Postals estiuenques (IV)

En els meus temps d’estudiant de magisteri era obligatori fer un curs de lleure que anava a càrrec de la inefable secció femenina. Per enllestir el tema vaig fer-lo massa aviat, perquè més endavant van donar més possibilitats de lloc i horari, però el cas és que vaig optar per realitzar-lo durant el mes de juliol, a la universitat laboral de Saragossa. El mes de juliol era, de fet, el meu únic més de vacances, així que em vaig quedar sense cap més possibilitat de festa, aquell any, el 1967.

No coneixia Saragossa aleshores, però era una ciutat de la qual tenia moltes referències perquè al Poble-sec hi havia molta immigració aragonesa, que anava durant els estius als seus pobles i que sovint passava per Saragossa a veure la Pilarica. Presumir d’haver estat al Pilar i d’haver anat a menjar tapes al Tubo era freqüent entre les companyes d’escola afavorides amb la possibilitat d’un estiu al poble d’origen, i ens feia una certa enveja, la veritat, a totes aquelles que no havíem passat de Girona. Com molts espais urbans, la ciutat comptava amb un alt grau de mitificació, a causa de l’èxit de la història del setges francesos i d’Agustina de Aragón, que es deia, precisament, Zaragoza de cognom i que era catalana, de Reus, zona d’on, per cert, provenen encara molts polítics actuals, a més de ser el bressol del general Prim. Crec que caldria estudiar afons el pes social del Baix Camp en la història universal. El cromo de l’esdeveniment heroïc protagonitzat per Agustina d’Aragó era per a mi, sobretot, el de la pel·lícula, on una arrauxada Aurora Bautista es posava darrera el canó i escabetxava els invasors gavatxos amb un alt voltatge heroic mentre Palafox-Fernando Rey posava a caldo també els agosarats soldats de Napoleó, mentre el poble resistia defensant aquell honor antic, del qual ja no en queden ni les engrunes.

A la laboral hi havia noies de Navarra i de tot Aragó, a més de les catalanes. Jo em pensava poder fer turisme per la ciutat, però en vam poder fer molt poc. Si no eres major d’edat, encara que et faltessin mesos per a la fita, havies de lliurar una autorització escrita del teu pare, per poder sortir el diumenge, però això no era el pitjor. Com que el transport públic des de la universitat no era excessiu i com que, a més, calia retornar a la residència molt aviat, el turisme va quedar reduït a un parell de passeigs, en els quals encara vam tenir temps de conèixer uns xicots catalans que feien el soldat a la ciutat. La imatge dels soldats, a la recerca de coneixences femenines era habitual, en aquells anys.

Vam fer, això sí, alguna excursió, una d’elles a San Juan de la Peña, lloc que em va impressionar molt. De fet, tot plegat era com tastar una mica aquelles històries novel·lades sobre internats femenins, amb elements de mili convencional. Les activitats eren diverses, una d’elles consistia en fer murals reeixits amb frases lapidàries de José Antonio. El menjar era una mica ranxero i, a més, intentaven que no parléssim, al menjador, cosa difícil, ja que totes érem una mica massa grandetes per obeïr de forma incondicional les consignes dels comandaments. Al grup de noies catalanes, de les que estudiaven de dia, hi havia ja unes quantes rebels descarades, que quan s’hissava la bandera i s’intentava que el personal cantés el cara al sol, cantaven bestieses o se’n reien obertament, provocant disgustos a les caps, encara que aquestes tampoc no gosaven ja, en aquells anys, prendre mides massa dràstiques.

El mateix passava a les misses i actes religiosos obligatoris, ja que ens feien cantar, entre d'altres, aquell salm on hi surt el dimoni meridià, cosa que feia riure molt tohom. Quan ets jove, tot fa riure. Les noies no catalanes, navarres i aragoneses, en aquella època, estaven, com les del país, enamoradetes d’en Serrat i cantaven en català cançons del cantant, i ens preguntaven sovint com s’havien de pronunciar les paraules d’amor, cosa que em feia pensar en una hispània agermanada i respectuosa, miratge que mai no va acabar de quallar del tot, certament. A l’any següent va passar tot allò de l’eurovisió i les coses es van començar a ombrejar altra vegada.

Compartíem habitació unes quantes noies. Una de les del meu curs ens va confessar, de forma confidencial, una nit de tertúlia, que a casa seva eren carlins i que anaven a reunions clandestines sobre el tema, cosa que ens va sorprendre i encuriosir. Una altra que semblava normal, a la nit es llevava i parlava sola davant de la finestra. Hi havia un bar on, afortunadament, apariaven uns entrepans boníssims a bon preu. La veritat és que de tot plegat fa ja més de quaranta anys i en tinc un record molt difús, emboirat. Un dia un pagès ens va deixar pujar al seu carro i vam anar tota una colla fins a un poblet proper, cantant a cor què vols; conservo una fotografia borrosa, en blanc i negre, d’un grup de noies dalt d’aquell carro, uniformades amb brusa blanca, i no m’hi reconec i em costa de reconèixer la resta. Eren anys d’optimisme i tot semblava, aleshores, que milloraria. Es cantava en català, basc i gallec, sorgien iniciatives culturals intenses, el règim semblava declinar a poc a poc, fins i tot la secció femenina intentava, en debades, modernitzar el seu estil, tan particular.

Teníem, a la residència, molts problemes d’aigua. Les instal·lacions eren modernes, però amb mancances importants d’infraestructura, com sol passar, malauradament, encara, al nostre país, ja que costa sempre més el farciment que el gall. Hi havia una gran piscina coberta, molt maca, però sense aigua, plena de brutícia, impracticable. De vegades, mentre et dutxaves, et quedaves ensabonada i t’havies d’eixugar com podies. Tot plegat provocava protestes de les més agosarades entre les quals, ho admeto, no hi era jo, que sempre he militat en files més conformistes i tranquil·les. Les noies dels estudis barcelonins de dia em semblaven, en general, força pijas, molt diferents de la petita colla d’estudiants noctàmbules que compartíem colleta. Les persones d’origen humil que vam accedir a aquells primers estudis nocturns formàvem part d’una fauna específica que no s’acabava de trobar bé enlloc, ni entre els estudiants típics, més benestants, ni entre els treballadors sense aspiracions culturals excessives, (afegiria, encara: ni entre els castellans, ni entre els catalans, tampoc, perquè el català-cultureta anava lligat a un cert elitisme seriós i el castellà popular a una folklorització patriòtica de molts aspectes de la vida quotidiana). Malgrat tot, tinc la percepció que m’ho vaig passar força bé, a Saragossa i, en tornar a Barcelona, una nostàlgia subtil va amarar el meu agost ensopit, de treballadora administrativa.

La Basílica del Pilar sempre m’ha impressionat, per fora i per dins, feixuga, amb massa simbologia patriòtica per assumir. Sempre que hi he estat m’ha semblat veure pel pont de pedra aquell carro de la cançó popular, mentre l’Ebre resta en silenci, un carro que arriba des d’un poble amb un nom tan poètic com Sierra de Luna, carregat de blat de les Cinco Villas . La darrera vegada que vaig ser a la ciutat, fa un parell d’hiverns, feia un fred que pelava i davant del Pilar hi havia un pessebre molt bonic. Tot Aragó és un món poc conegut, divers, ple de paisatges amarats d’una llum molt especial. Quin retrat més precís el de Machado, quan diu allò de: oh, mole del Moncayo blanca y rosa, allá en el cielo de Aragón tan bella... Aragó va patir molt durant la guerra, amb el front a casa seva, variant sovint de posició i provocant tota mena de disbarats. La nostra guerra, hi penso sovint, no va ser una, sinó moltes, totes dolentes i cruels i no m'estranya que encara cuegi i que no siguem tampoc, encara, capaços d'oblidar del tot les seves llargues conseqüències.

Una de les poques coses que m’agradaven, dels ensenyaments de la sección femenina, eren les cançons regionals, diverses, coloristes. Allà, a Saragossa, cantàvem moltes jotes aragoneses, a mi sempre em va agradar molt allò de quisiera volverme hiedra y subir por las paredes... Una que ens agradava força, també, l'entonava una companya de curs catalana, amb pares aragonesos, adient a etapes romàntiques de la joventut lligades a amors platònics:

Soñé que el fuego se helaba, soñé que la nieve ardía,
Y por soñar imposibles soñé que tú me querías...

Voltant per la xarxa, a la recerca d’informacions sobre el meu barri, em vaig ensopegar fa temps amb el magnífic grup la Ronda de Boltaña, que té una cançó meravellosa sobre un exiliat que ha de fugir al final de la guerra, després d’haver lluitat a la bossa de Bielsa, i també una altra amb la bellíssima història d’un avi aragonés vidu, que viu al Poble-sec i el nét del qual retorna a l’Aragó. Aquesta mena d’inquietud per retornar és força freqüent, algú marxa del seu indret familiar per necessitat, arrela a un altre lloc i, més endavant, els seus fills i néts cerquen els suposats orígens, a la recerca de les antigues arrels. Les arrels són, sovint, tramposes, imprecises, però formen part dels mites humans per excel·lència, del miratge d’un, sempre fals, paradís perdut. Creiem que tenim un lloc el món, però el lloc, la llar, resulta sempre un concepte eteri i manipulable, que de vegades et priva, fins i tot, de viure en plenitud allà on et trobes i amb la gent diversa que t’envolta. Els immigrants aragonesos de Catalunya han acostumat a mantenir algunes o moltes arrels, perquè la proximitat geogràfica els permet retornar als seus pobles amb freqüència, encara més ara, que les carreteres han millorat molt. El mite de l'etern retorn és un dels que ha fet vessar mes tinta.

Mi viejo Pueblo Seco, -donde viví, moriré...-,

sin perder lo que era me hizo barcelonés.

Y ahora, uno de mis nietos va a cursos de aragonés,

anda soplando gaitas... y pretende volver.

Quiere hacerme de la Chunta,-...¡si soy de la C.N.T.!-;

me trae las "Fuellas", el "Rolde", y "El Cruzado aragonés".

¡La de vueltas que da el mundo! ¡Si ella lo pudiera ver!...

El camino que unos hacen, otros lo han de deshacer...

(Fragment de 'Mermelada de Moras', lletra i música de Manuel Domínguez, del grup 'La Ronda de Boltaña')

L’Aragó mític va lligat, també, de forma inevitable, a Goya, un pintor encara misteriós, immers en una època difícil, dramàtica, convulsa. Pintor de l’alegria vital i dels malsons, de les berenades i de les crueltats més bèsties que provoca la guerra, hi ha un gravat on evoca la figura d’Agustina, al costat del seu canó. El més profundament hispànic, al meu entendre, dels pintors peninsulars va haver de morir, ves quines coses, a l’exili. A més del nom del pintor, Goya va lligat a la marca d’aquells llapis pastel amb els quals pintàvem a escola els mapes autàrquics, amb fronteres que, amb el temps, han variat, també. Una cançó de la Trinca amb lletra, crec que de Jaume Picas feia: ...que la terra no es partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat... Però sempre hi ha un gran interès en pintar malament els mapes i en dibuixar-hi ratlletes frontereres, més o menys convencionals. Per això es van inventar els mapes polítics.