Mentides amb premi

Llegia ahir a La Vanguardia un article de Sala Martín, que ja sé que té el seu públic però també els seus detractors incombustibles. En aquest cas penso que hi tocava força, feia referència als Nobel, a tots en general i molt especialment al de la pau, que ja no se sap ben bé per a què el donen ni en referència a quins valors. La veritat és que ja hem perdut la innocència i sabem que els Nobel són com ara els Óscars, una festa mundana condicionada per la política i els interessos diversos, al menys en allò que podem valorar, en el meu cas això de la pau i –una mica- la literatura. No puc saber si els científics s’ho mereixen o no, no hi entenc un borrall, però vaja, no m'estranyaria gens que també fossin qüestionables, els premis en aquest sector.

De fet, no volia parlar ben bé dels premis, sinó d’aquestes persones que, per motius diversos, sovint inexplicables per a la gent normaleta, s’inventen una biografia esquitxada de desgràcies, que els porta a la fama i a la representació moral d’un col·lectiu. Sala parlava, entre altres exemples, del cas de Rigoberta Menchú, no sembla que a la senyora li hagi fet massa vergonya que es desvetllés el relativisme i fins i tot la falsedat de tot el que havia explicat, en aquella història de la seva vida que li va escriure l’esposa de Debray. És més, penso que la societat civil s’ha quedat tan panxa i no té massa interès en esberlar aquest tipus de mites.

Un cas com un cabàs va ser el d’aquell senyor que representava els catalans dels camps nazis. Un engany que molta gent sabia, i que no es desvetllava per interessos estranys. Hi ha qui pensa que desvetllar aquests enganys farà mal a la causa, de la mateixa manera que Sartre no volia inquietar els obrers comunistes francesos amb les històries estalinistes de l’època. Hi ha sempre qui ens vol tenir engayats perquè pensa que encara no tenim edat ni seny per saber que els reis són els pares. En una ocasió, en una xerrada al barri, abans de que tot plegat es ventilés, un veterà presoner, molt vellet, em va comentar alguna cosa sobre aquest personatge, de forma subtil, amb ironia, ell ja ho sabia. Fins i tot es va bescantar qui va descobrir el pastel, el missatger sempre rep.

Fa pocs dies es va destapar un altra història, la d’aquesta senyora –també catalana, per cert- que explicava que havia estat a les torres bessones i tot això. Quants casos d’herois mentiders ens hem empassat al llarg de la vida? De vegades, les descobertes d’enganys porten a fets tràgics, com en el cas d’aquell home que es va carregar la seva família, perquè feia veure que treballava i no era així, reflectit a la pel·lícula ‘La vida de nadie’. També hi va haver un engany en el rerefons del crim de Tarragona de fa un temps, amb la mort d’una metgessa a mans del promès, el qual no era res del que li havia explicat i que no va acceptar la descoberta i l’abandonament subsegüent i inevitable.

Roldán es va inventar molts títols i ningú no va investigar-ne l’autenticitat. Si jo fes alguna cosa així segur que em pescarien de seguida, per mentir amb contundència s’ha de tenir estil, seguretat i una personalitat determinada. Deien que s’agafava abans un mentider que un coix, res d’això és cert, hi ha mentiders perfectes, o gairebé. Hi ha qui, fins i tot, en haver-se demostrat l’engany, dubta de la veracitat de la mentida, creu encara en el mentider carismàtic, que sap mentir amb convicció. Al capdavall, hi ha qui s’acaba creient el seu paper, el que s’ha inventat o el que li han atribuït.

Res no es veritat del tot. Però, vaja, hi ha mentides que clamen al cel.