De Quenau, Prévert i cinc gats blogaires

Quand vous citez un texte con, si c’est indispensable, n’oubliez pas le contexte.

ET TA SOEUR?

Cést la beauté,
dit la destresse.

La volupté,
dit le doleur.

La cruauté.
dit la tendresse.

L’indiference,
dit le désespoir.

La mort,
dit le malheur.

Ma soeur,
c’est l’amour,
dit l’heur,
le bon heur.

Jacques Prévert



Ahir vaig tenir l’immens plaer d’assistir a una tertúlia minoritària –minoritària per accident i no pas per elitisme dels assistents- amb personatges tan decisius en el món de la blogoliteratura actual com Saragatona, Arare, Xurri i Gemma.

Cal dir que no va ser el lloc triat el més adient. Abduïts per la nostàlgia rusiñolesca vam fer cap als Quatre Gats, Cuatro Gatos, Four Cats, avui, atapeït de turisme innocent, amb una majoria de senyores de la meva edat, de la pèrfida Albió i colònies adjacents, imagino que jubilades i en estat de gràcia. O sigui, que ni quatre gats ni cuatro gatos –per què el número quatre té aquests connotacions de misèria: quatre arreplegats, quatre gats, quatre desgraciats, quatre i el cabo?- sinó molts i molts gats de totes les races, amb majoria aclaparadora de la raça guírica. La propera, vam dir, en algun local fumòfil, d’ambient decadent i espès, intel·lectualment molt més gratificant per a tots nosaltres, oulipòfils en actiu, de categoria rellevant.

Vam parlar de molts temes blogaires, com ara el futur i present de la Tertúlia, i, també, de la iniciativa saragatoniana a l’entorn de les transformacions proposades. Fa molts anys tenia jo, no sé on, una versió castellana dels Exercicis d’Estil, però com que no sé a quin racó de la meva llar reposa, si és que ha sobreviscut al passat, en sortir dels Fourcats vaig passar per la Documenta i em vaig comprar la versió catalana. La francesa no hi era, cada dia hi ha menys llibres en francès a les llibreries serioses, malgrat el sarkozianisme en alça. Però vaig fer fira, en ensopegar-me amb un llibret de Jacques Prévert, de qui, per cert, el 2007 hem celebrat el trenté aniversari de la seva mort. Això de les morts i els naixements sempre és una bona excusa per recordar, celebrar, evocar, i, en casos més institucionals, provocar i fomentar el turisme cultural del nostre temps i fer pessetes (euros) a nivell globalitzat.

Vaig saber de l’existència d’aquest personatge extraordinari fa molts anys, quan, en una sessió d’aquelles d’art i assaig vaig veure dues pel·lícules breus, dels germans Prévert, Voyage surprise i L’afer est dans le sac, encisadores, poètiques, que no he tornat a veure més ni n’he sentit, a casa nostra, cantar-ne gall ni gallina (caldrà espigolar per les videoteques de categoria, potser?). Els Prévert van ser uns personatges irrepetibles, immensos. De Jacques em vaig firar, doncs, ahir, a la Documenta, Choses et autres. Tots aquells franxutes eren, en el sentit més ampli de la paraula, imaginatius i també, quan calia, responsables, fins i tot. Tampoc uns sants, ep, i també tenien les seves, evidentíssimes, contradiccions. Cada dia sóc menys francòfila i més hispanòfila, encara que ja sé que no corren bons temps per a aquestes adscripcions a una pell de brau molt més càlida del que ells volen i diuen.

Tinc l’opinió que, de no sé aquest un país en el qual vivim amb un complex d’inferioritat ancestral, recuperaríem intents remarcables, més propers, i retornaríem de tant en tant a personatges com Jardiel Poncela, qui, crec, té punts de contacte amb el tema. Recordo que fa molts, molts anys, algú em va fer arribar el Libro del convaleciente, que em va meravellar, la veritat. Per cert, ahir Arare va mencionar la Gramàtica de la Fantasia de Rodari, he comprovat que és de 1973, mentre que els Exercicis de Quenau són de 1947. Rodari va monopolitzar una època escolar molt concreta, -amb Freinet, recordeu?- em sembla que actualment ens caldria fer-ne una lectura desacomplexada i despolititzada, per tal de valorar-lo seriosament. A mi em sembla, avui, un comunista excessivament seriós, encara que té contes deliciosos i a la Gramàtica fa propostes molt interessants. Quan algú vol unificar pedagogia i literatura, com passa en el context de les narracions dirigides a infants i joves, és fàcil caure en el didactisme i la moralina, de forma inevitable, encara que sigui moralina progre i esquerrana. Per això, per la incorrecció moral d'alguns dels seus escrits, com acabo de llegir en algun espai de la xarxa, Prévert no es veu tant com caldria pels instituts de secundària gavatxos. A Catalunya, fins ara, l’estètica ens ha perdut, com deia don Miguel –qui, per cert, tampoc és que fos l’alegria de la huerta- i, després de la guerra, malgrat alguns intents remarcables, l’humor gamberro i la literatura surrealista han estat en mans dels trincaires i poca cosa més. Abans de la guerra... ai, allò era un altre món, on caldrà tornar a accedir en profunditat, sense treure'l del context. Fins arribar a l’època actual, en la qual un grup anònim –per ara- de blogaires ardits i lletraferits està disposat a fer història, ves. Encara que, veient el pa que s'hi dóna, a la història, val més no fer-ne, i passar per la transcendència intel·lectual de forma discreta. Per cert, sembla que hi ha qui -potser per por de perdre el monopoli- tem l'exhibicionisme blogaire que, segons ell, ens aclapara. No, si quan jo dic que el que falta és sentit de l'humor... que, segons moltes opinions, és una mostra d'intel·ligència...