Elogi de l'Orxata

HI ha una beguda estiuenca que m’evoca tot un món estrany i antic, i és l’orxata. De les poques francesilles que la meva mare es permetia, una d’elles era, per cert, aturar-nos de camí cap a la plaça –el mercat de Sant Antoni- i prendre una orxata a l’Orxateria Sirvent, del carrer de Parlament de Barcelona. HI ha altres orxateries Sirvent força bones, que no tenen res a veure amb aquesta, encara que ara crec que té ja alguna sucursal. Per sort, aquesta orxateria continua en actiu, de vegades quan fa calor fins i tot mor d’èxit, ja que és impossible aturar-s’hi, els cotxes aparquen en doble fila al seu davant i hi ha unes cues impressionants. Hi ha qui diu que l’orxata d’aquest establiment és la millor de Barcelona. Jo no ho sé, no ho puc afirmar sense risc d’esdevenir injusta, ja que no les he tastat totes ni molt menys. El preu és també mòdic, i la gent s’emporta de la botiga, a més d’orxata, granissats i gelats a l’engròs. Els gelats són bons, els granissats, també, però l’orxata és, crec, extraordinària.

Aquests darrers anys, l’orxata de molts bars i cafeteries ha millorat, sovint ja no et donen aquelles xufis envasades –que també han millorat una mica- sinó que tenen el tanc a punt, fresquet. Hi ha dues llaminadures líquides que s’han recuperat amb força, una és l’orxata i l’altra la xocolata desfeta. Malgrat la mala propaganda que els règims alimentaris els han fet, a causa de l’aprimament i totes aquestes modes esquelètiques dels nostres temps, continuen vigents, i a molts llocs que no en servien, ara en serveixen. És clar que fins i tot se serveix la modalitat sense sucre, cosa que està molt bé, si tens problemes mèdics, és clar.

Hi ha llocs on l’orxata és, realment, dolenta. O cara. Demanar orxata segons on és un veritable risc, m'han arribat a clavar quatre euros i mig per una orxata aigualida, a la part alta de Barcelona, quan a la Sirvent per un euro i mig en tens un bon got. L’orxata és, en ocasions, una mica indigesta i no se’n pot abusar. El millor, per a mi, amb totes aquestes begudes, és acompanyar-les amb alguna cosa sòlida, com ara els fartons. De vegades la gent no sap que té, li fa mal l’estómac, i és que s’ha empassat un suc de taronja o un granissat sense haver fet coixí amb alguna cosa més contundent. Conec persones que han tingut problemes de salut i que després de molt cercar, la cosa provenia del suc de taronja en dejú que es prenien cada matí, motivats pels consells d'algun expert d'estar per casa. Això sol esdevenir-se també amb els medicaments, que precisen sovint d’un suport més sòlid. Ara hi ha com una por d’endrapar; quan et menges una cosa a gust, i, encara més, si és dolça, sempre et sents vagament culpable, per culpa dels programes de dietètica que ens aclaparen i piconen constantment amb els seus absurds advertiments. Jo crec que s’hauria de prohibir a la classe política d’edat madura que mostrés un aspecte momificat, com el de la senyora Fernández de la Vega, ves si no era molt milor el somriure franc de Cristina Almeida a aquestes misèries rebregades! I això que la senyora és elegant i seriosa i no hi tinc res en contra, políticament parlant.

L’orxata dels meus temps se servia en els gots típics, amb el cap i el cul més amples que la resta. Ara no sempre és així, per cert. A més, la bevíem amb canyes de palla, amb palletes, i tenia un encant especial. Jo reivindico el reciclatge de les palles autèntiques, que es podien mastegar una estona i encara guardaven el gustet de la beguda. El plàstic serà molt pràctic, però no té res a veure amb aquells cilindres naturals, tots diferents. Jo esperava sempre que fossin amples de diàmetre, ja que els utilitzava també per a fer bombolles de sabó, a casa. L’orxata comprada en quantitat, per beure-la a casa, està bé, però m’he adonat que perd força en el trasllat. A més, té una vida breu, si és fresca. No hi ha res millor que consumir-la a l’orxateria, enmig de la gent. La sed no la treu massa, passa com amb els gelats, però, que n’és, de bona!

Hi ha orxates de moltes coses, però la més típica és la de xufa o xufla. Les xufes també eren una menja habitual dels infants, fa temps. Es deixaven en remull i s’inflaven, i en mastegar-se tenien –tenen- una textura molt especial. Les orxateries, gairebé totes les tradicionals d’origen valencià, han revifat força, aquests darrers anys. M’adono que també els nou vinguts de tot el món gaudeixen amb aquesta beguda. A Barcelona, en temps antics i romàntics, hi havia a la Plaça Reial la del tio Nel·lo, molt famosa, de la qual es conserven bonics gravats.

Quan era petita, és clar, escrivia horchata, en castellà, i la primera vegada que vaig veure la paraula sense hac em va sobtar, perquè la hac del principi m’evocava fins i tot la forma del got. El so ‘ch’ o ‘x’ també em suggereix una mena de xarrupada, sembla que en dir or-xa-ta ja te l’estàs bevent. Aquesta estranya identificació sonora em succeeix amb algunes menges estimades. És com xo-co-la-ta. Tant en castella com en català té un nom gràfic, olorós, llarg, exòtic i perfumat. Xocolata em semblava evident que havia de rimar amb paper de plata, que era amb el paper que l’embolicaven i entre el qual i l’envoltori darrer venien els cromos, regal excitant i misteriós que encara, prenent diferents formes, sorgeix, sinó de les rajoles de xocolata, d’altres berenars una mica sintètics dels infants d’avui. Per cert, s'està perdent allò de la mitja presa de xocolata.

Amb la tardor, l’orxateria es va reconvertint, per acabar dedicada a vendre torrons de Nadal. Torró és una altra paraula menjable, gairebé. Però encara fa calor i Nadal és lluny. Aprofitem, doncs, els dies que queden, per prendre algun got de suc de xufla, ara que no hi ha tanta cua, en fer menys calor. Visca l’orxata i per molts anys que en poguem beure, en bona companyia, si pot ser!!!