Sovint, en èpoques d’opressió i dictadura, tendim a idealitzar l’oposició al règim, que admirem per la seva valentia. Més endavant, però, passa que aquella oposició se’ns presenta també com a intransigent i dogmàtica, i que, el fet de haver estat víctima no sempre pressuposa innocència. Molta oposició al franquisme no era, ni de bon tros, democràtica, com tampoc ho eren molts sectors vinculats a la República, sinó que les circumstàncies i la ideologia els havien col·locat enfront d’una barbàrie tant o més barroera que la seva.
Polònia ha estat un país molt castigat i admirat. Darrerament, aquest afer dels teletubbies, grotesc, i la proposta de prohició de determinats autors, perquè estan passats de moda, -coartada ideològica força singular, llegint el llistat-, ens han sorprès, si és que ja ens podem sorprendre d’alguna cosa els que tenim uns quants anyets penjats a les espatlles. Una societat d'amics de Sienkiewick han demanat que s'inclogui també aquest autor, ja que consideren que té prou mèrit per trobar-se en una llista on hi ha, per exemple, pesos pesats com ara Dostoievsky. El fet és que, en un comentari sobre el tema al diari Avui, Ada Castells inicia l’escrit en un to irònic que, crec, mostra una certa ignorància i manca de respecte, (de tota manera ignoro jo, també, què coneix d’aquest autor la comentarista, m’imagino que poca cosa):
L'Associació d'Amics de l'Obra de Henryk Sienkiewicz, autor de ‘Quo vadis’ i prova fefaent que guanyar el Nobel de literatura no és garantia de res, han demanat que el seu autor figuri a la llista de llibres relegats elaborada pel ministeri d'Educació polonès...
Guanyar el Nobel, l’Óscar o el Planeta o el Sant Jordi, evidentment, no és garantia de res, però el comentari de Castells, de menyspreu vers aquest autor, també em sobta, perquè Sienkiewick va ser un escriptor remarcable a la seva època, popular, compromès amb el seu temps, i perquè la veritat és que la majoria de catalans, avui, tan sols el coneixem pel Quo Vadis en versió peplum, quan en realitat aquest llibre és una metàfora sobre la situació del poble polonès. He d’admetre que no he llegit d’aquest autor res més que una versió del mateix Quo Vadis, -ben diferent de la pel·lícula, per cert- d’aquella col·lecció Cadete de la meva joventut, i també un altre llibre del qual no recordo el nom, no sé si era A través del desierto, en la mateixa col·lecció juvenil, que em va deixar algú, i que em va impressionar molt perquè va ser la primera vegada que vaig llegir una descripció realista i desenganyada de la guerra i de la mort.
A casa nostra, suposo, deu ser difícil trobar textos d’aquest autor. Segons la notícia, potser serà difícil fins i tot fer-ho a casa seva. Va ser un home preocupat per temes socials, per la situació de Polónia, conservador, però actiu en la defensa del poble, que va retratar sovint en els seus llibres, sobre tot la pagesia polonesa, víctima de tantes malvestats i interessos polítics europeus. Recordo aquelles grotesques caricatures de l’època, que mostraven els governats repartint-se el pastís polonès. Malauradament, el final de la segona guerra mundial va representar per al país una nova opressió, qui no recorda pel·lícules com Cenizas y diamantes, -amb un títol tret d’un poema d’un altre escriptor polonès, el romàntic Cyprian Norwid- o L’home de marbre? Una història dramàtica, difícil, que explica moltes situacions del present, per cert i aquest nacionalisme dur, cantellut, ortodox i catòlic. L’autor va ser premi Nobel el 1905, un temps llunyà, convuls -com tots-, i segurament, com en totes les concessions d’aquest premi, hi van pesar els interessos polítics i moltes coses més. Cosa que no vol dir que no es tracti d’un autor remarcable, interessant, i recuperable en molts aspectes. Sembla que a Polònia volen prioritzar, a l'ensenyament, autors moderns, curiosaments relacionats, de prop o de lluny, amb el poder vigent. Res de nou sota el sol, ja que moltes llistes de recomanacions lectores per a jovent inclouen, també aquí, sovint, molts amics i amigues dels llistadors.
16 comentaris:
Ja no me'n recordava de la col·lecció Cadete. I de sobte m'han vingut a la memòria "Los últimos días de Pompeya" i "El último mohicano". No sé si hi era també "Genoveva de Bravante". He llegit després coses millors, però no sé si amb tanta intensitat.
Potser la señora Catells, més que fer ironia del senyor Sienkiewicz, la fa amb el propi premi Nobel, doncs qui es recorda avui en dia de tots aquells autors escandinaus que van copar el premi a principis de segle?
O potser, més enllà d'ironies, el que fa es recorre a tòpics, a l'hora d'escriure.
Tot i això, jo diria que, efectivament, guanya un premi Nobel no és garantia de res.
I tampoc es garantía de res escriure una columna a l¡Avui. La normalitat amb la que qui escriu una columna llença sentencies "expertas" sobre tota mena d'asumptes, es adhuc de trivial, banal. L'autor de Quo Vadis no es, probablemente un geni, peró l'exit de la novel.la , les versions cinematográfiques, demostran un cert interés social en una obra que ens va parlar, amb prou fidelitat a Suetonio en el paisatge de fons de l'obra lo que era l'imperi durant Neró. Encara que sigui per la presencia d'un Petronio re inventat, o de la brutelitat d'els pretorians de Tigelino, molta gent va fer dues coses importants amb el llibre: llegir i aprendre sobre Roma quelcom. Que es més de lo que es pot fer llegint algunes columnes de premsa.
Hola, Gregorio, bon dia,
les lectures juvenils de la generació que ens moven entre els cinquanta i alguns i els seixanta-i-tants, van venir marcades per dues col·leccions importants, gairebé un monopoli: la col·lecció Historias i la Cadete. La Historias tenia un text en paper i també, al costat, la història en còmic, que era el que molta gent llegia. La Cadete era més seriosa, amb versions una mica més completes, i menys dibuixos. Vaig passar molt bones estones amb totes dues, perquè jo era molt llegidora, aleshores, refugi dels tímids, al capdavall, la lectura, durant una època de la vida. I no hi havia gairebé biblioteques, ep.
... o d'autors com Echegaray? Ironitzar sobre el Nobel està molt bé, com tots els premis, té molts condicionants. A més, coses que en una època agraden molt, baixen de valor, la literatura és, de vegades, com la borsa. Qui pot dir el que és bo o no? El que em sembla, però, és que avui es fa molta brometa poc aprofundida, coses del jovent.
Bon dia, Luis. De fet, Ada Castells el que remarca és la situació de determinada literatura a Polònia, amb censura i condicionants diversos, no voldria carregar les tintes en contra dela periodista. Però la brometa inicial crec que sobra. Avui hi ha aquest estil periodístic, també vigent a la tele, de la brometa constant i de la crítica gratuïta poc fonamentada. Els diaris, les revistes, la tele, tenen les seves capelletes culturals i molts ensalçats d'avui són molt pitjors que aquest autor, evidentment. Sobre la genialitat, ja he dit abans que tot és tan relatiu que només goso dir 'm'agrada o no m'agrada-a mi-i ara'. Els cànons culturals, però, també condicionen. I la moda, ai, la moda. En el present hi ha, evidentment, molta novel·la històrica de molt menys volada que Quo Vadis, per cert.
Doncs, a més de la col·lecció Cadete, i la Historias, jo també havia llegit molts d'aquells petits volums de la "Enciclopedia Pulga", us en recordeu?
No fa gaire em va fer gràcia veure'n uns quants exemplars al mercat del vell de Sant Antoni.
Més gruixut encara que l'afer de la llista, em sembla la qüestió dels teletubis, potser perquè els meus anys de lectura de novel·la ja van caducar. Però vaja, aprofitant el títol d'aquella obra "Quo Vadis" Polònia?
Jo també recordo haver-lo llegit. I el Nobel, a banda d'en Camilo José Cela no li donen a qualsevol, o potser si¡
Kapuscinski és l'únic polonès que he llegit, el qual ara també està a la picota i el Trallero demana que se li treguin tots els premis. Lògic perquè és un cas actual. No sé res de l'Ada Castells fora del que dius tu, però sospito que es pot permetre el que fa perquè compte que sou relativament pocs els qui la podria contestar. La seva ignorà és la de comptar amb la ignorància dels lectors. Vaja, crec que va per aquí la cosa. Amb un Dostoievski no hauria gosat.
No conec a l'Ada Castells i no tinc res a favor o en contra d'ella, fora de que èr el que dius, i al igual que un munt de periodistes i comentaristes, donan per suposat que l'audiencia está d'acord amb la brometa, el comentari o la pincellada, tots culturals. Oblidan que hi han lectors que no hi son d'acord, o que podrían no ser ho i el comentari que obra la columna en tó sentencios i ridiculitzant, de esser hi, hayria d'esse mal final, ben cimentat.
Crec que Albert de la Hoz ho explica millor que jo. Confeso que n'estic fart de tanta cultura feta de falses complicitats.
Trista història la que ens contes. No estava al corrent.
Per cert, aquella col.lecció "Cadete" i la editorial Juventud jugaren un gran paper al seu moment. Y la col.lecció Austral, que no m'explique com no tingué problemes amb el règim.
Xiruquero, bon dia,
Recordo molt bé la Pulga. A la papereria de sota de casa meva, al barri, n'hi havia uns quants a l'aparador. Aquestes coses ens sorprenen, evidentment, perquè Polònia, com Irlanda, els hem catalogat en la categoria de països-víctima i sentim per aquestes terres una forta simpatia. Però, ja veus, el component catòlic té aquestes servituds, 'en todas partes cuecen habas...'
Francesc, el Nobel està subjecte a moltes servituds i pressions polítiques. Com que no sóc experta en temes científics no sé si els d'aquest tipus han estat justos, són camps que potser tendeixen més a l'objectivitat. El de literatura els han donat a gent molt diversa, dolenta, mediocre, significativa en el seu moment però que no ha passat a la història. Les pressions del país, polítiques, de determinats sectors culturals, han estat determinants en cada moment, per això no el van donar a Galdós. I el de la pau, per exemple, el van donar a Kissinger... Ara, evidentment, has de tenir un cert ressò, a tu i a mi 'encara' no ens el donaran. Sobre Cela, un personatge poc simpàtic, literàriament no goso jutjar-lo, la veritat, perquè els qui no em cauen simpàtics ja em produeixen rebuig subjectiu.
Hola, Albert, Kapuscinski, un cas com un cabàs, certament, però en trobaríem molts semblants, a casa nostra, amb el tema de la guerra i el franquisme, un munt. La mateixa Menchú, premi de la pau, ha estat qüestionada per haver falsejat la biografia. Trallero, per altra banda, també és com és. Quantes vegades hem sabut d'una actuació pessetera, pocasolta, oportunista, ambigua, d'algun personatge que teníem en un escambell? Les biografies serioses esberlen molts mites i herois. En fi, que Déu o l'atzar ens salvin de la papanateria incondicional, present a tants llocs. Dostoievski, qui, per cert, és a la llista polonesa dels rebutjats per 'antics', ja té la condició de 'clàssic' i per tant, evidentment, encara que no s'hagi llegit, tothom 'sap' que és un dels grans.
Tens tota la raó, Luis, s'esta estenent aquesta manera de fer, en el periodisme cultural, sobretot, en paper o televisiu, però també en el polític. La crònica irònica substitueix l'aprofundiment seriós i com que s'ha de menjar, i com que hi ha molta ganduleria, amb la brometa ja es queda bé. El que s'ignora es menysté, com ja es planyia Machado. A més, hi ha unes 'penyes' culturals i polítiques lligades als diaris o la tele que tenen un cert i estantís poder fonamentat en ben poca cosa.
Hola, Yayo, certament, la qüestió de fons, el rebuig d'autors clàssics per 'antics', trista coartada cultural, és el més dramàtic de tot, més enllà de l'anècdota sobre el comentari, que esmento. La col·lecció Austral sí que va ser la 'nostra' reserva espiritual durant anys. En literatura contemporània voldria remarcar també aquells llibres de Reno, baratets, que es desenganxaven i malmetien, però que ens van apropar a autors 'moderns'. Crec que els d'Austral van 'colar' segons què perquè tenien un fons variat i perquè se suposava que anaven dirigits 'a les minories'.
Publica un comentari a l'entrada