Factors humans

No sé si algú llegeix avui Graham Greene, prolífic autor, ben tractat pel cinema, i de qui manllevo, més o menys, el títol. Greene va tocar molts temes, entre els quals les contradiccions de les persones, en un món difícil, i els lligams entre la vida política i pública i la privada, a l’hora de prendre decisions.

El cas és que, dissabte, fent broma amb diferents persones sobre la política i les properes muncipals, un noi de la meva edat, a qui fa molts anys que conec, d’aquests que hi ha als barris, actius, president d’una entitat veïnal, però, crec, poc ambiciós, altrament hauria fet ja una carrera política més efectiva, em va comentar que votaria iniciativa perquè allà hi tenia els seus amics de sempre. Encara que, va puntualitzar en una rauxa de sinceritat, no creia ja massa en la política ni en els polítics.

L’antic psuc, que va viure una època gloriosa als barris, va acabar per esberlar-se per diferents motius, jo crec que un d’ells va ser que va perdre, també, la innocència. Però entre la gent, de forma inevitable, es formaren llaços d’amistat, parelles, era, diria jo, més que un partit. El factor humà sempre pesa, però és quelcom a considerar, quan s’analitzen resultats polítics. Vaig anar durant un temps a una associació molt coneguda de mestres on, gairebé tothom, aleshores, era socialista maragallià. Es coneixia, molta gent, de jove. Eren amics, estiuejaven junts. Moltes d’aquelles persones havien esdevingut incondicionals.

Hi ha qui és convergent convençut perquè algú d’aquest partit li va fer un favor, li va solucionar algun problema. Conec una persona que és partidària d’esquerra pel fet que, en el sector on ella es mou, hi ha, al capdavant, una persona d’aquest partit eficient, que funciona. Hi ha límits que no s’acostumen a passar, però, també es poden sentir comentaris com ara no els votaré, encara que X és del PP i és un bon tio, molt vàlid. A l’inrevés, de forma negativa, el factor humà també pesa, quan hi havia els altres funcionava de conya, des que hi ha el tripartit, és un desastre, he escoltat, sobre temes puntuals. Cadascú veiem la nostra parcel·leta, i ens costa d’establir mirades més objectives i generals sobre els fets, entre d’altres coses perquè els mateixos que ens les podrien facilitar, les enterbolinen.

El factor humà comprèn, també, una bona dosi de visceralitat. Hi ha qui no pot veure els convergents o els socialistes o els d’esquerra o els d’iniciativa, pel motiu que ha conegut algú ambiciós, ambigu, impresentable, gandul, que militava i intentava escalar en algun d’aquests partits, el que sigui. Jo tenia un oncle capellà, molt conservador d’idees, però molt bona persona, que després de la guerra va firmar avals a tort i a dret, i que va tenir problemes per aquest fet. A més repartia i compartia tot el que tenia amb la gent pobra, crec que va fer moltes i sòlides conversions al catolicisme militant, per aquest factor humà. Fins i tot ara, no fa massa, li van dedicar un carrer a un dels pobles on havia estat, per aquests motius, tan efectius.

El factor humà en la seva vessant més frívola ens ha ofert aquests dies un espectacle divertit, tots els candidats a batlle barceloní fent brometa abans i després del debat, com si fossin la colla de la parròquia. Què guapa vas sortir, doncs tu també, hihihi, hahaha. En aquest cas, el factor humà amical, comprensible, perquè deu fer anys que es coneixen i deuen haver fet dinars i sopars juntets, va mostrar una imatge poc seriosa, jo crec que negativa, del tema. Jo pensava que abans del debat estarien, si més no, una mica preocupats, repassant apunts i tot això, al capdavall no deixen de ser unes oposicions una mica particulars, els comicis. Veient com va anar el debat, ja vaig veure que no els calien massa apunts: tòpics, propostes etèries, fum, en definitiva. I a sopar bé, juntets, cal que alguna cosa canviï per tal que no canviï gaire res.

La visceralitat, de vegades, és irracional, és que els tinc una mania... Quan preguntes el perquè, no hi ha cap motiu seriós, és un xuleta, s’explica malament, és molt lletja, va de sobrada, és un fatxenda. Però, tot plegat, són percepcions subjectives, perquè no coneixem la persona de res més que de veure-la per la tele. Sempre hi ha, també, llegendes urbanes amb una base més o menys real, sempre es coneix algú que coneix algú que sap que tal o qual beu, va amb dones, s’ha enriquit de forma frauduleta, li ha robat el marit a l’amiga i moltes coses més. Allò de la dona del césar, que havia de semblar honrada, ja no cal, només cal veure el safareig francès al volt dels afers matrimonials dels candidats. Per això, encara, molts d’aquests temes es tapen com es pot. Una salsa rosa amb els candidats a les diferents eleccions, amb polígraf, tindria molta audiència, crec. Animaria el panorama. Òndia, i, a sobre, cobrarien.

El pitjor de tot plegat és que, em sembla, cada vegada hi ha més poca il·lusió per aquestes convocatòries electorals, que la gent sembla passar del tema, i que els candidats semblen, també, passar de nosaltres i viure en un núvol de tòpics i oportunismes molt decebedor. No tan sols la gran política s’ha tornat gris, sinó també la participació ciutadana en entitats de tota mena, entitats i associacions que s’han acostumat a viure de les subvencions i no de les quotes voluntàries dels associats, que feien sentir les entitats més nostres, en èpoques de vaques molt més magres que no pas ara. I el pitjor és que dius que el tema de la subvenció no et plau i molta gent et mira malament, són els nostres diners, hi tenim dret. Sí, és clar, però jo els vull donar directament, sense intermediaris. Altrament, el factor humà també ens jugarà una mala passada, jo els voto perquè ens van donar mil vuit-cents euros pel centre, l’any passat... Per exemple.