Postals estiuenques (1)

L’estiu és un temps molt particular, una mica inquietant, que no m’agrada massa, perquè esberla la normalitat i tot esdevé diferent, estrany. Els amics i parents s’escampen, la vida social s’atura. L’agost, sobretot, s’omple de feixucs silencis i no em sobta que, segons expliquen, sigui un temps propici per a suïcidis. No m’agradava massa l’estiu quan era petita, perquè no anàvem gairebé enlloc i m’avorria d’allò més. En ocasions, durant uns dies, pocs, pujàvem a Girona a visitar l’oncle capellà. També havia anat algun estiu a Besalú, on hi van viure temporalment uns altres oncles. Eren molt pocs dies, i el més excitant era el viatge, els vells trens, els cotxes de línia, els canvis en el paisatge. De més gran ja vaig començar a anar pel meu compte i un estiu vaig pujar a la piscina de Miramar amb companyes d’escola, a fer un curset de natació. Va ser un estiu important, perquè vam començar a conèixer nois i durant el curs següent vam organitzar ja, a partir d’aquestes coneixences, les primeres ballarugues de l’època.


Quan treballava en un despatx i comptava, tan sols, amb tres o quatre setmanes de vacances, vaig començar a fer petits viatges i els estius van assolir un altre color, el de la llibertat i la independència, relativa, però estimulant. Més endavant, quan tenia els fills petits, l’estiu era el temps d’estar amb la família a temps complet, acostumàvem a anar de càmping, aleshores. El càmping és un espai que no ha estat massa explotat literàriament ni al cinema, crec que és a la pel·lícula Rencor que Albaladejo retrata de forma realista, irònica i una mica despietada els càmpings de platja per a famílies treballadores, massa plens a l’estiu, xarons, entranyables. Jo he estat a càmpings de tota mena, alguns de magnífics i tranquils i altres d’aquest estil una mica salsitxero. Potser per això em van trasbalsar molt els dos grans accidents que s’han esdevingut en aquests espais, malauradament, ja que tots dos haurien pogut evitar-se: el dels Alfacs, que va convertir en un infern un espai de platja, i el del càmping Nieves, al Pirineu aragonès, que va arrossegar molta gent cap al no-res amb la força immensa de l’aigua. El foc té amo, que l’aigua, no, deien, els grans. Encara hi ha molts indrets on la ubicació dels càmpings és incorrecta, a la mediterrània no respectem massa la climatologia que a voltes resulta dramàtica, i es construeix alegrement a lleres i llits de rius i rieres, perquè, al capdavall, poden passar molts anys abans l’aigua no arribi a aquestes cotes que, en alguns pobles, recorden fets antics.

Treballar a l’escola, després d’haver-ho fet en una oficina, em va fer retornar al ritme de cursos precisos, amb junys on tot acabava de forma temporal, amb infants que es feien grans i s’allunyaven, en ocasions per sempre, de la meva vida. Durant l’agost ja tenia ganes de tornar a l’escola, dos mesos de vacances se’m feien, -se’m fan, encara-, excessivament llargs. M’agraden els espais vacacionals més curts, que no trenquen de forma tan absoluta el ritme personal. Fins i tot la ràdio, la televisió, canvien cada vegada més aviat les programacions, els cracs dels mitjans desapareixen a mitjans de juliol i deixen els micròfons als substituts esforçats. Les reposicions de sèries són habituals, a la televisió. Recordo que als cinemes de barri de la meva infantesa feien a l’estiu allò que en deien reprises, pel·lícules antigues, que m’agradava veure però que fomentaven encara més la meva malenconia vital. També les novel·les de la ràdio de Casaseca, Losada, s’aturaven, aleshores, com ho fan ara els serials televisius.

Un dia, que cada dia sento més a prop, arribarà la jubilació i tot prendrà, altra volta, una dimensió diferent. L’agost continuarà sent, però, un mes diferent dels altres, perquè el juliol, malgrat la calor, encara és un mes ple d’activitat. La ciutat ja no es buida de gent, com abans, pels estius, però la majoria dels vianants són forasters, turistes, atesos als bars i cafeteries per immigrants. El centre de la ciutat és a vessar de gent però els barris són, encara, força silenciosos, durant l’agost. Moltes botigues tanquen, encara que no tant com en èpoques passades, quan l’agost feia, gairebé, basarda. Hi va haver uns anys en els quals el primer d’agost, puntualment, tothom qui podia fugia rabent de vacances, suposo que devien ser anys de vaques més grasses.


Conec molta gent que es troba, ja, jubilada o prejubilada, però que manté el ritme vacacional de quan treballava, sense cap necessitat, malgrat que faci alguna sortida fora de temporada. No ha bandejat el viatge estival, la sortida de setmana santa, malgrat que aquestes dates comportin incomoditats evidents. Això em sobta, perquè les sortides estiuenques fan que ens retrobem amb masses de gent, als destins turístics. Un mateix viatge fet al maig, a l'octubre, o a l'agost, és un viatge molt diferent. Però potser aquí rau la gràcia de la sortida, qui sap. Moltes persones expliquen que cerquen tranquil·litat, però, en el fons, tenim tendència a un singular gregarisme, a anar on han anat als altres, a veure el que han vist. He copsat un afany humà per aconseguir les coses amb un cert grau de patiment, que comporta fer cues llargues per a visitar quelcom, o immergir-se en una sortida vacacional complicada, a finals de juliol o primers d'agost, sense cap necessitat. Això és fàcilment comprovable en ocasions com ara l’exposició sobre un pintor, promocionada de forma intensiva i que provoca allaus de gent i llargues esperes. Després, els quadres del mateix pintor resten oblidats, durant mesos, al museu. Hi ha indrets molt bonics pel món, poc promocionats –de moment- i que poca gent visita. Ara bé, si algú els descobreix, si un diari els menciona, aviat es veuran envaïts pels visitants encuriosits. L'èxit dels destins turístics, com el de les novel·les, és una mica imprevisible, incoherent. Abans, per a molta gent gran, hi havia una mena d'ordre en l'imaginari turístic dels primers privilegiats que podien fer vacances i sortir a fer un tomb: primer calia conèixer Cataluya, després, Espanya, i més endavant, si es podia, Europa i la resta del món. Ara amb el vueling és més fàcil i barat, de vegades, anar a Praga que no pas a Zamora i tot es barreja de forma singular, les coses i els costums han canviat molt.


Molts blogs han posat també el rètol del tancament temporal. Som en uns anys, malgrat el que molta gent opini, de bona vida, a casa nostra, i els viatges són encara un bé de consum important, propiciat i fomentat per tota mena de propagandes i ofertes. També hi ha qui gaudeix de les segones residències, encara que la facilitat per accedir a aquesta mena de propietats estivals ja no sigui tan a l’abast com en èpoques passades. De vegades, aquestes segones residències esdevenen una feixuga servitud, al llarg del temps. Hi ha qui té el seu poble, en algun punt del mapa, i hi retorna, per adonar-se dels canvis inevitables i per retrobar vells coneguts. Sempre vaig envejar els qui tenien poble i hi anaven cada estiu i retrobavem parents i amics de la infantesa. Avui, amb tanta immigració de tot el món, els estius possibiliten encara aquests retorns llargs, per tal de visitar la família. Hi anirem cada dos o tres anys, cada any no podem, em va explicar una nena boliviana, a l’escola. Admiro l’empenta dels magribins, que creuen fronteres i carreteres ben carregats –i n’hi ha que vénen des d’Holanda, França o tàlia-, suporten les cues a l’estret i després potser un altre llarguíssim viatge pel seu país, amb tal de retrobar, sota un sol de justícia, que deien, els parents estimats. L’avió, còmode i ràpid, ha mostrat darrerament la seva feblesa, es pot passar més temps esperant als aeroports que volant, és, ara, una mena de renfe del nostre temps. A més, sempre hi ha qui barrina com treure diners a la gent necessitada, amb estafes diverses, com s’ha vist, precisament, amb aquests viatges venuts a persones del Marroc, i que eren un engany. Robar als rics és dolent, però als pobres i treballadors, ho és molt més encara. I resulta, sempre ha resultat, molt més fàcil i rendible.

Els estius exalten les expectatives vitals. El seu final és, en moltes ocasions, ple de nostàlgia, d’una certa decepció. Si ha estat un estiu ensopit, perquè creiem que no l’hem aprofitat prou i el sentim irrecuperable. Si ha estat un bon estiu, amarat de plenitud i descobertes, per la nostàlgia que comporta el seu final. Per això hi ha tantes cançons estiuenques que evoquen amors estiuencs perduts, el final del verano, llegó y tu partirás... Les pluges d’agost, de setembre, sovint són violentes, a la mediterrània. D’un dia a un altre veiem com es buida la platja, com tot s’enfosqueix al vespre i, a poc a poc, després del tempestuós trasbals de les tempestes, recuperem l’estabilitat vital, el ritme quotidià, els amics, els cursets, l’avorrida i estimada rutina, que cada dia em sembla més cobejable.