17.8.07

Estiu a ciutat





La ciutat, abaltida,
aplega avorriments i estranys viatges
de gent de llocs llunyans.

Baden, interessats,
davant de cases velles retratades
a les guies, que tot ho fan més bell
i desitjable.

Com les dones que surten al cinema
o a la televisió,
així les cases que el turisme cerca
per viure un sol instant al seu costat.

En restarà un retrat, una pel·lícula,
un record per passar als amics pacients
durant vetllades familiars i tendres.

Jo miro de mirar-les amb ulls nous,
van ser cases dels rics, i la besàvia,
havia estat minyona en una d’elles.

Són boniques, estranyes, però al meu barri
hi ha cases més modestes i entranyables.

Ventafocs modernistes, que coneixen
l’olor de sofregit dels rellogats,
la por dels bombardeigs
l’ira dels pobres,
la fam i la misèria i el comiat
d’aquells que milloraren socialment.

I en aquests darrers any, les esperances,
de mig món inquietant, desarrelat:
els sorollosos americans del sud,
els adroguers paquistanís,
els africans, de tantes procedències,
i els xinesos, atents, a les botigues,
on venen tot un munt de fu
tileses,
per pocs diners.

Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.
Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.

Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,
encara que no sempre li hagi estat
tan fidel com caldria. Així és la vida.



Indrets i camins. Edicions joescric.com













8 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Júlia, sempre has demostrat la teva estima al teu barri quan en parles al bloc. Sempre has estat fidel a ell.

Luis Rivera ha dit...

Julia, perdona la confianza peró l'he rescatat de papers de fa trenta anys.

Los de Aragón servían
patatas y cerveza
y berberechos con salsa
a la panda de chicos.
Las chicas bebían refrescos.

Cen metros más abajo
y muchos años antes
nos contaron
que una bomba mató a los
pasteleros de la Nekor.
Siguieron siendo
por los siglos de siempre
pasteleros sus fantasmas
tal vez, o eran sus hijos.

En el Horno de pan
al cruzar la Gran Vía
llevaban por Navidad
desde los pisos
bandejas con canalones
y volvían a casa
prometiendo delicias.

Los ángeles terribles
respetaron a la señora
Petra, la lechera,
más de noventa años
y el Garage Internancional
acabaría guardando
los seiscientos, las motos
y algún que otro Biscuter
con los Mercedes, Adler
y algún que otro haiga
de colores.

El cine Rex nos acogía,
como el Gloria, el Excelsior,
el Mistral y el Florida
para darnos los sueños
de otras vidas,
los sábados por la tarde.
Al salir caía la noche
y la Gran Vía
encendida en luces
nos llevaba hasta casa
antes de las nueve.
¿Os ha gustado la película?
p`reguntaban los padres.
Era bonita, si, era bonita.

En el segundo piso, la señora
de muy buen ver, viviendo
con su madre
tenía un amante rico
con Mercedes Benz
que la esperaba abajo
con un chofer,
y en la portería
la Cinteta cogía
puntos de media mientras
un tardío marido
ensayaba sardanas
en tenora.

Al taxista del principal
le vino la muerte en Lourdes,
donde había llevado
a unas monjitas.
Viuda y solterona, dos hermanas,
bajaban a la calle cada tarde
a un viejo Rin Tin Tin
que atendía por Charlot.

Un policia oliendo a Lucky
subía en ascensor
al cuarto piso
y temerosos nunca
hablábamos delante de él
de nada que se hablara en casa.

En el Hostal del Isard
Tomás el camarero, daba
clases de toreo de salón
delante de Manolo Morán,
que era un actor de cine
y una noche hubieron navajazos
por cuestión de una mujer.
No supe más, que no eran
cosas para saber los niños.

En el piso de al lado,
afables y solitarios
vivían el señor Enrique
y la señora María:
no estaban casados.

Soñaba yo en correr por el
pasillo y saltar airoso
al platanero enorme
que me ofrecía su copa y
desde allí aterrizar
en la noche de Sant Juan
junto a la hoguera
en medio de la plaza.

En la Milagrosa
jugábamos al frontón
y los domingos se bailaban
sardanas después
de la misma de diez.

El niño sigue en el balcón.
El hombre se ha ido.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Violant, bon dia i bons poemes!

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis,
M'ha agradat molt, tot un món que s'ha esvaït, per cert i que ha canviat força, al menys si 'escrivim' els records els donem una mica de supervivència, sempre temporal. El present es torna també record molt de pressa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo crec en parles força sovint del teu barri, de fet, tots ens estimem el nostre de barri, es el nostre paisatge i ens hi hem acostumat.

Júlia ha dit...

He de confessar públicament que, si de més jove hagués disposat d'una pila de milions, qui sap on hauria anat a raure, sort que no em vagi poder corrompre i comprar-me un dúplex a Pedralbes, he, he.

Unknown ha dit...

el teu barri, Júlia, és el meu i el del meu home. Ara vivim en el seu perímetre. (El que Luís versà és paisatge de la meva infantesa). M'agrada el teu bloc, els teus articles, els segueixo, llegeixo i no tinc tot el temps que em caldria per a fer-ne comentaris, els faig mentalment i ben sovint em sento part del que comentes. Enhorabona i gràcies!. Una abraçada amiga. Carme-Laura.

Júlia ha dit...

Gràcies, Carme, jo també segueixo força el teu blog, felicitats pel seu contingut. Una abraçada també.