TAFANERIA LLIBRESCA

Una de les facultats físiques que més he perdut, sense pressa però sense pausa, al llarg d’aquests darrers anys ha estat la vista. Jo, que llegia perfectament de prop i de lluny, a les fosques i en penombra, i sense dificultat, fins i tot, les pàgines d’aquell antic diccionari de la GEC, de lletra esquifidíssima, per a càstig d’estigmàtics, ara em veig condemnada, imagino que de per vida, i que Santa Llúcia em protegeixi de pèrdues més irreparables, a anar per tot arreu amb ulleres de cul de got.

Una de les activitats de tafaneria quotidiana que m’eren més agradables, en els temps en els quals la meva vista era gairebé d’au rapinyaire, era esbrinar què llegia el viatger o viatgera qui, al meu costat, al metro, autobús o ferrocarrils, obria un volum folrat i es distreia lliurat a la molt noble tasca lectora. També, és clar, podia ser que llegís el diari, o una revista. De vegades, la meva tafaneria resultava tan evident que el company de viatge em llençava una mirada irada, sobretot el lector de premsa: si vols llegir el diari, te’l compres, simbolitzava aquella llampada hostil.

Amb els llibres, la cosa resultava més esperonadora de curiositats ocultes. Xuclava àvidament frases, paraules, de vegades, malgrat que no veia la tapa, pensava, ah, ja sé què llegeix. D’altres, algun fragment em voltava pel cap i em calia fer un esforç de memòria, de concentració, per identificar el llibre o fins i tot recórrer a investigacions posteriors. En algunes ocasions, no n’era capaç i el llibre restava en l'anonimat, en el misteri. Relacionar llibres i persones era apassionant, sovint ens fem una idea estranya de la gent a causa del físic, però una noia d’aparença mística pot llegir la Bridget Jones i un xicot amb aspecte quillo, Plató.

En una ocasió, una amiga em va insistir en què llegís un llibre eròtic-català, durant una època breu la literatura de gènere va intentar fer-se un espai en el mitjà de la cultureta. Era sobre un diputat i una diputada que s’enrotllaven i explicaven que estava basat en un cas real. Potser sóc injusta però jo sempre em vaig imaginar la senyora Rahola, en aquell context. Aquestes paraules com ara di-puta-t, com-puta-dora, dis-puta, sempre han tingut gràcia, per raons òbvies. Mentre el llegia, al metro, unes noies molt jovenetes, darrere meu, amb ganes de gresca, van copsar algunes frases carregades de contingut picardiós i anaven comentant i fent guaseta del tema i de mi mateixa, intentant, suposo, provocar la meva inquietud. Vaig resistir com un majordom anglès, fins a l’hora de baixar del tren, fent veure que no sentia res i vaig continuar llegint, impassible, com si la cosa no tingués relació amb les meves afeccions intel·lectuals, però vaig passar una mala estona, la veritat, no diré que no.

Ara, ai, las, no esbrino res, només confuses lletres sense contingut, una mena de garbuix, una sopa de galets. Ni amb les ulleres de prop, ni amb les de lluny, ni amb les progressives, puc arribar a copsar amb nitidesa els paràgrafs del veí o veïna del transport públic, si no és que m’hi arrambo massa, fet, aquest, que em pot comportar molts maldecaps, més ara, que ja tinc una edat i em podrien titllar de vieja pelleja, que deien els grans. De tant en tant, encara, d’una llambregada, capto alguna frase, esbrino una coberta que em resulta familiar, em decep comprovar que aquell interessant senyor barbut d'aspecte misteriós llegeix un llibre amarat de vulgaritats o un èxit de patacada, de poca qualitat intrínseca. Encara veig! Però ja no és el mateix, ja no sóc el centpeus tafaner dels contes del Tambor, sinó una senyora madureta amb pròtesi visual que intenta entendre allò que, com la vida, abans veia molt clar i ara veu molt emboirat.