Divagacions atzaroses

Una vegada, en un antic Patufet, vaig llegir una mena de faula en vers sobre un caçador d’elefants, fatxenda, que anava al metge perquè es trobava malament. El caçador explicava al metge les seves impressionants caceres, dels animals més grossos del món i els seus exòtics desplaçaments. I el metge li deia, al final, que el més petit de tots els perills, un mosquit que l’havia picat, inoculant-li una malaltia, seria, al capdavall, el culpable de la seva mort. No fa massa temps va morir un senyor que sortia per la tele amb tota mena de bèsties, i que havia mort per un incident absurd amb una rajada.

L’atzar, la casualitat i els petits enemics imprevistos poden fer estralls en la nostra estabilitat. Aquest foc de Mont-roig sembla que el va causar una rata rosegant uns cables. Sovint volem preveure, prevenir, posar traves i paranys als perills diversos que ens poden encalçar, però, com aigua en un cistell, sempre hi ha petits detalls amb els quals no comptàvem i que s'escolen per tot arreu. Les rates són animals prolífics, que poblen el nostre subsòl, els tenim molta mania, però no hi podem fer res, i el que cal, com en tantes coses, és tapar bé els forats i intentar que no surtin a l’exterior i acabin per mostrar-nos de forma directa la seva presència desagradable. Les caceres de rates eren, en temps antics, una pràctica habitual de les criatures. Un senyor molt gran del barri m’explicava un dia content i enyorat com, de petit, anaven a la pedrera de la Satalia, on ara hi ha el camp de futbol del meu barri, a matar rates amb els mandrons, a fer punteria, vaja. Ara, això, suposo, estaria molt mal vist. La qüestió de la relació animals-homes es mou en un terreny relliscós i poc clar, posar límits coherents en el tema resulta difícil i polèmic. La relació amb els animals havia estat profunda, quotidiana, amb amors i odis, però avui ha esdevingut fins i tot malaltissa i costa poc fer demagògia sobre toros, balenes i abrics de pells però es fa difícil clarificar una ètica general sobre el tema i incloure de forma coherent les rates en el nostre ecologisme de manual.


Dies enrera vaig veure, per televisió, l'interessant documental sobre un poble de Càceres, Deleitosa, on, l’any cinquanta-u, hi va aterrar un fotògraf americà per fer un reportatge destinat a la revista Life, reportatge que va incidir en la vida de molta gent. Un jove americà es va enamoriscar de la noia d’una fotografia, la qual, a conseqüència del rebombori que van provocar les cartes del xicot, va renyir amb el promès del poble i va acabar per anar a parar a Catalunya, amb els seus germans. Una família va haver d’emigrar més lluny, per haver fet amistat amb el fotògraf, va patir revenges, fins al punt que li van matar un ramat de cabres, i es va escampar pel món. La història de l’americà enamorat, un vellet a qui els periodistes d’avui havien retrobat per les amèriques, mostrava el miratge d’aquell món, aleshores llunyà. L’home havia estat un modest venedor de calçat, fill d’immigrants armenis, amb dificultats per trobar xicota americana, però en l’imaginari popular, com que tenia cotxe i era ben plantat, segons les fotografies, va esdevenir gairebé un milionari. Aleshores, els pobles i fins i tot les ciutats, eren plens d’animals de càrrega i els cotxes un bé escàs, un impossible per a la gent normaleta, a qui ja es titllava de gente de a pié. A molts pobles, una distracció habitual era anar a la carretera a veure cotxes, per cert.

Deien, encara avui, al poble, que el fotògraf, volent mostrar la misèria de l’època, havia carregat les tintes en el reportatge, cosa que pot tenir una part de veritat, perquè els periodistes i fotògrafs ens mostren el que volen mostrar i la imatge, com la paraula, és manipulable i oportunista. Em fan una mica d’angúnia aquests premis de fotografia donats a sèries de visions dramàtiques, tràgiques, de països i persones que viuen en situacions difícils. Diuen que serveixen per mentalitzar. Jo, que em considero ja, a la meva edat, suficientment mentalitzada, penso que més aviat cerquen la promoció personal de l’autor, cosa legítima, però em destorba que m’incloguin en el paquet intencions altruistes, la veritat. La gent, per voluntat pròpia, generalment, es vol retratar quan va ben vestida, arreglada, volem transmetre de nosaltres mateixos una imatge neta, polida, seriosa i atractiva i no pas malaltissa, decadent o angoixada. La veritat és que les fotografies antigues sovint ens mostren un món molt més miserable del que volem recordar perquè la vida té recursos invisibles, que ajuden a sobreviure.

Sobre el miratge americà, la meva mare i les seves amiguetes, de joves, quan un xicot era ben plantat, comentaven: quin ianki. El final de la segona guerra mundial mostrava uns Estats Units vencedors, coratjosos, rics i guapos. Ara, en segons quins ambients, no els pots reconèixer ni el més mínim mèrit, si no vols ser expulsada de la comunitat benpensant i progressista, què hi farem. Després, això sí, tothom al·lucina, com diuen vulgarment, amb el senyor Allen per Barcelona, tant de sabó li estan donant que em temo que no acabi embafat de forma excessiva. Fa una mica de vergonya, contemplar el servilisme dels poders públics, intentant ocupar un lloc a les fotografies, la veritat.

El senyor Allen no és un turista vulgar, és un mite vivent dels nostres temps, i potser el convidaran a sopar sovint i no li cobraran aquests preus excessius de les consumicions mínimes, obligatòries, amb les quals maltracten el turisme d’espardenya a les pobres Rambles de Barcelona. Això del turisme s’ha desfermat de tal manera que ha acabat amb gran part de la mitologia viatgera. Com que quan jo era jove anar a Andorra era una aventura cobejada, molta gent de la meva generació viatja encara compulsivament, i sempre es vol descobrir alguna cosa nova, diferent, exòtica, el paradís perdut, el bon salvatge... Es viatja de forma col·leccionista, en general, i com que ja s’han fet les Espanyes, les Europes i alguna cosa més, es cerca el perill, el risc, esperant, això sí, que no passi res, per constatar que a tot arreu hi ha gent de tota mena. Hi ha qui et comenta, sobre la jubilació, no massa llunyana, així podràs viatjar. Que no t’agradi viatjar -a l'estil actual- està, gairebé, mal vist, en segons quins ambients. Ara passem una època de vaques una mica més magres, però fa uns anys, el retorn a l’escola, pel setembre, comportava una mena de competició verbal sobre les excel·lències dels viatges realitzats per cadascú. Una vegada la meva mare, que havia sortit poc, però que de gran havia pogut fer algun viatge organitzat amb el meu pare, es va trobar una veïna i li va dir, contenta:
-Lo hemos pasado muy bien, hemos estado en Segovia.
-Oh, nosotros hemos ido a Tailandia –li va respondre, la veïna, fatxenda, cosa que va immergir la meva mare en una sensació de ridícul injusta però evident. Això dels països de destí turístic va a modes, hi ha èpoques tailandeses i èpoques noruegues o canadenques, en això l'emulació i la competència pesen força, també.

Recordo aquell impagable monòleg d’en Capri, el del naufragi, on la sogra insisteix al gendre, hem de veure món, hem de viatjar, que no tenim cultura... Sembla mentida l’actualitat que contenen, encara, aquells monòlegs, que, de jove jo havia arribat a avorrir, de tant que el meu pare els escoltava, els diumenges pel matí. Acabo de llegir, per cert, l’article del senyor Foix sobre els viatges i les dificultats que comporta, avui, moure’s per un món inestable. Recull en l’article un comentari de Sagarra a les seves memòries, sobre el poc que costava –administrativament- anar de París a Moscú, en èpoques llunyanes, és clar que aleshores es movien –amb intencions turístiques- quatre gats amb diners i gràcies. Sobre l’atemptat del Iemen, molt bonisme d’aquest que avui hem de patir, repeteix, amb insistència contundent i un punt de mala milk: et pot passar a tot arreu. Doncs sí, és clar, però no és el mateix anar a Santiago de Compostel·la o a la Garrotxa que haver de creuar espais mítics amb senyors amb metralletes vigilant que no passi res. Tot són gustos, és clar, i n’hi ha que merecen palos, com deien abans.

Dels viatges a indrets llunyans, la gent, en general, en torna amb més tòpics que abans, generalment, perquè són breus i limitats i perquè no es té la possibilitat de parlar amb massa gent dels països visitats, ni falta que fa, pel que sembla. I amb un munt de fotografies i vídeos, que insisteixen en ensenyar-te, per què, quin valor té fer coses que no es puguin ensenyar ni explicar? Desvetllar l’enveja i l’admiració aliena és, avui, en el nostre món, una intenció sovint subconscient, però ben evident i palpable. Mentrestant, de forma inevitable, moltes possibilitats turístiques del futur es malmeten enmig de conflictes que no podem aturar, controlar ni entendre. Si no som, de moment, les víctimes, esdevenim, de forma inexorable, els espectadors impotents i atzarosos de les tragèdies properes, llunyanes, col·lectives o individuals.