Mort i primavera

Manllevo el títol de la darrera novel·la de Rodoreda, títol paradoxal, perquè la primavera és renaixement, resurrecció. Quan fa un dia assolellat, alegre, lluminós, el contrast amb la mort, la malaltia o la vellesa resulta molt més colpidor.

Al blog d’Angelusa, llunyà en l’espai, proper en els sentiments, ha sortit el tema de la mort, i ha aplegat molts i diversos comentaris. Quan ets petit, jove, la mort és poca cosa, una basarda imprecisa, de vegades molt forta, però llunyana, barrejada amb el món de les rondalles i de la televisió, poc real, al capdavall. La mort és un conte de la vora del foc, un cementiri romàntic, un esquelet fins i tot simpàtic, un ensurt al cinema, un fantasma enigmàtic.

Vaig estar molt de temps, fins als gairebé vint anys, sense veure cap mort, evitava tant com podia haver-los de veure. Em sorprenia la indiferència amb la qual la gent gran entomava el tema, em semblava que, en ocasions, fins i tot sentien una certa afició a contemplar els difunts, a assistir a aquelles vetlles d’abans, llargues tertúlies de rosari, veïnals. A Barcelona, es tancava mitja porta, a les escales de veïns, quan hi havia un difunt. Eren aquelles portes de fusta, massisses, amb els picadors per avisar algú, dos i repicó, tres, tres i repicó... Tothom sabia, aleshores, que allà hi havia un difunt.

Un dia de la Mercè, de fa molts anys, recordo que havien inaugurat el telefèric que ara ja ha estat substituït per un de més modern, a Montjuïc. Jo havia quedat amb una colla de la Normal, per anar a la muntanya i estrenar-lo. El mateix dia em va trucar una altra amiga, amb dues més anaven a una discoteca de Castelldefels, una d’elles feia poc que tenia carnet. Vaig optar per Montjuïc i la colla. A l’autovia, elles van tenir un accident greu, amb poques conseqüències per a la conductora i per a la meva amiga, que anava al darrera. La del costat del conductor, Mari Tere, una companya de l’escola, va rebre molt i va acabar morint, un dia d’un octubre lluminós, després d’uns setmanes de resistir de forma gairebé miraculosa, amb la columna vertebral esquerdada.

Vam anar a la Creu Roja, a donar el condol a la família. Era filla única, els pares mai més no se’n van acabar de sortir, d’aquella clatellada del destí. Nosaltres, l’altra amiga que anava al cotxe, ja recuperada, i jo, no vam voler veure-la morta, vam dir allò tan covard i tan humà de la volem recordar viva. La família no s’ho va prendre massa bé, hi havia tota una sèrie d’estranys prejudicis, al volt de la mort i dels difunts. Em va doldre, també, que la meva mare no semblés massa trasbalsada, per aquell fet, malgrat que podia haver estat, jo, la morta. Jo crec que va ser aquella la primera mort tràgica d’algú proper, de la meva generació i això colpeix força. Però és que la meva mare, els meus pares, havien travessat un temps de mort i destrucció a tocar de casa, la guerra, bombardeigs, amics perduts al front, malalties... cosa que vaig entendre molt més tard.

Després, al cap de poc temps, va morir el meu avi, que vivia amb nosaltres, i, no sé com, la contemplació de la mort es va convertir, a poc a poc, en una cosa rutinària, que ja no em produïa aquell neguit d’abans. La vida, com deia el poeta, va en serio, i també, és clar, la mort, la vellesa. Vestim el tema amb tòpics diversos, cada edat té les seves coses boniques, s’ha d’acceptar la vida com va, si et cuides tindràs una bona vellesa, hi ha gent de noranta anys que està molt bé... Tot plegat, faramalla, fullaraca, paraules buides per espantar les bubotes reals, que planen sobre un fet inqüestionable, la vida passa, venim al món a morir, ens movem, riem, estimem, gaudim i patim damunt la pols dels qui ens van precedir. Passegem per la Rambla un dia de maig i saben que d’aquí cent, cent cinquanta anys, fins i tot si hi ha pau i tot segueix, més o menys, per l’estil, serem ja les ombres imprecises d’alguna vella fotografia. A la pel·lícula En construcción, magnífic documental sobre el canvi i la història recent de la meva ciutat, es mostra com les obres, a tocar de Sant Pau del Camp, deixen al descobert moltes restes humanes, dels antics cementiris. La gent comenta, filosofa, tanto preocuparnos y pelearnos, para nada...

Hi ha gent que titlla de pessimistes aquesta mena de consideracions. Pujo cada dia al centre mèdic on està la meva mare, per la qual no puc fer absolutament res, té el cap força clar, a estones. Encara que en alguna ocasió desvarieja, recorda coses antigues amb una gran precisió, com ara una anècdota que ja m’havia explicat en altres ocasions, quan, durant la guerra, ella i una amiga, una veïna que moriria de malaltia a mitjans dels quaranta, totes dues, aleshores, amb catorze anys joiosos i inconscients, considerant la guerra gairebé com una aventura de pel·lícula, havien quedat per anar al cinema amb un noi de disset. El noi havia estat cridat per anar a treure morts de davant de la catedral, els bombardeigs havien fet molt de mal en aquells carrers estrets que ara són, només, un record. El xicot estava trist, amoïnat, i elles no ho entenien i feien gresca. Crec que sempre li ha quedat el neguit d’haver-se comportat de forma impròpia, però, afortunadament, l’adolescència comporta aquesta mena de defensa barroera davant de la realitat, tot és nou per a un infant, per a un adolescent.

Al costat de la meva mare, immersa en el seu món mental, inexplicable, hi ha una senyora elegant, amb alzheimer i una embòlia, que havia estat, diuen, d’una gran bellesa i intel·ligència. Diu coses incoherents, en un castellà perfecte, amb un vocabulari acurat, precís, però situat en un context il·lògic. La planta on són elles es plena de casos difícils, pràcticament irrecuperables. Podem meditar tot el que volguem sobre el tema, pensar que els fem companyia, que se senten millor si som amb elles, que els fem alguna cosa positiva, però això només serveix per a consum de consol propi. La solitud és inevitable, tots ho estem, quan patim, quan veiem patir, malgrat els amics, la parella, els fills, la feina, les aficions personals. Respecte als fills, veure’ls patir, veure com no els podem evitar el patiment ni l'angoixa és el pitjor, crec, de tots els dolors possibles, al menys per a una gran majoria de mares i pares, perquè en això, com en tot, també hi ha excepcions i diferents graus d’implicació.


El cercle de l’any, però, fa que retorni la vida, les flors, els ocells, l’estiu, el mar tebi dels dies càlids. No és cert que ens sentim desgraciats perquè parlem o escrivim sobre la mort, sobre el dolor. Jo aniré a dinar, a berenar amb amics, amb companys, avui mateix, potser, i riuré i faré broma i em sentiré gairebé feliç o fins i tot feliç del tot, de forma temporal, perquè tot és temporal. Hi ha gent aparentment alegre que no parla mai de res de tot això i que ho viu molt més dolorosament. Parlar, escriure, fins i tot callar i fer com si la malaltia, la vellesa, la mort, no existissin, són, fet i fet, defenses molt humanes davant de l’atzar, present en tot el que fem i sentim, encara que vulguem creure en eternitats i en la fràgil llibertat humana.