Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde me montre du doigt
Sauf les manchots, ça va de soi.
Georges Brassens
Cada vegada, quan més vella em faig, em passa que els grans mots d’abans (pàtria, identitat, compromís, solidaritat...) em semblen més buits de contingut. De jove, en general, hi ha una mena de recerca d’ideals, de necessitat de motius de lluita, que canalitzen les nostres energies vitals, no pas sempre de forma adient i raonada, per cert. Tenim fe en les persones que ens semblen admirables, que ens convencen, necessitem líders, però amb el temps anem descobrint els peus de fang dels intel·lectuals, dels herois, fins i tot dels membres de la nostra família. O sigui, resumint, que no treuré pas la Pilarica per posar-hi la Moreneta, ja que ambdues em mereixen un gran respecte, ni la bandera espanyola per posar-hi la senyera, al meu balcó blogaire. Més aviat no hi posaré res, en aquests dies nacionals o nacionalistes.
Fa molts anys que parlem de pacifisme, però, inexplicablement, aquest mot també s’ha devaluat, perquè, com tots, pot ser interpretat de formes diverses. Un pacifisme seriós comportaria intentar comprendre l’altre, saber el perquè de les seves actituds i lluitar, tan sols, de forma dialèctica, tranquil·la. I no bandejar tesis històriques perquè no responen a allò que volem demostrar. Però no corren bons temps per als discursos seriosos i documentats. La història la podem manipular com vulguem, hi ha raons per a tot. Llegeixo per molts blogs afirmacions abrandades sobre tota mena de coses, que es volen demostrar amb raonaments històrics que, si no fessin riure, farien plorar. Que n'és, d'agosarada, la ignorància!
Ahir era un d’aquests dies en els quals, als indiferents als patriotismes, ens toca patir per totes bandes. Des del patriotisme hispànic inevitable i irracional, fins a la lectura pàtria -catalana- del refús, també irracional, a tot allò que fa una mica d’olor espanyol. No m’agraden les festes nacionals, però és que no me n’agrada cap. Ni la Hispanitat, ni l’Onze de Setembre, ni el 14 de juliol francès ni... Totes aquestes festes, ho sabem avui, van lligades a sang i a mort, a injustícies i disbarats de tots colors. La història l'escriuen els qui guanyen, per les armes, però també els qui guanyen en algun moment les plataformes culturals que toquen. La lectura que se n’ha fet, de totes aquestes diades, ha estat parcial, com la que s’està fent ara de la guerra civil, com la que s’havia fet abans, amb molta més brutalitat, ho admeto. Si fóssim coherents amb les proclames pacifistes i d’entesa, hauríem de potenciar festes noves, lligades al nostre present més agradable. No hi ha cap esdeveniment històric del passat que resisteixi un estudi aprofundit, no hi ha cap personatge heroic que admeti una biografia desacomplexada. A més, situar els fets fora del context i de la mentalitat de les èpoques anteriors, és un error immens. En nom de grans idees s’han fet barbaritats, la violència no es justifica pel fet que la idea que li dóna suport és bona. Però ens fot que sigui així i s’intenta silenciar allò que no respon a la tesi vigent, com els comunistes europeus intentaven silenciar o treure importància a les purgues estalinistes. Precisament ara s'ha publicat una edició en castellà de Vida y Destino, un d'aquests llibres que, si es llegissin amb regularitat, farien innecessaris els programes escolars sobre Educació per la Pau, tan ridículs, a voltes.
Sembla que encara necessitem pàtries, herois, reivindicacions. Jo pensava, fa anys, que no seria així, però també pensava que la gent no es casaria i que s'uniria lliurement, sense necessitat de parafernàlies consumistes, per exemple... Avui, que a casa nostra gairebé tots mengem i tenim calefacció, que tothom té una plaça a l'escola i un llit a l'hospital -sí, podríem millorar, és clar, però potser hauríem de pensar també en el que hem aconseguit, de tant en tant i on érem fa quaranta anys- sembla que caldria tenir cura d’aquesta pau de compromís, assolida amb moltes dificultats, fràgil, potser temporal, qui sap. Cercar de forma contundent allò que ens uneix, no pas allò que ens separa. Potenciar la diferència, segons com, és inquietant, sobretot perquè, si ens contemplem els uns als altres amb una mica d’objectivitat, els éssers humans ens assemblem d’allò més. Des de molts llocs diferents i divergents, em diuen, aquests dies, què he de ser, què he de parlar, què he de sentir. El fet és que els predicadors, normalment, la majoria, quan venen mal dades fan moixoni o canvien de camisa, la història també n’és plena, d’aquesta mena d’actituds i personatges. Molts esdevenen herois per accident, símbols d’allò que mai havien volgut ser. Els tòpics ens envaeixen, i no milloren massa en els seus simplistes anàlisis casolans, estic tipa que s’identifiqui castellanoparlant amb, per exemple, esquerrà anticatalà, o català amb burgès carrincló, de la mateixa manera que estic tipa d’escoltar, a l’escola d’avui, que els sudamericans són així o els magribins són aixà. Si ni tan sols no sé com sóc jo mateixa!
Ets catalonaparlant, escrius en català, vius en català com pots, defenses el català quan el veus amenaçat? Doncs, evidentment, no et pots sentir, de cap manera, espanyol. No pots utilitzar en cap moment el castellà! Per què, si també sento aquesta llengua com a meva, la veritat? Hi ha moltes maneres de sentir-se espanyol i català i ningú no em pot dir ni m'ha de dir el que he de sentir, fer o creure, ja m’ho van dir prou anys enrera, que no em vinguin amb dogmes, ara. La llibertat individual, per a mi, sura per damunt de pàtries i religions i identitats. Fa anys, quan a les escoles va començar la immersió, amb grans reticències per part de molta gent, no només de la castellana, una mestra m’explicava que al seu poble, que van ser dels primers en instaurar-la, a l’escola van dir, contundents ‘com amb en Franco, per a l’inrevés’. Doncs, la veritat, l’expressió no em va fer cap gràcia, encara que per amistat i per no discutir, ja que crec que parlant la gent no s’entén, sobretot quan no hi ha la intenció a priori d'entendre i canviar les pròpies conviccions, vaig encetar un somriure de circumstàncies. Fer com havien fet els altres, identificats amb els dolents no és res més que revanxisme, al capdavall. Precisament, hauríem de voler fer les coses molt millor, em sembla, d’una forma diferent. Altrament, com en aquella frase unamuniana, tan manipulada i tergiversada, vencerem, però no convencerem. A més, aquest revanxisme comporta un alt grau de fatxenderia, el nivell de poder asolut que es pot exercir és, afortunadament, incomparable. Per cert, recordo que una vegada, a l'escola, fa anys, davant de les protestes exaltades davant del fet d'haver de celebrar el dia de la Hispanitat vaig proposar, amb certa ironia, que el que havíem de fer, doncs, era anar tots els mestres convençuts a treballar aquell dia, de forma testimonial, cosa que representaria una protesta pacífica i coherent. No cal dir que la meva proposta no va trobar cap mena de ressò. Tan bonic que seria, tots els catalans pencant de forma gratuïta, per manifestar el nostre neguit, sense fer ponts ni viatgets, en aquestes festes, més enllà de proclames i cridòria. Però és que quedar bé amb poc gasto és una constant ben humana.
Les coses, la història, els fets del passat, no són d’un color o d’un altre. En tot hi incideixen molts factors, moltes circumstàncies. Res no justifica un fet violent, si no és la resposta a una agressió directa i brutal, no crec en allò de posar l’altra galta, tampoc. És clar que algú interpreta com agressions brutals el que jo no veig més que com a bretolades discursives. Sisplau, no fem lluitar les marededéus, que cadascuna té el seu públic. Moltes catalanes es diuen Pilar, grans, la majoria, algun motiu hi deu haver, ves. Es demana compromís en certs àmbits, però, en canvi, no es bescanta que molts escriptors catalans es guanyin força bé la vida en mitjans periodístics castellans... per exemple. Els mateixos radicals, quan els paguem bé, matisen el context. Tot és tan contradictori i incoherent que espanta, fa por. La memòria històrica hauria d'incidir en els canvis de jaqueta, també. Espero que ningú no vulgui treure’m la filiació per tot el que he dit, de la mateixa manera que ningú no diria que Brassens no es francès, malgrat quedar-se al llit durant la seva diada. I, la veritat, ja estic una mica tipa de tants cuentos...
Georges Brassens
Cada vegada, quan més vella em faig, em passa que els grans mots d’abans (pàtria, identitat, compromís, solidaritat...) em semblen més buits de contingut. De jove, en general, hi ha una mena de recerca d’ideals, de necessitat de motius de lluita, que canalitzen les nostres energies vitals, no pas sempre de forma adient i raonada, per cert. Tenim fe en les persones que ens semblen admirables, que ens convencen, necessitem líders, però amb el temps anem descobrint els peus de fang dels intel·lectuals, dels herois, fins i tot dels membres de la nostra família. O sigui, resumint, que no treuré pas la Pilarica per posar-hi la Moreneta, ja que ambdues em mereixen un gran respecte, ni la bandera espanyola per posar-hi la senyera, al meu balcó blogaire. Més aviat no hi posaré res, en aquests dies nacionals o nacionalistes.
Fa molts anys que parlem de pacifisme, però, inexplicablement, aquest mot també s’ha devaluat, perquè, com tots, pot ser interpretat de formes diverses. Un pacifisme seriós comportaria intentar comprendre l’altre, saber el perquè de les seves actituds i lluitar, tan sols, de forma dialèctica, tranquil·la. I no bandejar tesis històriques perquè no responen a allò que volem demostrar. Però no corren bons temps per als discursos seriosos i documentats. La història la podem manipular com vulguem, hi ha raons per a tot. Llegeixo per molts blogs afirmacions abrandades sobre tota mena de coses, que es volen demostrar amb raonaments històrics que, si no fessin riure, farien plorar. Que n'és, d'agosarada, la ignorància!
Ahir era un d’aquests dies en els quals, als indiferents als patriotismes, ens toca patir per totes bandes. Des del patriotisme hispànic inevitable i irracional, fins a la lectura pàtria -catalana- del refús, també irracional, a tot allò que fa una mica d’olor espanyol. No m’agraden les festes nacionals, però és que no me n’agrada cap. Ni la Hispanitat, ni l’Onze de Setembre, ni el 14 de juliol francès ni... Totes aquestes festes, ho sabem avui, van lligades a sang i a mort, a injustícies i disbarats de tots colors. La història l'escriuen els qui guanyen, per les armes, però també els qui guanyen en algun moment les plataformes culturals que toquen. La lectura que se n’ha fet, de totes aquestes diades, ha estat parcial, com la que s’està fent ara de la guerra civil, com la que s’havia fet abans, amb molta més brutalitat, ho admeto. Si fóssim coherents amb les proclames pacifistes i d’entesa, hauríem de potenciar festes noves, lligades al nostre present més agradable. No hi ha cap esdeveniment històric del passat que resisteixi un estudi aprofundit, no hi ha cap personatge heroic que admeti una biografia desacomplexada. A més, situar els fets fora del context i de la mentalitat de les èpoques anteriors, és un error immens. En nom de grans idees s’han fet barbaritats, la violència no es justifica pel fet que la idea que li dóna suport és bona. Però ens fot que sigui així i s’intenta silenciar allò que no respon a la tesi vigent, com els comunistes europeus intentaven silenciar o treure importància a les purgues estalinistes. Precisament ara s'ha publicat una edició en castellà de Vida y Destino, un d'aquests llibres que, si es llegissin amb regularitat, farien innecessaris els programes escolars sobre Educació per la Pau, tan ridículs, a voltes.
Sembla que encara necessitem pàtries, herois, reivindicacions. Jo pensava, fa anys, que no seria així, però també pensava que la gent no es casaria i que s'uniria lliurement, sense necessitat de parafernàlies consumistes, per exemple... Avui, que a casa nostra gairebé tots mengem i tenim calefacció, que tothom té una plaça a l'escola i un llit a l'hospital -sí, podríem millorar, és clar, però potser hauríem de pensar també en el que hem aconseguit, de tant en tant i on érem fa quaranta anys- sembla que caldria tenir cura d’aquesta pau de compromís, assolida amb moltes dificultats, fràgil, potser temporal, qui sap. Cercar de forma contundent allò que ens uneix, no pas allò que ens separa. Potenciar la diferència, segons com, és inquietant, sobretot perquè, si ens contemplem els uns als altres amb una mica d’objectivitat, els éssers humans ens assemblem d’allò més. Des de molts llocs diferents i divergents, em diuen, aquests dies, què he de ser, què he de parlar, què he de sentir. El fet és que els predicadors, normalment, la majoria, quan venen mal dades fan moixoni o canvien de camisa, la història també n’és plena, d’aquesta mena d’actituds i personatges. Molts esdevenen herois per accident, símbols d’allò que mai havien volgut ser. Els tòpics ens envaeixen, i no milloren massa en els seus simplistes anàlisis casolans, estic tipa que s’identifiqui castellanoparlant amb, per exemple, esquerrà anticatalà, o català amb burgès carrincló, de la mateixa manera que estic tipa d’escoltar, a l’escola d’avui, que els sudamericans són així o els magribins són aixà. Si ni tan sols no sé com sóc jo mateixa!
Ets catalonaparlant, escrius en català, vius en català com pots, defenses el català quan el veus amenaçat? Doncs, evidentment, no et pots sentir, de cap manera, espanyol. No pots utilitzar en cap moment el castellà! Per què, si també sento aquesta llengua com a meva, la veritat? Hi ha moltes maneres de sentir-se espanyol i català i ningú no em pot dir ni m'ha de dir el que he de sentir, fer o creure, ja m’ho van dir prou anys enrera, que no em vinguin amb dogmes, ara. La llibertat individual, per a mi, sura per damunt de pàtries i religions i identitats. Fa anys, quan a les escoles va començar la immersió, amb grans reticències per part de molta gent, no només de la castellana, una mestra m’explicava que al seu poble, que van ser dels primers en instaurar-la, a l’escola van dir, contundents ‘com amb en Franco, per a l’inrevés’. Doncs, la veritat, l’expressió no em va fer cap gràcia, encara que per amistat i per no discutir, ja que crec que parlant la gent no s’entén, sobretot quan no hi ha la intenció a priori d'entendre i canviar les pròpies conviccions, vaig encetar un somriure de circumstàncies. Fer com havien fet els altres, identificats amb els dolents no és res més que revanxisme, al capdavall. Precisament, hauríem de voler fer les coses molt millor, em sembla, d’una forma diferent. Altrament, com en aquella frase unamuniana, tan manipulada i tergiversada, vencerem, però no convencerem. A més, aquest revanxisme comporta un alt grau de fatxenderia, el nivell de poder asolut que es pot exercir és, afortunadament, incomparable. Per cert, recordo que una vegada, a l'escola, fa anys, davant de les protestes exaltades davant del fet d'haver de celebrar el dia de la Hispanitat vaig proposar, amb certa ironia, que el que havíem de fer, doncs, era anar tots els mestres convençuts a treballar aquell dia, de forma testimonial, cosa que representaria una protesta pacífica i coherent. No cal dir que la meva proposta no va trobar cap mena de ressò. Tan bonic que seria, tots els catalans pencant de forma gratuïta, per manifestar el nostre neguit, sense fer ponts ni viatgets, en aquestes festes, més enllà de proclames i cridòria. Però és que quedar bé amb poc gasto és una constant ben humana.
Les coses, la història, els fets del passat, no són d’un color o d’un altre. En tot hi incideixen molts factors, moltes circumstàncies. Res no justifica un fet violent, si no és la resposta a una agressió directa i brutal, no crec en allò de posar l’altra galta, tampoc. És clar que algú interpreta com agressions brutals el que jo no veig més que com a bretolades discursives. Sisplau, no fem lluitar les marededéus, que cadascuna té el seu públic. Moltes catalanes es diuen Pilar, grans, la majoria, algun motiu hi deu haver, ves. Es demana compromís en certs àmbits, però, en canvi, no es bescanta que molts escriptors catalans es guanyin força bé la vida en mitjans periodístics castellans... per exemple. Els mateixos radicals, quan els paguem bé, matisen el context. Tot és tan contradictori i incoherent que espanta, fa por. La memòria històrica hauria d'incidir en els canvis de jaqueta, també. Espero que ningú no vulgui treure’m la filiació per tot el que he dit, de la mateixa manera que ningú no diria que Brassens no es francès, malgrat quedar-se al llit durant la seva diada. I, la veritat, ja estic una mica tipa de tants cuentos...
Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre
la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre
los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre
lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre
los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy pocas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.
Més enllà del tema hispànic, per cert, després d’escriure el post anterior va morir la meva mare i el dia del Pilar la vam acomiadar. No per esperada va ser aquesta mort menys sentida, encara que l’edat fa contemplar aquests fets, també, des d’una altra perspectiva, molt més serena. No ho hauria mencionat si no fos que la filla d’una meva cosina, amiga blogaire també, n’ha parlat des del punt de vista d’una persona jove, en un comentari entranyable i sentit sobre els lligams familiars, gràcies, Annna.
19 comentaris:
més que un comentari t'ha sorgit un manifest al sentit comù i a la inteligencia. S'agraeix escoltar de tan en tant una veu assenyada en temps de cridories i desqualificacions.
Quan a la teva mare, debia ja ser gran i era la teva,la meva fa ja deu anys que no hi es. Descansi en pau.
Júlia, anem per parts: en primer lloc, sento la defunció de la teva mare, tal com tu dius, no per esperada menys dolorosa. Una abraçada solidària.
Per una altra banda, Júlia, penso que no tothom reaccionem igual davant els esdeveniments, quotidians o no, que ens van passant per davant al llarg de la vida. No entraré en el tema de les festes privades, tipus casaments, bateigs i similars, en això jo tinc un profund respecte pel com cadascú vulgui manifestar la celebració d'unir-se, desunir-se, presentar els seus fills a la societat que els ha d'acollir (no parlo de la "puesta de largo",sinó de les festes diguem-ne "paganes" que es fan actualment quan neix un nen i la família no el vol batejar)... bé, sense anar-me'n tant per les branques: penso que cadascú ha de fer allò que els castellans en diuen "de su capa un sayo" i punt.
Estic amb tu amb molts dels aspectes que tractes en el teu post-míting d'avui, però no et puc fer costat en d'altres. Saps, perquè ens coneixem des de fa temps, que sóc la persona més pacífica i "unificadora" del món (o ho intento) però hi ha coses, Júlia, que em fan reaccionar. Sóc mig xarnega, vaig fer els estudis en castellà, m'agrada la llengua castellana i tinc molts amics a la resta d'Espanya i a Sudamèrica, he caminat per mig Espanya i me n'he enamorat, he buscat sempre allò que ens uneix en lloc de buscar allò que ens separa i al meu blog, sempre que puc i tinc temps, escric en català i ho tradueixo (sense traductor, a mà) també al castellà. He reivindicat i reivindico el dret a escriure en la llengua que em surti de l'ànima en cada moment, i moltes vegades - més de les que els catalans de soca-rel poden entendre- escric directament en castellà perquè em surt del cor.
però hi ha coses que em treuen de polleguera (digue'm exaltada) i una d'elles és que em facin combregar amb rodes de molí. Els Srs. Rajoy i Companyia aconsegueixen que abomini d'una Espanya artificial que no és l'Espanya que jo conec. I llavors, com que sóc humana, reacciono. Potser és el que volien! (mea culpa per caure al seu parany). Però és que hi ha provocacions que clamen al cel!!!
I ja paro, perquè sembla que em defensi d'alguna acusació (potser, inconscientment, és així).
Molt bon post, si senyora. Però amb matisos!
Una abraçada forta, companya.
Júlia, "chapeau". I una molt forta abraçada
La mort dels pares (sobretot de la mare) per esperada que sigui sempre et fa sentir orfe. Cuida't molt, mima't molt...
Lola
Gràcies pel comentari, Francesc.
Benvolguda Arare,
Encara que hagi escrit que 'parlant la gent no s'entén', amb tu segur que ens entendrem. Precisament és contra aquesta apropiació de l'espanyolitat per part d'aquests senyors, que només fan que llençar benzina al foc, que clamo. Ara, he de reconèixer que, per l'altra banda, deunidó, i només cal passejar una mica per l'univers blogaire. El que no m'agrada és que ningú em digui què he de ser i com m'he de sentir, la veritat. Respecte als casaments, m'ha sortit l'exemple perquè recordo com s'abominava anys enrere d'aquesta mena d'obligacions i festes socials i ara hi ha qui es casa per l'església perquè 'fa més bonic' i es gasta un munt de peles alegrement. No estic contra les festes socials, en general, si fins i tot els enterraments, prou que ho saps, tenen aquest component de trobada social i la seva inevitable part de comercialització i venda.
Gràcies pel condol. A veure si ara puc venir algun dia a les trobades tertulieres.
Gràcies, Lola. Es que ens fem grans, ves, això és el que reca.
Arare, amb el teu permís. Gràcies.
Júlia, Deixa'm que faci meves les paraules d'una amiga comuna. Tant pel que fa a la mare, com pel post en si.
Una abraçada ben forta.
Júlia, una abraçada molt gran.
Gràcies per la visita i el comentari, Pensador, m'agrada tornar-te a veure per aquests verals del ciberespai amb regularitat.
Gràcies, Jaka!
Júlia: es verdad la muerte por mucho que la esperemos y sea parte de la propia vida cuando le llega a los nuestros y más a la madre, deja un vacío hondo y las palabras nunca son nada, ni sirven de consuelo.
Voy a dejaros tan sólo una reflexión al caso:
Tengo un motivo de queja contra la patria hispana que hace que nos alejemos más unos de otros. Cada persona debiera ser libre para decidir qué se siente; si de un lugar o de otro; las grandes palabras y los grandes símbolos suelen estar cargados con munición para disparar a otros. Sea sólo con palabras y desprecios o con armas de verdad que matan hiriendo de odio a las personas y enterrando a aquellos que no son considerados de los nuestros. Quizá esto cambie alguna vez pero hoy la realidad es esta.
Mi queja es así: ¿ si vivo en un país con una diversidad cultural y lingüistica en la que todos somos iguales y podemos expresarnos con el idioma que queremos porqué nadie se preocupó de enseñarnos catalán, vasco o gallego? y en mi niñez todavía hablaban los textos escolares de dialectos, así crecimos ignorando que existían otros idiomas en España, que aquellos de la lengua del imperio se apropiaron para sí, de España y de su idea y así nos va. No me extraña que muchas personas no se sientan españoles; con imposición sólo se genera rechazo a lo impuesto y con boicots y pamemas cara a la galería ¿a quién se atrae? Por eso creo que los pueblos deben manifestarse. Y seremos lo que decidamos, cada quien en su casa y todos juntos en busca de algo que nos una y construya un futuro común o cada uno por su lado. Aunque para acabar de puntualizar mi reflexión, soy de aquellos que creen que la única patria de las personas es el género humano.
Muchas gracias por tu visita a mi nostalgia.
Salut i moltes gracies.
Gràcias por la visita y el comentario, Enrique. Yo creo, como tú, que, para empezar, debiera incluirse en TODOS los libros de texto españoles la referencia a esas distintas 'culturas' y patrias. Durante la transición, creo que fue la editorial Casals, la única que recuerdo que, en un libro de lectura, incluia textos en gallego, euskera y catalán, con traducción. Pienso que así debiera ser y que así debería negociarse, pero se reivindican muchas cosas y no precisamente estas. La ignorancia mútua es grande, no sabemos nada, en general, de ese mosaico hispánico, más allá de cuatro tópicos. Otro tema sería organizar muchas colonias escolares de intercambio, curiosamente, parece más fácil ir a Holanda que a Alcalá de Henares o a Oviedo, en este tipo de actividades. Pesa mucho, no lo negaré, el españolismo trasnochado y conservador, ignorante, y eso despierta resquemores, que, alentados por tantos lados, no son nada buenos. La verdad es que, por otra parte, la relación humana, en general, es buena, que la gente tiene y hace amigos en todas partes, pero un mal insulto, una mala experiencia, da al traste con mil experiencias agradables y positivas. Un medio bueno serían también los blogs, aunque algunos añaden leña al fuego. Quiero pensar que en todas partes hay mucha más gente de buena voluntad y con ganas de entendimiento que no 'arrauxats', pero esos hacen mucho ruido, demasiado. Añadimos a eso la COPE, el PP, y la necesidad de votos que tiene todo el mundo y... Como tú, creo que la única patria es el género humano, por eso, pelearnos por las parcelas propias me parece una tontería. Pero todo eso toca mucho la visceralidad, los sentimientos íntimos, como cuando te tocan a los familiares, vaya.
Ho sento Júlia. Una abraçada.
Julia: he anat seguint les visites a la mara, la seva estada a un hospital com es veu una narració llunyana, plena de sensibilitat, que ara termina. Paraula: fí. I com les histories que terminan, et queda una sensació triste i et poses al costat de la narradora. Una abraçada.
Hi ha una cuestió que sobresurt del post i es la que em fa dir, que avui, tots som traidors per algú i en la seva hostilitat, ens ho diuen. Que podem fer?
Hi ha una cuestió en el comentari de Arare, que voldría comentar. Aquí, a la resta d'Espanya, hi ha molta gent, molta, moltísima, a la que el señor Rajoy els hi posa dels nervis. No es un fenomen d'Espanya, sino un fenomen d'un plantejament politic terrible en un partir que representa a una opció política, i conec gent que votant PP están horroritzats per aquesta moderna "banda de los cuatro", pero que, amb la mateixa lógica del seus adversaris, no poden votar socialista, per eixemple. Cuestíons sentimentals.
Gràcies, Pere. Per cert, no et prenguis això de la marededéu com una indirecta, ep, que em sabria greu, he, he.
Luis, fa poc, pel matí, vaig escoltar per casualitat la inefable COPE que sempre llença benzina al foc anticatalà, però precisament en aquell moment estaven 'matxacant' Ruiz-Gallardon amb la mateixa contundència. Els focs artificials no ens deixen veure que, a tot arreu, i entre tots els votants, hi ha gent raonable i amb qui, segur, ens entendríem i, espero, ens entendrem. L'ancorament d'aquest sector pepero cap a la dreta més irracional és molt perillós però és que, a més, llegeixo coses irracionals a casa, també, en la línia de 'amb la sang dels castellans ens farem tinta vermella'... Espero que tot sigui 'molt soroll de boixets i poques puntes'. El que passa és que quan van mal dades, aquests extremistes són els que belluguen els garrots.
Luis, gràcies per les referències personals.
I què si m¡ho prengués? O és que entre amics no podem jugar al joc de les indirectes?
Passaré més a poc a poc pel teu post i ja veuràs... ;-)
pere
I tant que sí, Pere, no faltaria més... Però és que després d'escriure-ho vaig veure la fotografia, encara que ja se que tu copses perfectament el vessant o aiguavés irònic dels escrits.
Publica un comentari a l'entrada