Elogi de la pau i de la covardia

No m’agrada massa escriure al blog sobre temes polítics, encara que, de fet, molts aspectes de la vida, la majoria, tenen la seva vessant política, ens agradi o no. No m’agrada, sobretot, perquè el tema desvetlla visceralitats, com tantes altres coses, sovint de molt menys importància. Escrivint, però també parlant, les nostres possibilitats de fer-nos comprendre són limitades, lligades també al desig d’entendre i canviar d’opinió de qui ens escolta o llegeix, i a la nostra pròpia migradesa expressiva. L’Arare, amb qui vaig compartir fòrums de la UOC, ai, ja fa uns quants anys, perquè tot passa rabent, recordarà, ben segur, com també en aquells espais s’encetaven sovint agres polèmiques que degeneraven, de tant en tant, en desqualificacions i menyspreus estranys, fora de to.


La pau social, però també la familiar i la dels nostres cercles d’amics, es fràgil, molt. Tant, que de vegades crec que ja no em sorprèn la violència ni la guerra sinó, sobretot, que les persones siguem, durant temporades més o menys llargues, capaces de conviure i dialogar amb una certa amabilitat tolerable. Fa uns dies dialogaven per escrit al bosque sobre un tema tan espinós com la situació al País Basc, i ens planyíem del fet que, en moltes ocasions, no pots parlar amb llibertat ni tan sols amb persones molt properes, però crec, després de pensar-hi, que els silencis sobre temes diversos són una constant en les nostres vides, per tal de no esquerdar un entorn que ens sembla amable, digne de conservació, i que pot trontollar si no en tenim molta cura. Així mateix, malgrat que fem bandera de la sinceritat, no cal aprofundir gaire per constatar que la gran majoria de relacions humanes es basen, en més o menys grau, en la mentida, oportuna, pietosa, necessària fins i tot.


A les famílies, sovint els silencis, les mitges veritats o l’oblit de determinats temes, esdevenen una necessitat consensuada. De joves, d’adolescents, som més bel·ligerants, i per això els conflictes entre les generacions es manifesten de forma més aspra. Però, quants secrets o mig secrets s’amaguen, també, a les llars més sòlides i unides! Em va sobtar assabentar-me, no fa massa, del fet que el pare de Montserrat Roig, advocat i escriptor de dretes –concepte ampli i equívoc- havia romàs pres al Collell, durant la guerra. El Collell era una escola religiosa que havia estat també seminari, en un nucli profund de Catalunya, a la Garrotxa. La gent, en aquell indret, era, la majoria, carlina, conservadora, profundament catòlica. Molts nois joves es van amagar pels boscos per no anar a la guerra, alguns van pagar l’intent amb la vida, d’altres van passar a França amb moltes dificultats i, d’allà, al costat nacional, per acabar, la majoria, decebuts de tot plegat. Les cases de pagès ocultaven gran nombre de capellans; el Collell va ser presó de gent significada, però també de gent que no ho era tant però que no combregava amb diferents aspectes de la República, sobretot els més lligats a la violència contra les persones. Gironella parla del Collell en una de les seves novel·les, explicant fets dramàtics i dolorosos. Darrerament, una altra novel·la que a mi no m’acaba de fer el pes, però de gran èxit, ha donat a conèixer -a qui no els coneixia- alguns dels fets que s’hi van esdevenir, concretament la miraculosa salvació de Sánchez Mazas, personatge que el novel·lista contraposa amb la romàntica història d’un milicià compassiu. Tant el falangista com el milicià, pel meu gust, són, en el llibre, tòpics encartonats i poca cosa més.


Cal dir que per aquelles rodalies molta gent, rica i pobra, i també molt pobra, tenia algun fill capellà o seminarista, i els assassinats de religiosos van ancorar més la gent en les seves conviccions conservadores, acostant-les als rebels. Mentre va viure, Roig no va esmentar, que jo recordi, al menys de forma pública i clara, aquest fet de la presó del pare, potser per no malmetre la imatge d’escriptora esquerrana que s’havia construït. Vull pensar que, si fos viva, entomaria el passat amb una altra mirada, més àmplia, i, de fet, un temps abans de morir ja havia canviat força, perquè recordo un dels darrers articles, a l’Avui, on manifestava el seu rebuig per tota mena de violència i admetia que li feien pena fins i tot els guàrdia civils assassinats, víctimes d’atemptats terroristes que, en aquells anys, eren freqüents.


Enguany som a una època –nosaltres, no pas la resta del món- aparentment tranquil·la, podem tenir plat a taula i una casa calenta, hospital i escola de franc, -més o menys-, i fins i tot vacances pagades, la majoria de gent normaleta. Però sempre hi ha qui admira els suposats actes heroics del passat i voldria brega, per tal d’aconseguir algun objectiu idealitzat, imprecís, mitificat... L’heroi, sobretot si fonamenta les seves heroïcitats en un context polític esquerrà, progressista, patriòtic, resulta molt atractiu. Però en molts herois hi ha, crec, una mena de fusta aventurera, una rauxa personal que els llença a l’acció, dubto que en tots els casos els mogui un imprecís amor a la humanitat, la veritat. Per això, sovint, la seva vida íntima sol ser cantelluda, quan no esdevé un fracàs, i el seu tracte amb la gent propera, com ara la família, difícil. En podria donar molts exemples, però m’allargaria massa.


Acabada la guerra, ho sabem prou bé, molta gent només volia viure en pau, encara que, com deia una coneguda meva, molt bel·ligerant ‘no és el mateix la pau que l’absència de guerra’. No, però és millor l’absència de guerra que no pas la guerra, on es desvetllen les pitjors passions humanes i on reben, sobretot, els innocents que no pertanyen, al menys de forma absoluta, a cap bàndol si no és al bàndol de la bona gent, enemiga de tot tipus de violència. Fa poc llegia les paraules d’un iraquià d’edat madura, explicava que no li agradava gens el règim de Sadam, però que ara era molt pitjor. Molts antics iugoslaus sentien el mateix, després de Tito, sota la fèrula del qual havien viscut amb una certa tranquil·litat. Queda molt bé dir que val més morir dret que viure agenollat, la persona que ho deia va morir de vella i, suposo, al llit, per cert. Però si estàs agenollat sempre tens l’oportunitat d’aixecar-te, i si has mort fent proclames, no en tens cap, d’oportunitat. Un jueu que s’havia fet passar per ari, i que en un llibre va explicar les seves vivències, davant les crítiques rebudes per haver fet això, recordava, en una ocasió, les paraules de l’Eclesiastès, que val més ser un gos viu que un lleó mort. La Marta de Terra Baixa, davant del seu propi deshonor, admet que la mort hauria estat digna, però que al món s’hi ve a viure, no pas a morir.


Els morts s’obliden aviat i els vius, que ens anem renovant de forma natural, encara que ara gràcies, ja, a molta manipulació genètica, volem nous herois i nous o renovats ideals pels quals lluitar. Les persones, crec, però, ara que sóc grandeta, sempre han d’estar per sobre dels ideals, cap ideal ni proclama que comporti la mort d’un sol innocent –fins i tot, diria, d’un culpable- és vàlid, segons la meva humil i covarda opinió. Cosa que no vol dir que no ens haguem de defensar de les agressions directes, això de posar l’altra galta és molt bonic però, que jo sàpiga, no se sol practicar gairebé gens. En general se suposa que, des dels poders, es promouen les guerres i les malvestats, i en ocasions és així, per interessos econòmics, polítics. Però també en ocasions, des de les bases populars, sorgeix la demanda de lluita, de moviment, perquè quan ets jove creus que cal lluitar com sigui, que s’ha de ser valent, que el món pot canviar gràcies al nostre esforç i sacrifici. I hi ha gent que és jove gairebé sempre, cosa que avui dia es valora molt però que a mi em sembla poc desitjable.


Si analitzem amb cura els fets que ens toquen de més aprop, la història d’Espanya, hem d'admetre que, certament, Franco i els seus van ser els grans culpables d’haver-se oposat al règim democràtic, de mala manera, però també és evident que molts grups de diverses tendències polítiques, esquerranes, llibertàries, però no pas, ni molt menys, democràtiques, ja anaven llençant benzina al foc en quantitats industrials, en aquells anys tan mitificats. Napoleó III, poc valorat avui, encara que el París modern li deu la imatge turística que ha fet fortuna, es va veure abocat a la guerra que li va fer perdre el poder -i el fill- a causa de les demandes populars, enceses, que pretenien retornar als temps, suposadament gloriosos del seu parent. Sobre Bonaparte, el primer, les lectures que s’han fet de la seva personalitat han estat, sovint, magnificades, i encara desvetlla admiracions i curiositat, quan, de fet, va portar Europa al desastre. Avui també es posen noms a carrers i fins i tot a esplais i equipaments, de persones que poden haver tingut una vida molt activa i arrauxada, de lluita sincera –no els treuré el mèrit- per determinats ideals, però que no responen, crec, a la idea moderna de lluitador pacífic, tolerant, democràtic, que hauria de prevaldre en la pedagogia política dels nostres temps.


Ismael Serrano té aquella coneguda cançó on un fill demana al pare que li torni a explicar el cuento de la seva lluita progre, que, al capdavall, no va servir de massa, ja que el dictador ja estava rovellat, va morir de vell, i al llit, i després de Vietnam va venir Bòsnia. És una cançó que té deu anys i resulta ben actual, tal i com van les coses. Malauradament, la història del passat -i la del present- té tants matisos i resulta tan complexa que, per ganduleria i poques ganes de trencar esquemes admesos ja com a dogmes culturals, perpetuem els tòpics i ens deixem tocar per les proclames inquietants que llencen més llenya al foc, un dia sí i un altre també. Un cop trencada la convivència costa molt de temps, refer-la. En aquella magnifica pel·lícula de Lynch, Una història verdadera, un home vell vol retrobar el seu germà, amb qui va renyir i fa un llarg i difícil viatge per l’Amèrica profunda. Quan es retroben no saben perquè van renyir, ja. Un conegut ens explicava una vegada que, al seu poble, quan hi va, veu sovint un cosí de la seva àvia, molt gran, que encara no li parla perquè amb l’àvia havien renyit a causa de l’herència d’una mula, tots dos tenen ganes d’encetar el diàleg, però no és fàcil. Sovint a la feina o amb una colla d’amics, o a la mateixa família, un dia, no sabem com, s’enceta una discussió plena de malentesos, de desqualificacions, surten els dimonis amagats, la sinceritat es desferma en el moment més inoportú, i tot s’espatlla de forma més o menys definitiva. A les guerres, el pes dels odis familiars i veïnals és immens, i, quan més tancats i petits són els nuclis socials, més es manifesta. De vegades pensem que els genocidis són normals quan els fan els altres, pero recordo molt bé el testimoni d’una mestra que havia estat cooperant a Ruanda i m’explicava que mai no s’hagués imaginat que passés el que va passar.


Freud manifestava, al principi del nazisme, que aquells senyors es limitaven a cremar llibres, i que en d'altres temps haurien cremat persones. Però al capdavall, en ple segle XX, aquells senyors -i senyores- van acabar per cremar les persones, al més pur estil ancestral. Un altre mestre, un senyor gran, m’explicava també la gran admiració que havia sentit per la cultura alemanya i com no entenia encara tot el que havia passat. Tot plegat li havia fet desconfiar del paper de l’educació, com a remei per als mals de la humanitat. Durant molt de temps semblava que amb educació es podia fer tot, quan la gent no tenia escoles dipositava en l'alfabetització unes expectatives immenses, tot plegat, de fet, era un miratge, com tants que ens han amagat realitats molt menys heroïques. Es poden fer molts disbarats amb molta cultura i ser un pacífic i bonhomiós analfabet. Quan les coses han passat sempre es troben explicacions, causes, justes o no tant, i sembla que es veia venir. Però això no és cert, sinó, tan sols, vanitat historiogràfica.