Montjuïc, recordat, estimat i criticat

Montjuïc, al capdavall, era l’única espurna de natura que els habitants del barri teníem a l’abast, i allà, a la muntanya, s’hi aplegaven les esperances i els misteris de la vida i de la mort, els amants amagats i aquell cementiri massa gran per resultar temible.

(La descomposició de la llum)

M’envia, la benvolguda Arare, des del seu mar, l’encàrrec memístic d’incloure una imatge al blog, d’algun indret estimat.

Podria incloure-hi molts racons barcelonins, del meu barri, del Paral·lel, però he optat per Montjuïc. Té tants racons lligats a la meva vida, aquesta modesta muntanya que, triar-ne algun en particular, em resulta molt molt difícil.

HI ha un Montjuïc actual, turístic i asèptic, però que conté en el seu interior indrets ombrívols, bruts, feréstecs, encara, perquè els qui tenen cura de la conservació dels llocs atenen al seu ús guíric i obliden o ignoren tot allò que no dóna un rendiment.

Montjuïc sempre ha estat la muntanya dels pobres, i crec que, en certa manera, encara ho és.

Quan era petita, pel dijous gras, únic dia en el qual a l’escola ens treien a pasturar, anàvem, és clar, a Montjuïc. Amb el meu pare pujàvem molts diumenges, uns diumenges, per cert, avorrits i ensopits, al Teatre Grec, on ell llegia el diari i nosaltres corríem grades amunt i grades avall. Una vegada, amb l'escola, hi vam veure una Núria Espert joveníssima, assajant Medea.

Un cop l’any, normalment per Setmana Santa, el divendres, el meu germà i jo, amb el meu pare, car la mare, com era habitual, restava a casa fent el dinar, pujàvem fins a l’Estadi, al castell, com si anéssim a una exòtica sortida muntanyenca, i recordo l’angúnia que em provocaven aquells immensos pobles de barraques, amb la brutícia corrent pel mig del carrer, plens, però, d’infants i jovent. Constatava, de forma intuïtiva, que sempre hi ha algú que està pitjor, com en aquell vers de Calderón, en el qual otro sabio iba cogiendo las hierbas que el arrojó. Les casetes més estables, amb eixida, em provocaven, també, una gran enveja. Hi havia qui anava transformant la barraca en una llar més sòlida i acollidora, aleshores. Per cert, si recordeu el passat lingüístic popular, recordareu també que arrojar era sinònim habitual de vomitar, cosa que donava al vers un sentit una mica fastigós.

Un any vam fer una revetlla parroquial als jardins de l’Escola del Bosc, que havia estat antigament una torre particular i elegant, crec que de la familia Peris Mencheta. L’endemà vam anar a escombrar i netejar el lloc, i van venir a avisar el mossèn que els havien robat els bancs d’una esglesiola i d’una escola, destinades a acollir immigrants pobres, les bretolades, suposadament, de protesta social, de forma estranya i paradoxal, molt sovint cauen i recauen sobre les pròpies víctimes. Hi he pensat aquests dies, quan he vist aquesta biblioteca francesa cremada o quan vaig llegir que, durant la Setmana Tràgica, les masses incontrolades van destrossar un dels pocs llocs d’acollida d’avis desemparats, regentat per monges de la Caritat, al Paral·lel. Podria posar molts exemples, però aquest seria un altre tema.

Venien a l’escola moltes nenes de les barraques, aleshores, on, com a tot arreu, hi havia gent diversa, de tota mena. Una d’elles, més benestant, era filla d’un metge, i residien en una caseta amb jardí i pou. Allà hi vam celebrar moltes festes de ballaruca, d’aquelles d’aleshores. Les nenes que vivien a Montjuïc pujaven plegades, per si un cas. En aquella època eren freqüents els exhibicionistes, pels indrets amagats. Una vegada, les montjuïqueres van veure el Duo Dinámico, -veritables ídols dels nostres anys joves, malgrat que després tothom vulgui pensar que li agradaven els Beatles-, els quals es feien fotografies publicitàries i van poder parlar amb ells, no cal dir l’enveja que el tema va provocar en la resta de companyes.

Més endavant havíem anat molt a patinar a la Foixarda, ja amb alguns noiets. De vegades ens agafàvem de les mans per patinar i allò ens semblava la cosa més agosarada del món. Quan baixàvem cap a casa espiàvem les parelles amagades, amb una gran curiositat adolescent. En aquells anys sovint es percebia molta pudor, a la muntanya, la de l’abocador d’escombraries. L’època Porcioles va acabar gairebé amb les barraques, es va urbanitzar una gran part de Montjuïc i es va construir el Parc d’Atraccions, que semblava moderníssim. Jo també vaig festejar pels caminals de Montjuïc i quan em vaig casar vam fer el dinar a aquell bonic restaurant de la Font del Gat. Per cert, no sé si no podria demanar l'anul·lació del meu tradicional himeneu, en base a tres fets que demostren com n'és, de fràgil, la memòria dels humils: L'església de les monges del Sortidor, on va oficiar el casament el meu oncle capellà, se l'han carregat les mateixes monges per ampliar les aules de l'ESO, el restaurant de la Font del Gat, l'autèntic, ja no hi és, i el Molino, on vam anar després, per la tarda, tota una colla -encara recordo que la revista d'aleshores es deia Superligue, i que cantaven 'super ligue, el que la sigue siempre la consigue...'- , bé, el pobre Molino resta encara malmès, esperant la ressurrecció de la carn i la vida eterna, amén.

Les barraques han desaparegut fa anys, malgrat que, de tant en tant, hi ha qui fa algun intent de romandre en llocs amagats, i bastir-se una torreta. Fa uns dies vam filustrar, tot passejant, unes tendes de campanya amb estrangers, en una raconada oculta. L’Escola del Bosc va ser trinxada fins a límits antològics, per tal d’aprofitar l’espai. La Font del Gat ha tornat a passar a l’ajuntament i no sé sap ben bé què hi fan ni què hi faran, hi ha un restaurant destinat als turistes, petit i amb poca gràcia. Crec que havia de ser un centre d’interpretació de Montjuïc però, per ara, el més calent a l’aigüera i Montjuïc sense interpretació. El Parc d’Atraccions que, en la seva època, estava prou bé, es va deixar caure a trossos. Els bars sòlids s’han substituït per xiringuitos de concessió temporal, amb el que això comporta de poc interès per part dels propietaris, quan es va acabant la concessió. La Rosareda Amargós, que feia aquella olor intensa, evocadora, quan florien els rosers, va passar a ser un jardí sense roses, ara n’hi ha plantat algunes, però res a veure amb aquella simfonia de colors i olors de fa anys. La Plaça del Sol o d’en Manelic, on assajaven els toreros afeccionats i amb aspiracions, es va malmetre absurdament en construir la fundació Miró. Molts voldrien oblidar que el Mirador de l’Alcalde és el Mirador de l’Alcalde... Porcioles. I en els estanyols i petits salts d'aigua, com els que hi ha als Laribal, d'humitat intermitent, fa molt de temps que no hi veig cap-grossos, com durant la meva infantesa. La seva cacera incruenta era, aleshores, una ocupació infantil molt distreta i constructivista. O sigui, que bugada rere bugada, i encara més ara que les fan amb rentadores industrials, hem perdut molts llençols, d'aquells de l'aixovar de la iaia.

Però cal ser objectiu, molta gent jove ha conegut la muntanya com és ara i, suposo, també l’estima com és i no pas com havia estat. Per a molts joves, que potser ja no ho són tant, és una muntanya olímpica, talment com, per als meus pares, Montjuïc era, encara, l'exposició. Hi ha indrets que s’han desbrossat i embellit força, millorant la vista general de la ciutat, els nous jardins, els que estan cuidats, són molt bonics. El caminet que voreja el castell és una delícia. Els meus pares i avis també havien vist perdre muntanya, camps -s'hi va conrear blat i vinya fins abans de la guerra i no sé si fins i tot després, encara- i bosquets, amb aquell muntatge primo-riverià i monàrquic de l’Exposició, i al capdavall tot es transforma i evoluciona. Paradoxalment, Montjuïc deu la seva, encara que precària, conservació, al fet d’haver estat zona militar, altrament ben segur que s’hi hauria anat construint sense mida i restaria totalment urbanitzat, hores d’ara. L’hotelot que ens ha endegat l’ajuntament i el telefèric, absurdament gran, són les mostres d’aquest nou desarrollisme postmodern, amb vistes al turisme de masses, que hem de patir avui dia. A l’antic hotel hi vaig anar també, a la tele, amb amiguetes de l'escola, a un concurs per estudiants de tercer de Batxillerat, Matrícula de Honor, que emetien, en directe, els diumenges, després de les Marionetas de Herta Frankel. Era, aquella tele, com una saleta de casa, acollidora i de mida humana, el programa el conduïa Lluís Pruneda, ajudat per la seva senyora, aquesta rere les bambalines, tots amabilíssims i amb un tracte magnífic amb els nens que concursàvem. En aquella època poca gent tenia tele, s’anava a veure a casa de la veïna privilegiada i disposada a deixar-se envair la casa els diumenges i quan calgués. També vaig aprendre a nedar a la piscina de Miramar. Totes les pujades i baixades des del barri eren sempre a peu, per escales malmeses, on figueres de nissagues ancestrals escampaven la seva olor tan característica i, per a mi, tan agradable, que mai no he entès que Juana de Ibarbourou dediqués a l'arbre aquell poema tan poc afalagador:

LA HIGUERA
Porque es áspera y fea,
porque todas sus ramas son grises,
yo le tengo piedad a la higuera.
En mi quinta hay cien árboles bellos:
ciruelos redondos, limoneros rectos
y naranjos de brotes lustrosos.
En las primaveras,
todos ellos se cubren de flores
en torno a la higuera.
Y la pobre parece tan triste
con sus gajos torcidos que nunca
de apretados capullos se visten...
Por eso,
cada vez que yo paso a su lado,
digo, procurando
hacer dulce y alegre mi acento:-
Es la higuera el más bello
de los árboles todos del huerto.
Si ella escucha,
si comprende el idioma en que hablo,
¡qué dulzura tan honda hará nido
en su alma sensible de árbol!
Y tal vez a la noche,
cuando el viento abanique su copa,
embriagada de gozo, le cuente:
-Hoy a mi me dijeron hermosa.

És com allò de ‘digues que m’estimes encara que sigui mentida’. Admeto que, de joveneta, quan anava a les festes de la torre del metge de Montjuïc, i no em treien a ballar, em sentia com la poetessa creu que se sent l'arbre. Però la figuera, la veritat, no en té cap necessitat, d’aquests afalacs; si no fa flors boniques i primaverals, com l'ametller, que, al capdavall, duren quatre dies, té un fruit molt sexi i gustós. És, per a mi, l’arbre nacional de Montjuïc per excel·lència, encara que la seva fusta sigui una mica traïdora i sempre ens avisessin que no ens n’havíem de refiar. Per cert, un indret de Montjuïc amb el qual tinc poca relació és el cementiri, llevat d'un oncle que va anar a raure a un nínxol de la família de la dona, davant per davant de la tomba del tenor Viñas, cosa d'agrair, doncs era molt afeccionat a l'òpera, les restes dels meus avantpassats romanen escampades per molts indrets, entre els quals el cementiri de Les Corts i el del Poble Nou. El cementiri de Montjuïc ha crescut massa, és laberíntic i dóna una sensació estranya d'amuntegament urbà una mica feixuga, per cert.


Ep, no passo el meme a ningú en particular, que darrerament tothom té molta feina. Què el faci qui vulgui, al capdavall, el tema és prou atractiu com per a dedicar-li una estoneta bloguera. I a tots ens agrada fer 'blogueries'.

.