1.1.08

Ja hem canviat d'any i no plou


He celebrat, amb un cert optimisme vital i moderada alegria, el Cap d’Any. Avui sapejo una mica per la tele i contemplo astorada, si és que alguna cosa em pot astorar encara, una estona, la repetició de la pocasoltada que la nostra tevetrès ens va amollar durant la nit de Cap d’Any. Sempre queda aquella petita esperança, aquella llumeta encesa que manté la fe en la possibilitat de ser diferents, més elegants i fins que no pas els altres, però em sembla que anem a mal borràs.

He anat a Bagà, aquests dies, població que ha crescut com tantes altres, amb molts apartaments-dormitori de persones que van a esquiar, perquè avui, si no esquies, no ets ningú. Sempre que hi torno recordo la primera vegada que hi vaig anar, amb la meva amiga Mariàngels, la millor alumna del meu curs de magisteri nocturn. Vam pujar al santuari del Paller, totes dues, devia ser per la primavera, i ens explicàvem afers familiars pel camí. Tenia la meva amiga una germana una mica més gran, de la meva edat –ella era una mica més jove-, arquitecta brillant, que s’havia embolicat amb qüestions polítiques i havia estat a la presó. Tot plegat havia trasbalsat molt la família. La germana era allò que en diem vulgarment una mica elitista, el sector arquitectònic ho era força, aleshores, i encara ho és un bon tros. Els mestres sempre hem estat menys considerats intel·lectualment.

Les dues germanes van morir prematurament de càncer. Una vegada, per la tele, vaig veure un reportatge dedicat a l’arquitecta, en cap moment van fer referència a la germana mestra, morta uns anys abans. La Mariàngels es va casar amb un mestre andalús, cosa que no va agradar massa a la família, d'un cert nivell cultural, va tenir quatre fills i va morir abans dels cinquanta anys. Va venir al meu casament i jo vaig anar al seu, ja amb la meva filla petitona. Havíem fet plegades, també, les pràctiques, a l’Annexa. Després, al cap d’uns anys, ens vam trobar al metro i més endavant, a una mútua mèdica, però la vida quotidiana ens va separar, com sol passar sovint. El meu problema no va tenir importància però el seu, sí i l’estiu després de la darrera trobada vaig llegir al diari una esquela amb el seu nom. Fa algun temps vaig parlar d’ella al meu antic blog. Quan torno al Paller li dedico sempre uns quants pensaments, no sé si se’n pot dir pregària, venint d’una persona de poca fe com sóc jo, però s’hi assemblen força. No es podia dir cap altre nom que Àngels, perquè era rossa, fràgil i tranquil·la, la meva companya. Una vegada amb una colla de la Normal vam anar a Montserrat i fèiem molta gresca a les celes, i ella protestava perquè no la deixàvem dormir, era molt seriosa, molt responsable, i crec que va fer molta sort ensopegant-se amb el mestre andalús, de tarannà molt més obert i alegre, la veritat. Un sector de la catalanitat ha patit d’aquesta excessiva seriositat pàtria. Sort que sempre ens queden la rauxa i la costellada, encara que de vegades degenerin també en l'excés inevitable.

Quan marxava de l’hostal on he estat, en repassar els calaixos i els prestatges per no deixar-me res, m’ha vingut també al cap la meva tia Margarita, padrina meva, que durant l’època daurada del turisme massiu, a Palamós, va esdevenir, per casualitat, una experta en llogar apartaments i tenir-ne cura. Tot va començar perquè, en una ocasió, li va demanar la gent d’un hotel si tenia habitacions per llogar. Llogava espais de la seva pròpia llar i també tenia cura, més endavant, d’apartaments d’altri. Avui, amb estudis, hauria estat una empresària emprenedora i exitosa.

Doncs a la meva tia li feia il·lusió que, en marxar, els turistes deixessin al bany sabons i xampús a mitges, aprofitables. Deia que els espanyols (catalans i castellans, ep) no deixaven res, però que els estrangers eren força generosos amb els seus abandonaments de productes de perfumeria i això li feia preferir el turista forani al d'interior. La meva tia era vitalista i arrauxada, alegre i generosa, ella i el meu pare havien estat els més petits d’una família de tretze germans, onze dels quals van arribar a grans. Quan vam néixer el meu germà i jo es va oferir per venir a cuidar la mare i va estar uns dies a Barcelona. Els meus pares es feien un bon tip de riure amb totes les seves històries perquè tenia una gràcia immensa en explicar tota mena de coses.

No crec que avui el servei dels hostals valori tant aquesta mena d’obsequis inesperats, així que he recollit sense massa mala consciència, en marxar, una ampolleta de sabó i unes cremes, que, a més, em va portar fa uns mesos la meva filla del Mark-Spencer londinenc. A mi m’agradaven molt els regalets que es podien trobar a aquests magatzems que, per cert, a casa nostra van durar ben poc, per problemes empresarials, segons van dir.

A Bagà he superat el reveillon, he rigut força, i he recordat moments del passat, amics i parents que no tornaran, mentre el 2008 iniciava el seu camí. Ni penso fer cap propòsit ni res, la veritat. Ningú no sap quin camí li queda per fer, així que el que cal és viure el present i deixar-se d’històries, sobretot quan es constata que en l'any entrant es canviarà, inevitablement, si s'aconsegueix sobreviure, de dècada. M’he superat –paraula odiosa- fent una excursioneta de mes de tres hores i esbufegant de forma moderada i a la nit he estat capaç de ballar fins i tot algun pasdoble que un cantant amb molt bona voluntat trepitjava literalment. De la majoria de la resta del repertori, com que era en anglès i més modern, no en puc valorar la interpretació amb objectivitat, doncs m'he quedat ancorada a l'antigor melòdica, però crec que li abellien molt més els temes contemporanis, la veritat. El temps, com sabeu els que heu voltat pel país, ha estat esplèndid, clar, lluminós però el futur, què hi farem, continua sent tan imprevisible com sempre. I no plou!!! Ja veieu, tants adelantos i ni tan sols no podem fer ploure quan caldria...

Per cert, veient això i això, crec que, al menys per als senyors, paga la pena dedicar-se a la política, l'eròtica del poder EXISTEIX. A veure si algun xicot de bon veure i que refili i bellugui de forma adient li dedica un vídeo a la senyoreta Chacon. I a veure si algun dels nostres polítics, d'aquí i d'allà, en fan alguna i se'ns retraten a indrets exòtics amb noies espavilades, riques, famoses, cantautores i amb glamour, donant-se el bec. I a més amb les despeses pagades per algun milionari. Si ho fan, deu ser d'amagat, i sense sortir a les revistes, però la discreció no té gràcia ni safareig. Jo crec que tot és culpa del catolicisme ortodox que sempre revifa de forma massiva.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Què et diré que no t'hagi dit...? M'agrada llegir les teves històries.

Coincidim amb la inutilitat dels propòsits anuals de cert tipus, encara que jo -no confessaré quins- m'he n'hauria de plantejar alguns d'aquells de cada dia.

doncs això, molt bon 2008!

pere

Anònim ha dit...

M'agrada com escrius. Que el 2008 et porti tot allò que vols.

Júlia ha dit...

Gràcies, Pere,
Està bé fer propòsits, sobre tot si ets conscient que no els penses complir, he, he.

Bon Any i endavant amb el blog, les transformacions i el que calgui, visca els blogamolls!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Deltamar, per la visita i el comentari.

Борис Савинков ha dit...

Júlia jo t'asseguro que com a pare d'una nena d'onze anys valoro molt més les mestres que ha tingut que els arquitectes que conec ( tot i que molts d'ells son execel.lents professionals i bones persones). Però mai oblidaré la mestra que va ensenyar a llegir a la meva filla. Segur que la teva amiga ha deixat també empremta en els nens i en moltes mares i pares. Ah! jo no sé esquiar, potser és una limitació per a opinar sobre el tema ;-)

Júlia ha dit...

Jaume, t'agraeixo el comentari. De fet, en teoria, molta gent estaria d'acord amb tu, però a la pràctica els mestres som el 'lumpen' dels intel·lectuals, he, he. Un bon arquitecte, un bon metge, un bon actor, fins i tot un bon perruquer o un bon cuiner -bé, potser no tan 'bons' com 'mediàtics'- poden fer fortuna, però ningú no pot saber qui és el millor mestre del món... per exemple. Ni cap mestre ni professor no es fa ric fent de mestre. Bé, de riquesa espiritual, això sí, molta...

Anònim ha dit...

"Jo crec que tot és culpa del catolicisme ortodox que sempre revifa de forma massiva."

No sé si t'ha llegit Gaspar Llamazares, però has sentit el seu superaforisme d'ahir?
Ha dit (no sé si amb "y" o amb "que"

"Cria obispos y/que te sacarán los ojos" (sic)

I reclama que el Govern posi l'Església a lloc que li pertoca constitucionalment.
Que és tant com suggerir ...
"Si vols continuar veient-hi clar pensa què cal fer amb els corbs."

Bon 2008!

Júlia ha dit...

Graziel, malauradament aquests sectors de l'església integristes i ancorats en el passat encara tenen molt més poder del que ens pensem. Vaig criticar els pastorets de Polònia, però també critico que el senyor bisbe hi digui la seva de forma 'oficial', de forma individual pot dir el que sigui.

De tota manera, el paral·lelisme amb els corbs no m'abelleix massa, em recorda proclames anticlericals que ja se sap on ens van portar. El problema és que encara tenen molta 'parròquia', altrament el poder de convocatòria seria molt menor.

De vegades potser pensem que el país ha canviat més del que sembla, però hi ha estranys substrats de colors arrauxats que afloren a la mínima per tots costats.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tragicomèdia, l'escrit. Tal vegada com la mateixa vida: de l'adéu prematur de la teva amiga, a les ampolles mig plenes de la tia. Dels bisbes a Obama...
És la Júlia de la Panxa del Bou!
Una vegada més, bon any!

Júlia ha dit...

És que així és la vida, xiruquero, una tragicomèdia amb final imprevisible, però segur. Bon Any i bones excursions!!!

Luis Rivera ha dit...

Sobre l'eliitistme a l'aruitectura:

Un conegut meu, veí de fí de setmana, sol respondre a la pregunta de "a que et dedicas" amb un autentic circunloqui elitiste. Diu:

"Jo soc arquietecte; peró treballo a un Institut com profesor de dibuix".

Sorprenent perque a tothom l'hi queda al cap l'ideia de que "es" arquitecta" essent realmente profesor de dibuix, si es que se "es" alló que es treballa.

Es un home estirat i te un aire de tristor que l'envolta.

Cal afegir que no ha exercit mai la carrera.

Júlia ha dit...

Això d'emmascarar la professió, Luis, és ben habitual. Un dia em vaig trobar una antiga companya una mica elitista que s'havia casat, 'ell, de vocació, és escriptor', em va puntualitzar, aclarint-me que, de moment, l'espòs treballava en coses menys intel·lectuals. Durant anys, al menys a Barcelona, hi ha hagut una classe d'arquitectes força eteris i cregudets, no diré noms, que tothom els sap. També conec gent senzilla de la professió que, per cert, no ho tenen gens fàcil i que sovint fan la feina dels altres, que es limiten a firmar. Però això passa a tants llocs... No només els escriptors tenen 'negres'.