Avui, un poema, que fa dies que no en penjo cap, i contemplant la ciutat, m'he recordat d'aquest:
LA FIRA DE L'ABSURD
Al formiguer de gent que anomenem ciutat
cada dia hi celebren la Fira de l'Absurd.
Els magatzems ofrenen mil objectes inútils
I dependentes joves, amb contractes precaris,
omplen aparadors de flors artificials.
Al carrer, a la vorera, venedors estrangers,
estenen mocadors amb música enllaunada
i ventalls, i mantells i joguines xineses,
mentre un captaire vell, amb un gos a la vora,
mostra sense vergonya les nafres del seu cos.
Quan el vespre s'estén, i les llums de neó
amaguen la foscor, salvatge i primitiva,
als atzucacs més bruts, on la humitat regala,
es venen a clients, assedegats de sexe,
noies de tot el món, que ningú no coneix.
La Fira de l'Absurd no comença ni acaba.
Sempre hi ha algú que ven i algú que vol comprar,
És una festa eterna de diners i disbauxa,
on el present bandeja les pors i les misèries
i tota la incertesa que amara els ciutadans.
La Fira de l'Absurd té perfums que disfressen
les corrupcions ocultes al fons del formiguer.
Hi sortegen viatges, i màscares de cera,
bijuteria cara, automòbils, vaixells,
i tones de cinisme sense greix ni additius.
Els saltimbanquis passen, perquè la gent gaudeixi,
i els que van amb les xanques, i els funàmbuls valents,
els pallassos de circ, i els grans contorsionistes
els domadors de feres, amb fuets a les mans
i belles trapezistes, que fan el salt mortal.
Passa qui ven romanços on s'expliquen històries
de prínceps que es mariden amb noies sense dot,
de crims de tota mena, d'infants sense família,
de vells abandonats, de pirates ferotges
i de com la justícia sempre acaba vencent.
Hi ha dones que prediuen un futur sense penes,
seguint les ratlles fines d'una mà encuriosida
i venedors de globus, platejats i lleugers.
Al voltant de la Fira, perquè el risc no existeixi,
tenen cura de l'ordre les formigues soldat.
cada dia hi celebren la Fira de l'Absurd.
Els magatzems ofrenen mil objectes inútils
I dependentes joves, amb contractes precaris,
omplen aparadors de flors artificials.
Al carrer, a la vorera, venedors estrangers,
estenen mocadors amb música enllaunada
i ventalls, i mantells i joguines xineses,
mentre un captaire vell, amb un gos a la vora,
mostra sense vergonya les nafres del seu cos.
Quan el vespre s'estén, i les llums de neó
amaguen la foscor, salvatge i primitiva,
als atzucacs més bruts, on la humitat regala,
es venen a clients, assedegats de sexe,
noies de tot el món, que ningú no coneix.
La Fira de l'Absurd no comença ni acaba.
Sempre hi ha algú que ven i algú que vol comprar,
És una festa eterna de diners i disbauxa,
on el present bandeja les pors i les misèries
i tota la incertesa que amara els ciutadans.
La Fira de l'Absurd té perfums que disfressen
les corrupcions ocultes al fons del formiguer.
Hi sortegen viatges, i màscares de cera,
bijuteria cara, automòbils, vaixells,
i tones de cinisme sense greix ni additius.
Els saltimbanquis passen, perquè la gent gaudeixi,
i els que van amb les xanques, i els funàmbuls valents,
els pallassos de circ, i els grans contorsionistes
els domadors de feres, amb fuets a les mans
i belles trapezistes, que fan el salt mortal.
Passa qui ven romanços on s'expliquen històries
de prínceps que es mariden amb noies sense dot,
de crims de tota mena, d'infants sense família,
de vells abandonats, de pirates ferotges
i de com la justícia sempre acaba vencent.
Hi ha dones que prediuen un futur sense penes,
seguint les ratlles fines d'una mà encuriosida
i venedors de globus, platejats i lleugers.
Al voltant de la Fira, perquè el risc no existeixi,
tenen cura de l'ordre les formigues soldat.
La pols dels carrers. Editorial Meteora (2006)
16 comentaris:
Hola júlia,
Ja saps que com a poema no sóc capaç de valorar-ho, però pel contingut goso dir que no t'hi has deixat res, però Barcelona és tan gran que encepegar amb tot és difícil, però si has estat a la plaça Jemma El Fna de Marraqueix has vist que allà hi és tot.
Recordo molt bé el poema. M'agraden aquests poemes descriptius que fas.
Em trio ser algun personatge de la sisena estrofa, encara no sé quin.
Gràcies, Albert. Per ara, encara no he pogut anar tan lluny, però, sí, això expliquen del lloc que menciones.
La mare d'una meva amiga, fa anys, quan ella se n'anava de viatge sempre li rondinava 'para que vas a ver mundo si todos vienen aquí', li deia. Ara encara tindria més motius per dir-ho.
Gràcies, Pere. Funàmbul, saltimbanqui? De fet, hem de fer molts equilibris, per regla general.
M'agrada la capacitat descriptiva que tens, i que en el llibre "La pols dels carrers" és molt evident. A mi em costa molt, sóc més introspectiu. Aquest poema teu és com un "travelling" d'aquells de cine, que no es deixa cap detall.
En aquest temps gosar escriure lirisme costumista es cosa de gent agosarada i de seny trasbalsat, és a dir, de poetes. I és que, com deia un amic meu
per_versos, els poetes.
M'agrada. Espero llegir més.
preciós, un fresc de la ciutat, ho veus mentre llegeixes i aixó sigui en prosa o en vers, es molt bona Literatura. Et felicito.
A mi també m'agrada. I també, com en Pere, m'he aturat especialment a la sisena estrofa, però la trobo la més trista; la resta és punyent.
Lola
Els 2 primers versos són d'una força brutal, dura i captivadora. A mi, l'haver viscut La Havana i Cuba en general i algunes realitats en particular em fa veure les coses d'aqui d'una forma molt diferent i adonar-me d'altres que no havia copsat abans.
Un poema molt punyent.
Bon dia, Antoni,
tinc poemes molt diferents, però és cert que n'hi ha uns quants d'aquest estil, que, per cert, no és pas el més 'actualitat'.
Gràcies, Gregorio,
com que ho faig per afició i no per professió ni per interès de posteritat -per ara, ep- em puc permetre fer versos passats de moda.
M'alegro que t'agradi, Francesc, gràcies pel comentari, això de la qualitat no sóc massa capaç de valorar-ho, perquè hi ha gustos molt diversos.
Gràcies, Lola, és que el centre de la ciutat cada dia sembla més un gran circ, i el circ sempre m'ha semblat trist, no sé el perquè.
Gràcies, Deric, veig que el viatge t'ha deixat empremta...
I fins i tot es un xic felliniá en la meva imaginanció, perque no soc capaç de llegir-ho sense veure'l. Té un alé de carrer perdut, perque no el veiem al travesar-ho. Si ve t'ho mires, es el Rastro de Madrid el diumentge al matí. Es el prodigi de l'humanitat, del carrer farcit...
Gràcies pel comentari, Luis.
Publica un comentari a l'entrada