Que en són, de bonics, els anuncis!

Fa anys, molts anys, La Trinca ens van oferir un doll de lletres humorístiques, compromeses amb l’actualitat. Després d’haver gaudit d’aquell ‘corason loco’ que ens deia tot allò de les dues pàtries i les dues dones, l'oficial, amb qui s'havien casat a la força, i la querida, l’amor veritable, metàfora de la pàtria catalana, dos dels xicots cantaires se’n van entornar amb la parenta espanyola, que sembla que tenia un bon passar, i el de la barba, que era, de tots tres, qui ens queia més simpàtic, va estar molt de temps sense deixar-se veure:

No en puc treure l'entrellat "corason loco" / jo no sé qui t'ha enredat menjant-te el coco. / I és que no me'n sé avenir / com això no et fa patir/ ni t'atabala/ és dificil esbrinar / com es poden mantenir / dues pàtries i no estar/ tocat de l'ala. / Això ens passa als de per aquí / i als d'algunes altres zones / que mantenim dues pàtries/ com qui manté dues dones...

Però, ves, ara no volia parlar de pàtries, esposes oficials ni amants nostrades, sinó d’una altra lletra, gairebé profètica, dels nois de Canet (els quals, per cert, aprofitant la nostàlgia del passat han tret un recopilatori amb llibre inclòs):

Que bonics són els anuncis / Que fan a televisió!/ Que boniques les musiques! / Quin poder de persuació!
Són tan "monos" els anuncis, / que tú sempre exclames: / "Quina llàstima que els tallin / per posar programes!"

I és que es veu que ja ni els tallaran, els anuncis, per posar programes. De fet, el de menys, seran els programes. La UE afavoreix l’augment de la publicitat, fins a límits que, a mi, em semblen gairebé immorals, la veritat. La cosa, a casa nostra, es veu que ja fa temps que s’havia desbordat. Aquest increment afecta també els programes infantils, i s’ha justificat explicant que les noves mides afavoriran el desenvolupament audiovisual i no sé quines altres mandangues, perquè a l'hora de justificar l'injustificable es poden trobar tota mena d'arguments surrealistes. Certament, hi ha protestes, d’associacions de consumidors, però em sembla que, d’entrada, tot plegat és una batalla perduda.


Ja fa anys que patim l’increment de la propaganda, que ens esmicola les pel·lícules i debats i el que sigui, i que ens barrina i picona sense compasió. I ja no vull entrar a analitzar els missatges que ens transmeten, que no resistirien la crítica moral més tèbia. Com que costa cada vegada més de mantenir l'atenció, cal cercar noves i punyents formes de comunicació. A més, ja fa temps també que, per exemple, tv3, ni es molesta en passar-los al català, els anuncis, moltes vegades. De tota manera, tant és, perquè en això de la publicitat també ens amollen parrafades en anglès tot sovint, i, sobretot, missatges més o menys subliminals. També crec, per cert, que es legalitza la publicitat encoberta, amb algunes restriccions, que són, al capdavall, la xocolata del lloro. Un altre tema subliminal o no tant és que, quan surten els anuncis, puja el volum de forma automàtica, encara que això potser ho fa el meu televisor, he, he.


Aquesta unió europea, en la qual tenia –i tinc, malgrat tot- força esperances, s’assembla cada vegada més a un immens supermercat, amb ofertes, rebaixes i productes estrella. El fet és que hi ha anuncis que ni s’entenen i que no sé si compleixen els objectius que, basicament, deuen raure en vendre i vendre el producte anunciat. Imagino que sí, llevat dels anuncis institucionals, dels quals ja vaig parlar, altrament no esmerçarien tanta pela en publicitat. Els anuncis de cotxes, per exemple, són ara molt nombrosos, i ens venen llibertat, romanticisme, paisatges exòtics, nois i noies sofisticats i fatxenderia. Quan jo era petita recordo que eren habituals els de rellotges, m’agradaven força, per cert, -Duward, Festina, Radiant-, i també els de rentadores. I els de sabó de rentar, que encara ressusciten de tant en tant. Quan s'acosta Nadal, proliferen les colònies i perfums, a més dels de joguines, que fan, gairebé sempre, publicitat força enganyosa i de vegades, en un petit i gairebé invisible rètol, expliquen que el preu passa dels trenta euros o que les figuretes i altres motius no van inclosos en el pack promocionat. Hi ha frases dels anuncis que han fet fortuna literària i que els politics i periodistes d’ara citen, en lloc de citar Cervantes o Ciceró, com ara allò de la prueba del algodón o allò altre de pruebe, compare, y si encuentra algo mejor... I no tan sols els polítics, és clar, la nostra vida quotidiana es plena de dites i llocs comuns basats en la publicitat televisiva. Hi ha qui diu que el veritable art és el que es fa en els anuncis, i és un art total, ja que inclou musiques, paraules, imatges, gràfics. Ja que n’haurem de veure tants, al menys, que no ens els repeteixin manta vegades, que variïn, perquè, la veritat, perden la gràcia, quan se’n sap el desenllaç. A mi, el que m'impressionava molt, era quan posaven allò de prueba realizada ante notario, missatge que, per cert, ja no és tan habitual.