M’he sorprès a mi mateixa darrerament -de forma desfavorable- afirmant coses absolutament banals, de les quals estava ben segura, i que, després de la corresponent comprovació, no eren com jo creia: el nom de l’autor d’un llibre, la ubicació d’un poble del qual recordava algun element, la situació d’una antiga botiga del barri... Generalment, no afirmo res de forma absoluta, i per això em sobten les afirmacions contundents de molta gent, sobre coses diverses, afirmacions que, en ocasions, sé del cert –però, és clar, tampoc en puc estar ben segura- que no són veritat o que no són tota la veritat. Quan les afirmacions venen donades a través de la televisió o d’un entarimat on es fan declaracions polítiques o prèdiques religioses, la qüestió resulta inquietant. Encara més si les fa algú amb això tan imprecís que anomenem carisma i que pot provocar aplaudiments enfervorits del públic, digui el que digui.
Fa anys pensava que la veritat era una mena d’objecte sagrat, indestructible i demostrable, però, com em va dir una amiga no fa massa, s’arriba a un moment en la vida en la qual ens adonem que no hi ha res que sigui veritat. És clar que no tothom arriba a aquest saludable estat de dubte, sinó que molta gent, -de veritat o per necessitat vital?- s’ancora a suposades veritats absolutes, com si fossin un flotador imprescindible en el mar de l’existència. Només caldria fer un repàs a la vida quotidiana que ens ha agombolat, per tal de reconèixer aquest relativisme, en qüestions tan banals com la moda, que ens fan veure lleig allò que veiem bonic i a l’inrevés, tant en el vestit i el pentinat, com en l’art, i fins i tot en elements tan casolans com unes cortines o les rajoles d’un bany. Com pot ser que, a través de les mateixes vivències, algú vegi a un polític –o a un partit polític- com a absolutament negatiu i mediocre i una altra persona el tingui pel millor dels millors? Els matisos, imprescindibles, no són massa habituals, per a desgràcia de la col·lectivitat i de la convivència pacífica.
Això de la moda inquietava fins i tot Descartes, que es demanava si es podia estar segur de res i va arribar, en aquella època, a inferir que sí, que era possible. Em sembla que ara no arribaria pas a les mateixes conclusions, però, és clar, és la meva opinió. Això d’autodemostrar-se un mateix allò que ja està disposat a creure, sol esdevenir un bon recurs per tal de sobreviure al dubte constant. Quan era jove i anava a la parròquia, un capellà que a mi em semblava aleshores intel·ligent i modern, ens va explicar el seu procés de comprovació de l’existència de Déu, ja que en algun moment havia arribat a pensar si no seria una construcció mental pròpia, la figura divina. Era, aquell seu procés mental, absolutament cartesià, i aleshores em va semblar indiscutible, com també les seves afirmacions demostrades que l'home i el mico no tenien res a veure.
En alguna ocasió he pensat que algú em mentia de forma deliberada i malèvola, però amb el temps he arribat a recapacitar i a meditar sobre si aquella mentida no se la creia i tot, en aquell moment. Pensem haver viscut moments que no han existit i n’hem oblidat d’altres que, quan es van esdevenir, semblaven importantíssims. Es pot haver compartit, per exemple, un viatge, amb una altra persona, i que ella recordi coses que nosaltres hem oblidat, i a l’inrevés, com si fossin dos viatges diferents, gairebé. Es diu que si a algú li expliquen sovint que de petit li va passar alguna cosa, encara que no sigui certa, la creu i la pateix com a veritable. El passat no afecta tothom de la mateixa manera, a causa, precisament, de la diferent capacitat i qualitat d’oblit que tenim cadascú. HI ha criminals que arriben a creure que no han fet els seus disbarats, i que proclamen la seva innocència amb tanta sincera loquacitat que, de no ser perquè hi ha testimonis directes o proves determinants, ens arribarien a convèncer. La Jacinta galdosiana, al final de la novel·la, arriba gairebé a creure que el fill, tan desitjat, de la rival difunta, l'ha parit ella, i li sembla recordar els dolors de part i tot. En el camp personal, de petita sempre em deien que si algú podia estudiar, a casa, millor que fos el nen, que a les nenes no els feia falta, el batxillerat, i d’això n’estic força segura, perquè m’empipava molt aquesta discriminació i perquè va tenir conseqüències pràctiques. Fa algun temps, la meva mare em va dir, crec que de bona fe, que mai no m’havien dit això. Penso que ho afirmava convençuda i tot. M’hauria estimat més un reconeixement de la culpa amb evolució ideològica posterior, que hauria entès, però aquella afirmació em va trasbalsar una mica. No ho recordava, ves.
Sovint creiem el que volem creure, perquè les coses no són mai demostrables del tot, com s’ha vist en ocasions fins i tot en aspectes científics, mèdics. Allò que era dolent, després és bo. Aquella menja que era imprescindible, després pot produir al·lèrgia, mals diversos. Moltes persones canvien de jaqueta amb facilitat, potser per oportunisme, però fins i tot de forma sincera, s’instal·len en el discurs vigent, en el que toca, en el general. Hi ha persones que han patit i mort per qüestions que avui no significarien res més que una feble anècdota. Per això, em sembla, sempre val més viure de genolls que morir dret, sobretot perquè sabem que la persona que va encunyar una frase tan coneguda i repetida, va morir de vella i al llit.
HI ha èpoques unitaristes, en les quals voldríem una sola pàtria universal, una llengua per a tothom, i altres en les quals es potencia, fomenta i valora –de forma teòrica, és clar, perquè fins i tot, sovint, la realitat campa per uns altres verals- la diversitat, la diferència. Depèn de les circumstàncies, del discurs vigent, dels pensadors adients que toquen en cada moment. Sovint quan, en un grup, vols defensar quelcom que no és el pensament majoritari, o, al menys, matisar afirmacions absolutes, et trobes sol, perquè el pes majoritari també crea dependència, i fins i tot persones que en privat t’afirmen una cosa no gosen dir-ne una altra en el grup. I aquestes divergències són perilloses, ja que malmeten la vida amical, la bona relació, sobretot si arrelen massa en els terrenys ideològics, en visceralitats sentides més que no pas cregudes o raonades. Entenc que en èpoques dictatorials o de violència institucionalitzada es recorri a la mentida i al dissimul per salvar la pell i poder viure, és clar. Però fins i tot en èpoques de suposada llibertat ideològica, la cosa no és tan senzilla.
Crec que una gran part de la generació dels meus pares, que va viure la guerra, entenia força a causa d’aquella experiència traumàtica i dels molts canvis, traïcions, abandonaments i injustícies que va poder copsar, com n’era, de relatiu, tot. En ocasions, un miratge polític sembla ser la solució a tots els mals: la república, la democràcia, (ara, potser, la independència?). Però això no és així, no molt menys. És clar que, quan alguna d’aquestes idees té èxit polític, militar, i construeix alguna cosa nova, el discurs oficial –en això França ha estat paradigmàtica- ja es cuida de proclamar-ne les excel·lències, bandejant-ne les misèries i crueltats, els punts foscos de la realitat, sempre, ens agradi o no, relativa i absolutament manipulable.
La vida sempre sorprèn, i uns dels elements que causen més sorpresa, vistos en perspectiva, són, precisament, aquests canvis en les formes de pensar generals o particulars. La limitació humana crea deus, líders, estructura admiracions a l’entorn de personatges carismàtics que, després, entre les contradiccions de les biografies serioses, no són el que havíem pensat, sinó que, al capdavall, resulten febles, incoherents, i absolutament, també, humans. Es pot ser heroi en un moment de rauxa, però no pas al llarg d'una vida, i, encara menys, amb responsabilitats de poder a les espatlles.
Em venen al cap diferents anècdotes sobre el tema. Una d’antiga, explicada per la meva mare, feia referència a una escola parroquial del barri, on havia anat un meu oncle, de petit, abans de la guerra. Corria la brama, en aquella època tan anticlerical, que un capellà que hi donava classe tocava els infants, els nens. Amb els anys, el meu oncle li va explicar a la meva mare que no era així i que el que tenia una actitud força dubtosa era, precisament, un mestre laic, més republicà. Algú hauria cregut la veritat, aleshores? No responia, aquella veritat, al discurs popular vigent, és clar. A qui no ens plau, li veurem tots els defectes. A qui ens cau bé, els els perdonarem sense massa complicacions. I això, a nivell personal i, també, polític.
En una ocasió, en una escola, vaig elaborar una mena de normativa que no va prosperar. Anys després, un company de l’escola, aleshores director, les va trobar en algun calaix, les va recuperar, i va dir que les havia redactat ell, feia temps. Ningú no en recordava la meva autoria i fins i tot em van mirar malament quan vaig protestar, ep, que les vaig fer jo. El seu poder de convenciment era molt més gran que no pas el meu. Aleshores em va semblar un plagi descarat, em vaig enrabiar molt, però... i si creia que, efectivament, les havia redactat ell? Potser havia fet feia anys algun altre document semblant i s’havia confós, qui sap.
Per a la saludable convivència, en moltes ocasions, cal obviar els temes difícils, espinosos. Només se’n pot parlar en profunditat amb persones que pensen com tu, més o menys, encara que a nivell teòric tots ens definim com a dialogants i oberts. Cerquem, en el fons, en els contertulis, en la ràdio, en la premsa, en les xerrades on anem a escoltar gent de tota mena, complicitats, que reblin el clau de les nostres conviccions. Per la diada em vaig ensopegar amb una antiga companya de feina, excel·lent persona, però convençudíssima de tots els dogmes patriòtics que suren per l’entorn, de forma cada vegada més calenta. Ja una vegada em va mirar malament, fa anys, perquè vaig dir que no m’agradava Lluís Llach. En intentar jo matisar les seves abrandades afirmacions sobre temes, com ara, la personalitat de Xirinachs, em vaig adonar que s’instal·lava entre nosaltres una gran incomoditat, i vaig haver de parlar d’altres coses, més quotidianes i, suposadament, intranscendents. He de dir que he tingut companys, també, d’idees ben diferents, més en la línia espanyolista i que m’ha passat, evidentment, el mateix. Ser relativista està força mal vist i mal entès, en general. O m’ho sembla? Hi ha veritats o mitges veritats que són prou conegudes però que, segons com, quan i on, no es poden difondre, per no fer trontollar la comunitat, a la qual se la tracta com si fos ximple, això ho saben bé molts historiadors, per cert. Si ho volen saber, és clar... Això pensava Sartre quan no volia parlar dels excessos estalinistes, per exemple, ni tan sols pensar-hi.
Ai, quantes filigranes que s’han de fer, per viure i conviure en pau! I sort que hi ha llibertat d’expressió!!!
Fa anys pensava que la veritat era una mena d’objecte sagrat, indestructible i demostrable, però, com em va dir una amiga no fa massa, s’arriba a un moment en la vida en la qual ens adonem que no hi ha res que sigui veritat. És clar que no tothom arriba a aquest saludable estat de dubte, sinó que molta gent, -de veritat o per necessitat vital?- s’ancora a suposades veritats absolutes, com si fossin un flotador imprescindible en el mar de l’existència. Només caldria fer un repàs a la vida quotidiana que ens ha agombolat, per tal de reconèixer aquest relativisme, en qüestions tan banals com la moda, que ens fan veure lleig allò que veiem bonic i a l’inrevés, tant en el vestit i el pentinat, com en l’art, i fins i tot en elements tan casolans com unes cortines o les rajoles d’un bany. Com pot ser que, a través de les mateixes vivències, algú vegi a un polític –o a un partit polític- com a absolutament negatiu i mediocre i una altra persona el tingui pel millor dels millors? Els matisos, imprescindibles, no són massa habituals, per a desgràcia de la col·lectivitat i de la convivència pacífica.
Això de la moda inquietava fins i tot Descartes, que es demanava si es podia estar segur de res i va arribar, en aquella època, a inferir que sí, que era possible. Em sembla que ara no arribaria pas a les mateixes conclusions, però, és clar, és la meva opinió. Això d’autodemostrar-se un mateix allò que ja està disposat a creure, sol esdevenir un bon recurs per tal de sobreviure al dubte constant. Quan era jove i anava a la parròquia, un capellà que a mi em semblava aleshores intel·ligent i modern, ens va explicar el seu procés de comprovació de l’existència de Déu, ja que en algun moment havia arribat a pensar si no seria una construcció mental pròpia, la figura divina. Era, aquell seu procés mental, absolutament cartesià, i aleshores em va semblar indiscutible, com també les seves afirmacions demostrades que l'home i el mico no tenien res a veure.
En alguna ocasió he pensat que algú em mentia de forma deliberada i malèvola, però amb el temps he arribat a recapacitar i a meditar sobre si aquella mentida no se la creia i tot, en aquell moment. Pensem haver viscut moments que no han existit i n’hem oblidat d’altres que, quan es van esdevenir, semblaven importantíssims. Es pot haver compartit, per exemple, un viatge, amb una altra persona, i que ella recordi coses que nosaltres hem oblidat, i a l’inrevés, com si fossin dos viatges diferents, gairebé. Es diu que si a algú li expliquen sovint que de petit li va passar alguna cosa, encara que no sigui certa, la creu i la pateix com a veritable. El passat no afecta tothom de la mateixa manera, a causa, precisament, de la diferent capacitat i qualitat d’oblit que tenim cadascú. HI ha criminals que arriben a creure que no han fet els seus disbarats, i que proclamen la seva innocència amb tanta sincera loquacitat que, de no ser perquè hi ha testimonis directes o proves determinants, ens arribarien a convèncer. La Jacinta galdosiana, al final de la novel·la, arriba gairebé a creure que el fill, tan desitjat, de la rival difunta, l'ha parit ella, i li sembla recordar els dolors de part i tot. En el camp personal, de petita sempre em deien que si algú podia estudiar, a casa, millor que fos el nen, que a les nenes no els feia falta, el batxillerat, i d’això n’estic força segura, perquè m’empipava molt aquesta discriminació i perquè va tenir conseqüències pràctiques. Fa algun temps, la meva mare em va dir, crec que de bona fe, que mai no m’havien dit això. Penso que ho afirmava convençuda i tot. M’hauria estimat més un reconeixement de la culpa amb evolució ideològica posterior, que hauria entès, però aquella afirmació em va trasbalsar una mica. No ho recordava, ves.
Sovint creiem el que volem creure, perquè les coses no són mai demostrables del tot, com s’ha vist en ocasions fins i tot en aspectes científics, mèdics. Allò que era dolent, després és bo. Aquella menja que era imprescindible, després pot produir al·lèrgia, mals diversos. Moltes persones canvien de jaqueta amb facilitat, potser per oportunisme, però fins i tot de forma sincera, s’instal·len en el discurs vigent, en el que toca, en el general. Hi ha persones que han patit i mort per qüestions que avui no significarien res més que una feble anècdota. Per això, em sembla, sempre val més viure de genolls que morir dret, sobretot perquè sabem que la persona que va encunyar una frase tan coneguda i repetida, va morir de vella i al llit.
HI ha èpoques unitaristes, en les quals voldríem una sola pàtria universal, una llengua per a tothom, i altres en les quals es potencia, fomenta i valora –de forma teòrica, és clar, perquè fins i tot, sovint, la realitat campa per uns altres verals- la diversitat, la diferència. Depèn de les circumstàncies, del discurs vigent, dels pensadors adients que toquen en cada moment. Sovint quan, en un grup, vols defensar quelcom que no és el pensament majoritari, o, al menys, matisar afirmacions absolutes, et trobes sol, perquè el pes majoritari també crea dependència, i fins i tot persones que en privat t’afirmen una cosa no gosen dir-ne una altra en el grup. I aquestes divergències són perilloses, ja que malmeten la vida amical, la bona relació, sobretot si arrelen massa en els terrenys ideològics, en visceralitats sentides més que no pas cregudes o raonades. Entenc que en èpoques dictatorials o de violència institucionalitzada es recorri a la mentida i al dissimul per salvar la pell i poder viure, és clar. Però fins i tot en èpoques de suposada llibertat ideològica, la cosa no és tan senzilla.
Crec que una gran part de la generació dels meus pares, que va viure la guerra, entenia força a causa d’aquella experiència traumàtica i dels molts canvis, traïcions, abandonaments i injustícies que va poder copsar, com n’era, de relatiu, tot. En ocasions, un miratge polític sembla ser la solució a tots els mals: la república, la democràcia, (ara, potser, la independència?). Però això no és així, no molt menys. És clar que, quan alguna d’aquestes idees té èxit polític, militar, i construeix alguna cosa nova, el discurs oficial –en això França ha estat paradigmàtica- ja es cuida de proclamar-ne les excel·lències, bandejant-ne les misèries i crueltats, els punts foscos de la realitat, sempre, ens agradi o no, relativa i absolutament manipulable.
La vida sempre sorprèn, i uns dels elements que causen més sorpresa, vistos en perspectiva, són, precisament, aquests canvis en les formes de pensar generals o particulars. La limitació humana crea deus, líders, estructura admiracions a l’entorn de personatges carismàtics que, després, entre les contradiccions de les biografies serioses, no són el que havíem pensat, sinó que, al capdavall, resulten febles, incoherents, i absolutament, també, humans. Es pot ser heroi en un moment de rauxa, però no pas al llarg d'una vida, i, encara menys, amb responsabilitats de poder a les espatlles.
Em venen al cap diferents anècdotes sobre el tema. Una d’antiga, explicada per la meva mare, feia referència a una escola parroquial del barri, on havia anat un meu oncle, de petit, abans de la guerra. Corria la brama, en aquella època tan anticlerical, que un capellà que hi donava classe tocava els infants, els nens. Amb els anys, el meu oncle li va explicar a la meva mare que no era així i que el que tenia una actitud força dubtosa era, precisament, un mestre laic, més republicà. Algú hauria cregut la veritat, aleshores? No responia, aquella veritat, al discurs popular vigent, és clar. A qui no ens plau, li veurem tots els defectes. A qui ens cau bé, els els perdonarem sense massa complicacions. I això, a nivell personal i, també, polític.
En una ocasió, en una escola, vaig elaborar una mena de normativa que no va prosperar. Anys després, un company de l’escola, aleshores director, les va trobar en algun calaix, les va recuperar, i va dir que les havia redactat ell, feia temps. Ningú no en recordava la meva autoria i fins i tot em van mirar malament quan vaig protestar, ep, que les vaig fer jo. El seu poder de convenciment era molt més gran que no pas el meu. Aleshores em va semblar un plagi descarat, em vaig enrabiar molt, però... i si creia que, efectivament, les havia redactat ell? Potser havia fet feia anys algun altre document semblant i s’havia confós, qui sap.
Per a la saludable convivència, en moltes ocasions, cal obviar els temes difícils, espinosos. Només se’n pot parlar en profunditat amb persones que pensen com tu, més o menys, encara que a nivell teòric tots ens definim com a dialogants i oberts. Cerquem, en el fons, en els contertulis, en la ràdio, en la premsa, en les xerrades on anem a escoltar gent de tota mena, complicitats, que reblin el clau de les nostres conviccions. Per la diada em vaig ensopegar amb una antiga companya de feina, excel·lent persona, però convençudíssima de tots els dogmes patriòtics que suren per l’entorn, de forma cada vegada més calenta. Ja una vegada em va mirar malament, fa anys, perquè vaig dir que no m’agradava Lluís Llach. En intentar jo matisar les seves abrandades afirmacions sobre temes, com ara, la personalitat de Xirinachs, em vaig adonar que s’instal·lava entre nosaltres una gran incomoditat, i vaig haver de parlar d’altres coses, més quotidianes i, suposadament, intranscendents. He de dir que he tingut companys, també, d’idees ben diferents, més en la línia espanyolista i que m’ha passat, evidentment, el mateix. Ser relativista està força mal vist i mal entès, en general. O m’ho sembla? Hi ha veritats o mitges veritats que són prou conegudes però que, segons com, quan i on, no es poden difondre, per no fer trontollar la comunitat, a la qual se la tracta com si fos ximple, això ho saben bé molts historiadors, per cert. Si ho volen saber, és clar... Això pensava Sartre quan no volia parlar dels excessos estalinistes, per exemple, ni tan sols pensar-hi.
Ai, quantes filigranes que s’han de fer, per viure i conviure en pau! I sort que hi ha llibertat d’expressió!!!
16 comentaris:
Bon dia, júlia. M'ha agradat molt aquesta dissertació sobre veritats, mitges veritats o mentides. A mi també em passa ara, amb els meus pares, que quan els recordo alguna cosa que em deien de petita, diuen que m'ho invento, que ells no m'haurien dit mai una cosa així. Quan va ser l'hora de començar una carrera universitària, jo volia fer periodisme (des de ben petita ho havia dit i a casa s'havia acceptat), però aleshores em van dir que no, perquè a Girona no s'estudiava i havia d'anar a Barcelona. Em van dir que on volia anar, amb disset anys, a estudiar fora de casa? Jo em penso que els va caure el món a sobre quan es van haver d'afrontar amb la realitat. La qüestió és que jo no hi vaig poder fer ben res. Perquè l'opció era fugir de casa per les males i abandonar la família, o quedar-me a Girona a estudiar una altra cosa. Ara potser hauria fugit, vés! Però aleshores ho vaig veure tan gros que em vaig quedar i vaig estudiar una altra cosa. Doncs bé, quan els recordo aquest fet, i mira que n'hem parlat vegades i vegades, em diuen que m'ho invento tot. Jo sé que no, però ells ho han girat, potser perquè els convé més així, sobretot després de veure que el que vaig estudiar "per força" no em va servir de res, o de ben poc.
En fi, hi ha moltes més coses per parlar del teu excel·lent escrit, però el primer que m'ha vingut al cap ha estat això.
Bon cap de setmana!
s, de petit la meva mare no em deixava menjar iougurs, deia que no eren bons i jo ves tu a saber per que, tenia com una mena de fixació, doncs de gran m'ho negava, o deia que no ho recordava. La veritat és com un puzzle d'aquests de deu mil peces que es fan sense dibuix, no saps que et sortirà, i d'aquestes deu mil peces, cadascun en te com a molt tres o quatre. No hi han veritats absolutes ni mentides absolutes.
bon cap de setmana
Feia temps que no passava per aquesta adreça. O potser no tant..
De fet no n'estic segur.
Una exposició molt interessant i raonada. I que fa pensar.
Per cert, és manufactura pròpia o estava oblidada en algún calaix?
Salutacions del,
Geperut.
Benvinguda, Isnel,
Doncs ja veig que no sóc l'única amb aquesta mena d'experiències familiars, he, he, doncs, és el que dic, si no et pots fiar ni del que et diu i recorda la família... ni tan sols del que recordem o creiem nosaltres mateixos, cal pensar que en tots els aspectes de la vida s'hi ha de afegir un 'potser'.
Bon cap de setmana, Francesc, veig que a totes les famílies hi ha misteris...
Geperut, no siguis tan car de 'veure'. No tens blog, tu?
Crec que és manufactura pròpia, de fet crec que ho he escrit aquest matí, però... qui sap...
Les veritats absolutes no existeixen, i és un gran exercici adonar-se que tot és relatiu. en un adiscussió tothom està convençut de tenir la raó, i caps dels dos la tenen al 100%. A mi m'agrada fer l'exercici de defensar una opinió i, després, defensar la constrària; penso que és molt alliçonador.
Hem d'aprendre a posar-nos en la pell dels altres si volem viure en un món millor.
Doncs sí, Jesús, però aquesta pràctica no és pas massa freqüent, sobretot amb qüestions que toquen les nostres fibres mes sensibles i la nostra visceralitat més profunda, altrament viuríem en una bassa d'oli i no és pas així.
La veritat, certament no es un fet absolut sino un estat de l'anima, una certitud que sense verdadera ens dona suport. Verdad i mentida son les dues cares d'una moneda que malgastem sovint en discusions teóriques. Ens cal, segurament, anar als resultats de la veritat en lloc d'anar-hi a la seva esencial definició. Una veritat que causa morts es una mala veritat, tal vegada no es ni siquiera una mentida. Una veritat que explota, roba, humilla, acosa, fa víctimes, no deixará d'esser veritat, pero terrible.
Doncs sí, Luis,l'important són els resultats i les conseqüències. El fet és, també, que he cregut en coses que em semblaven certes i indiscutibles i que al llarg del temps m'han semblat molt matisables, però potser també ha estat a causa d'aquests resultats, de vegades perversos.
Chère Júlia,
Jo també hi tinc la meva fixació amb la idea de "la veritat". Fins al punt que en la pàgina d'entrada de la meva web profesionnal, Pages du FLE, hi tinc tres citacions: Dues de falses i una de vertadera.
La bona és la d'en Baudelaire, que en aconsella que siguem sempre poetes, fins i tot fent prosa...
Me la vaig agafar pel meu compte i me la vaig fer "meva" de tant bonica com és.
Les altres dues me les vaig inventar jo mateix i les hi tinc escrites com si formessin part d'un poemari (ara confesso que és apòcrif) titulat
Poèmes de l'optimisme bleu
"Bien nommer les choses ajoute au bonheur du monde", n'es una;
"Malheureusement, toute vérité en cache toujours une autre" és l'altra.
Aixo diu el molt que m'angoixa que hi hagi massa veritats per un mateix fet, objecte o idea ...
I és aquesta polisèmia de la veritat el que em fa pensar que no hi ha manera d'entendre'ns bé ... objectivament, només per aproximació.
Per això també, sovint, les veritats dels altres són per a mi mentides o veritats a mitges, que pel cas és el mateix.
Cal tenir-ho present a l'hora de parlar i d'escriure i de llegir les veritats dels altres ...
Això sense comptar amb el factor evolutiu de la veritat ... que és el que acaba fent vessar el got: les veritats d'avui poden ben ve ser les mentides de demà, i viceversa.
Els darrers grans descobriments en els camps de l'Antropologia, la Física i la Biologia ens tenen acostumats a desconfiar sistemàticament i per sempre més de les Grans Veritats. Senzillament, són falses i no hi ha un pam de veritat enlloc.
Ergo ...cal que ens ho prenguem tot amb una certa calma.
És curiós però constatar això que expliques, perquè a mi, l'edat em perjudica força en el sentit de fer-me més segur de les meves veritats, és a dir més intransigent. Jo per caràcter voldria que això anés al revés, que ho relatiitzés tot més, i apliqués el consell de la calma ... però el cor va per un camí i el cervell n'agafa un altre. I m'he de fotre!
Cuida't
Sani
les veritats absolutes no existeixen, com tampoc les mentides absolutes: hi ha tantes veritats i tantes mentides com persones. I sí, és cert que hi ha mentides que al llarg de la vida ens les creiem veritat. Tema complex.
Existeix realment la llibertat d'expressió? Jo crec que no.
Doncs a mi Sani més aviat em passa a l'inrevés, que em torno més tolerant i relativista, i, en definitiva, molt més 'descreguda'. El que sí que tinc més en compte és la meva pròpia opinió i penso que ja no em fan empassar tants 'bous per bèstia grossa' com quan era més jove... tinc una mica més d'autoestima.. però, vaja, m'ho sembla... qui sap.
Jo crec, Deric, que la llibertat d'expressió és, efectivament, un miratge, amb uns límits que poden ser brutals, tipus dictatorial, o subtils, tipus autocensura, necessitat de 'quedar bè', de formar part del grup, de no semblar un fatxa, etc. etc. Sempre hi ha algun tipus de condicionant i un altre tema és la comunicació, de vegades no ens entenem, m'ha passat sovint que algú ha entès just el contrari del que jo deia o escrivia.
Amb això de creure's una història que no ens ha succeït, i coma a anècdota personal, quan era petit duia un anell d'aquells de llauna; me'l vaig mossegar i no hi havia manera que sortís, de manera que em van haver de portar a una clínica on una monja amb unes tenalles me'l va treure. Apart de la meva mare m'hi va acompanyar un germà m és petit que jo. Doncs bé, el meu germà ho ha explicat tota la vida com si li hagués passat a ell, i fins i tot, si no fos per la certesa que en tinc, jo mateix en dubtaria de que m'hagués passat a mi. M'imagino que tots dos vam viure la situació com molt greu i ell es va posar molt "en la meva pell"!.
Pel que fa a la llibertat d'expressió, hi ha una frase, crec que de Mark Twain que diu una cosa així com:
"Gràcies a Déu, al nostre país hi ha tres coses meravelloses: llibertat de pensament, llibertat d'expressió i prudència per no exercir-ne cap de les dues."
No és l'únic, efectivament, el cas del teu germà, Antoni, n'he sentit explicar de molt curiosos, semblants. Magnífica la frase de Twain, home molt interessant i intel·ligent.
Publica un comentari a l'entrada