23.9.07

Empreses d'abans (2)

Continuant amb les evocacions juvenils lligades a l’empresa on treballava, m’ha vingut al cap el nom del meu primer jefe, que es deia senyor Hernando. Era un senyor molt educat, aleshores tots ens tractàvem de vostè, una vegada, per dir-me que arreglés els arxius, molt empolsinats, recordo que em va dir:
-Señorita Julia, señorita Julia, de aquí van a salir hasta cocodrilos...
Una altra vegada, parlant d’una veïna meva que també treballava a l’empresa i que era molt esbojarrada, va fer:
-Esta ‘amiguita’ suya, señorita Julia, siempre está de campo y playa...

Deien que estava una mica enderiat perquè ho havia tingut fills, cosa que a ell i la seva dona els resultava molt trist. Més endavant es veu que es van fer càrrec d’algun nebot i amb allò van sublimar els instints paternals i maternals. No tenir fills quan se’n volien tenir resultava, aleshores, que les adopcions no eren, com ara, un recurs tan acceptat socialment, un veritable problema per als matrimonis. El jovent, aleshores, es fumia una mica d’aquests caps de secció amb poc poder, que l’empresa havia anat relegant a llocs de menys importància; de jove et penses que arribaràs a sant pare i després, generalment, no passes de vicari de poble.

Quan vaig treballar a la secció de les màquines IBM, a més d’aquella dita de l’enkalene, una brometa habitual era preguntar-nos: chicas, vais a ibemear? Durant un temps, en aquell indret privilegiat, vam fer horari de set a tres; ara em llevo aviat i no em fa res, però aleshores devia tenir més necessitat de dormir i m’adormia per tot arreu, amb aquell horari. A les deu teníem mitja hora per esmorzar -i xerrar-, que s’allargava més del compte així com l’estona d’anar al lavabo, on s’improvisaven força tertúlies. Un dia un dels caps ens va renyar, a totes, ens va dir que anàvem a pentinar-nos el monyo. El fet és que jo, quan ja anava a la Normal, havia fet allà, fins i tot, algun breu concert de flauta.

Això del monyo no era pas mentida, era el temps dels crepats, i algunes noies duien uns monyos –o trosses, que és com s’ha de dir en català ortodox- espectaculars. Recordo sobretot dues noies més grans que jo, potser tenien tan sols cinc anys més, però aleshores aquella distància era immensa. Eren amigues, però de tant en tant es barallaven i no es parlaven, sovint per bajanades. Tenien, ambdues, promesos formals, per casar-se. La història de les noies més grans que jo solia ser, en molts casos, semblant:

a) Havien tingut un primer amor adolescent que encara recordaven amb melangia.
b) Havien conegut més endavant un xicot seriós, ben col·locat, que potser no els acabava de fer el pes però que estava bé per a marit, considerant que elles plegarien de treballar i que per viure feien falta diners.
c) Estaven arreglant el pis i als vint-i-dos anys es pensaven casar, altrament se’ls podia passar l’arròs. Els nois eren una mica més grans que no pas elles, quatre, cinc o més anys, el contrari estava mal vist.
d) Mentrestant, per si un cas, coquetejaven amb qui calia, mai se sap... amb la discreció suficient com per no ésser considerades unes fresques.
e) Pensaven arribar verges al matrimoni -la nit de nuvis formava part dels molts mites i misteris vigents i també de moltes bromes de mal gust-. Això comportava una contenció eròtica evident, però també una pràctica amorosa amb una gran diversitat d’opcions no penetratives, que, qui sap, potser s’està perdent i tot.

Una d’elles recordo que tenia el pare detectiu, cosa que desvetllava molt la meva curiositat. Fins i tot, per adobar-ho, feia pensar una mica en l’Edward G. Robinson. La seva mare era una persona egocèntrica i una mica particular, que es cuidava molt i semblava molt jove. Malgrat que estaven ben situats econòmicament, ella havia de donar una gran part de la setmanada a casa, com gairebé tothom, en aquella època. Un dia, després d’un augment, va anar a consultar amb el confessor –quines coses- si podia fer una petita trampa, falsificar el sobre de la setmanada –un còmplice de la secció de personal n’hi facilitaria de nous- i estalviar l’increment per a l’aixovar. El capellà li va dir que era major d’edat (tenia més de vint-i-un anys) i que ho podia fer sense recança, imagino que la gasivitat familiar devia sorprendre el clergue i tot. La família del promès era una típica família clan, catalana i benestant, nombrosa i feixuga, i acostumava a passar els diumenges amb ells, a una torre que tenien fora de Barcelona, i on s’avorria com una ostra. De vegades vaig tenir la sensació que volia fugir corrent. Una vegada que jo estava trista perquè moltes amigues meves als disset anys ja festejaven i jo no, em va consolar: pensa que n’hi ha moltes que en tenen i moltes que no en tenen, de nòvio, a aquesta edat, em va dir.

L’altre tenia un promès advocat, més gran, castellà, ben situat també, enamoradíssim d’ella. Jo crec que el noi se l’estimava tant que ella també es va anar enamorant, més o menys. M’explicava la noia que el diumenge anaven a ballar i que després, el dilluns, s’havia d’anar a confessar, pel que havia fet ballant –en un lloc públic- i cal recordar que si les parelles es ‘passaven’ a molts balls d’aleshores venia el cambrer i els advertia, ep, prou. Al final va trobar un capellà modern, a qui, quan li va confessar que es feia petons amb el nòvio, li va dir: i abraçades, no? I es va sentir molt i molt alleujada.

Els festeigs d’ambdues i de moltes altres comportaven la pujada a casa del promès, per parlar amb els pares, i també el regal de l’anell de prometatge, que era objecte d’admiració comparativa i fatxenderia femenina. Trencar relacions tan oficialitzades no resultava gens fàcil, és clar. Plegaven uns mesos abans de casar-se, per acabar d’arreglar el pis i aprendre a cuinar millor. Aleshores, plegar de treballar per a casar-se comportava cobrar una paga per any, una picossadeta important, que jo no vaig poder cobrar perquè ja no era a l’empresa en el moment de maridar-me o ‘prendre estat’, com deien els grans. Més endavant tot es va revisar, perquè ja moltes noies, després, tornaven a fer hores a l’empresa i l’abandonament de la feina no era tan definitiu.

Quan les noies casadores tenien el pis arranjat, l’anàvem a veure, totes les companyes, i a berenar-hi. Tocàvem els calçotets del nuvi, perquè duia sort, i repassàvem els armaris, a veure si tenia moltes estovalles I llençols. Una broma innocent era fer la petaca al llit matrimonial. Després, l’endemà, a la feina, es tafanejava a l’entorn de les característiques de l’habitatge i de la seva decoració. Normalment anàvem a veure la cerimònia, a mirar, només les molt íntimes hi eren convidades. Aleshores els casaments tenien un sentit clar, de gran gir a la vida individual: es canviava de casa, de vida, de tot, i, en general, es pensava que era per a tota la vida. Ara s’han convertit en una mena de folklore buit, com aquestes festes majors sense collites prèvies, que mencionava fa poc en Francesc Puigcarbó. Jo pensava que s’anirien extingint però cada vegada, encara que potser n’hi ha menys, són molt més cars i pocasoltes. Per no parlar d'aquests grollers acomiadaments de solteria, però vaja, és que ja sóc gran i tot ho veig d'una altra manera, si fos jove potser em posaria un penis de plàstic al cap, una perruca panotxa i una minifaldilla i me n'aniria amb la colla a veure un moreno fent estriptís, qui sap.

La companya del marit advocat ens va telefonar també quan va tenir la primera criatura, un nen maquíssim, vam anar a veure-la altra vegada, i ens va explicar tot el part, feia morir de riure, perquè tenia un humor molt personal. Aquesta noia, sovint, a l’hora d’esmorzar, llegia llibres sobre la vida sexual dels matrimonis, que m’explicava i comentava, amb gran expectació per part meva. El meu nòvio diu que no vol que els llegeixi, que ell ja sap com va tot, però, mira... Més endavant, ja casada, va muntar uns tallerets de treballs manuals i fins i tot un dia la vaig veure per la televisió, explicant una tècnica per pintar figuretes de guix, vaja, que no es va conformar en fer de mestressa de casa. Ara fa molts anys que no en sé res. Era molt bonica, alta, garbosa, i de gran continuava tan maca com sempre; als senyors grans de de l’oficina, que ja fregaven la frontera a tocar del viejo verde, quan passava, els sortien els ulls de les conques, com en aquests dibuixos picants dels acudits.

Aquestes noies més grans ens explicaven coses sobre el sexe, sobre els parts, sobre receptes de cuina i labors, tècniques per emmorenir, per conèixer xicots, per depilar-se, sobre maquillatge i vestit adient. Aleshores hi havia uns productes de bellesa de preu assequible, que crec que ja no existeixen, les pólvores Vitamol, en els seus colors foncé i foncé accentué. Ens iniciaven en el món de les realitats properes, vaja. Amb vint-i-un i vint-i-dos anys eren ja unes noies serioses i responsables –més o menys-. La majoria van tenir un parell de fills, algunes, com la que he explicat, més endavant van tornar a treballar o a estudiar. Hi havia qui portava fins i tot coses per vendre, i fer-se una mica de sobresou, com ara vestits de bany, que ens emprovàvem als lavabos. Els nois i noies més moderns ja anaven al Sant Carlos i a d’altres balls i també als clubs, que eren sales de ball amb música enllaunada, situades en pisos arranjats. Era aquell un món ordenat, estructurat, però ja en crisi i a punt de fer figa. Un dia va arribar una noia més jove, que ja coneixia gent com els Sírex i que havia festejat amb algú dels Tamara, una casquivana. Recordo també que, de forma no oficial, un dels caps d’aleshores, catalanista en les seves hores lliures, va encarregar el pas de les dades, a fitxa perforada, d’una enquesta sobre el català i les seves produccions culturals, que es pagava apart i que va servir per fer hores extres a aquestes noies casadores. De vegades hi sortien respostes que ens feien riure molt, com ara, una que recordo: Què en pensa de la Nova Cançó Catalana? Li agrada?, a la qual algú havia respost irònicament: Sóc sord.

Ara, aquells hàbits amorosos, explicats, semblen ben bé de la prehistòria i això que, a ciutat, érem ja molt més avançats que a la ruralia. Hi havia piscines fora de Barcelona i de Catalunya on encara s’hi banyaven els nois i noies separats, a les escoles, evidentment, els nens i les nenes no es barrejaven, encara. Les revistes franceses amb anuncis de sostenidors semblaven el súmmum de l’agosarament en paper couché. La teoria d’alguns capellans, sobre les expansions amoroses del temps del festeig era que els petons i abraçades s’havien de posar a la guardiola per a quan et casaves, una mena de compte corrent afectiu, no sé ben bé a quin interès, però, això sí, a termini fix. Quins temps, quins costums!!! Què bé t’ho passes quan ets jove, malgrat tot!!! He de dir que la política, en aquell món, era quelcom sense massa importància, aleshores. Alguna companya amb relacions més subtils comentava en veu baixa algun esdeveniment, sabíem que no calia ficar-se en embolics, teníem, però, una esperança absoluta en futurs canvis imprecisos. Començava la represa del català en molts més àmbits i tot semblava que no faria res més que millorar. Hi ha una tendència a creure que la vida de la humanitat segueix una progressió lineal, que el futur sempre serà millor que el passat, encara que es facin ensopegades puntuals, santa innocència. La guerra dels pares em semblava més llunyana aleshores que ara mateix.

Hi havia, és cert, un altre món, aleshores força minoritari, el dels universitaris privilegiats -molta gent no feia, ni tan sols, el batxillerat-, que aleshores era elitista, restringit, polititzat i molt més –aparentment- alliberat de prejudicis eròtics; els pocs contactes que hi vaig tenir em van semblar molt decebedors, per cert. Com diuen, gente con gente. Una vegada vaig anar a una reunió parroquial on assistien noies de casa més bona que no pas jo i quan el mossèn va demanar l’adreça d’estiueig ja vaig saber que aquell no era el meu lloc al món. Per cert, em sembla que algunes d’aquestes anècdotes ja les havia explicades abans, però no hi fa res, m’agrada recordar-les...
Com diu el poema de Neruda: Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. Fins i tot, en moltes coses, llevat de l'aparença física, hem millorat força.


10 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Aixó de la "diversitat d’opcions no penetratives" m'ha encantat. En el meu poble els nuvis "cortejaban" a la porta de casa de la noia. Com que normalment vivien en aquelles cases de poble que tenien les portes de dues peces, era preceptiu que la peça inferior estigués entre tots dos. Aquest era el pas previ a l'entrada formal del noi a la casa de la núvia. A partir d'aquest moment la diversitat d'opcions no penetratives augmentava considerablement.

el pensador ha dit...

Déu n'hi do, Júlia. Només inspirada? ;-)

El veí de dalt ha dit...

Recordo haver fullejat un llibre "La vaga de la Harry Walker: 62 días de lucha". Allò eren altres temps i altres lluites...Com la de la relació de parella d'aleshores i com la veuen ara els adolescents (crec que tornen a ser tan clàssics com ho eren els nostrs pares, vés que et dic!). No som els mateixos... Ni els temps, ni les circumstàncies. Per sort.

Júlia ha dit...

Hola, Gregorio, és que he volgut trobar una manera fina i no grollera de mencionar el tema i les pràctiques amoroses, he, he. Sí, això dels 'cortejos' i les reixes, portes i finestres, també fomentava els escalfaments pre-matrimonials tolerats -més o menys-.

Júlia ha dit...

Hola, Pensador, sí, inspirada però amb una inspiració aclaparadora.

Júlia ha dit...

Bona tarda, veí, sí, ja dic a l'altre post que, malauradament, només es coneix la Walker per aquelles vagues tan famoses. No sé com són els adolescents, diversos, com tot, i encara més avui, potser. Les opinions dels adults sempre són parcials i mediatitzades.

Luis Rivera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Luis Rivera ha dit...

Va esser Borges qui va escriure alló tan cert de "el meu avi visqué, com tothom, els pitjors temps de l'historia".

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis. I devia tenir una part de raó. Personalment he de dir que si arribo a la decadència sempre haver patit una guerra directament em consideraré una gran privilegiada en el context històric.

Júlia ha dit...

Volia dir 'sense haver patit una guerra', gran errada de tecleig.