Estampes

Resum


Quan vaig ser infant, si és que ho vaig ser algun dia,
els temps, m'han dit, eren pitjors que avui,
però teníem la ràdio, i el cinema
del barri, i fins la missa del diumenge
i bons veïns amb un bon doll d'històries
per explicar al terrat, les nits d'estiu.

Els homes el futbol, i la taverna.
I les dones, la casa i el mercat.
Deien: 'sempre com ara' i 'anem fent'.

Ens explicaven contes, a l'escola,
estranys, tots plens de santes i dimonis.
Calia fer bondat. Les noies joves
havíem d'anar amb compte amb els xicots
i evitar els molts paranys que s'estenien
al nostre entorn, mesquí, pobre i covard.

Però malgrat tot això, pel meu carrer,
hi havia un optimisme a flor de pell.
Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.
-Ja veieu que ha passat amb les paraules
i amb els discursos i amb les rauxes folles...
Això deien, i oblidaven la guerra,
a poc a poc. I els enemics d'abans
feien tertúlies a la lleteria
o al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,
però tampoc no era dels vençuts herois.

En aquells anys, la gent pregava molt,
i anava a missa amb gran escepticisme,
i deien que no feia mal anar-hi.
Que potser sí que Déu, enllà dels núvols,
deixava que els humans s'estossinessin
per castigar el seu urc desesperat.

Érem persones febles, sense ideess,
que solament volíem viure en pau
i veure passar el món darrere els vidres.

Després, jo crec que un dia vaig ser jove
i vaig tenir profetes vora meu.
Ressorgien idees, predicaven,
els nous vidents, un nou demà més bell.
Explicaven els fets d'aquella guerra
agosarats, amb una visió nova
romàntica, objectiva, més exacta.

Eren valents, sincers, i jo me'ls creia,
perquè volia creure alguna cosa.

Explicaven que hi havia països
on no existien rics ni privilegis,
països on un era igual que un altre
i on tots tenien taula ben parada
i llibres als prestatges de la sala.

Jo volia que fos possible viure
en una terra sense fam ni lladres,
respectuosa, solidària i tendra.
Però, aquella terra era, només, paraules.

Ara tampoc no crec en els profetes
ni en els contes que expliquen els entesos,
m'he fet molt gran, potser massa de pressa.

No entenc el món, que no és com jo volia,
i potser m'abalteix l'escepticisme
heretat de parents i desenganys.

Espero sense goig que tot s'ho emporti
la riada imprevista i coneguda
cap al mar del no-res, el mai i el sempre.

Ja no hi ha cels on la gent bona dansa
i es recupera de les maltempsades
entre àngels, sants daurats i benaurança.
Tampoc, però, no hi ha un país que porti
la torxa de la pau a la bandera,
amb gent tranquil·la, justa, responsable
i, sobretot, feliç. Ni al nord ni al sud,
ni rere cap frontera. És que, potser,
m'amara, exagerat, el pessimisme.

Però escolto encara, amb la infantesa als llavis,
de tant en tant, sermons, i la pregària
d'aquells qui volen desvetllar consciències
i encendre rauxes de revoltes velles.

Em neguiteja no poder esbrinar
si és d'encenalls el foc que els esperona.

Encuriosida, escolto el que ofereixen.
De fet, no crec que faci mal sentir-los.
Les paraules, sabeu?, sols són paraules...


(Indrets i camins. Dibuix B.Borràs)