Quan jo era petita, el diumenge de Rams, m’explicaven els grans, les masses enfervorides van anar a rebre Jesús, que entrava a Jerusalem. Pocs dies després, les mateixes masses aplaudien el seu procés i xalaven amb la seva crucifixió.
No sé si la història és exacta, però sí, aproximada. No crec en mostres massives de suport popular al que sigui i, per això, ja fa temps que vaig a molt poques manifestacions. Costa relativament poc moure molta gent en suport d’una causa; en canvi, hi ha causes justes, justíssimes, que mouen poc més de quatre gats o que no mouen ningú.
Ahir hi havia molta gent, sí, no en dubto. No sé si dos-cents mil o un milió. És ben singular que, en una època de tants mitjans tècnics, haguem de combregar, encara, amb aquests balls de xifres i no comptem amb informacions serioses i contrastades. En tot cas, a mi, personalment, aquestes xifres no em fan ni fred ni calor.
A les manifestacions hi va gent molt diferent, per motius molt diferents. La gent coneguda, els polítics, els intel·lectuals, els artistes, sovint, hi van per tal que els vegin els altres, els seus votants, admiradors i seguidors. Això funciona també a nivell de petit grup veïnal, està mal vist no anar a segons quines manifestacions massives, és clar, i si no hi ets, si no t’hi veuen, pots quedar malament. Quan una causa té relació amb una reivindicació veïnal, propera, que veus poc clara, pots tenir un disgust si no t'afegeixes a la protesta. En una comunitat petita tothom et coneix i encara restaràs més senyalat, és clar.
També existeix, en el nostre interior, un sentiment entre gregari i místic. Poder dir jo hi era, no deixa de tenir la seva emoció. Jo hi era, demanant una causa que em semblava justa, pau en una guerra, independència, prou de violència domèstica, un semàfor a l'avinguda, una carretera nova... M’he trobat amb un cert desengany dels més joves, quan s’adonen que el fet de moure molta gent no representa res, per als poders vigents, que ja s’han acostumat a empassar-se aquest tipus de coses. Recordo un company molt jove, quan la manifestació en contra de la guerra de l’Irak, que em deia, després: i continua tot igual, com és que en Bush no fa cas de la gent?... Ai, santa innocència.
Sovint, quan alguna cosa canvia a partir d’una manifestació, en molts casos, és que ja hi havia una mena de pacte subterrani per al canvi, la manifestació és una mena de suport extern, una afirmació de força, de fet, però poca cosa més. Quan un poder és pervers fins a límits totalitaris, si cal, escampa la manifestació a canonades. Ara i aquí, no correm cap risc, sortint al carrer, a casa nostra. De fet és una manera més de quedar bé amb poc gasto, mentre el dia a dia demostra, sovint, una actitud ben divergent a aquella que, suposadament, es podia llegir en les pancartes adients al tema. Com que la memòria ens traeix i es selectiva, molt sovint oblidem com ha evolucionat la solució del tema que ens va moure de forma fervent i emotiva. Aquests actes són molt sorollosos, però, com els globus, es desinflen, i quan s'han volgut continuar les protestes de forma periòdica, ja s'ha vist com la cosa no funciona i acaba per morir de tristor.
Una amiga em deia, fa un temps, que quan anava a les processons d’altre temps, als via crucis crepusculars amb torxes de setmana santa, sentia alguna cosa. I és clar que sí, les sortides massives forneixen una mena de místics senyal de pertinença a alguna cosa, una emoció evident, esperonen el nostre sentiment del sagrat. Després, tots tornarem a la nostra caseta comfortable i tot continuarà, més o menys, per l’estil. Perquè aquesta necessitat d'aplegar-nos i de desfilar es dóna a molts nivells, cavalcades, processons, manifestacions, desfilades... I els seus resultats han estat utilitzats per tota mena d'ideologies i fins i tot per a propostes suposadament artístiques, com allò de despilotar-se per a una fotografia d'autor.
Més d'una i de dues vegades, una manifestació s’ha manifestat quan han arribat les eleccions, una mena de mentida estranya, ja que els resultats electorals no han respost pas a l'entusiasme processional. Tanta gent al carrer i, després, la participació en vots, va minvant progressivament, o no surten aquelles opcions que el carrer semblava evidenciar com a victorioses. Les manifestacions contra guerres haurien de ser diàries, contundents, però només centralitzen els esforços quan hi ha els perversos americans pel mig. Durant la nostra etapa de guerra civil, a l’estranger es van fer moltes manifestacions contra el pacte de no intervenció, per exemple, però després, aquells mateixos manifestants venien alegrement a torrar-se a les platges de l’Espanya autàrquica, i Hemingway, a veure córrer els braus franquistes. Em pregunto sovint per a què serveix una manifestació en contra, per exemple, de la violència de gènere. Se suposa que el maltractador reflexionarà en veure tanta gent i canviarà la seva actitud? El mateix opino de les campanyes publicitàries institucionals, per cert. Han deixat la violència els grups violents a causa de les protestes massives i de les sortides al carrer? Jo diria que no, la veritat. Si ho arriben a fer és per moltes altres causes, sempre complexes. Del que passa al que ens diuen hi sol haver una distància immensa.
Vaig anar a moltes manifestacions, força massives, durant la meva època jove, algunes de les quals per motius professionals. Respecte a les professionals, ningú no va fer massa cas de totes aquelles reivindicacions, i cada vegada anem pitjor. Molts sindicalistes que movien la gent i gaudien d’allò més amb el seu poder de convocatòria ja no treballen a l’escola. Podria fer un recull de greuges i paral·lelismes entre manifestacions reeixides i resultats a la llarga, decebedors, relacionats amb aquell suposat triomf de la societat cívica i processional. Molta gent que fa molt soroll a les manifestacions després és la primera en apuntar-se al sistema, quan aquest li ofereix una bona menjadora. Jo crec que tots i totes en sabem un gavadal de casos, d'aquests. Recordo també unes manifestacions molt lluïdes en contra de la selectivitat a la universitat i com al cap de quatre dies la van posar per sempre sense que ningú digués ni mu. És clar que molts d'aquells estudiants que no volien selectivitat i demanaven aprovats polítics, avui, són professors. Ai, senyor, què patirem.
La gent que va passar la república i la guerra va quedar molt escaldada, amb aquestes coses, amb els canvis de jaqueta i les sortides massives al carrer. Hi havia, sí, por de la repressió franquista, però també un sentiment profund de desengany, d'haver estat enredats per polítics que van ser els primers en marxar corrent quan les coses van anar mal dades. La memòria històrica que ens endeguen oblida interessadament totes aquestes misèries, perquè no són maques, la veritat. En tots aquests actes hi ha, també, una bona dosi de de tafaneria, de necessitat de ser on és tothom, de progressisme d’espardenya, és allò tan vell de: ¿dónde va Vicente? Dónde va la gente... Si de veritat fóssim objectius i coherents, seríem cada dia al carrer, no tan sols per a solucionar o intentar solucionar els problemes propis, que, mirats des d’una òptica mundial són, al capdavall, problemes de gent ben peixada, sinó per incidir d’alguna manera en la millora de tanta i tanta gent que, en aquest món d’avui, les passa molt i molt magres.
Tenim tendència a creure que, si som molts, tenim raó. Si la raó tan sols la té una persona o una minoria, no hi ha res a fer, i pots rebre de tots cantons, com li passa al doctor Stockman ibsenià i com ha passat, en la realitat, a tantes i tantes persones crítiques amb coses que no veien gens clares. Més aviat la raó, generalment, l'ha tingut una minoria que ha volgut mantenir-se raonable enmig d'una humanitat tan irracional i incoherent. Només cal veure documentals històrics per constatar que les masses es poden moure per motius ben diferents i divergents. No entraré en el tema concret d’ahir, només vull fer constar que sento una mica d’angúnia davant d’aquests entusiasmes que agermanen tanta gent en un lloc i en un temps, gent tan diferent i amb una gran part de la qual, ben segur, em trobo a anys llum d’ideologia, de classe social i de tarannà, encara que hagi pogut compartir amb ells uns instants de germanor gregària. Voleu dir que, gràcies a la processó laica i massiva d’ahir, com deia aquella campanya política d’un partit, fa temps ‘ara, decidirem’?
Res, que he perdut la fe, i aquesta virtud teologal, quan es perd, ja no es recupera si no és amb un miracle.
No sé si la història és exacta, però sí, aproximada. No crec en mostres massives de suport popular al que sigui i, per això, ja fa temps que vaig a molt poques manifestacions. Costa relativament poc moure molta gent en suport d’una causa; en canvi, hi ha causes justes, justíssimes, que mouen poc més de quatre gats o que no mouen ningú.
Ahir hi havia molta gent, sí, no en dubto. No sé si dos-cents mil o un milió. És ben singular que, en una època de tants mitjans tècnics, haguem de combregar, encara, amb aquests balls de xifres i no comptem amb informacions serioses i contrastades. En tot cas, a mi, personalment, aquestes xifres no em fan ni fred ni calor.
A les manifestacions hi va gent molt diferent, per motius molt diferents. La gent coneguda, els polítics, els intel·lectuals, els artistes, sovint, hi van per tal que els vegin els altres, els seus votants, admiradors i seguidors. Això funciona també a nivell de petit grup veïnal, està mal vist no anar a segons quines manifestacions massives, és clar, i si no hi ets, si no t’hi veuen, pots quedar malament. Quan una causa té relació amb una reivindicació veïnal, propera, que veus poc clara, pots tenir un disgust si no t'afegeixes a la protesta. En una comunitat petita tothom et coneix i encara restaràs més senyalat, és clar.
També existeix, en el nostre interior, un sentiment entre gregari i místic. Poder dir jo hi era, no deixa de tenir la seva emoció. Jo hi era, demanant una causa que em semblava justa, pau en una guerra, independència, prou de violència domèstica, un semàfor a l'avinguda, una carretera nova... M’he trobat amb un cert desengany dels més joves, quan s’adonen que el fet de moure molta gent no representa res, per als poders vigents, que ja s’han acostumat a empassar-se aquest tipus de coses. Recordo un company molt jove, quan la manifestació en contra de la guerra de l’Irak, que em deia, després: i continua tot igual, com és que en Bush no fa cas de la gent?... Ai, santa innocència.
Sovint, quan alguna cosa canvia a partir d’una manifestació, en molts casos, és que ja hi havia una mena de pacte subterrani per al canvi, la manifestació és una mena de suport extern, una afirmació de força, de fet, però poca cosa més. Quan un poder és pervers fins a límits totalitaris, si cal, escampa la manifestació a canonades. Ara i aquí, no correm cap risc, sortint al carrer, a casa nostra. De fet és una manera més de quedar bé amb poc gasto, mentre el dia a dia demostra, sovint, una actitud ben divergent a aquella que, suposadament, es podia llegir en les pancartes adients al tema. Com que la memòria ens traeix i es selectiva, molt sovint oblidem com ha evolucionat la solució del tema que ens va moure de forma fervent i emotiva. Aquests actes són molt sorollosos, però, com els globus, es desinflen, i quan s'han volgut continuar les protestes de forma periòdica, ja s'ha vist com la cosa no funciona i acaba per morir de tristor.
Una amiga em deia, fa un temps, que quan anava a les processons d’altre temps, als via crucis crepusculars amb torxes de setmana santa, sentia alguna cosa. I és clar que sí, les sortides massives forneixen una mena de místics senyal de pertinença a alguna cosa, una emoció evident, esperonen el nostre sentiment del sagrat. Després, tots tornarem a la nostra caseta comfortable i tot continuarà, més o menys, per l’estil. Perquè aquesta necessitat d'aplegar-nos i de desfilar es dóna a molts nivells, cavalcades, processons, manifestacions, desfilades... I els seus resultats han estat utilitzats per tota mena d'ideologies i fins i tot per a propostes suposadament artístiques, com allò de despilotar-se per a una fotografia d'autor.
Més d'una i de dues vegades, una manifestació s’ha manifestat quan han arribat les eleccions, una mena de mentida estranya, ja que els resultats electorals no han respost pas a l'entusiasme processional. Tanta gent al carrer i, després, la participació en vots, va minvant progressivament, o no surten aquelles opcions que el carrer semblava evidenciar com a victorioses. Les manifestacions contra guerres haurien de ser diàries, contundents, però només centralitzen els esforços quan hi ha els perversos americans pel mig. Durant la nostra etapa de guerra civil, a l’estranger es van fer moltes manifestacions contra el pacte de no intervenció, per exemple, però després, aquells mateixos manifestants venien alegrement a torrar-se a les platges de l’Espanya autàrquica, i Hemingway, a veure córrer els braus franquistes. Em pregunto sovint per a què serveix una manifestació en contra, per exemple, de la violència de gènere. Se suposa que el maltractador reflexionarà en veure tanta gent i canviarà la seva actitud? El mateix opino de les campanyes publicitàries institucionals, per cert. Han deixat la violència els grups violents a causa de les protestes massives i de les sortides al carrer? Jo diria que no, la veritat. Si ho arriben a fer és per moltes altres causes, sempre complexes. Del que passa al que ens diuen hi sol haver una distància immensa.
Vaig anar a moltes manifestacions, força massives, durant la meva època jove, algunes de les quals per motius professionals. Respecte a les professionals, ningú no va fer massa cas de totes aquelles reivindicacions, i cada vegada anem pitjor. Molts sindicalistes que movien la gent i gaudien d’allò més amb el seu poder de convocatòria ja no treballen a l’escola. Podria fer un recull de greuges i paral·lelismes entre manifestacions reeixides i resultats a la llarga, decebedors, relacionats amb aquell suposat triomf de la societat cívica i processional. Molta gent que fa molt soroll a les manifestacions després és la primera en apuntar-se al sistema, quan aquest li ofereix una bona menjadora. Jo crec que tots i totes en sabem un gavadal de casos, d'aquests. Recordo també unes manifestacions molt lluïdes en contra de la selectivitat a la universitat i com al cap de quatre dies la van posar per sempre sense que ningú digués ni mu. És clar que molts d'aquells estudiants que no volien selectivitat i demanaven aprovats polítics, avui, són professors. Ai, senyor, què patirem.
La gent que va passar la república i la guerra va quedar molt escaldada, amb aquestes coses, amb els canvis de jaqueta i les sortides massives al carrer. Hi havia, sí, por de la repressió franquista, però també un sentiment profund de desengany, d'haver estat enredats per polítics que van ser els primers en marxar corrent quan les coses van anar mal dades. La memòria històrica que ens endeguen oblida interessadament totes aquestes misèries, perquè no són maques, la veritat. En tots aquests actes hi ha, també, una bona dosi de de tafaneria, de necessitat de ser on és tothom, de progressisme d’espardenya, és allò tan vell de: ¿dónde va Vicente? Dónde va la gente... Si de veritat fóssim objectius i coherents, seríem cada dia al carrer, no tan sols per a solucionar o intentar solucionar els problemes propis, que, mirats des d’una òptica mundial són, al capdavall, problemes de gent ben peixada, sinó per incidir d’alguna manera en la millora de tanta i tanta gent que, en aquest món d’avui, les passa molt i molt magres.
Tenim tendència a creure que, si som molts, tenim raó. Si la raó tan sols la té una persona o una minoria, no hi ha res a fer, i pots rebre de tots cantons, com li passa al doctor Stockman ibsenià i com ha passat, en la realitat, a tantes i tantes persones crítiques amb coses que no veien gens clares. Més aviat la raó, generalment, l'ha tingut una minoria que ha volgut mantenir-se raonable enmig d'una humanitat tan irracional i incoherent. Només cal veure documentals històrics per constatar que les masses es poden moure per motius ben diferents i divergents. No entraré en el tema concret d’ahir, només vull fer constar que sento una mica d’angúnia davant d’aquests entusiasmes que agermanen tanta gent en un lloc i en un temps, gent tan diferent i amb una gran part de la qual, ben segur, em trobo a anys llum d’ideologia, de classe social i de tarannà, encara que hagi pogut compartir amb ells uns instants de germanor gregària. Voleu dir que, gràcies a la processó laica i massiva d’ahir, com deia aquella campanya política d’un partit, fa temps ‘ara, decidirem’?
Res, que he perdut la fe, i aquesta virtud teologal, quan es perd, ja no es recupera si no és amb un miracle.
23 comentaris:
Sincerament no s� si ara decidirem m�s que ahir o abans d'ahir. Per� aquesta manifestaci� era necess�ria sobre tot en clau interna. Fa massa temps que el pa�s est� dividt en temes claus. �s bo ser conscient que encara podem tenir el criteri m�s consensuat del que sembla i, per tant, ser capa�os de poder fer encara projectes que requereixen sentit de pa�s.
Per cert, la foto esta presa d'on justament on em vaig posar jo.
Dessmond, jo no discuteixo la causa, només constato que el mètode, la majoria de vegades, no funciona. La foto no és de la d'ahir, de manifestació, he, he.
...i que l'aparença d'unitat que dóna una manifestació massiva, sovint no és real, ni molt menys.
Malgrat aquest comentari, jo també he fet un post escèptic.
Bé, d'unitat poca. I els resultats que pot donar, ja es veurà. Però tot i així calía fer veure que no som el que som.
Quan he deixat el comentari, he vist que la foto era clicable. L'he ampliat i m'he adonat que el lloc no era el que em pensava!. Però el comentari ja era penjat!.
No em cal dri res més, tu ja ho has definit molt bé, les fotos, un 10. Calía, diuen, perquè, per la dignitat nacional,les nacions no entenen de dignitat i nosaltres, depén, a vegades d'on bufi el vent odels interessos. Només vaig a manifestacions - o millor dit, anava - tipus la de Iraq, o la d'en Miguel Angel Blanco, i ja has vist per que varen servir tant l'una com l'altra. En el fons, una mani d'aquestes, és com donar 30€ cada més a Amnistia int. o metges sense fronteres. Ja ets bo, ja ets solidari anmb els pobrets de l'Àfrica o allí on sia del tercer món, i no és aixó. El meu poble en solien dir papanatisme i afany de protagonisme gregari. Vaig anar quan les primeres eleccions democràtiques a un miting del Psuc, puig el meu sogre era comunista convençut. Alló va ser la hòstia de gent enfervoritzada que hi havia, però a l'hora d'anar avotar ja és va veure de que anava la pel·lícula. I és el que hi ha. Ah! en Luís m'ha fet una regal de nadal preciós.
Ahir vaig anar a la manifestació. Però com que les gernacions em fan una certa basarda, vaig estar-hi una estona i m’en vaig entornar. A tots els efectes, peró, hi vaig anar.
Trobo que tens raó en el que dius i, per tant, hi estic d’acord.
Que per què hi vaig anar?
Doncs perquè entre les moltes coses inútils que fem tots plegats també hi pot entrar la d’anar de tant en tant a una manifestació com aquesta, en la que, per cert, no t’hi jugues ni el físic ni res, com no sigui la cartera si bades.
M’explico: quan estic de mala bava per alguna cosa, sovint deixo anar un renec. Que no serveix de res és clar, a part de constatar una personal i puntual situació psico-somàtica. Després s’ha de veure com me les arreglo per a solventar la causa de la mala bava.
Doncs ahir, l’emprenyada per la situació dels darrers anys al nostre país em va fer anar a la manifestació, talment com si deixés anar un renec.
Que a l’hora de la veritat vots son trumfos? I tant!
I molts dels que ahir hi eren seguiràn recolzant amb els seus vots als responsables de la situació per la que jo em manifestava.
Ja ho sé. Ja ho sabem.
T’en recordes d’aquell presentador del telediario de l’època final del govern del pp que acabava “así son las cosas...y así se las hemos contado”. Jo sempre pensava que era cert que “así me las habias contado”, ara, que “las cosas fuesen así”, ja és tota una altra història. Doncs això val per a –quasi- tot.
Salutacions.
Post scriptum contradient un comentari: hi ha nacions que ténen dignitat nacional.
He vist el comentari del Llibreter a "La descomposició de la Llum" i venia corrent, en manifestació unipersonal a cridar davant casa teva "¡Júlia, Júlia, Júlia!"
Dessmond, no hi fa res, és normal que no te n'hagis adonat. Admiro els qui conserveu la fe, la veritat.
Francesc, ja veus que estem d'acord. He llegit el regalet d'en Luis, molt bonic, apa, ja pots estar content. Estem fets tots-totes uns literats, haurem de manifestar-nos per tal que els poders culturals ens reconeguin el prestigi!
Xiruquero, d'acord en tot, però això de la dignitat nacional podria obrir un ampli debat en el qual, al menys en determinats punts, potser no estaríem -amistosament- en la mateixa 'onda'.
Gregorio, mercès, he anat a llegir el bloc i estic realment emocionada, sent, com és, un bloc 'de prestigi'. Les manifestacions unipersonals són les més coherents, tots els manifestants estan sempre d'acord. Bé, m'ho sembla, perquè, estic d'acord amb mi mateixa, jo? Paro, que ja entraria en temes filosòfics, que no falosòfics, i em faria un embolic.
Som manipulables com a persones individuals; molt més quan ens comportem com una massa. Moltes vegades penso que les persones no tenim un criteri propi sinó col·lectiu; som el que marquen les tendències i les ideologies sense detenir-nos a analitzar per nosaltres mateixos. Entonces....¿donde queda nostra llibertat?
No crec que serveixin per res les "manis", i si serveixes es que a el govern li van bé. I com que mai es així... en fi.
Es que la d'aquest dissabte va ser l més tonta de totes. ERC I I recolzant al govern PSC van anar a la "mani". Encara ric!
Enrique, moltes vegades m'ho pregunto, ja crec que Descartes es feia la pregunta de si, en coses tan frívoles com la moda, vèiem bell el que abans vèiem lleig, com podíem estar segurs de res? També hi ha una mena de 'modes morals' que ens condicionen, i, al capdavall, la llibertat -o allò que pensem que és la llibertat- comporta una gran dosi de solitud. El problema rau en què ens agrada afirmar i afermar la nostra individualitat però també tenim necessitat de ser admesos i acollits pel grup, l'equilibre es fa difícil i quan hi ha tensions socials, molt més. Em sembla que ens hi hem de resignar.
Doncs això, recolzen a un govern que critiquen, tot és una mena de paradoxa surrealista. Els 'altres' critiquen un estat amb el qual van pactar quan els convenia. I, en definitiva, ens hem de refiar, fins i tot, d'aquesta colla, car n'hi ha una altra de molt més arrauxada i perillosa. Ens toca patir, ves, però al menys que no em facin anar a la processó.
Ja he vist que t'has assabentat de la teua presència al bñlog del sr llibreter. Felicitats!!
Bueno: aun no estando de acuerdo, no puedo dejar de darte la razón en según qué cosas dices en este escrito; aun no estando de acuerdo, porque aún no me veo tan descreído, no puedo sino admirar tu análisis y decirte que aciertas en gran parte de lo que dices; aun no estando de acuerdo, no puedo evitar decirte que te admiro, que sigo admirándote y admirando lo que dices y cómo lo dices.
Hola, Empar, ja veig que tu també m'has posat un comentari, gràcies, això de triomfar pel País Valencià em fa sentir Jaumeta I.
Gracias, Francisco, por tu comentario. Admito que no siempre he pensado así, y encuentro normal, incluso positivo, que la gente más joven que yo 'crea' todavía en el poder de esos movimientos de masas, de los cuales, ahora, desconfío bastante.
Y yo mas, y tengo 29 años.
Se mueven por "la pela" y si no hay "pela" detras, a joderse que no moveran ni un dedo.
Gulchenruz, jo no seria tan contundent. La mateixa desconfiança que em fan els grans grups ha esdevingut, també, pietat i comprensió per les individualitats. A més, en tots els camps professionals hi ha de tot. Jo no criticaria tant que vagin per la pela sinó el fet que, a més, siguin uns patates. La bona professionalitat si s'ha de pagar, mira. Ara bé, els ineptes, al racó.
Sisplau, Júlia, millora encara el post ampliant una mica les dimensions de les fotos (300x225 0 230 per exemple) i posant la que ara apareix com a primra al mig de le altres dues.
Per allò del contrast, l'equidistància ...
Brassens deia que es quedava al seu llit "douillet".
Sé segur que de tant en tant toca fer d'ovella de ramat. El ue és difícil és esbrinar quan cal de veritat i quan no.
Perquè de fet, cada setmana en podríen convocar una:
AVE per sota el mar, Bangladesh, Botellón NO, Darfour, Irak, TV3 al país Valencià, ... Zàmbia.
Ai, Sani, no em demanis massa tècnica que sóc molt mandrosa per tot això, jo no n'hi posaria de fotos, lo meu és el rotllo, però mira, és per animar una mica.
Publica un comentari a l'entrada