Com que sóc de les moltes persones que pel matí han d’agafar el carrilet, en direcció Ildefons Cerdà, sóc també de les moltes persones condemnades a contemplar, diuen que temporalment, aquest immens mural amb neveres mortuòries i peus amb etiqueta, destinat, diuen, a aprofitar la fira Construmat per fer campanya en contra dels accidents al treball.
Suposo que, quan un empresari de la construcció, un aparellador, un paleta qualificat o no, un manobre, en resum, qualsevol persona relacionada amb el sector, passin pel meu passadís, meditaran en profunditat sobre el tema i prendran mides responsables i acurades, tot seguit, per tal que minvin els perills, i els accidents es redueixin. Suposo, a més, que els publicitaris de la campanya, ja que és una campanya institucional, deuen haver cobrat el mínim, potser, fins i tot, gairebé res, a causa de la intenció mentalitzadora del seu producte. Suposo també que, si d’aquí un temps els accidents laborals, com ha passat malgrat les campanyes, amb els de trànsit, no s’han reduït, no faran més tractes amb l’agència implicada i potser li fumeran una bona bronca i tot. Suposo que si algú vol vendre, per exemple, iogurs, i després d’una campanya important de publicitat els iogurs, no tan sols no es venen, sinó que potser fins i tot redueixen beneficis comercials, alguna cosa els deuen dir, als publicistes. Parlo per parlar, desconec el sector, però, per intuïció ciutadana, imagino que les coses haurien d’anar així.
Ara ja no es conformen amb un cartell ben gros. Fa temps que ens empaperen les parets dels passadissos del metro amb publicitat, és com immergir-te en un món de consells i missatges estranys, diversos. Avui, compra un telèfon. Demà, vigila a la feina. Quim Monzó, ahir, explicava al diari que havia anat expressament –no deu ser consumidor habitual de carrilet en aquella direcció- a veure el tema, després de les protestes dels construmateros. Es limita, en el seu escrit, a fer una mica de broma, sense massa valoracions intel·lectuals. Un empleat li diu que no el destorba, la campanya, que espera que facin el mateix quan sigui un saló de tipus eròtic. Alguns maquinistes, però, que de vegades es troben amb gent que es llença a les vies, no ho veuen igual, no els fa massa gràcia. Un altre treballador fa, també, brometa, explicant que si estigués firmant el conveni hauria posat als peus dels difunts etiquetes amb el nom dels seus caps. L’humor i la ironia són recursos, al capdavall, davant de la impotència.
Monzó anota el nom dels difunts, tres dones, dos homes, noms del país. El fet és que no sé si a la construcció hi moren moltes dones, aquesta feina encara no té la paritat, al menys pel que fa als treballadors de base. A més, avui, la gran majoria de paletes, i, per tant, de víctimes en aquests tipus d'accidents, són de fora, hispanoamericans, pakistanís, magribins. Podien haver tingut el detall de escriure algun nom de per allà, ara, que la immigració ja serveix per a fer-ne bandera a les campanyes polítiques, en qualsevol sentit. Suposo, contemplant les neveres ombrívoles, que tot plegat és una simulació però, qui sap, potser són fotografies reals. La publicitat, avui, barreja fins a extrems surrealistes la veritat i la ficció. Tant, que en alguns casos s’està anunciant el contrari del que es vol promocionar, només cal veure aquesta campanya de la Laura virginal i l’èxit que ha tingut, o sigui, que ja dubto de tot. No serà, en el fons, una promoció immobiliària, aquest gran mural? Potser d’aquí a uns dies ens surt un altre mural amb empreses, qui sap si fins i tot institucionals, promocionant pisos sense riscos ni accidents laborals, compra un pis sense cap mort ni ferit al darrere, que la sang dels treballadors no malmeti els fonaments de la teva nova llar, de la mateixa manera que ens venen productes que donen un tant per cent dels beneficis a oenagés, o ecològics, per exemple.
El mural, en una mostra artística, en un museu d’art modern, doncs, passi, perquè avui es fan coses tan rares que ja res no ens sobta. Personalment, al metro, em sembla de mal gust, una frivolització immensa del gran problema que vol denunciar, i que té una rastellera de motius, que ja coneixem, subcontractacions salvatges, gent poc qualificada, guanys excessius, massa construcció per tot arreu i moltes coses més. Cal dir que en el rètol no especifica que els accidents que denuncia siguin de la construcció, sinó que parla, en general, dels riscos a la feina. Però l'oportunisme del saló proper, el lloc on s'ha instal·lat, tot plegat fa entendre per on van els trets. Serveixen, aquestes campanyes? Jo crec que no, la veritat, sobretot, les institucionals, a les quals no els veig la gràcia ni la utilitat gairebé mai. Suposo que donen diners i feina a publicistes, la publicitat mou, avui, molts i molts calerons, no sé com els trien, els creatius, les agències, vull creure que objectivament, contractant els més barats i joves i en atur, és clar, donant oportunitats als humils estudiants de disseny sense feina ni currículum (he, he). A més, després es poden obtenir premis de disseny i tot, vaig llegir algú, expert en el tema, que deia que la publicitat era l’art d’avui, el més innovador, un art amb mecenatge, com havia estat sempre l’art. No, si explicacions abstractes, etèries, filosòfiques, en podem trobar per a tota mena de coses, només cal un bon expert, un teòric del tema. Si algú vol vendre telèfons o farinetes, al capdavall, és una empresa privada, encara que puc dir, també, que no m’agrada que la publicitat ocupi els meus espais públics, per no parlar de la televisió, on la qüestió ha arribat a extrems inimaginables fa alguns anys. Però que ho facin la Generalitat, l’Ajuntament, el Govern Central, doncs, no ho sé, al menys em sembla opinable i criticable.
Quan la publicitat és institucional i, suposo, pagada amb diners públics, el menys que li podem demanar és eficàcia constrastada. Suposo que després d’aquelles inefables campanyes de fa anys en què ens deien que llegíssim més, i algú es menjava cullerades de lletres, tothom va llegir a cor què vols. Després d’aquelles del foc al bosc, amb un senyor a qui sortia fum pel cap -no pas pels queixals-, també devien minvar els incendis, encara que ho dubto. N’hi va haver un, d’anunci, contra la droga on un noi treia una mena de cuc pel nas, imagino que va ser el seu efecte i ja no es droga gairebé ningú. Els anuncis denunciant el problema dels accidents de trànsit han passat per fases diverses, tèbies, dramàtiques, sagnants, ploricones, contundents, però, ja ho hem vist i comprovat, poc efectives. Si ni tan sols això del carnet per punts, que va provocar tants comentaris exaltats ha reduït la sinistralitat! A més de les que demanen, manen o recomanen, n’hi ha que no publiciten res més que la institució, estil que guapos som, quin tipus tenim, què bé que anem des que manem. I això, per part de tots els que governen i han governat, no hi ha qui se n'escapi. La publicitat institucional, sovint, ha estat de les pitjors, segons la meva modesta i gairebé analfabeta opinió consumidora. Doncs, dic jo, que dediquin els diners a anar al fons dels problemes i a incidir directament en les causes, i que no ens piconin amb tanta tonteria.
Diuen que, quan acabi el Construmat, treuran el mural. Ja ens en posaran un altre, ves a saber de què. Cada vegada costa més espantar-nos, motivar-nos, sorprendre'ns, així que, no se amb què ens poden sortir, quan el sexe i la mort ja no venen tant. Mentrestant, a patir, que són dos dies... de fira. I què és el món, sinó una estranya, immensa, fira de l’absurd?
Suposo que, quan un empresari de la construcció, un aparellador, un paleta qualificat o no, un manobre, en resum, qualsevol persona relacionada amb el sector, passin pel meu passadís, meditaran en profunditat sobre el tema i prendran mides responsables i acurades, tot seguit, per tal que minvin els perills, i els accidents es redueixin. Suposo, a més, que els publicitaris de la campanya, ja que és una campanya institucional, deuen haver cobrat el mínim, potser, fins i tot, gairebé res, a causa de la intenció mentalitzadora del seu producte. Suposo també que, si d’aquí un temps els accidents laborals, com ha passat malgrat les campanyes, amb els de trànsit, no s’han reduït, no faran més tractes amb l’agència implicada i potser li fumeran una bona bronca i tot. Suposo que si algú vol vendre, per exemple, iogurs, i després d’una campanya important de publicitat els iogurs, no tan sols no es venen, sinó que potser fins i tot redueixen beneficis comercials, alguna cosa els deuen dir, als publicistes. Parlo per parlar, desconec el sector, però, per intuïció ciutadana, imagino que les coses haurien d’anar així.
Ara ja no es conformen amb un cartell ben gros. Fa temps que ens empaperen les parets dels passadissos del metro amb publicitat, és com immergir-te en un món de consells i missatges estranys, diversos. Avui, compra un telèfon. Demà, vigila a la feina. Quim Monzó, ahir, explicava al diari que havia anat expressament –no deu ser consumidor habitual de carrilet en aquella direcció- a veure el tema, després de les protestes dels construmateros. Es limita, en el seu escrit, a fer una mica de broma, sense massa valoracions intel·lectuals. Un empleat li diu que no el destorba, la campanya, que espera que facin el mateix quan sigui un saló de tipus eròtic. Alguns maquinistes, però, que de vegades es troben amb gent que es llença a les vies, no ho veuen igual, no els fa massa gràcia. Un altre treballador fa, també, brometa, explicant que si estigués firmant el conveni hauria posat als peus dels difunts etiquetes amb el nom dels seus caps. L’humor i la ironia són recursos, al capdavall, davant de la impotència.
Monzó anota el nom dels difunts, tres dones, dos homes, noms del país. El fet és que no sé si a la construcció hi moren moltes dones, aquesta feina encara no té la paritat, al menys pel que fa als treballadors de base. A més, avui, la gran majoria de paletes, i, per tant, de víctimes en aquests tipus d'accidents, són de fora, hispanoamericans, pakistanís, magribins. Podien haver tingut el detall de escriure algun nom de per allà, ara, que la immigració ja serveix per a fer-ne bandera a les campanyes polítiques, en qualsevol sentit. Suposo, contemplant les neveres ombrívoles, que tot plegat és una simulació però, qui sap, potser són fotografies reals. La publicitat, avui, barreja fins a extrems surrealistes la veritat i la ficció. Tant, que en alguns casos s’està anunciant el contrari del que es vol promocionar, només cal veure aquesta campanya de la Laura virginal i l’èxit que ha tingut, o sigui, que ja dubto de tot. No serà, en el fons, una promoció immobiliària, aquest gran mural? Potser d’aquí a uns dies ens surt un altre mural amb empreses, qui sap si fins i tot institucionals, promocionant pisos sense riscos ni accidents laborals, compra un pis sense cap mort ni ferit al darrere, que la sang dels treballadors no malmeti els fonaments de la teva nova llar, de la mateixa manera que ens venen productes que donen un tant per cent dels beneficis a oenagés, o ecològics, per exemple.
El mural, en una mostra artística, en un museu d’art modern, doncs, passi, perquè avui es fan coses tan rares que ja res no ens sobta. Personalment, al metro, em sembla de mal gust, una frivolització immensa del gran problema que vol denunciar, i que té una rastellera de motius, que ja coneixem, subcontractacions salvatges, gent poc qualificada, guanys excessius, massa construcció per tot arreu i moltes coses més. Cal dir que en el rètol no especifica que els accidents que denuncia siguin de la construcció, sinó que parla, en general, dels riscos a la feina. Però l'oportunisme del saló proper, el lloc on s'ha instal·lat, tot plegat fa entendre per on van els trets. Serveixen, aquestes campanyes? Jo crec que no, la veritat, sobretot, les institucionals, a les quals no els veig la gràcia ni la utilitat gairebé mai. Suposo que donen diners i feina a publicistes, la publicitat mou, avui, molts i molts calerons, no sé com els trien, els creatius, les agències, vull creure que objectivament, contractant els més barats i joves i en atur, és clar, donant oportunitats als humils estudiants de disseny sense feina ni currículum (he, he). A més, després es poden obtenir premis de disseny i tot, vaig llegir algú, expert en el tema, que deia que la publicitat era l’art d’avui, el més innovador, un art amb mecenatge, com havia estat sempre l’art. No, si explicacions abstractes, etèries, filosòfiques, en podem trobar per a tota mena de coses, només cal un bon expert, un teòric del tema. Si algú vol vendre telèfons o farinetes, al capdavall, és una empresa privada, encara que puc dir, també, que no m’agrada que la publicitat ocupi els meus espais públics, per no parlar de la televisió, on la qüestió ha arribat a extrems inimaginables fa alguns anys. Però que ho facin la Generalitat, l’Ajuntament, el Govern Central, doncs, no ho sé, al menys em sembla opinable i criticable.
Quan la publicitat és institucional i, suposo, pagada amb diners públics, el menys que li podem demanar és eficàcia constrastada. Suposo que després d’aquelles inefables campanyes de fa anys en què ens deien que llegíssim més, i algú es menjava cullerades de lletres, tothom va llegir a cor què vols. Després d’aquelles del foc al bosc, amb un senyor a qui sortia fum pel cap -no pas pels queixals-, també devien minvar els incendis, encara que ho dubto. N’hi va haver un, d’anunci, contra la droga on un noi treia una mena de cuc pel nas, imagino que va ser el seu efecte i ja no es droga gairebé ningú. Els anuncis denunciant el problema dels accidents de trànsit han passat per fases diverses, tèbies, dramàtiques, sagnants, ploricones, contundents, però, ja ho hem vist i comprovat, poc efectives. Si ni tan sols això del carnet per punts, que va provocar tants comentaris exaltats ha reduït la sinistralitat! A més de les que demanen, manen o recomanen, n’hi ha que no publiciten res més que la institució, estil que guapos som, quin tipus tenim, què bé que anem des que manem. I això, per part de tots els que governen i han governat, no hi ha qui se n'escapi. La publicitat institucional, sovint, ha estat de les pitjors, segons la meva modesta i gairebé analfabeta opinió consumidora. Doncs, dic jo, que dediquin els diners a anar al fons dels problemes i a incidir directament en les causes, i que no ens piconin amb tanta tonteria.
Diuen que, quan acabi el Construmat, treuran el mural. Ja ens en posaran un altre, ves a saber de què. Cada vegada costa més espantar-nos, motivar-nos, sorprendre'ns, així que, no se amb què ens poden sortir, quan el sexe i la mort ja no venen tant. Mentrestant, a patir, que són dos dies... de fira. I què és el món, sinó una estranya, immensa, fira de l’absurd?
21 comentaris:
No hi ha manera de lliurar-se de les bones intencions dels nostres governants. Les hem de suportar, doncs els hem votat i, en proclamar-les es justifiques ells mateixos i intenten justificar el nostre vot. Tot això forma part de la democràcia. Però adornar les bones intencions amb la disfressa de la indignació moral, això ja és un gra massa. Això forma part de la beateria del nostre temps que confon la resposta a problemes tècnics amb la manifestació de la més gran indignació per l'existència d'aquests problemes.
Paso a dejarte un besito, Júlia, que ando fatal de tiempo y a penas entro. Pero que sepas que te sigo:-)))
muásss
Fa bé de fer-ne brometa, encara que sigui de tant en tant, perquè pendre-s'ho seriosament fa pujar excessivament l'adrenalina.
Al meu entendre, la qüestió de la publicitat institucional és simplement inmoral. Més enllà de l'esperpent, com aquest mural i d'altres mitjans, que donen la mida dels qui ordenen les "campanyes", és inadmisible que diners dels ciutadans, entre els quals els meus, es llencin d'aquesta manera.
Es veu que per a aquesta gent, tot s'hi val.
Quan els nostres polítics tenen tan bones intencions em fan una mica de basarda... Com si volguésin prendrem el pèl.
Bon dia, Gregorio,
Doncs sí, beateria, com dius, i molta, adaptada a la 'modernitat'. Ja ho diuen, que l'infern n'és empedrat, de bones intencions.
Buenos días, Angelusa, gracias por el comentario,
Hola, Xiruquero,
el millor és prendre-s'ho una mica amb broma o amb sana ironia, altrament ens aniríem enfadant constantment. La democràcia encara té molts aspectes per polir.
Doncs sí, Tondo-rotondo, moltes vegades no sé si ens volen prendre el pèl o si s'acaben creient el seu paper de veritat, que ja m'estranyaria.
Efectivament, cada cop costa més motivar-nos i per molts murals enormes que posin, no ho aturaran, com no han aturat els accidents de trànsit, sóm així d'imbècils o d'intel·ligents, que ja no fem ni cas a les campanyes publicitàries. Vaig treballar a la construcció i vaig veure de tot, la majoria de vegades per la pròpia inconsciència del treballador, però sempre és més fàcil culpar al jefe. Si no conscienciem des de les bases, no s'aconsegueix res.
Si no posen cap nom d'immigrant mort a la construcció potser és perquè no tenia contracte.
Per canviar una mica el registre, cal dir que no sempre, encara que segurament la majoria, no sempre la culpa és de l'empresari. Les imprudències i negligències hi són en tots els nivells.
Jo no crec que la publicitat arregli masses coses, les persones que son conscients dels problemes ja vam en compte i als inconscients que els hi han d’explicar si ni tants sols si fitxen.
=;)
Hola, Deric,
He sentit a persones que treballen en la construcció comentar això que dius, la gran imprudència dels obrers, però tot va lligat, hi ha moltíssima demanda, una majoria de personal no qualificat i poc temps o cap per formar-lo. És un sector on, a nivell bàsic, sembla que 'no cal ser res' per treballar-hi, tal i com està el mercat.
Doncs potser sí, Manel, encara que em sembla que fins i tot els contractats com cal són de fora, pel que observo pel carrer.
Hola,Albert, com ha dit Deric, no sempre és de l'empresari que no pot posar vigilants pertot, tenim tendència a infravalorar el risc i aixó va per tota mena de feines. Encara més si els treballadors estan acostumats a treballar a països on no es pren cap mena de mida.
HOla Jaka, doncs d'aquí plora la criatura, que si no serveix per res, com és que s'hi continuen gastant tantes peles??? Bon dilluns!!!
potser sí, Júlia, jo et parlava de quan treballava a la construcció i d'això ja fa 12 o 13 anys! és que el temps passa... Abans era una mica diferent, els paletes eren molt mé professionals qualificats
Set accidents de treball en dues setmanes, les darreres. Em sembla genial que el Govern vulgui posar en evidència els responsables plantificant-los l'andròmina a la parada de metro de Construmat. No perquè ho vegin els criminals per omissió sinó perquè se'n parli, com ha passat. El nom de la causa és un de sol: subcontractació, el primer cognom, desídia, i el segon, diner ràpid per aprofitar la bombolla immobiliària. El gran Monzó, tan encertat sempre, aquí fa el que critica a altres: agafar-se-la amb paper de fumar.
Hola, Gabriel, efectivament, sembla que se n'ha parlat, però no deixa de semblar-me una frivolització del tema i una despesa excessiva en publicitat. NO crec que serveixi per a massa, i el problema, ja el sabem, és, sobretot, el que menciones. Em sembla que caldrien mesures més 'polítiques' -per dir-ne d'alguna manera- i contundents.
A mi, personalment, encara que de vegades em fa gràciá, perquè li reconec la grapa irònica, crec que Monzó frivolitza, també, excessivament, temes seriosos, en molts casos, com en aquest, sense anar al fons del tema.
Durant els seixanta també hi va haver molta mala contractació, molt personal poc qualificat i molts accidents, l'únic és que no se'n parlava com ara, ni molt menys, encara que les mesures de seguretat eren nul·les, practicament.
Publica un comentari a l'entrada