Saragatona ens ha obsequiat amb un poema I un enigma, qui és el poeta? La veritat és que jo no ho sé ni ho he pogut esbrinar. Respondré amb un altre enigma semblant, talment com si això fos el meme dels poetes desconeguts. Explicaré com vaig conèixer el meu.
L’any 2001 vam dedicar algunes xerrades a les escoles del barri. Unes senyores grans, que havien anat a l’Escola del Bosc durant la República, ens van parlar, emocionades, d'aquella època d'entusiasme i renovació. Una d’elles ens va recitar de forma molt acurada aquest poema, que encara recordava i que havia après a aquella escola. Un poema que els evocava també els jocs una mica agosarats amb els nens, aleshores separats encara d’elles, quan era el temps de les cireres i els en donaven a l’escola, a l’hora de dinar.
Plou i fa sol
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen...
Obro el portal i surto al meu jardí.
A dalt dels cirerers ja s’endevinen
les vermellors del fruit que hem de collir.
-Plou i fa sol! –diu tot alçant la testa
el meu infant més xic. Plou i fa sol!
I passa un núvol blanc vestit de festa
I passa un núvol fosc vestit de dol.
I cel amunt, la lluita es descabdella,
I la pluja i el sol cauen a raig,
I el meu infant reprèn la cançó bella,
La cançó d’or; la dels matins de maig.
Cançó feta de llum i d’aigua clara,
alegre com els fruits que hem de collir!
Cançó, meitat d’infant, meitat de mare,
fes-me dansar les bruixes del jardí!
Molt més endavant, un dia, remenant per les piles de llibres del Mercat de Sant Antoni em vaig ensopegar amb un llibre del mateix autor, -crec que són els llibres els que em troben a mi i no a l'inrevés, sobretot als encants- un petit volum editat per Estel, el 1938, amb un pròleg de... Joan Alcover!, Pirinenques. A la primera pàgina, l’autor havia dedicat, de forma manuscrita, aquell volum a un amic, Al bon amic Miquel Viñas, record, el 14 de desembre de 1944. Es tracta d’un bell grapat de poemes, relacionats amb la natura, les muntanyes, el paisatge, temes que molts autors catalans, també excursionistes, han tractat sovint. No me'n vaig poder estar de pensar en tot el drama que hi havia entre les tres dates, els primers temps republicans, 1938 i 1944. La il·lusió, l'entusiasme, la por i potser el desengany, la guerra, la grisor i la crueltat de la postguerra. Però el poeta i els poemes havien sobreviscut i, en algun moment, havia dedicat un llibre a un amic, l'autor. Un llibre que el destí, imprevisible, havia bandejat, potser, d'algun prestatge privilegiat d'algun pis que probablement havien ocupat, ja, altres persones... per acabar a casa meva en aquests primers anys d'un segle XXI encara imprevisible.
De vegades es diu que avui la gent no sap poemes, ni coneix massa autors. Jo crec que també els poetes, molts, s’han allunyat de la gent. La rima, tan criticada, ens permet memoritzar amb més facilitat i, si el poema és bonic, no representa pas cap obstacle per a la seva qualitat, concepte sempre boirós. Quan a l’escola s’ensenyen poemes sovint es van a buscar textos senzills, rimats o, al menys, amb ritme, comprensibles. De vegades he vist textos que es feien llegir als mestres per als reciclatges de català, fins i tot alguns m’havien demanat ajuda per fer els comentaris que els calien per a algun treball, desbordats per les dificultats semàntiques, i, la veritat, crec que el sadisme elitiste dels formadors ha contribuït a recaptar, a la llarga, alguns vots de ciutadans, pagaria la pena fer un estudi. En lloc de captar persones per a la causa, més aviat es generava refús, encara que no tots els formadors eren iguals, és clar. Fa alguns anys corria un llibre de català de segona etapa, era el temps de l'EGB, amb uns poemes plens d’estranyes metàfores –no en diré l’autor, tampoc, molt respectable en el seu context però no en aquell- que ningú no entenia, ni el professorat, la veritat. Ni crec, tampoc, qui havia fet el llibre, pel que vaig comprovar. Com deia Peret, si eres tan inteligente, que nadie puede entenderte, nooo sirve de naaa...
L’hivern és mort! (fragment)
Començava el desglaç I el maig floria…
Surant pels boscos coronats de llum
palpitava el seu himne d’alegria
com una onada immensa de perfum.
Palpitava d’amor, i les sembrades,
cridaven ja l’estiu...
I els lliris-joncs florien vora el riu...
Crec que aquest autor no és tan difícil com el d’en Pere. Algú l'ha endevinat, doncs?
L’any 2001 vam dedicar algunes xerrades a les escoles del barri. Unes senyores grans, que havien anat a l’Escola del Bosc durant la República, ens van parlar, emocionades, d'aquella època d'entusiasme i renovació. Una d’elles ens va recitar de forma molt acurada aquest poema, que encara recordava i que havia après a aquella escola. Un poema que els evocava també els jocs una mica agosarats amb els nens, aleshores separats encara d’elles, quan era el temps de les cireres i els en donaven a l’escola, a l’hora de dinar.
Plou i fa sol
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen...
Obro el portal i surto al meu jardí.
A dalt dels cirerers ja s’endevinen
les vermellors del fruit que hem de collir.
-Plou i fa sol! –diu tot alçant la testa
el meu infant més xic. Plou i fa sol!
I passa un núvol blanc vestit de festa
I passa un núvol fosc vestit de dol.
I cel amunt, la lluita es descabdella,
I la pluja i el sol cauen a raig,
I el meu infant reprèn la cançó bella,
La cançó d’or; la dels matins de maig.
Cançó feta de llum i d’aigua clara,
alegre com els fruits que hem de collir!
Cançó, meitat d’infant, meitat de mare,
fes-me dansar les bruixes del jardí!
Molt més endavant, un dia, remenant per les piles de llibres del Mercat de Sant Antoni em vaig ensopegar amb un llibre del mateix autor, -crec que són els llibres els que em troben a mi i no a l'inrevés, sobretot als encants- un petit volum editat per Estel, el 1938, amb un pròleg de... Joan Alcover!, Pirinenques. A la primera pàgina, l’autor havia dedicat, de forma manuscrita, aquell volum a un amic, Al bon amic Miquel Viñas, record, el 14 de desembre de 1944. Es tracta d’un bell grapat de poemes, relacionats amb la natura, les muntanyes, el paisatge, temes que molts autors catalans, també excursionistes, han tractat sovint. No me'n vaig poder estar de pensar en tot el drama que hi havia entre les tres dates, els primers temps republicans, 1938 i 1944. La il·lusió, l'entusiasme, la por i potser el desengany, la guerra, la grisor i la crueltat de la postguerra. Però el poeta i els poemes havien sobreviscut i, en algun moment, havia dedicat un llibre a un amic, l'autor. Un llibre que el destí, imprevisible, havia bandejat, potser, d'algun prestatge privilegiat d'algun pis que probablement havien ocupat, ja, altres persones... per acabar a casa meva en aquests primers anys d'un segle XXI encara imprevisible.
De vegades es diu que avui la gent no sap poemes, ni coneix massa autors. Jo crec que també els poetes, molts, s’han allunyat de la gent. La rima, tan criticada, ens permet memoritzar amb més facilitat i, si el poema és bonic, no representa pas cap obstacle per a la seva qualitat, concepte sempre boirós. Quan a l’escola s’ensenyen poemes sovint es van a buscar textos senzills, rimats o, al menys, amb ritme, comprensibles. De vegades he vist textos que es feien llegir als mestres per als reciclatges de català, fins i tot alguns m’havien demanat ajuda per fer els comentaris que els calien per a algun treball, desbordats per les dificultats semàntiques, i, la veritat, crec que el sadisme elitiste dels formadors ha contribuït a recaptar, a la llarga, alguns vots de ciutadans, pagaria la pena fer un estudi. En lloc de captar persones per a la causa, més aviat es generava refús, encara que no tots els formadors eren iguals, és clar. Fa alguns anys corria un llibre de català de segona etapa, era el temps de l'EGB, amb uns poemes plens d’estranyes metàfores –no en diré l’autor, tampoc, molt respectable en el seu context però no en aquell- que ningú no entenia, ni el professorat, la veritat. Ni crec, tampoc, qui havia fet el llibre, pel que vaig comprovar. Com deia Peret, si eres tan inteligente, que nadie puede entenderte, nooo sirve de naaa...
L’hivern és mort! (fragment)
Començava el desglaç I el maig floria…
Surant pels boscos coronats de llum
palpitava el seu himne d’alegria
com una onada immensa de perfum.
Palpitava d’amor, i les sembrades,
cridaven ja l’estiu...
I els lliris-joncs florien vora el riu...
Crec que aquest autor no és tan difícil com el d’en Pere. Algú l'ha endevinat, doncs?
7 comentaris:
Veig que no ens atrevim a deixar cometaris potser perquè pensem que hem d'entrar-te amb la clau del post que podria ser el nom del poeta. No el conec el poema, però m'agrada molt, i no et dic que no me l'aprengui de memòria... I l'autor, que a mi em sembla difícil de saber, comença per G. el seu cognom primer?(t'adones que he fet un apariat espontani?)
És curiós com arriben llibres i lectures a nosaltres. A mi també em sembla alguns cops que són ells (elles) qui em troben. I en els llibres vells, m'agrada trobar dedicatòries o un compte o fins i tot una llista de compra oblidada, amb aquelles cal·ligrafies que ara semblen perdudes.
Vas be, vas bé, cirerer...
Ja veig que ho saps, Pere, au, confessa.
Té el mateig cognom que una poetessa de qui una vegada vaig parlar, però crec que no tenen relació familiar.
Rens,tota la ra´ço amb el que dius sobre la poesia. Sovint complicada, de metáfores imposibles, amb una terrible recerca de paraules de les cuals costa averiguar el significat.
Hi ha una poesia riomada, magnífica: sempre he admirat el Cant Espiritual de Maragall, i segueixo admirant-lo o els versos de Salinas o de Cernuda. Un día, fa anus, em vaig ensopegar un inici de poema de Salinas que no he oblidat mai: "Que paseo de noche / con tu ausencia a mi lado..."
Es cert també que hi ha una poesia oracular mes fosca.
No ho se´amb certeza, peró penso que avui s'escriu poesía com si es tractés d'un casual: trobar paraules i giros. Penso en Valente, que em sembla magnific... Probablemente, Julia, es masa fácil sentir-se poeta.
Hola, Luis,
Es que jo crec que amb la poesia 'lliure' ha passat una mica com amb l'art abstracte, que qualsevol cosa s'ha donat per bona i s'ha dogmatitzat també, bandejant qualsevol altra tendència. Hi ha poesia sense rimar bona, evidentment, però hi ha molta poesia on sembla que l'autor s'hagi limitat a escriure tal com raja i a anar posant alguna coma i algun canvi de línia de tant en tant. De fet, com que definir la poesia és tan difícil, quan les formes s'estavellen, doncs...
Hola a tothom,
Jo he passat per aquí i m'he dit.. entrem!
No, no sé qui és l'autor i com que no tinc gaire desenvolupat el sentit del ridícul et diré que m'he atrevit a fer una cerca a Google per dir ... ja ho he trobat però sense dir que era gràcies a Google. I no no hi és ...
Només hi surt la referència per mitjà del teu blog ;-)
A més veig la cara d'en Luis Rivera a qui segueixo a can JPQuiño.
O sigui que dòmino!
Salutacions Luis.
This is Sani, de Vilanova i la Geltrú.
M'atreviré a demanar-te que apuntis "Dipofilopersiflex" ... i que passi a visitar-me alguna vegada quan et vagi bé.
Qualitat garantida, però em temo
que molt per sota de la d'aquests cracks Quiño, Saragatona, Júlia ...
Tout le monde n'est psa Cézanne i és clar fem el que podem .
Cuideu-vos tots.
Bon cap de setmana.
Sani
Hola a tothom,
Jo he passat per aquí i m'he dit.. entrem!
No, no sé qui és l'autor i com que no tinc gaire desenvolupat el sentit del ridícul et diré que m'he atrevit a fer una cerca a Google per dir ... ja ho he trobat però sense dir que era gràcies a Google. I no no hi és ...
Només hi surt la referència per mitjà del teu blog ;-)
A més veig la cara d'en Luis Rivera a qui segueixo a can JPQuiño.
O sigui que dòmino!
Salutacions Luis.
This is Sani, de Vilanova i la Geltrú.
M'atreviré a demanar-te que t'apuntis el nom del meu blog Dipofilopersiflex ... i que passis a visitar-me alguna vegada quan et vagi bé.
Qualitat "garantida" (hehehe), però em temo
que molt per sota de la d'aquests cracks com el Quiño, Saragatona, Júlia ...
"Tout le monde n'est pas Cézanne" i és clar fem el que podem.
Cuideu-vos tots. Bon cap de setmana.
Sani
Amic Sani, ja fa temps que et visito, encara que no sempre et posi comentaris.
Avui he posat al dia els meus enllaços, que tenia una mica endarrerits i ja veus que t'hi he afegit. A l'antiga panxa del bou hi eres, però quan vaig canviar de servidor no vaig acabar d'actualitzar la cosa.
Mercès per la visita, em sembla que uns quants anem voltant pels mateixos llocs, a veure quan organitzes això de la trobada blogaire, a veure si hi puc ser.
De crack, jo, res. Ja m'agradaria, he, he.
Publica un comentari a l'entrada