Leer, leer, leer, vivir la vida
que otros soñaron.
Leer, Leer, leer, el alma olvida
las cosas que pasaron.
Se quedan las que quedan, las ficciones,
las flores de la pluma,
las solas, las humanas creaciones,
el poso de la espuma.
Leer, leer, leer; ¿seré lectura
mañana, también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?
...............................
Oye mi ruego, Tú, Dios que no existes,
y en tu nada recoge estas mis quejas,
Tú que a los pobres hombres nunca dejas
sin consuelo de engaño. No resistes
a nuestro ruego y nuestro anhelo vistes.
Cuando Tú de mi mente más te alejas,
más recurdo las plácidas consejas
con que mi ama endulzóme noches tristes.
¡Qué grande eres, mi Dios! Eres tan grande
que no eres sinó Idea; es muy angosta
la realidad, por mucho que se expande
para abarcarte. Sufro yo a tu costa,
Dios no existente, pues si Tú existieras
existiría yo también de veras.
(La oración del ateo)
Ja fa temps que volia recordar en un post a Unamuno, i, mira per on, fa uns dies, al cafè d’Ocata m’ensopego amb un bell poema seu sobre un gos, que em recorda que havia iniciat ja un breu escrit sobre aquest autor, tan interessant i humà, de qui podem trobar cites per il·lustrar tota mena d’afirmacions contradictòries. Perquè Unamuno va ser una persona amb moltes contradiccions, cosa que el fa més viu i humà que molts altres pensadors i escriptors, ancorats en unes idees que, aparentment, no es malmeten en topar amb la realitat, però que presenten, de forma inevitable, en la seva vida personal incoherències encara més gruixudes.
És prou coneguda la seva història acadèmica, el seu prestigi, el seu fervor republicà que, després, veient els fets sagnants dels primers temps de la guerra civil, esdevé decepció i fins i tot el fa posar, de forma decidida, al costat dels feixistes, creient que es necessari un cop de poder que reinstauri l’ordre. Més endavant, com és ben sabut, la repressió provocada pels franquistes, farà que reaccioni altra volta, i que faci el famós discurs del venceréis pero no convencereis, que els seus descendents han hagut de resituar en el seu context, davant de les darreres manipulacions d’aquestes paraules, a causa de l’afer dels papers de Salamanca. En aquells aldarulls, per cert, la inefable Carmen Polo va tenir un dels pocs gestos remarcables que li conec, ja que el va agafar de bracet i el va acompanyar a casa.
Ja vaig mencionar una vegada el professor Tuson, que vaig tenir a la Normal, i que era, aleshores –no sé si encara ho és- admirador d’aquest autor, del qual ens parlava amb gran entusiasme. Gràcies a ell i a la meva devoció juvenil per la seva saviesa, vaig llegir de forma prematura uns quants assaigs feixucs de don Miguel, que no sé pas si ara llegiria, la veritat. De tota manera m’han quedat al cap idees diverses a l’entorn del que vaig llegir aleshores, recordo una curiosa i original divisió entre escriptors vivípars i ovípars, per exemple, i també tots aquells neguits espirituals que el trasbalsaven. Era, encara, aleshores, l’existència de Déu, un tema molt debatut a tots nivells. Recordo molt millor les seves novel·les, Niebla, San Manuel Bueno, La tia Tula, Amor y pedagogia (les deuen fer llegir, encara, en ambients acadèmics, perquè hi ha alguns treballs sobre elles al rincón del vago, racó aquest que mereixeria un estudi aprofundit, més enllà de la seva utilitat pragmàtica indiscutible). Són novel·les amb una gran càrrega filosòfica, és clar, però històries humanes, al capdavall, malgrat tota la simbologia que se’ls vulgui atorgar. La tia Tula va trobar una encarnació excel·lent en Aurora Bautista, en una pel·lícula força digna de l'any 1964. Aurora Bautista és una actriu que, si fóssim una mica més mitòmans, mereixeria un altar, perquè personatges com Juana la Loca, Agustina de Aragón i la mateixa Tia Tula, no viurien en el nostre imaginari sense el seu rostre i el seu histrionisme impactant. No me’n voldria anar del tema, -com acostumo a fer-, però recordo com a escola imitàvem rient la reina Juana-Aurora Bautista, (Locura de amor era una pel·lícula que ens passaven sovint), quan, al final, va dient, del rei Felipe, amb els ulls esparverats, ordenant silenci: ssss, està dormido, està dormido. Ho fèiem en broma, entre riallades, com es fan les coses serioses quan ets un infant i encara no saps que la mort és irreversible, és clar.
Unamuno va ser un gran poeta, també. Va ser tantes coses que unes amaguen les altres. A més, va esdevenir un personatge força popular. No sé si avui hi ha intel·lectuals d’aquesta categoria, em temo que no. Això d’aprendre danès per llegir Kierkegaard, per exemple... Amb Catalunya va tenir una bona relació, amb algunes ensopegades, la seva amistat i correspondència amb Maragall és un exemple de diàleg apassionat. I sincer. No sé si es certa aquella anècdota, segons la qual, Carles Riba, un altre intel·lectual d’alt voltatge, a causa del comentari d’Unamuno sobre la poca utilitat d’insistir en l’ús del català, davant l’avenç –ja aleshores!- de l’anglès, va respondre que passaríem directament al català. Crec, en tot cas, que ho devia dir en clau irònica, però em sembla que potser hi arribarem i tot, a fer aquest pas, ben aviat, tal i com van les coses.
Avui, l’accés a la cultura, afortunadament, s’ha massificat, i això ha comportat també la terrenalització dels intel·lectuals, que no tenen el pes ni l’ambició que havien tingut en altres temps, temps difícils, apassionats i perillosos, per cert. Una relectura sense prejudicis d’aquests autors ja clàsscis potser resituaria molts debats actuals, en un pla més serè i aprofundit, però em sembla que no estem per massa relectures tranquil·les ni per debats acurats i sense pressa, els mitjans de comunicació actuals, amb el temps marcat, fan que moltes reflexions plenes de bona intenció acabin en aigua de figues.
Unamuno era per a mi, de jove, gairebé això que avui en diuen una icona. En homenatge, i ja que ell va traduir La vaca cega i va dedicar un poema a la catedral de Barcelona, he intentat, amb resultats ben galdosos, traduir al català els dos poemes de l’inici d’aquest post, d’una forma lliure, apressada i destralera. Què em disculpi, doncs, des de l'incert més enllà...
Llegir, llegir, llegir, viure la vida
que uns altres van somniar.
Llegir, llegir, llegir, l’ànima oblida
tot el que va passar.
Queda sols el que resta, les ficcions,
de la ploma, les flors,
tan sols, poques, humanes creacions,
escuma dels records.
Llegir, llegir, llegir; ¿seré lectura
jo, al temps que ha d’arribar?
¿Seré el meu creador, la criatura,
que un dia va passar?
...............................................
Escolta el meu prec, Tu, Déu que ets absent
i en el no-res recull aquest meu plany,
Tu, que als homes humils et fas present,
que otros soñaron.
Leer, Leer, leer, el alma olvida
las cosas que pasaron.
Se quedan las que quedan, las ficciones,
las flores de la pluma,
las solas, las humanas creaciones,
el poso de la espuma.
Leer, leer, leer; ¿seré lectura
mañana, también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?
...............................
Oye mi ruego, Tú, Dios que no existes,
y en tu nada recoge estas mis quejas,
Tú que a los pobres hombres nunca dejas
sin consuelo de engaño. No resistes
a nuestro ruego y nuestro anhelo vistes.
Cuando Tú de mi mente más te alejas,
más recurdo las plácidas consejas
con que mi ama endulzóme noches tristes.
¡Qué grande eres, mi Dios! Eres tan grande
que no eres sinó Idea; es muy angosta
la realidad, por mucho que se expande
para abarcarte. Sufro yo a tu costa,
Dios no existente, pues si Tú existieras
existiría yo también de veras.
(La oración del ateo)
Ja fa temps que volia recordar en un post a Unamuno, i, mira per on, fa uns dies, al cafè d’Ocata m’ensopego amb un bell poema seu sobre un gos, que em recorda que havia iniciat ja un breu escrit sobre aquest autor, tan interessant i humà, de qui podem trobar cites per il·lustrar tota mena d’afirmacions contradictòries. Perquè Unamuno va ser una persona amb moltes contradiccions, cosa que el fa més viu i humà que molts altres pensadors i escriptors, ancorats en unes idees que, aparentment, no es malmeten en topar amb la realitat, però que presenten, de forma inevitable, en la seva vida personal incoherències encara més gruixudes.
És prou coneguda la seva història acadèmica, el seu prestigi, el seu fervor republicà que, després, veient els fets sagnants dels primers temps de la guerra civil, esdevé decepció i fins i tot el fa posar, de forma decidida, al costat dels feixistes, creient que es necessari un cop de poder que reinstauri l’ordre. Més endavant, com és ben sabut, la repressió provocada pels franquistes, farà que reaccioni altra volta, i que faci el famós discurs del venceréis pero no convencereis, que els seus descendents han hagut de resituar en el seu context, davant de les darreres manipulacions d’aquestes paraules, a causa de l’afer dels papers de Salamanca. En aquells aldarulls, per cert, la inefable Carmen Polo va tenir un dels pocs gestos remarcables que li conec, ja que el va agafar de bracet i el va acompanyar a casa.
Ja vaig mencionar una vegada el professor Tuson, que vaig tenir a la Normal, i que era, aleshores –no sé si encara ho és- admirador d’aquest autor, del qual ens parlava amb gran entusiasme. Gràcies a ell i a la meva devoció juvenil per la seva saviesa, vaig llegir de forma prematura uns quants assaigs feixucs de don Miguel, que no sé pas si ara llegiria, la veritat. De tota manera m’han quedat al cap idees diverses a l’entorn del que vaig llegir aleshores, recordo una curiosa i original divisió entre escriptors vivípars i ovípars, per exemple, i també tots aquells neguits espirituals que el trasbalsaven. Era, encara, aleshores, l’existència de Déu, un tema molt debatut a tots nivells. Recordo molt millor les seves novel·les, Niebla, San Manuel Bueno, La tia Tula, Amor y pedagogia (les deuen fer llegir, encara, en ambients acadèmics, perquè hi ha alguns treballs sobre elles al rincón del vago, racó aquest que mereixeria un estudi aprofundit, més enllà de la seva utilitat pragmàtica indiscutible). Són novel·les amb una gran càrrega filosòfica, és clar, però històries humanes, al capdavall, malgrat tota la simbologia que se’ls vulgui atorgar. La tia Tula va trobar una encarnació excel·lent en Aurora Bautista, en una pel·lícula força digna de l'any 1964. Aurora Bautista és una actriu que, si fóssim una mica més mitòmans, mereixeria un altar, perquè personatges com Juana la Loca, Agustina de Aragón i la mateixa Tia Tula, no viurien en el nostre imaginari sense el seu rostre i el seu histrionisme impactant. No me’n voldria anar del tema, -com acostumo a fer-, però recordo com a escola imitàvem rient la reina Juana-Aurora Bautista, (Locura de amor era una pel·lícula que ens passaven sovint), quan, al final, va dient, del rei Felipe, amb els ulls esparverats, ordenant silenci: ssss, està dormido, està dormido. Ho fèiem en broma, entre riallades, com es fan les coses serioses quan ets un infant i encara no saps que la mort és irreversible, és clar.
Unamuno va ser un gran poeta, també. Va ser tantes coses que unes amaguen les altres. A més, va esdevenir un personatge força popular. No sé si avui hi ha intel·lectuals d’aquesta categoria, em temo que no. Això d’aprendre danès per llegir Kierkegaard, per exemple... Amb Catalunya va tenir una bona relació, amb algunes ensopegades, la seva amistat i correspondència amb Maragall és un exemple de diàleg apassionat. I sincer. No sé si es certa aquella anècdota, segons la qual, Carles Riba, un altre intel·lectual d’alt voltatge, a causa del comentari d’Unamuno sobre la poca utilitat d’insistir en l’ús del català, davant l’avenç –ja aleshores!- de l’anglès, va respondre que passaríem directament al català. Crec, en tot cas, que ho devia dir en clau irònica, però em sembla que potser hi arribarem i tot, a fer aquest pas, ben aviat, tal i com van les coses.
Avui, l’accés a la cultura, afortunadament, s’ha massificat, i això ha comportat també la terrenalització dels intel·lectuals, que no tenen el pes ni l’ambició que havien tingut en altres temps, temps difícils, apassionats i perillosos, per cert. Una relectura sense prejudicis d’aquests autors ja clàsscis potser resituaria molts debats actuals, en un pla més serè i aprofundit, però em sembla que no estem per massa relectures tranquil·les ni per debats acurats i sense pressa, els mitjans de comunicació actuals, amb el temps marcat, fan que moltes reflexions plenes de bona intenció acabin en aigua de figues.
Unamuno era per a mi, de jove, gairebé això que avui en diuen una icona. En homenatge, i ja que ell va traduir La vaca cega i va dedicar un poema a la catedral de Barcelona, he intentat, amb resultats ben galdosos, traduir al català els dos poemes de l’inici d’aquest post, d’una forma lliure, apressada i destralera. Què em disculpi, doncs, des de l'incert més enllà...
Llegir, llegir, llegir, viure la vida
que uns altres van somniar.
Llegir, llegir, llegir, l’ànima oblida
tot el que va passar.
Queda sols el que resta, les ficcions,
de la ploma, les flors,
tan sols, poques, humanes creacions,
escuma dels records.
Llegir, llegir, llegir; ¿seré lectura
jo, al temps que ha d’arribar?
¿Seré el meu creador, la criatura,
que un dia va passar?
...............................................
Escolta el meu prec, Tu, Déu que ets absent
i en el no-res recull aquest meu plany,
Tu, que als homes humils et fas present,
sens resistir, i amb el consol d'engany
vesteixes, doncs, el nostre anhel fervent.
Recordo vells consells sense parany,
quan més t’allunyes de la meva ment,
en la tendra dolçor de nits d ‘infant.
Tan gran, Déu meu, tan gran te m’has tornat
que ja ets sols una Idea; i és estreta
per més que creixi, aquesta realitat
per abastar-te. I en patir m’inquieta
la teva no-existència, car si ara
Tu fossis, jo em sabria viva encara.
vesteixes, doncs, el nostre anhel fervent.
Recordo vells consells sense parany,
quan més t’allunyes de la meva ment,
en la tendra dolçor de nits d ‘infant.
Tan gran, Déu meu, tan gran te m’has tornat
que ja ets sols una Idea; i és estreta
per més que creixi, aquesta realitat
per abastar-te. I en patir m’inquieta
la teva no-existència, car si ara
Tu fossis, jo em sabria viva encara.
----------------------------------------------------------------------------------------
Al marge del tema del post, m'acabo d'assabentar per la premsa de la mort del realitzador Pedro Amalio López, a qui devem tan bons espais televisius del nostre passat recent. Com que ahir mateix mencionava, com en altres ocasions, l'enyorat teatre que veiem fa anys per televisió, volia fer-ne esment. Va portar a la televisió, amb qualitat i dignitat, obres com Les bruixes de Salem, o La mort d'un viatjant, en una època difícil però il·lusionada de la nostra història. Descansi en pau, doncs.
Al marge del tema del post, m'acabo d'assabentar per la premsa de la mort del realitzador Pedro Amalio López, a qui devem tan bons espais televisius del nostre passat recent. Com que ahir mateix mencionava, com en altres ocasions, l'enyorat teatre que veiem fa anys per televisió, volia fer-ne esment. Va portar a la televisió, amb qualitat i dignitat, obres com Les bruixes de Salem, o La mort d'un viatjant, en una època difícil però il·lusionada de la nostra història. Descansi en pau, doncs.
Transcric el fragment del comentari d'un periodista, Fernando Marín, que reflecteix, crec, el que pensem molta gent gran:
Duele más (la seva mort) que toda esta telebasura en la que se están convirtiendo los diferentes canales de televisión por robarse audiencias, total para dejar escapar noticias como esta (la mort del realitzador). Triste, pero noticia al fin y al cabo.
Pedro Amalio te fuiste, lo se, porque en la tele ya no hay cosas interesantes que ver, que oir, que aprender... Adios maestro.
17 comentaris:
Llegeixo els poemes, original i traduits, i el teu texte. Jo tampoc sé si tornaría a llegir a Unamuno de dalñt a baix, però sovint, movent llibres, trobo el seu racó i avabo obrint, tres sovbre tot: Del Sentimiento trágico de la vida, Vida de don Quijote y Sancho y El Cristo de Velazquez. I trobo, de sobta, quelcom arrebatador, d'una inmensa cultura filosófica, una angoixa vital, un estil apassionat i apassionant. Llegeixo una estona, no llarga, i deixo de nou el llibre. Tinc per ell un gran respecte.
Sobre el tema Maragall, conec el Epistolari, i les traduccións al castellá. Ell es el para d'aquella frase de "Catalans, hos ofega l'estética" que trobo molt encertada. Per a mi es un intelectual que te el seu temps i que no está de més retrobar-lo a vegades.
I llegint les teves traduccions, será l'influencia del teu tema, perop em sona a Maragall, probablemente perque els dos tenían una visión religiosa similar.
Una mica, sí, que ofega, l'estètica, encara, Luis, em sembla...
Sobre Maragall, fa anys molta gent sabia de memòria el seu Cant Espiritual, em sembla que ara costaria trobar-ne tanta. Maragall no gosa, però, arribar a negar l'existència de Déu, només arriba a qüestionar per a què hi ha d'haver una altra vida. La seva mort, prematura, ens ha deixar sense poder saber com hauria evolucionat el seu pensament.
Gràcies Júlia, per recordar-me l'antiga devoció per Unamuno, la qual perdura encara com soterrada a l'espera que torni a visitar els llibres que més m'agraden d'ell: El Cristo de Velázquez, Vida de don Quijote y Sancho, Cómo se hace una novela, Abel Sánchez, i tants d'altres.
No recordo haver llegit res d'Unamuno, si he vist la Tia Tula que em sembla la va dirigir Picazo. D'ell en se, alló del vencereis pero no convencereis, als catalans us perd l'estética, i que inventen ellos, que també....
poc bagatge, pero es el que hi ha
UN home singular, és a dir, un gran home. tenia una relació ambivalent amb tot, amb els catalans, els castellans i, especialment amb els bascos. Peró, sempre, donava motius per a pensar. Recordo aquell: "Catalanes, os pierde la estética".
Ja no es fan tesis doctorals sobre ell. Filosòficament està completament oblidat. La qual cosa solament manifesta el nostre papanatisme.
Una aanècdota: Diuen que va a ser en Burgos, precisament, quan en topar-se amb una dona al carrer es va aturar i li va fer -tenia prou vocabulari per fer-ho- una descripció acurada de la seva lletjor. La dona estava casada a un alt mandatari de l'exèrcit rebel i el va denunciar. Interrogat per les raons per les quals havia insultat aquella dona, Unamuno es va limitar a contestar que ell solament l'havia definit.
Bon dia, Llibreter, de res. És un honor 'veure't' pel meu blog.
Bon dia, Francesc, per això crec que caldria una 'revisió' de la seva obra, jo mateixa fa molt de temps que no en llegeixo ni rellegeixo res.
Efectivament, Miguel Picazo, actor, també, a més.
Hola, Gregorio,
Tot un personatge. Això d'oblidar els grans personatges 'nostres' i menystenir-los sense conèixer-los -incloc en un 'pack' castellans-catalans- és habitual i una mica suïcida, després tenim complex d'inferioritat...
...és clar que de vegades, escoltant els defensors de les essències -incloc en el mateix pack tot el que calgui- penses allò de 'amb amics així ja no em calen enemics'.
Esencial para mí también este autor, del que he leído muchos libros de ensayo -esos articulitos dedicados a todo y a veces contra el todo-. Ay, se equivocó a veces, pero cuánto echo de menos a alguien de su estatura moral en nuestras letras.
Hola,
Doncs jo exhibeixo la meva ignorància dient que no he llegit res d'Unamuno.
He de dir que a ma mare li queia antipàtic, no pels seus llibres, sinó perquè no li agradava el que ell deia a "las Cortes". Ella llegia les cròniques parlamentàries.
Això no treu que va ser valent davant de José Millán Astray, el de "Viva la muerte" que va originar el detall que va tenir Carmen Polo, possiblement el millor que va fer en sa vida.
Pues sí, Francisco, l'estatura, creo, ha descendido en cuanto a la media.
Albert, jo crec que no era precisament una persona 'simpàtica', sobre ignorància, jo mateixa en tinc tanta sobre tants temes que la mancança, avui dia que hi ha tant de tot a tot arreu, resulta inevitable.
Tenia una mala llet prodigiosa que trobo a faltar a la intel.lectualitat d'ara mateix (fetes les excepcions). Al famós acte a la Universitat de Salamanca, després de sentir dir bestieses a Millan Astray, va demanar la paraula i, entre altres perles, va dir això:
"El general Millán Astray es un inválido. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él (...) Millán Astray desearía ver una España mutilada"
En fi, després d'això, el mutilat va estar a punt de matar Unamuno, allá mateix.
Lola
Lola: En efecte va ser un dels inventors de la incorrecció política.
Hola,Lola, benvinguda, certament, així era aquest senyor, com en el cas de l'anècdota que esmenta Gregòrio sobre la senyora lletja. Doncs sí, ara es troba a faltar, una mica més d'incorrecció, tot és molt més gris i acovardit.
I tant, Gregòrio, no sé que hauria de fer, ara...
Publica un comentari a l'entrada