Enemics del poble

Un regal d’aniversari, que em van fer els meus fills enguany, van ser unes entrades per anar a veure, el passat diumenge, aquest enemic del poble que ens ha arribat, del Centro Dramático Nacional, al teatre Tívoli. M’agrada el Tívoli, perquè és un teatre convencional, clàssic. Al costat, a la seu de ràdio Barcelona, hi havia, recordo, un bou de fusta que era, en realitat, una guardiola per recollir diners per beneficència. Romania allà des de feia anys, però ja no hi és perquè, vaig sentir explicar, la gent llençava porqueries al seu interior. No crec que ningú més que jo trobi a faltar aquell bou del Patufet, per cert. Suposo, espero, que no l’hagin llençat ni destruït.

L’obra d’Ibsen és prou coneguda, un clàssic, de fet, emmarcat en el teatre de tesi de l’autor, amb Casa de nines. Mentre Nora, però, sembla haver evolucionat molt, la relació del doctor Stockman amb el sufragi universal encara esdevé problemàtica. El muntatge ha rebut unes quantes lloances. Orella és un actor magnífic, ja ho sabem, i Benavent, que interpreta aquest germà oportunista, que pateix, però, també, a la seva manera, resulta impressionant. I també tota la resta. Encara que a mi, personalment, m’agrada el teatre amb teló i quarta paret, pel que té de misteri, aquí la paret s’ha enderrocat, com sol passar des de fa anys, de forma força general, per tal que ens sentim, suposo, art i part de la problemàtica exposada. Enyoro sovint, al teatre actual, aquells moments en els quals s’apartava el teló i es mostrava el decorat... Això dels muntatges oberts ja s'hauria, crec, de tornar a revisar; la novetat, quan esdevé costum, perd originalitat.

També ha rebut alguna bastonada, el muntatge; s’ha qualificat en algun diari de versió recauchutada. La crítica de l’heroi solitari al sufragi universal és punyent, efectiva, tant, que potser això és el que inquieta, en aquesta versió de l’obra, perquè la crítica al vot universal, encara que sigui raonada, sembla perillosa, reaccionària. Crec que en el diari es remarcava el fet que també una persona totalitària es podia sentir, íntimament, un doctor Stockman, enfrontat a la massa ignorant. És clar. Aquest és el perill dels grans missatges, poden tenir interpretacions diverses, fins i tot contraposades, perverses. Fa quatre dies de la polèmica que els hereus d’Unamuno van encetar en protestar de l’ús i abús d’aquell venceréis pero no convenceréis, en contextos absolutament a les antípodes de la versió autèntica. M’ha passat sovint, escoltar frases aplicades en situacions ben diferents de l’original. Només cal veure com allò tan bonic de res humà m’és aliè, ha passat d’un context frívol i de tafaneria veïnal a ser una gran frase, que serveix per a una pila de coses transcendents.

Stockman, des del pati de butaques, té raó. Sabem que el seu informe és científic, veraç. Mentre l’assemblea imaginària el rebutja, el públic aplaudeix. Sabem també que, de trobar-nos a la seva ciutat, després d’haver patit els programes de televisió sobre el tema, veuríem les coses d’una altra manera molt diferent, dubtaríem de les seves raons, dels seus informes, perquè tampoc la ciència té veritats absolutes. El sufragi universal presenta mancances, limitacions, la majoria no té raó, en moltes ocasions, perquè, efectivament, és absolutament manipulable. També ho és, però, la minoria, de fet. Hi ha alguna solució, doncs? El doctor d’Ibsen no la troba, es limita a triar entre la fugida i la dura resistència, opta per la solitud, i la seva decisió, prou que ho sabem portarà problemes a la família, que, de moment, el recolza; potser la veritat, si existeix, acabarà surant, potser la raó s’imposarà, encara que la veritat, i la raó, i fins i tot el seny, sobretot quan s’arriba a la maduresa i es llegeix la història amb una mica d’objectivitat, hagin esdevingut mots eteris, imprecisos...

Els enemics del poble, avui, potser no generen ni tan sols rebuig, només indiferència i programes una mica marginals al 33 o a la segona cadena. A Barcelona, el balneari turístic és impressionant, darrerament, faramalla, disseny... Molts establiments amb història tanquen, s’enderroquen, I, mentrestant, ja farem alguna cosa al castell per atreure més turisme, encara, les eleccions s’acosten. Enderrocaríem o tancaríem un edifici destinat al consum turístic, si es descobrís, cosa no tan absurda, que els materials de construcció generen malalties estranyes? De fet, és una situació que s’ha donat, en nous edificis d’oficines, de moment, i segons la informació que ha arribat a la gent del poble. L’obra d’Ibsen serà, crec, actual i actualitzable durant molts i molts anys. Com en aquest muntatge, en el qual la premsa s’ha substituït per la televisió, no és cap idea excessivament original, ja s’havia fet en alguna altra ocasió. Bé, al capdavall, és teatre...