Ballem i mengem, que la vida passa

De totes les festes de l’any, no sé si és a causa de males experiències vitals, però la de la Nit de Cap d’Any, el Reveillon, Rovellon, com deien a casa meva fa anys, és la que més ràbia em fa.

S’han aplegat i han fet fortuna al llarg del temps, en aquesta nit, tota una sèrie d’absurdes xaronades de tota mena, al meu entendre. El conjunt, el kit reveillonenc, es concentra en una bosseta que et donen a molts indrets on et veus gairebé obligada a anar a passar l’estona, i que conté:

El raïmet, generalment de poca qualitat, aspre i de pell dura. Uns barretets platejats o daurats de cartró o de plàstic, antenes o màscares.
Paperets i serpentines.
Un espanta-sogres o una trompeta de cartró, o ambdues coses.
Una ampolleta de xampany dolent, amb tap de plàstic fàcil de treure i fins i tot la copeta, també de plàstic.

La cosa no acaba aquí. Per anar a celebrar la nit, tant si vas al centre cívic, com al càmping, com a un lloc de més categoria, àdhuc al teiatru, que aquesta nit també fa l’agost, cal que et possis de vint-i-un botó, escotada i a la fresca, amb perill d’encostipat imminent, joies de bijuteria més o menys cara segons possibilitats i pentinada de perruqueria, mitges fines i talons incòmodes. Els homes, com que poden anar amb americana, no passen mai fred, és clar.

De vegades vas, també, a sopar. Els sopars, si són de fonda, caríssims i estranys. Si són més casolans, també són estranys, perquè sembla que aquests dies hem de menjar coses rares i fer-nos malbé l’estómac amb tota classe de marisc i salsetes. Quan arriben les campanades, actualment, se sol connectar la televisió, segons el criteri ideològic de l’indret posen la primera o la tevetrés, però, pel cas, és igual. Els mateixos locutors de les teles es mengen també els raïms i quan acaben fan tota mena de bestieses i a més, connecten amb tot d'indrets del món on la gent fa, també, bestieses, salta, crida, s'abraça, balla i s'empitofa. Els programes de Cap d’Any televisius són dolentíssims, encara que crec que hi va haver una excepció, la de la Cubana d’abans amb aquell inoblidable ‘Tevetrès no fa res’, que és el millor programa de Reveillon que he vist per la tele en la meva vida.

Aleshores ve el moment d’ennuegar-se amb el raïm. En acabar tothom comença a fer-se petonets. Fa anys, a casa nostra, no ens petonejàvem a cada moment, però aquest costum s’ha estès com una taca d’oli. Tothom va desitjant bon any, muà, muà, fins que quedem esgotats i aleshores, si ets al teiatru, encara, seus i acabes de veure la funció, però si ets a d’altres llocs et tocarà ballar pels descosits, la conga, los pajaritos, i el que toqui, i contemplar tota una colla de gent que en porta més al cap que als peus i que va bufant l’espanta-sogres o la trompeteta.

Has d’anar a dormir tard, si pot ser, quan surt el sol. Si tens sort, l’endemà pots descansar, però hi ha moltes famílies que també fan dinar gros el primer dia de l’any, o sigui que tocarà anar a afartar-se, això si no tens la desgràcia que et toqui a tu fer el dinar a casa teva, ser l’amfitriona, vaja.

Antigament, el Cap d’Any se celebrava de forma modesta, familiar i raonada. El jovent sortia, i el raïm es menjava a la festeta on anaves, s’havia sopat abans. Ara tot s’ha endarrerit, de vegades el raïm es menja a la casa familiar i desprès, els joves, se’n van de gresca fins... Aquí, a casa nostra, hem estat més gent de dinars que no pas de sopars, suposo que per això diem Cap D'Any i no Fi d'Any, però ara la cosa ha canviat i com que en lloc de substituir unes tradicions per les altres tendim a l’acumulació integral, es fa reveillon, sopar de fi d'any, dinar de Cap d’Any i el que calgui, de la mateixa manera que fem Tió, Papa Noël, Sant Nicolau, Reis i la resta. I de cada modalitat, diferents derivacions: el Tió de l’escola, el Tió de l’Esplai, el Tió dels avis, el Tió dels oncles, el Tió dels amics. Un altre costum que abans em feia gràcia i ara sant gervasi, per l’excés, és l’amic invisible.

Amb la incorporació de les festivitats dels immigrants i al pas que anem, em temo que sortirem a fira diària, ben aviat. Aquest anys me’n vaig a muntanya, per la festa, però sé que no em lliuraré del sopar, ni del raïm ni, potser tampoc, de la bosseta de cotillon. Estem immergits en una societat d’excessos i no hi podem fer res, al capdavall, si no fas com els altres et trobes sol i deprimit i en alguns moments també es passa bé amb les colles i els parents, en moments puntuals, encara que en d’altres voldries fugir a clapar a casa teva. Per cert, m’he deixat al tinter tota aquesta proliferació de roba interior de color vermell que s'ha anat posant de moda. Voleu dir que després de tanta gresca obligada encara hi ha qui està per a excessos eròtics amb complements monocolors???

Sempre fa una mica d'angúnia pensar que en un món amb tantes misèries tu t'estàs afartant, però aquesta nit arribo al súmmum de la mala consciència.