, els immigrants d’aleshores posaven als fills, encara, noms dels seus pobles. N’hi havia d’una mica estranys, o que ho semblaven, tot és relatiu, però tambe n’hi havia d’evocadors, tendrament rurals, com ara Maria del Valle, Maria del Prado... La gent catalana-catalana es volia diferenciar de la resta i van començar a proliferar els nostrats, Núria, Jordi, Meritxell. En canvi, Montserrat, que havia estat fins i tot, nom masculí, no tenia tant d’èxit. De tota manera, molts immigrants també volien ser originals i van començar a batejar els seus fills, nascuts aquí, ja, amb noms de casa.

Va haver-hi un temps de noms anglosaxons i exòtics, una mica novel·lescos, i així van venir els infumables Killians, Jonathans, Iolandes, Vanesses, Jessiques i altres. La gent volia triar els noms, posar noms originals, breus, contundents, Anna, Clara, Maria, Marc, David, Pol, Pau, van fer fortuna. De fet, el nom evidenciava amb algun risc d’error, a quina escola anaves, si a una de pública (Iolanda) o a una del CEPEC (Elisenda). Ara, tot s’ha unificat força. Allò de posar els noms dels avis només es feia si aquests tenien noms que agradaven, i encara. Dels Joans, Joseps, Maries i ases que hi havia a totes les cases, van sobreviure les Maries -i els ases, però aquests, ja, en sentit metafòric-. També s'han esdevingut onades de noms bíblics, Raquel, Judit-Judith, Esther-Ester, Daniel, David. Hi ha també uns noms laïcs, de tipus ideològic, que ara no s'estilen tant, com ara Floreal, Germinal, i d'altres, també laïcs, més telúrics, Lluna, Mar. Costa molt, ser diferent, i, al capdavall, tot és objecte de plagi. Hi ha molts noms reivindicatius, cristians o no, Just, Llibert, i també lligats a indrets com ara el País Basc, que s'han estès, Idoia, Arantxa.

La meva mare es diu Marta per una originalitat del meu avi, que li va posar a causa d’una novel·la, Abajo las armas, de Berta de Suttner, manifest pacifista encara prou vigent, avui poc llegit, malauradament. La protagonista, alter ego de l’autora, es diu, al llibre, Marta. Com que el nom m’agradava, vaig posar-li a la meva filla, però Marta s’havia posat de moda i a l’escola n’eren un munt. De joveneta coneixia uns senyors molt excursionistes que havien posat al fill, Bernat, aleshores un nom molt minoritari. Em semblava contundent, baronívol, català, i el vaig posar al meu fill, i també s’havia posat de moda i n’hi havia uns quants, ja. Si hagués tingut una altra nena li hauria posat Isabel, que era el de la meva sogra i també m’agradava molt. Ara és un nom minoritari, s’ha substituït per Elisabet, llàstima. Algú em va dir fa poc que sonava antic. El meu pare i el meu sogre es deien Tomàs i Manel, el meu marit es diu Pere. Tots tres noms no m’acabaven de fer el pes, però ara els reivindico totalment, encara que dubto que els posin a cap descendent de la meva nissaga, si un dia en tinc.

Al meu germà li van posar Isidre, Isidro, perquè se’n deia l’avi. Sidro, li deien. A pagès era un nom vigent, al sant li dediquen moltes festes encara, perquè és el patró de la pagesia, però ara, darrerament, se’l titlla de sant forani, encara que es forani des de fa força temps i jo crec que li hauríem de concedir els papers, ja, i es reivindica Sant Galderic, a efectes de patronatge, mentre que el pobre Isidro rep un cert menyspreu per part dels puristes patris convençuts. Per cert, em sembla que no hi ha massa Galderics, però tampoc massa Isidres, avui, ni tan sols a Madrid. Això dels noms és curiós, estrany. Jo no vaig trobar massa Júlies pel món però, en una escola on vaig treballar, avui reconvertida en escola d’idiomes a causa de la davallada de natalitat, n’érem tres, una noia de León, una Júlia Maria, de Mèrida, excel·lent mestra i companya, que va retornar a la seva estimada terra, i jo.

El fet és que, des de fa uns anys, vaig pel carrer i tot sovint sento mares que criden a les seves nenes, Júlia, Júlia. El meu nom, ara que m’agradava i l’havia acceptat, s’ha posat de moda. Quin nom tan bonic, em diuen. Òndia, si era lleig, abans. Hi ha tal allau de Júlies que havia pensat, seriosament, en fer-me dir Emília, per exemple, que era el nom de la meva àvia paterna i és el meu segon nom, ja que sóc d’aquella època en la qual te’n posaven tres. Júlia era la meva pobra àvia materna, morta abans dels quaranta anys, que procedia de prop d’Àger i a qui no vaig arribar a conèixer. O sigui, que després de meditar sobre el tema, penso, que, en realitat, moriré amb el que porto. A més, espero que, d'un moment a l'altre, torni a passar de moda.

Ens creiem, volem ser, originals, i acabem esdevenint vulgars i massificats. En això del nom, com en tantes coses, la moda fa estralls. La moda ens fa veure bonic el que era lleig i a l’inrevés. Descartes va iniciar les seves meditacions en comprovar com en la moda relativa al vestit i pentinat, les coses canviaven i també les opinions, i, doncs, com podia estar segur de res? Si això passava aleshores, ara, ho podem multiplicar per un milió, gràcies al consum galopant que ens encalça. Madrona, per exemple, nom d’una patrona de Barcelona una mica oblidada, va ser un nom que va fer fortuna durant anys. No era un nom de sempre sinó que es va posar a les noies a partir dels segles XVII, XVIII... Fins ben entrat el XX, encara era vigent, als pobles, a molts barris de Barcelona. Ara sona malament, m'han comentat algunes persones, a senyora vella (?).

Enguany, a les escoles hi ha infants de tot el món, al menys a les que jo freqüento. El nom s’ha tornat quelcom una mica complicat, el mateix nom s’escriu de cinquanta mil formes, perquè encara no se n’ha fixat una de concreta, en molts casos, com ara els d’alguns noms musulmans, Suliman, Soleymane, Soliman, Suleiman, Soleimane... A l’Amèrica hispànica, d’on venen molts immigrants d’avui, hi ha hagut, com a les Filipines, una gran colonització dels noms anglosaxons, reconvertits i escrits també de formes diverses, Joselin, Joselyn, Jhoselin, Joselyne... Les professores d’educació infantil, amb un gran coratge, continuen treballant el nom, quan s’inicia l’aprenentatge de la lecto-escriptura, cosa que, avui, comporta unes dificultats immenses.

Els noms tirant a americanos, en alguns ambients, han anat de baixa, s'han tornat, ja, ordinaris. Abans hi havia actrius hispàniques que es posaven noms d’aquesta mena i que, a la llarga, han acabat retornant al propi, Pepa, Paca, Manolo, són, ara, vigents, desitjables i tot. I també els cognoms, des que els Garcia i els López els porten actors i actrius de moda per aquells verals del hollywood, sense cap mena de complex. Ara és molt menys freqüent, entre els actors, canviar-se el nom i posar-se’n un d’artístic. La veritat és que les persones que coneixem les lliguem als seus noms i si algú antipàtic es diu d'alguna manera que ens semblava bonica abans, aquell nom ens produeix una sensació neguitosa i acaba per no agradar-nos. I també a l'inrevés, és clar, una bona persona il·lumina un nom suposadament lleig.

Encara que sembli impossible, les modes, que ens fan canviar i tornar a canviar el gust sobre roba, pentinats, decoració interior de les cases i patronímis, ens fan canviar, també, la manera de pensar i tot, de vegades per millorar, però d’altres per adoptar ideologies foranes, en temes suposadament anodins, però també transcendents. Ens movem entre el neguit per ser originals i la necessitat d’anar amb el ramat i estar ben integrats en el context del nostre present. Quan els canvis d’ideologia responen a una meditació aprofundida i contrastada, són bons, suposo. Però moltes vegades també responen a frivolitats importades o imposades. I el que era bonic, sona antic, decadent, i el que era lleig, barroer, extravagant, resulta moderníssim.

Encara bo que, com diu la dita, el nom no fa la cosa.

Elogi de la pau i de la covardia

No m’agrada massa escriure al blog sobre temes polítics, encara que, de fet, molts aspectes de la vida, la majoria, tenen la seva vessant política, ens agradi o no. No m’agrada, sobretot, perquè el tema desvetlla visceralitats, com tantes altres coses, sovint de molt menys importància. Escrivint, però també parlant, les nostres possibilitats de fer-nos comprendre són limitades, lligades també al desig d’entendre i canviar d’opinió de qui ens escolta o llegeix, i a la nostra pròpia migradesa expressiva. L’Arare, amb qui vaig compartir fòrums de la UOC, ai, ja fa uns quants anys, perquè tot passa rabent, recordarà, ben segur, com també en aquells espais s’encetaven sovint agres polèmiques que degeneraven, de tant en tant, en desqualificacions i menyspreus estranys, fora de to.


La pau social, però també la familiar i la dels nostres cercles d’amics, es fràgil, molt. Tant, que de vegades crec que ja no em sorprèn la violència ni la guerra sinó, sobretot, que les persones siguem, durant temporades més o menys llargues, capaces de conviure i dialogar amb una certa amabilitat tolerable. Fa uns dies dialogaven per escrit al bosque sobre un tema tan espinós com la situació al País Basc, i ens planyíem del fet que, en moltes ocasions, no pots parlar amb llibertat ni tan sols amb persones molt properes, però crec, després de pensar-hi, que els silencis sobre temes diversos són una constant en les nostres vides, per tal de no esquerdar un entorn que ens sembla amable, digne de conservació, i que pot trontollar si no en tenim molta cura. Així mateix, malgrat que fem bandera de la sinceritat, no cal aprofundir gaire per constatar que la gran majoria de relacions humanes es basen, en més o menys grau, en la mentida, oportuna, pietosa, necessària fins i tot.


A les famílies, sovint els silencis, les mitges veritats o l’oblit de determinats temes, esdevenen una necessitat consensuada. De joves, d’adolescents, som més bel·ligerants, i per això els conflictes entre les generacions es manifesten de forma més aspra. Però, quants secrets o mig secrets s’amaguen, també, a les llars més sòlides i unides! Em va sobtar assabentar-me, no fa massa, del fet que el pare de Montserrat Roig, advocat i escriptor de dretes –concepte ampli i equívoc- havia romàs pres al Collell, durant la guerra. El Collell era una escola religiosa que havia estat també seminari, en un nucli profund de Catalunya, a la Garrotxa. La gent, en aquell indret, era, la majoria, carlina, conservadora, profundament catòlica. Molts nois joves es van amagar pels boscos per no anar a la guerra, alguns van pagar l’intent amb la vida, d’altres van passar a França amb moltes dificultats i, d’allà, al costat nacional, per acabar, la majoria, decebuts de tot plegat. Les cases de pagès ocultaven gran nombre de capellans; el Collell va ser presó de gent significada, però també de gent que no ho era tant però que no combregava amb diferents aspectes de la República, sobretot els més lligats a la violència contra les persones. Gironella parla del Collell en una de les seves novel·les, explicant fets dramàtics i dolorosos. Darrerament, una altra novel·la que a mi no m’acaba de fer el pes, però de gran èxit, ha donat a conèixer -a qui no els coneixia- alguns dels fets que s’hi van esdevenir, concretament la miraculosa salvació de Sánchez Mazas, personatge que el novel·lista contraposa amb la romàntica història d’un milicià compassiu. Tant el falangista com el milicià, pel meu gust, són, en el llibre, tòpics encartonats i poca cosa més.


Cal dir que per aquelles rodalies molta gent, rica i pobra, i també molt pobra, tenia algun fill capellà o seminarista, i els assassinats de religiosos van ancorar més la gent en les seves conviccions conservadores, acostant-les als rebels. Mentre va viure, Roig no va esmentar, que jo recordi, al menys de forma pública i clara, aquest fet de la presó del pare, potser per no malmetre la imatge d’escriptora esquerrana que s’havia construït. Vull pensar que, si fos viva, entomaria el passat amb una altra mirada, més àmplia, i, de fet, un temps abans de morir ja havia canviat força, perquè recordo un dels darrers articles, a l’Avui, on manifestava el seu rebuig per tota mena de violència i admetia que li feien pena fins i tot els guàrdia civils assassinats, víctimes d’atemptats terroristes que, en aquells anys, eren freqüents.


Enguany som a una època –nosaltres, no pas la resta del món- aparentment tranquil·la, podem tenir plat a taula i una casa calenta, hospital i escola de franc, -més o menys-, i fins i tot vacances pagades, la majoria de gent normaleta. Però sempre hi ha qui admira els suposats actes heroics del passat i voldria brega, per tal d’aconseguir algun objectiu idealitzat, imprecís, mitificat... L’heroi, sobretot si fonamenta les seves heroïcitats en un context polític esquerrà, progressista, patriòtic, resulta molt atractiu. Però en molts herois hi ha, crec, una mena de fusta aventurera, una rauxa personal que els llença a l’acció, dubto que en tots els casos els mogui un imprecís amor a la humanitat, la veritat. Per això, sovint, la seva vida íntima sol ser cantelluda, quan no esdevé un fracàs, i el seu tracte amb la gent propera, com ara la família, difícil. En podria donar molts exemples, però m’allargaria massa.


Acabada la guerra, ho sabem prou bé, molta gent només volia viure en pau, encara que, com deia una coneguda meva, molt bel·ligerant ‘no és el mateix la pau que l’absència de guerra’. No, però és millor l’absència de guerra que no pas la guerra, on es desvetllen les pitjors passions humanes i on reben, sobretot, els innocents que no pertanyen, al menys de forma absoluta, a cap bàndol si no és al bàndol de la bona gent, enemiga de tot tipus de violència. Fa poc llegia les paraules d’un iraquià d’edat madura, explicava que no li agradava gens el règim de Sadam, però que ara era molt pitjor. Molts antics iugoslaus sentien el mateix, després de Tito, sota la fèrula del qual havien viscut amb una certa tranquil·litat. Queda molt bé dir que val més morir dret que viure agenollat, la persona que ho deia va morir de vella i, suposo, al llit, per cert. Però si estàs agenollat sempre tens l’oportunitat d’aixecar-te, i si has mort fent proclames, no en tens cap, d’oportunitat. Un jueu que s’havia fet passar per ari, i que en un llibre va explicar les seves vivències, davant les crítiques rebudes per haver fet això, recordava, en una ocasió, les paraules de l’Eclesiastès, que val més ser un gos viu que un lleó mort. La Marta de Terra Baixa, davant del seu propi deshonor, admet que la mort hauria estat digna, però que al món s’hi ve a viure, no pas a morir.


Els morts s’obliden aviat i els vius, que ens anem renovant de forma natural, encara que ara gràcies, ja, a molta manipulació genètica, volem nous herois i nous o renovats ideals pels quals lluitar. Les persones, crec, però, ara que sóc grandeta, sempre han d’estar per sobre dels ideals, cap ideal ni proclama que comporti la mort d’un sol innocent –fins i tot, diria, d’un culpable- és vàlid, segons la meva humil i covarda opinió. Cosa que no vol dir que no ens haguem de defensar de les agressions directes, això de posar l’altra galta és molt bonic però, que jo sàpiga, no se sol practicar gairebé gens. En general se suposa que, des dels poders, es promouen les guerres i les malvestats, i en ocasions és així, per interessos econòmics, polítics. Però també en ocasions, des de les bases populars, sorgeix la demanda de lluita, de moviment, perquè quan ets jove creus que cal lluitar com sigui, que s’ha de ser valent, que el món pot canviar gràcies al nostre esforç i sacrifici. I hi ha gent que és jove gairebé sempre, cosa que avui dia es valora molt però que a mi em sembla poc desitjable.


Si analitzem amb cura els fets que ens toquen de més aprop, la història d’Espanya, hem d'admetre que, certament, Franco i els seus van ser els grans culpables d’haver-se oposat al règim democràtic, de mala manera, però també és evident que molts grups de diverses tendències polítiques, esquerranes, llibertàries, però no pas, ni molt menys, democràtiques, ja anaven llençant benzina al foc en quantitats industrials, en aquells anys tan mitificats. Napoleó III, poc valorat avui, encara que el París modern li deu la imatge turística que ha fet fortuna, es va veure abocat a la guerra que li va fer perdre el poder -i el fill- a causa de les demandes populars, enceses, que pretenien retornar als temps, suposadament gloriosos del seu parent. Sobre Bonaparte, el primer, les lectures que s’han fet de la seva personalitat han estat, sovint, magnificades, i encara desvetlla admiracions i curiositat, quan, de fet, va portar Europa al desastre. Avui també es posen noms a carrers i fins i tot a esplais i equipaments, de persones que poden haver tingut una vida molt activa i arrauxada, de lluita sincera –no els treuré el mèrit- per determinats ideals, però que no responen, crec, a la idea moderna de lluitador pacífic, tolerant, democràtic, que hauria de prevaldre en la pedagogia política dels nostres temps.


Ismael Serrano té aquella coneguda cançó on un fill demana al pare que li torni a explicar el cuento de la seva lluita progre, que, al capdavall, no va servir de massa, ja que el dictador ja estava rovellat, va morir de vell, i al llit, i després de Vietnam va venir Bòsnia. És una cançó que té deu anys i resulta ben actual, tal i com van les coses. Malauradament, la història del passat -i la del present- té tants matisos i resulta tan complexa que, per ganduleria i poques ganes de trencar esquemes admesos ja com a dogmes culturals, perpetuem els tòpics i ens deixem tocar per les proclames inquietants que llencen més llenya al foc, un dia sí i un altre també. Un cop trencada la convivència costa molt de temps, refer-la. En aquella magnifica pel·lícula de Lynch, Una història verdadera, un home vell vol retrobar el seu germà, amb qui va renyir i fa un llarg i difícil viatge per l’Amèrica profunda. Quan es retroben no saben perquè van renyir, ja. Un conegut ens explicava una vegada que, al seu poble, quan hi va, veu sovint un cosí de la seva àvia, molt gran, que encara no li parla perquè amb l’àvia havien renyit a causa de l’herència d’una mula, tots dos tenen ganes d’encetar el diàleg, però no és fàcil. Sovint a la feina o amb una colla d’amics, o a la mateixa família, un dia, no sabem com, s’enceta una discussió plena de malentesos, de desqualificacions, surten els dimonis amagats, la sinceritat es desferma en el moment més inoportú, i tot s’espatlla de forma més o menys definitiva. A les guerres, el pes dels odis familiars i veïnals és immens, i, quan més tancats i petits són els nuclis socials, més es manifesta. De vegades pensem que els genocidis són normals quan els fan els altres, pero recordo molt bé el testimoni d’una mestra que havia estat cooperant a Ruanda i m’explicava que mai no s’hagués imaginat que passés el que va passar.


Freud manifestava, al principi del nazisme, que aquells senyors es limitaven a cremar llibres, i que en d'altres temps haurien cremat persones. Però al capdavall, en ple segle XX, aquells senyors -i senyores- van acabar per cremar les persones, al més pur estil ancestral. Un altre mestre, un senyor gran, m’explicava també la gran admiració que havia sentit per la cultura alemanya i com no entenia encara tot el que havia passat. Tot plegat li havia fet desconfiar del paper de l’educació, com a remei per als mals de la humanitat. Durant molt de temps semblava que amb educació es podia fer tot, quan la gent no tenia escoles dipositava en l'alfabetització unes expectatives immenses, tot plegat, de fet, era un miratge, com tants que ens han amagat realitats molt menys heroïques. Es poden fer molts disbarats amb molta cultura i ser un pacífic i bonhomiós analfabet. Quan les coses han passat sempre es troben explicacions, causes, justes o no tant, i sembla que es veia venir. Però això no és cert, sinó, tan sols, vanitat historiogràfica.

Vora mar, un dissabte de maig

Una de les coses que més m’agraden del meu barri és que, a peu, pots anar fàcilment a molts llocs de la ciutat. Ahir vaig decidir endegar un passeig fins a mar, un passeig que he fet moltíssimes vegades, però que sempre és diferent, perquè els llocs canvien i es transformen, no tan sols al llarg del temps sinó també amb el pas de les estacions i les hores del dia.

No voldria que semblés que faig propaganda electoral –per cert, quina campanya més galdosa la dels candidats a batlle del Cap i Casal- però he d’admetre que, malgrat que un gran nombre d’indrets i paisatges urbans entranyables s’han perdut de forma destralera, hi ha nous espais que han millorat i que han conformat recorreguts amables, nous, sobretot per als qui som una mica grans. Per als més joves, aquests llocs –el Maremàgnum, el pont nou, el Moll de la Fusta en versió post-olímpica, els gratacels dels darrers anys- hauran estat els paisatges de tota la vida i si un dia els destrueixen segurament sentiran un gran sentiment de pèrdua, de ràbia davant del canvi excessiu.

Parla Magris a ‘El Danubi’ d’aquest sentiment de percepció diferent de la història per part de joves i vells: nos parece imposible que para nuestros hijos sea ya irrevocable y desconocido lo que para nosotros es árduo presente. Todos, en este sentido, somos víctimas y culpables de la incomprensión: quien tenga diez o quince años menos que yo no puede entender que el éxodo istriano después de la Segunda Guerra Mundial forma para mi parte del presente, de la misma manera que yo no acabo de entender del todo que para él los años comprendidos entre 1968, 1977 y 1981, se dividan en épocas distintas y diferenciadas, cuando para mi se superponen y se extiende, pese a sus sobresaltos y grandes diferencias, como las hierbas ondulantes de la llanura... (em prenc la llibertat de transcriure el fragment en castellà, ja que és l'idioma en el qual tinc el llibre). Ara m’adono de com, la Guerra Civil, que per a mi era ja un passat èpic, estrany, formava part del present dels meus pares i avis, per exemple. Malauradament, ara està de moda, i se’n fan lectures interessades, per tots costats, allunyades d’aquell sentiment de la reconciliació que va ser tan viu durant anys, entre la gent humil, farta ja de demagògies i tragèdia.

El tram del Paral·lel que toca al port, a l'antic Moll del Carbó, havia estat una zona força trista i pobra. Encara no s’ha acabat de recuperar com caldria, de fet. El Portal de Santa Madrona i els seus fossats, sovint bruts, ara s’han convertit en una zona de descàrrega de turistes, que ignoren la important zona de xarlatans que havia estat aquell indret. Per la banda del meu barri, a la zona de les antigues Hortes de Sant Bertran, s’hi han fet molts pisos nous, el Parc de les Tres Xemeneies, que va romandre un temps molt abandonat ara està, si més no, presentable. En aquells indrets hi havia hagut un mercat molt barat, que feia una fortor desagradable, el Mercat del Carme. Es va traslladar a l’altra banda del Paral·lel, molt millorat i ara, amb la crisi dels mercats, sembla que desapareix. I també hi havia el cine Hora, cine de puces i mala fama. Les Drassanes, el Museu Marítim, Colom, senyalant en direcció equivocada... I les velles Duanes, grises, fosques, feixugues.

Les Golondrines encara no funcionen, tan aviat. Recordo que, durant una època, es va intentar, fins i tot, catalanitzar-ne el nom, però, assenyadament, s’ha conservat el tradicional. M’agrada, el pont del port, amb les seves ondulacions, que el fan semblar una mica de joguina i que et trasllada al Maremàgnum, al marramangu, com es diria en català de barri, un important dialecte en vies d’extinció. M’agrada, quan aturen el trànsit, perquè han de passar alguns vaixells i el pont s’obre, de forma gairebé màgica. Aquest fet, simple, provoca sempre la curiositat dels infants i també de la gent gran. El centre comercial, on arribo després de mirar-me a l’estrany i enigmàtic mirall mural, està, encara, tranquil, però les botigues comencen a engegar les seves músiques sorolloses. No sé quina moda és aquesta, que prolifera per tot arreu: botigues amb portes obertes tot l’any, o, ja, sense portes, directament, i amb la música a tota pastilla. Cada botiga amb una música –per dir-ne d’alguna manera- diferent, provocant, això sí, un veritable marramangu, i això que sempre prediquen, els poders públics, contra la contaminació acústica, però aquesta modalitat no la deuen tenir en compte. Fa anys vaig prometre que no compraria a cap botiga amb música obligatòria i que no menjaria a cap restaurant amb melodies ambientals, però he hagut de trencar la promesa, fins i tot a botigues dedicades a senyores ja una mica espigadetes com la tienda de Lolín –magnífic nom, agosaradament xaró- posen la gramola tot el dia. És clar que la Lolín no amolla tants decibels com les botigues avantguardistes.

M’agrada molt la vista de la part de la ciutat que dóna al Passeig d’Isabel II, des del Maremàgnum. És un paisatge harmònic, amb les cúpules de la Mercè, de Santa Maria del Mar, de la Catedral, darrera dels edificis de mida semblant, ara cuidats, uniformes però diversos, elegants, sembla, encara, el dibuix recuperat d’un gravat antic. Crec que és una de les vistes urbanes més boniques que tenim a Barcelona, poc valorada, perquè no la veig massa retratada enlloc. Què poc van durar els xiringuitos d’aquella zona, que van néixer amb una gran faramalla i propaganda! M’ensopego amb la Fira de la Gent Gran, i amb una companya del temps de l’escola que treballa a Consum, a la Generalitat, i que és a una de les parades. Fa molt de temps que no la veia i m’aturo a xerrar, mentre moltes persones s’acosten a demanar bosses, bolígrafs. Em sobta encara, avui, l’èxit que tenen les coses que es donen en aquests llocs, encara que serveixin per ben poca cosa. La meva amiga omple sovint una safata de caramels, que desapareixen de pressa, malgrat les suposades dietes dels integrants de la tercera edat. M’explica que tot el dia hi ha una gresca enorme, balls, cançons, moviment. Gent Gran és, de fet, un eufemisme que ha fet fortuna per no haver de dir vells. I ara ens venen la moto, -com diu el jovent-, d’una vellesa molt activa, durant la quan hem de fer coses. També m’explica, la meva amiga, que s’ha assabentat de la mort, solitària, d’un noi de la nostra edat, de la vella colla parroquial. El recordo jove, amable, garlador. Es va casar amb una altra companya, eren molt joves, i es van equivocar, tots dos, van patir un matrimoni difícil, espinós, fins arribar a una separació, dolorosa, com gairebé totes. No puc evitar evocar el dia que se’n va anar al servei, els vam fer rotllana, a tots dos, sota les romàntiques notes del tema de Lara, en una d’aquelles festetes de l’època i vam encendre llumins, al seu voltant... Em produeix un neguit profund pensar que de vegades recordo gent que potser ja ni tan sols és viva, persones amb qui he deixat de tenir contacte, però que són ben presents en el meu imaginari vital.

Torno al meu passeig i m’adono que tot, de fet, està enfocat al turisme, als serveis, al consum cultural. Mentre costa tant trobar feina, quan ets gran, i l’experiència vital i laboral es troba valorada sota mínims, per una altra banda es lloa de forma contradictòria l’etapa final de la vida, que tendeix a allargar-se, se suposa que de forma absurdament indefinida, sembla que si ens portem bé podrem ser, gairebé, immortals. Portar-se bé vol dir fer gimnàstica, dietes, no engreixar-se, no fumar, viatjar per tot arreu, fer cursets de tota mena de coses... i, ara, fins i tot, sotmetre't a millores estètiques a l'abast de totes les butxaques, encara que sigui a terminis. M’arribo a mar, fa un dia que sembla de ple estiu, veig un munt de gent torrant-se amb tota la fe sota els raigs implacables d’un sol de justícia, però és primavera i demà canviarà el temps i refrescarà altra vegada. Llegeixo al diari que la batalla contra el sol està perduda, la gent es passa aquests perills solars pel folre. Tan de cura amb segons quins temes i tan poca amb uns altres. El fet és que, a la platja, hi ha molts pocs llocs on et puguis posar a l’ombra. Abans, quan la platja eren els banys, hi havia una mena d’encanyissats frescos, a mig camí de mar, per cert.

Retorno de les platges, encara aviat, amb un autobús que em porta a la part alta, al centre mèdic, i que, afortunadament, no ha engegat encara aquest càstig bíblic dels nostres temps que és l’aire condicionat...

Per cert, el poeta misteriós és Joan Maria Guasch i Miró (1878-1961), un de tants bons escriptors poc coneguts, avui. M'ha agradat, això dels enigmes sobre poetes, no serà el darrer. A veure si més gent s'hi anima...

Patacades

Quan jo era petita, tant a l’escola com al cinema, era freqüent que ens passessin pel·lícules de Stan Laurel i Oliver Hardy, el gordo y el flaco, i, he de dir, que a mi, en general, no em feien massa gràcia. Hi havia companyes, però, que reien a cor què vols i més, sobretot amb el bon seguit de trompades i patacades que s’hi podien veure.

Unes altres pel·lícules on eren freqüents els cops eren els dibuixos de Tom i Jerry. De fet, la comicitat ha anat lligada, en moltes ocasions, a aquesta violència, amable, divertida, i també al fet de prendre el pèl o fer-ne alguna de grossa a qualsevol personatge, de vegades algú que s’ho mereixia, però en altres ocasions, una persona infeliç, humil, poca-pena, sovint lletja –la lletjor no ha estat encara reivindicada com a motiu de discriminació, però a la pràctica n’és un, i dels pitjors- víctima innocent d’un determinat i estrany humor, sembla que força humà.

Durant una bona temporada ens van castigar per televisió amb programes de vídeos domèstics i allà també eren habituals els cops, relliscades, ensopegades i morrades. Es va arribar a criticar molt el protagonisme d’infants, que semblaven haver estat col·locats en situació de risc per tal d'aconseguir una filmació divertida. El fet és que ahir, que havia fet un treball als ordinadors amb un grup de nois i noies de cinquè de primària, a l’entorn dels onze o dotze anys, en acabar el treball, a l’estona de temps lliure que cadascú dedica al que li sembla -dentro de un orden-, em va sobtar el fet que una bona part se n’anaven a aquesta mina de la diversitat que és el youtube i, concretament, a un indret anomenat decenas de porrazos. Les rialles eren espontànies, sinceres, jo em vaig posar en el meu paper educatiu i una mica repressor, quines bestieses, no veieu que es fan mal, etc. Ells, com que encara són infants, no hi veien cap mal, i em miraven i escoltaven com és contempla una curiositat històrica, de fet, qui podia assegurar que molts d’aquells porrazos no fossin sinó muntatges per a consum general de la gent interessada en contemplar-los?

A la vida real, les caigudes fan riure, sovint. Malgrat que, després, qui ha caigut s’hagi fet mal i el públic senti un cert remordiment per les rialles anteriors. Jo anava un dia, no fa massa anys –vull dir que no era una criatura ni una joveneta, ja- saltant i fent broma per la passarel·la de Rupit amb unes amigues i vaig caure, totes van riure, no paraven de riure. No em vaig fer un mal extraordinari, però sí una bona patacada, aleshores em deien, penedides, perdona, perdona, no ho hem pogut evitar. Fins i tot jo mateixa, malgrat el mal que m’havia fet, sentia ganes de riure per la situació, que em semblava ridícula. Perquè el fet és que, quan caus, et sents, moltes vegades, ridícul.

Malgrat que la nostra sensibilitat, crec, ha millorat, respecte a la violència quotidiana, encara ressorgeixen aquests aspectes una mica inquietants, de tant en tant. Abans es feien bromes molt pesades, de forma habitual, i de vegades produïen danys importants en les persones. Molts jocs també tenien un component de violència, de demostració de força física. Un joc tan tradicional com el cavall fort havia ocasionat accidents importants, tant, que fins i tot es va arribar a prohibir ja fa molt i molt de temps, als patis de les escoles. De fet, hi ha gent, fins i tot joves i infants, a qui agraden les pel·lícules amb crims, sang i fetge i violència. Els contes populars en van plens, encara que, des del vessant escolar, els polim i en rebaixem les arestes.

Potser, en el fons, hi hagi una certa necessitat d’entomar a nivell imaginari el mal, per conjurar les nostres pors. Fins i tot de les nostres pors a caure, Cortázar té una inquietant narració sobre una persona que sent basarda, una gran por, de caure d’esquena... Sobre el mal imaginari i el real, de fet hi ha hagut persones molt educades i pacífiques en aparença que han estat grans criminals, i també gent amant del gènere violent en el cinema o la literatura que, a casa seva i en la societat, són bellíssimes persones i no matarien ni una mosca. Quan no hi havia cinema, fa molts anys, a Barcelona existia un teatre dedicat en exclusiva al gènere de sang i fetge, que tenia molta concurrència. Els efectes especials sembla que eren espectaculars. Sobre les caigudes, la terminologia s'ha utilitzat en àmbits morals amb una gran freqüència, ha caigut en el pecat, ha tingut una relliscada, ha ensopegat sovint o amb la mateixa pedra...

Cireres, poemes, i llibres perduts

Saragatona ens ha obsequiat amb un poema I un enigma, qui és el poeta? La veritat és que jo no ho sé ni ho he pogut esbrinar. Respondré amb un altre enigma semblant, talment com si això fos el meme dels poetes desconeguts. Explicaré com vaig conèixer el meu.

L’any 2001 vam dedicar algunes xerrades a les escoles del barri. Unes senyores grans, que havien anat a l’Escola del Bosc durant la República, ens van parlar, emocionades, d'aquella època d'entusiasme i renovació. Una d’elles ens va recitar de forma molt acurada aquest poema, que encara recordava i que havia après a aquella escola. Un poema que els evocava també els jocs una mica agosarats amb els nens, aleshores separats encara d’elles, quan era el temps de les cireres i els en donaven a l’escola, a l’hora de dinar.


Plou i fa sol

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen...
Obro el portal i surto al meu jardí.
A dalt dels cirerers ja s’endevinen
les vermellors del fruit que hem de collir.


-Plou i fa sol! –diu tot alçant la testa
el meu infant més xic. Plou i fa sol!
I passa un núvol blanc vestit de festa
I passa un núvol fosc vestit de dol.


I cel amunt, la lluita es descabdella,
I la pluja i el sol cauen a raig,
I el meu infant reprèn la cançó bella,
La cançó d’or; la dels matins de maig.


Cançó feta de llum i d’aigua clara,
alegre com els fruits que hem de collir!
Cançó, meitat d’infant, meitat de mare,
fes-me dansar les bruixes del jardí!


Molt més endavant, un dia, remenant per les piles de llibres del Mercat de Sant Antoni em vaig ensopegar amb un llibre del mateix autor, -crec que són els llibres els que em troben a mi i no a l'inrevés, sobretot als encants- un petit volum editat per Estel, el 1938, amb un pròleg de... Joan Alcover!, Pirinenques. A la primera pàgina, l’autor havia dedicat, de forma manuscrita, aquell volum a un amic, Al bon amic Miquel Viñas, record, el 14 de desembre de 1944. Es tracta d’un bell grapat de poemes, relacionats amb la natura, les muntanyes, el paisatge, temes que molts autors catalans, també excursionistes, han tractat sovint. No me'n vaig poder estar de pensar en tot el drama que hi havia entre les tres dates, els primers temps republicans, 1938 i 1944. La il·lusió, l'entusiasme, la por i potser el desengany, la guerra, la grisor i la crueltat de la postguerra. Però el poeta i els poemes havien sobreviscut i, en algun moment, havia dedicat un llibre a un amic, l'autor. Un llibre que el destí, imprevisible, havia bandejat, potser, d'algun prestatge privilegiat d'algun pis que probablement havien ocupat, ja, altres persones... per acabar a casa meva en aquests primers anys d'un segle XXI encara imprevisible.

De vegades es diu que avui la gent no sap poemes, ni coneix massa autors. Jo crec que també els poetes, molts, s’han allunyat de la gent. La rima, tan criticada, ens permet memoritzar amb més facilitat i, si el poema és bonic, no representa pas cap obstacle per a la seva qualitat, concepte sempre boirós. Quan a l’escola s’ensenyen poemes sovint es van a buscar textos senzills, rimats o, al menys, amb ritme, comprensibles. De vegades he vist textos que es feien llegir als mestres per als reciclatges de català, fins i tot alguns m’havien demanat ajuda per fer els comentaris que els calien per a algun treball, desbordats per les dificultats semàntiques, i, la veritat, crec que el sadisme elitiste dels formadors ha contribuït a recaptar, a la llarga, alguns vots de ciutadans, pagaria la pena fer un estudi. En lloc de captar persones per a la causa, més aviat es generava refús, encara que no tots els formadors eren iguals, és clar. Fa alguns anys corria un llibre de català de segona etapa, era el temps de l'EGB, amb uns poemes plens d’estranyes metàfores –no en diré l’autor, tampoc, molt respectable en el seu context però no en aquell- que ningú no entenia, ni el professorat, la veritat. Ni crec, tampoc, qui havia fet el llibre, pel que vaig comprovar. Com deia Peret, si eres tan inteligente, que nadie puede entenderte, nooo sirve de naaa...



L’hivern és mort! (fragment)


Començava el desglaç I el maig floria…
Surant pels boscos coronats de llum
palpitava el seu himne d’alegria
com una onada immensa de perfum.
Palpitava d’amor, i les sembrades,
cridaven ja l’estiu...
I els lliris-joncs florien vora el riu...

Crec que aquest autor no és tan difícil com el d’en Pere. Algú l'ha endevinat, doncs?