Enmig d'orats i savis, publicar

Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.


L’any 1989, i ja en fa uns quants, durant l’estiu, al càmping de Sant Feliu de Pallerols, encara amb una Olivetti portàtil, i amb els ordinadors personals i l’accés generalitzat a internet per inventar, vaig acabar d’escriure una novel·la que em va semblar, aleshores, reeixida, i que vaig enviar al premi Ruyra. Feia poc que m’havia ensopegat amb uns sonets de Foix, que em van impressionar per les imatges i el lèxic, i en els quals vaig trobar una frase adient a la història que explicava. Del sonet de Foix, que transcric, m’agraden, sobretot, els dos tercets finals. Foix és un poeta brillant, estrany, efectista, però, pel meu gust, amb una mica massa de focs artificials, destinats a mostrar més aviat el domini lingüístic que no pas a expressar sentiments profunds o desvetllar emocions. Té, però, alguns poemes inoblidables, molt reeixits, immortals. Potser ell mateix ja cercava aquests resultats, doncs, com trobo escrit a l’apartat que li dedica Lletra: Foix es definí a ell mateix, doncs, no com a poeta sinó com a investigador en poesia.

La personalitat de Foix resulta estranya, distant. En les seves biografies es passa de puntetes per damunt de les seves simpaties vers el feixisme, i pel seu conservadurisme indiscutible. Em sobta comprovar com, en moltes referències biogràfiques de personatges contradictoris, l'època de la Guerra Civil passa ràpidament o gairebé no hi surt. La literatura catalana i la difusió de la personalitat dels seus protagonistes ensopega sovint amb un problema, lligat al fet de voler destriar –o no- el conservadurisme i el catalanisme. En castellà, això no passa, perquè no existeix el diferencial de la llengua, i resulta molt clar determinar quins poetes de l’època de Foix eren, més o menys, d’esquerres i quins de dretes. La dreta literària castellana va perdre la batalla de la posteritat, en part, perquè es van prioritzar i divulgar, per part del jovent, aquells poetes que semblaven reflectir la rebel·lia d’una forma més clara i contundent, intel·lectuals exiliats, morts, represaliats. Això ho han comentat, de forma aprofundida i lúcida, escriptors actuals com Trapiello.

La perversió de totes aquestes classificacions i silencis interessats ha fet que, per a molta gent, durant anys, el català hagi semblat burgès, -no es veritat que el català és burgès, cantava Pi de la Serra- cosa també, injusta, però l’elitisme cultural del país va viure durant dècades d’esquena a fets com la immigració i el català popular, de barri, no va tenir temps d’accedir als estaments de la llengua oficial de forma digna, no va comptar amb autors remarcables, i va ser, també, menystingut pels cercles minoritaris dels mandaríns nostrats. Encara ens movem, a voltes, en aquest neguit estrany, que fa que persones vàlides, progressistes, però que escriuen o han escrit en castellà per causes evidents de procedència social, s’hagin sentit marginades de la cultureta. I també a l’inrevés, que persones d’un conservadurisme ranci, elitistes, benestants, carques, fins i tot, hagin vist magnificada la seva aportació a aquesta mateixa cultureta. El resultat ha estat la construcció normativa d’un català molt allunyat de les classes populars, en general, que és l’acadèmic i escolaritzat. Ningú no ensenyarà els nou vinguts a renegar en català, per exemple. La Trinca quan estava en actiu va recuperar una petita part d'aquesta cultura popular de costellada i rauxa grollera, necessària per a la salut literària general, també.

Sobre el meu primer llibre publicat, el qual vaig tenir l’atreviment de titular amb un vers de Foix, va quedar finalista del premi. Va guanyar una novel·leta de tema ecològic; un membre del jurat, que vaig conèixer després, em va comentar que el tema ecològic era més actual. La miopia pedagògica ha fet molt de mal -i no ho dic en concret per aquest cas-, a la literatura de producció catalana destinada als joves i als infants, que ha hagut d’absorbir gran nombre de moralina sexual, bullyng, ecologisme d’estar per casa, bonisme carrincló i d’altres perles pseudoètiques. Un paradigma dels èxits infantils autòctons ha estat El zoo d’en Pitus, que compta amb tots els components necessaris per a esdevenir modèlic: nen malalt, innocència infantil, viatge a l’estranger pagat de forma solidària, i un zoo que ara seria políticament -ecològicament- incorrecte, fins i tot.

El meu llibre se situa durant la guerra de Cuba, és la història d’una noia de pagès, de la Catalunya profunda, sense diners, que té la possibilitat de fer un matrimoni de conveniència amb un indiano, i que anirà a parar a Cuba, d’on retornarà vídua i benestant, al cap dels anys. Res de l'altre món, pel que fa a l'argument. Hi vaig barrejar històries que havia escoltat a coneguts, rondalles, i molta fantasia personal, i al capdavall em va semblar que no estava malament del tot. Com que pensava enviar-la a un premi juvenil, no la vaig allargar massa, i crec que va ser un error. No m’agrada escriure el que es diu novel·la juvenil, encara que té un mercat més ampli –que caldria discutir, perquè per a molts escriptors amb relacions professionals amb la secundària ha representat un modus vivendi la inclusió en llistes de lectura, i aquest ha estat, per a mi, un factor en la davallada lectora d'aquest sector d'edat- compta a casa nostra amb un encotillament temàtic i d’extensió molt empipador.

L’editorial Laia l’hauria publicat, si no hagués estat que, aquell mateix any, va fer fallida, i va deixar al carrer fins i tot a Joan Oliver, que n’era, crec, el director literari. Anava jo, aleshores, sovint per Rosa Sensat, Jaume Cela i Juli Palou, membres de l’Associació, s’encarregaven de la col·lecció El centaure, cosa que els comportava l'encàrreg de cercar autors i l'elaboració, al final dels llibres, d'uns comentaris destinats, no ens hem d’enganyar, a facilitar el treball dels estudiants als quals fessin llegir el volum de forma més o menys obligatòria. A través d’ells, que cercaven títols per a la nova col·lecció de Barcanova, el vaig arribar a publicar. Juli Palou em va fer uns comentaris excel·lents i aprofundits, la veritat. La il·lusió que em produí veure en paper aquella novel·la, encara que no era exactament com jo l’havia imaginada en els meus somnis, no cal ni que l’expliqui, perquè hi ha molta gent que ha viscut aquest tipus d’experiències. Ja em veia elevada a la categoria de patum literària, ai.

El llibre no va tenir cap mena d’èxit. Una de les úniques crítiques, a l’Avui, deia, fins i tot, que semblava escrit feia anys, insinuant que potser l’autora havia plagiat les memòries d’alguna iaia decadent. Em criticaven també que no hi hagués escenes de sexe massa explícit, i que la noia es quedés embarassada amb abraçades, òndia, em pensava que tothom sabia ja com es feien els nens, que no calia entrar en matèria, i jo, la veritat, tinc molta autocensura amb aquests temes amorosos. Al cap d’uns anys em van enviar una carta de l’editorial Barcanova, destruïen els fons, com fan amb tots els llibres que sobren, que són la majoria, i em deien si en volia alguns, de record. En vaig demanar uns quants, vint o vint-i-cinc, molts dels quals no sé on deuen parar, cosa que em sap greu. La publicació, per a mi, de tota manera, va ser molt important. Em van pagar setanta mil pessetes a compte de drets d’autor i vaig regalar un vídeo als meus pares, aparell que aleshores era molt més car que no pas ara. No estava malament, per a aquella època. Ara, moltes editorials, encara gràcies que et publiquin el llibre, si ningú no et coneix. Suposo que sovint devia passar que ni tan sols es recuperaven, aquells diners. L’allau de novel·la juvenil va saturar el mercat, al capdavall.

La novel·la, crec, té un bon començament:

Aquell novembre va fer molt de fred. El vent xiulava amb poques intermitències, embogint el bestiar, que bruelava des dels estables. Fent que, sobtadament, les gallines i els coloms fessin bategar les ales convulses, espaordit el seu enteniment amb aquelles ràfegues violentes. De tant en tant s’escoltava algun cop fort, d’algun cobert fet malbé, d’algun estri que una rebufada feia caure de cop i volta, d’algun finestra que es trencava arrauxat, estrepitosament...

A mi m’agraden els llibres amb il·lustracions. En aquest cas n’hi van incloure algunes, de Josep Buixadera, de qui no he trobat referències, i a qui no vaig arribar a conèixer, molt boniques, encara que no reflectien els personatges com jo els havia imaginat, cosa, per altra banda, inevitable. Somniava que tindria èxit, que de la novel·la en farien una sèrie per a la televisió, que Benet i Jornet em telefonaria, interessant-se pel tema de la filmació. Crec que hauria estat bé, millor que moltes altres que han endegat sobre la guerra de Cuba, la veritat.

Encara que no està bé explicar el final de les històries, copio el paràgraf que tanca la novel·la, per tal que s’entengui el perquè del títol, ja que la protagonista desitja surar entre orats i savis, i veure passar la vida sense que res no l’afecti, però, és clar, no ho aconsegueix:

De la finestra estant veia com bastien un edifici nou. Aquella ciutat somniada creixia, s’eixamplava, s’estenia sota el sol ponent. Els paletes humils bastien les cases dels rics amb cura artesanal, però potser amb la revolta al cor, esperant el temps de la justícia. Va córrer les feixugues cortines desitjant absurdament que el pas del temps no penetrés a la còmoda saleta. Li semblava que això era el que havia fet sempre: romandre passivament asseguda mentre, en un escenari immens, com en una obra de teatre o en una òpera llarguíssima, s’engrunaven cruelment les vides dels altres.

Em sentia Faulkner, i vaig iniciar la construcció d’una mena d’univers centrat en Userda, -un poble inspirat en el del meu pare, a la Garrotxa, que més endavant recuperaria en altres llibres posteriors-, Sorrals, un poble de mar, i d’altres espais que aspirava a mitificar. A Barcelona li vaig conservar -i li he conservat, en posteriors novel·les- el nom real, i els trets distintius propis. La protagonista l’he recuperada, també, ja vella, en una novel·la inèdita que espera, com l’arpa de Bécquer, i com Llàtzer, la veu que li digui ‘aixeca’t i camina’. Que n’és, d’atrevida, la vanitat! L’he tornat a repassar en alguna ocasió, aquesta primera novel·la publicada, em sembla prou digna, al menys no em fa vergonya rellegir-la, encara que avui hi faria un bon repàs. Esperem que algun dia la pugui reeditar en millors condicions i amb millors resultats. Un llibre té una vida molt llarga, em va dir, en una ocasió, un assenyat company de feina.