Els actes en memòria de Xirinachs estan fent vessar molta tinta, també a la blogosfera. No entraré en aquest debat que mai no s’acaba sobre catalanisme, testimoni, resistència, i etcètera. Sóc una persona –potser excessivament- moderada, tolerant, covarda i pacífica i no m’agraden els estirabots en cap sentit. Menys encara per escrit, ja que allò que diuen, les paraules se les emporta el vent però el que està escrit... escrit quedarà pels segles dels segles, si no és que les arnes es mengen el paper o l’espai virtual es dissol en el no res. De fet, hi ha un món real, divers, incoherent, en el qual ens instal·lem com podem i ens deixen, i un altre món ideal i idealitzat, en l’imaginari individual i col·lectiu, imprecís i abstracte.
Només vull constatar que una assistència massiva a l’acte que sigui no vol dir res. Hi ha una tendència gregària a participar en tota mena d’actes, encara més quan aquests actes tenen components místics, patriòtics, solidaris. No sé el perquè, i perdoneu la bestiesa, però quan veig molta gent junta sempre em ve al cap aquella cançó d’en Pere Tapies, n’érem deu mil, menjant pernil, érem deu mil, a sota la figuera... A la cançó, el protagonista de la història acaba dient, n’eren deu mil i tots se’n varen anar, i m’he quedat ballant el txa-txa-txà, m’he queda sol, com un mussol...
Hi ha molta gent que va a tota mena de coses, al lloc on hi ha hagut un accident, a la desfilada del Barça, a la manifestació en contra de la guerra –d’alguna guerra, de totes, no- i també als funerals de gent coneguda, popular. Moure molta gent respon, de vegades, a sentiments profunds, d’altres, tan sols, a la inevitable tafaneria humana. Recordo el deliri col·lectiu nacional, quan Josep Carreras es va posar bo, aquell recital, al qual no vaig anar, però que em van explicar, com si guarir-se d’una malaltia fos un mèrit català, ben bé. L’expressió més surrealista d’aquests comportaments és el futbol, no tant els partits en sí, com el mogollon posterior. De vegades, es va a aquestes manifestacions per tal que algú ens vegi i així no ens assenyalin com a passotes, individualistes o poc sensibilitzats, o, encara pitjor, com a fatxes, directament. En algunes manifestacions veïnals, hi ha qui va a la protesta per tal de no rebre el càstig de l’ostracisme o de l’insult per part de la gent propera amb la qual ha de compartir supermercat. Quan jo estudiava, hi havia una líder política que ens amollava arengues enceses, davant de la tebior general protestava, aquí els qui no sou individualistes sou massa!!!!
La realitat és que aquests moviments de gent, quan tenen èxit, provoquen en els assistents una sensació inefable, jo hi era, i el sentiment que responen a alguna cosa més que a la simple superficialitat. De vegades desvetllen sentiments massius perillosos, els himnes patriòtics i religiosos toquen la fibra del cor com la música militar i, aleshores, una dosi d’iconoclàstia és saludable, encara que es caigui en la irreverència. Perquè si no és així, hi ha el perill de caure en el fonamentalisme i fins i tot en la violència emboirada en l’anonimat del grup, que no seria la primera vegada. Brassens cantava allò de que el 14 de juliol es quedava al llit, una vegada en vaig fer una mena de traducció personal, quan és l’onze de setembre jo em quedo a casa meva sempre, que em va fornir mirades iracundes de filonacionalistes incondicionals.
Sembla que me’n vagi del tema, però no és així. Com sabeu, la qüestió del Molino ha provocat molt soroll, aquestes darreres dècades. En una xerrada de fa alguns anys, que donava el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, malauradament desaparegut, va començar a sortir la qüestió i el seu rerefons, els poders públics no havien protegit el teatre, el govern en tenia la culpa –el govern que fos-, el teatre s’havia de recuperar, calien subvencions –com sempre- i destinar el recinte a l’art democràtic del music-hall humil, que també és cultura. El senyor Badenas va demanar que aixequés la mà la gent que hagués estat al Molino i que digués quantes vegades hi havia anat, quan era obert. No cal dir que hi va haver poques aportacions i encara caldria valorar si van ser sinceres. Quan el Molino era viu hi havia, per part de molts sectors dels més reivindicatius i progres, un cert menyspreu pel seu contingut, xaró i estripat. Però ara, tancat, havia esdevingut un teatre del poble, ves. Si només tots vostès hi haguessin anat un cop al mes o al trimestre, no hauria tancat –va dir, més o menys, amb un bon doll d’ironia, el senyor Badenas.
Doncs això, que si s’anés als Molinos en perill d’extinció quan encara són vius, no s’haurien d’homenatjar i reivindicar tants difunts. I si no s’hi va és perquè no n’hi ha necessitat, o es menysté, o... qui sap. Potser ja no n’és època, de Molinos. Això, segons la meva opinió, va passar amb la Nova Cançó. Més enllà del bandejament que els manaies els endegaren, la gent del poble, els organitzadors de festes majors i esdeveniments diversos, van començar a contractar grups d’havaneres i cantants de rock i estrelles internacionals, la gent normaleta no va dir ni piu, o vam dir poca cosa i sense massa contundència, i la majoria d’aquella colla de cantants, que també, potser, havien començat a perdre una mica els papers, es van eclipsar, mentre que una petita colla es dedicava a fer diners amb la fama adquirida i conservant un cert segell de qualitat que no discuteixo. No tot és culpa del govern, ni dels americans, ni del manxaire, que deien abans, la veritat. Ara, als qui manen, això sí, els agrada, sortir a la foto. I també als intel·lectuals, i als vips de tota mena. Es allò de quedar bé amb poc gasto.
Només vull constatar que una assistència massiva a l’acte que sigui no vol dir res. Hi ha una tendència gregària a participar en tota mena d’actes, encara més quan aquests actes tenen components místics, patriòtics, solidaris. No sé el perquè, i perdoneu la bestiesa, però quan veig molta gent junta sempre em ve al cap aquella cançó d’en Pere Tapies, n’érem deu mil, menjant pernil, érem deu mil, a sota la figuera... A la cançó, el protagonista de la història acaba dient, n’eren deu mil i tots se’n varen anar, i m’he quedat ballant el txa-txa-txà, m’he queda sol, com un mussol...
Hi ha molta gent que va a tota mena de coses, al lloc on hi ha hagut un accident, a la desfilada del Barça, a la manifestació en contra de la guerra –d’alguna guerra, de totes, no- i també als funerals de gent coneguda, popular. Moure molta gent respon, de vegades, a sentiments profunds, d’altres, tan sols, a la inevitable tafaneria humana. Recordo el deliri col·lectiu nacional, quan Josep Carreras es va posar bo, aquell recital, al qual no vaig anar, però que em van explicar, com si guarir-se d’una malaltia fos un mèrit català, ben bé. L’expressió més surrealista d’aquests comportaments és el futbol, no tant els partits en sí, com el mogollon posterior. De vegades, es va a aquestes manifestacions per tal que algú ens vegi i així no ens assenyalin com a passotes, individualistes o poc sensibilitzats, o, encara pitjor, com a fatxes, directament. En algunes manifestacions veïnals, hi ha qui va a la protesta per tal de no rebre el càstig de l’ostracisme o de l’insult per part de la gent propera amb la qual ha de compartir supermercat. Quan jo estudiava, hi havia una líder política que ens amollava arengues enceses, davant de la tebior general protestava, aquí els qui no sou individualistes sou massa!!!!
La realitat és que aquests moviments de gent, quan tenen èxit, provoquen en els assistents una sensació inefable, jo hi era, i el sentiment que responen a alguna cosa més que a la simple superficialitat. De vegades desvetllen sentiments massius perillosos, els himnes patriòtics i religiosos toquen la fibra del cor com la música militar i, aleshores, una dosi d’iconoclàstia és saludable, encara que es caigui en la irreverència. Perquè si no és així, hi ha el perill de caure en el fonamentalisme i fins i tot en la violència emboirada en l’anonimat del grup, que no seria la primera vegada. Brassens cantava allò de que el 14 de juliol es quedava al llit, una vegada en vaig fer una mena de traducció personal, quan és l’onze de setembre jo em quedo a casa meva sempre, que em va fornir mirades iracundes de filonacionalistes incondicionals.
Sembla que me’n vagi del tema, però no és així. Com sabeu, la qüestió del Molino ha provocat molt soroll, aquestes darreres dècades. En una xerrada de fa alguns anys, que donava el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, malauradament desaparegut, va començar a sortir la qüestió i el seu rerefons, els poders públics no havien protegit el teatre, el govern en tenia la culpa –el govern que fos-, el teatre s’havia de recuperar, calien subvencions –com sempre- i destinar el recinte a l’art democràtic del music-hall humil, que també és cultura. El senyor Badenas va demanar que aixequés la mà la gent que hagués estat al Molino i que digués quantes vegades hi havia anat, quan era obert. No cal dir que hi va haver poques aportacions i encara caldria valorar si van ser sinceres. Quan el Molino era viu hi havia, per part de molts sectors dels més reivindicatius i progres, un cert menyspreu pel seu contingut, xaró i estripat. Però ara, tancat, havia esdevingut un teatre del poble, ves. Si només tots vostès hi haguessin anat un cop al mes o al trimestre, no hauria tancat –va dir, més o menys, amb un bon doll d’ironia, el senyor Badenas.
Doncs això, que si s’anés als Molinos en perill d’extinció quan encara són vius, no s’haurien d’homenatjar i reivindicar tants difunts. I si no s’hi va és perquè no n’hi ha necessitat, o es menysté, o... qui sap. Potser ja no n’és època, de Molinos. Això, segons la meva opinió, va passar amb la Nova Cançó. Més enllà del bandejament que els manaies els endegaren, la gent del poble, els organitzadors de festes majors i esdeveniments diversos, van començar a contractar grups d’havaneres i cantants de rock i estrelles internacionals, la gent normaleta no va dir ni piu, o vam dir poca cosa i sense massa contundència, i la majoria d’aquella colla de cantants, que també, potser, havien començat a perdre una mica els papers, es van eclipsar, mentre que una petita colla es dedicava a fer diners amb la fama adquirida i conservant un cert segell de qualitat que no discuteixo. No tot és culpa del govern, ni dels americans, ni del manxaire, que deien abans, la veritat. Ara, als qui manen, això sí, els agrada, sortir a la foto. I també als intel·lectuals, i als vips de tota mena. Es allò de quedar bé amb poc gasto.
5 comentaris:
Probablement a les teves sabies palraules cal afegir ben poca cosa. Penso que el que més ens molesta en aixó d'anar o anar-hi a un fet public i testimonial, es que sempre hi ha algú que ens explica lo maravellós que era esser-hi allá. No, jo no vuldría anar al adeu a Xirinachs i no hi era al temps del Molino i tampoco hagués anat. Ja ho se que soc un xic fatxa i em sap greu, perque era del PSUC quand Franco hi vivía, peró ja se sap que hom no te mai la veritat sencera u sovint camina tort amb renglons més torts encara. Reivindico el faixisme propi en front d'els propietaris de la raó absoluta i d'els constructors de l'historia. Que voleu que hos digui?
Això, Luis, no és ser feixista, com no ho és demanar neteja, silenci i seguretat als carrers -l'espectacle de, per exemple, la festa major de Gràcia resulta patètic- però encara patim de la síndrome del prohibit prohibir i els poders públics temen perdre més vots, tal i com va tot. Si els nostres pares i avis ja havien viscut el desengany de la guerra i la postguerra, amb tantes covardies, desercions, canvis de jaqueta, oportunismes i, el que es pitjor, pors i crueltats gratuïtes, nosaltres hem patit les proclames suposadament esquerranes i dogmàtiques, però atractives, és clar. Encara hi ha qui pensa que a Franco el van fer fora ells, què hi farem. Tot plegat seria folklore si no fos perquè hi ha hagut casos en la història en els quals les coses s'han embolicat massa i de motius sempre n'hi ha, només fa falta un líder carismàtic i que a algú li convingui que hi hagi soroll per poder reprimir-lo, la pau és molt més fràgil del que sembla. Encara hi ha molt esquerrà del temps pesuquero que no ha fet cap mena d'autocrítica, això és el que inquieta més.
...i amb l'independentisme arrauxat no m'hi vull posar, però em fa més por que una pedregada.
ja saps que en penso de tota aquesta parafernàlia. La gent es molt rara, amb aquesta deria per les patries, himnes, banderes i tot aixó. O potser el rar soc jo.
Francesc, benvingut al paradís.
Publica un comentari a l'entrada