Patacades

Quan jo era petita, tant a l’escola com al cinema, era freqüent que ens passessin pel·lícules de Stan Laurel i Oliver Hardy, el gordo y el flaco, i, he de dir, que a mi, en general, no em feien massa gràcia. Hi havia companyes, però, que reien a cor què vols i més, sobretot amb el bon seguit de trompades i patacades que s’hi podien veure.

Unes altres pel·lícules on eren freqüents els cops eren els dibuixos de Tom i Jerry. De fet, la comicitat ha anat lligada, en moltes ocasions, a aquesta violència, amable, divertida, i també al fet de prendre el pèl o fer-ne alguna de grossa a qualsevol personatge, de vegades algú que s’ho mereixia, però en altres ocasions, una persona infeliç, humil, poca-pena, sovint lletja –la lletjor no ha estat encara reivindicada com a motiu de discriminació, però a la pràctica n’és un, i dels pitjors- víctima innocent d’un determinat i estrany humor, sembla que força humà.

Durant una bona temporada ens van castigar per televisió amb programes de vídeos domèstics i allà també eren habituals els cops, relliscades, ensopegades i morrades. Es va arribar a criticar molt el protagonisme d’infants, que semblaven haver estat col·locats en situació de risc per tal d'aconseguir una filmació divertida. El fet és que ahir, que havia fet un treball als ordinadors amb un grup de nois i noies de cinquè de primària, a l’entorn dels onze o dotze anys, en acabar el treball, a l’estona de temps lliure que cadascú dedica al que li sembla -dentro de un orden-, em va sobtar el fet que una bona part se n’anaven a aquesta mina de la diversitat que és el youtube i, concretament, a un indret anomenat decenas de porrazos. Les rialles eren espontànies, sinceres, jo em vaig posar en el meu paper educatiu i una mica repressor, quines bestieses, no veieu que es fan mal, etc. Ells, com que encara són infants, no hi veien cap mal, i em miraven i escoltaven com és contempla una curiositat històrica, de fet, qui podia assegurar que molts d’aquells porrazos no fossin sinó muntatges per a consum general de la gent interessada en contemplar-los?

A la vida real, les caigudes fan riure, sovint. Malgrat que, després, qui ha caigut s’hagi fet mal i el públic senti un cert remordiment per les rialles anteriors. Jo anava un dia, no fa massa anys –vull dir que no era una criatura ni una joveneta, ja- saltant i fent broma per la passarel·la de Rupit amb unes amigues i vaig caure, totes van riure, no paraven de riure. No em vaig fer un mal extraordinari, però sí una bona patacada, aleshores em deien, penedides, perdona, perdona, no ho hem pogut evitar. Fins i tot jo mateixa, malgrat el mal que m’havia fet, sentia ganes de riure per la situació, que em semblava ridícula. Perquè el fet és que, quan caus, et sents, moltes vegades, ridícul.

Malgrat que la nostra sensibilitat, crec, ha millorat, respecte a la violència quotidiana, encara ressorgeixen aquests aspectes una mica inquietants, de tant en tant. Abans es feien bromes molt pesades, de forma habitual, i de vegades produïen danys importants en les persones. Molts jocs també tenien un component de violència, de demostració de força física. Un joc tan tradicional com el cavall fort havia ocasionat accidents importants, tant, que fins i tot es va arribar a prohibir ja fa molt i molt de temps, als patis de les escoles. De fet, hi ha gent, fins i tot joves i infants, a qui agraden les pel·lícules amb crims, sang i fetge i violència. Els contes populars en van plens, encara que, des del vessant escolar, els polim i en rebaixem les arestes.

Potser, en el fons, hi hagi una certa necessitat d’entomar a nivell imaginari el mal, per conjurar les nostres pors. Fins i tot de les nostres pors a caure, Cortázar té una inquietant narració sobre una persona que sent basarda, una gran por, de caure d’esquena... Sobre el mal imaginari i el real, de fet hi ha hagut persones molt educades i pacífiques en aparença que han estat grans criminals, i també gent amant del gènere violent en el cinema o la literatura que, a casa seva i en la societat, són bellíssimes persones i no matarien ni una mosca. Quan no hi havia cinema, fa molts anys, a Barcelona existia un teatre dedicat en exclusiva al gènere de sang i fetge, que tenia molta concurrència. Els efectes especials sembla que eren espectaculars. Sobre les caigudes, la terminologia s'ha utilitzat en àmbits morals amb una gran freqüència, ha caigut en el pecat, ha tingut una relliscada, ha ensopegat sovint o amb la mateixa pedra...