La llegendària història d'un pintor del Poble-sec (I)

Vaig llegir al blog d’en Jaume Puig, fa uns dies, una referència als pintors injustament oblidats del país. Fa poc, també Saragatona esmentava Gimeno, que darrerament ha estat recuperat, més o menys. Mareja una mica començar a esbrinar el gran nombre de pintors catalans de qualitat que han estat i estan deixats de banda per part de la història oficial de la nostra cultureta.

Fa anys, uns quants, quan Barcelona era encara una ciutat provinciana, encerclada per muralles, però ja a punt d’esclatar en tota la seva fatxenderia de cap i casal, que encara patim, els pintors eren, de fet, els qui animaven la vida cultural de la ciutat i, diria, del país. Eren molt populars, coneguts, saludats, admirats. N’hi havia molts. No tan sols passava tal cosa a Catalunya, sinó també a tota Espanya. La fotografia encara era exòtica, el cinema, llunyà, i el dibuix, la pintura, el gravat, tenien, a més una gran funció, facilitaven imatges, il·lustracions, a les revistes, als llibres, allà on calgués, les famoses estampes. Encara quan jo era petita, alguna persona gran em deia, quan em veia fullejar un llibre: has de llegir la lletra, eh, no tan sols mirar les estampes... Si em guio per l’evolució de la literatura infantil, penso que les estampes han anat guanyant terreny a les paraules, encara que en la literatura per a adults són, pràcticament, residuals.

Encara que sembli mentida, la gent feia cua per anar a veure coses com Bòria avall, de l’avui gairebé desconegut, com tants d’altres, Galofré, pintura que ha assolit un retir de luxe al museu de Valls. Hi havia molts pintors i ser un pintor mitjanament bo tenia una sortida professional acceptable. Els pintors seguien, en general, les directrius establertes, el realisme. Hi havia, com hi ha hagut sempre i hi haurà, en tots els sectors, enxufats, manaies, mandarins, marginats, oblidats, sobrevalorats i menystinguts.

Al Poble-sec en vam tenir un de categoria i em vaig assabentar de la seva existència fa anys, per casualitat, esbrinant sobre gent il·lustre i important que hagués nascut al barri, ja que estic en una associació que recull i difon la història poble-sequina, a la mida de les nostres possibilitats, limitades i modestes. Simó Gómez va tenir una vida breu, però intensa i poble-sequina al màxim. Fa uns dies, en l’article que citava ahir de Morán sobre les misèries del món intel·lectual i del pa que s’hi dóna a personatges, com el fa poc traspassat, poeta Àngel González, deia, el periodista, que dos grans poetes duien cognoms d'aquests tipus, vulgars, cosa que encara els feia més bandejables pels poders culturals. L’altre poeta de referència era, és clar, Claudio Rodríguez.

Doncs, com voleu que sigui reivindicable un Gómez català, Polo de segon cognom? Els pares de Gómez eren immigrants aragonesos, que, com fan avui moltes persones d’altres països, venien a muntar la seva botigueta a la ciutat. La botigueta dels senyors Gómez, per allà el carrer del Dormitori de Sant Francesc, era de material per a l’exèrcit, que, aleshores, com l’església, era una sortida laboral efectiva, per a molta gent sense possibilitats econòmiques. La zona de les Drassanes era plena de casernes i d’establiments que s’hi relacionaven. A més, sembla que tenien cura, també, els Gómez, d’una cantina per a militars.

El senyor Gómez va emmalaltir i la seva dona va mostrar un gran temperament i unes qualitats per tirar endavant immenses, admirables. Van tenir uns quants fills i van decidir fer-se una casa al Poble-sec, zona aleshores barata, amb limitacions constructives per allò de la zona militar, per una banda a causa de la malaltia d'una filla, que precisava d'un ambient sanitós i camperol, i per l'altre per poder comptar amb un espai adient a les activitats del fill pintor. Aquesta casa, amb variacions, encara existeix, però no hi ha cap mena d’indicació ni rètol que faci referència al pintor. Fins i tot, anys després, hi instal·laria el seu estudi un altre gran oblidat, Brull, també relacionat amb el meu barri.

Les qualitats de Simó Gómez es van mostrar ben aviat i la família va apostar pel noi. Però Gómez va sortir eixelebrat, poc formal, juerguista, vaja. Tenia un germà, Enric, que va ser el pal de paller de la família, excel·lent gravador i que va fer una mica el paper que faria el germà de Van Gogh respecte al famós pintor. El taller del gravador i el del pintor es van instal·lar a la mateixa casa. Malgrat que Simó Gómez era informal i noctàmbul impenitent, donava classes de pintura i pel taller van passar personatges com Cusachs i també intel·lectuals de l’època, com Verdaguer. Vidiella, el pianista, havia estat a dispesa a casa dels Gómez. Els Pidelaserra eren uns veïns molt estimats, i crec que també es conserva l’edifici on tenien el taller familiar de tints. És possible, mirant la història en perspectiva, i amb els coneixements actuals, que Simó Gómez, com altres creadors, tingués algun problema mental. Es va casar, va tenir un fill, però de nit s’escapava vers l’Asiático, un indret de gresca marginal del barri, aleshores molt poc poblat, o cap a la ciutat, travessant la muralla d’estranquis, cosa que també li havia provocat alguns problemes. Les gresques eren compartides per gitanes de casa, gitanes blanques, en deien, moltes d’elles models també d'altres pintors del moment. És, de fet, el món que retratarà, a la literatura, Vallmitjana. Gómez va voler sortir de gresca fins i tot el dia -més aviat la nit- abans de la seva mort, ja molt malalt, malgrat l’oposició familiar. Tenia trenta-cinc anys quan va morir.

La vida, breu, brevíssima, de Gómez, que va arribar a fer classes a París amb Cabanel, pintor aleshores molt conegut, la va recollir Feliu Elies (Joan Sacs), un personatge immens, que sabia fer de tot, avui també poc recordat, amb una bibliografia extraordinària i que va escriure per encàrrec biografies d’artistes de l’època, com aquesta o la de Benet Mercadé. Gómez podia haver fet més fortuna, d’haver estat menys autodestructiu i estrany. Li havien ofert, unes senyoretes fines i burgeses, que venien a fer classes de pintura al seu estudi, un pis a la Plaça de Sant Jaume, en una casa aleshores nova de trinca, però ell no volia deixar la seva vida arrauxada i el Poble-sec era un indret que li abellia molt més per al seu estil de vida.

De tots els germans Gómez, van arribar a vells el gravador i una germana, Teodora, ('Lola'). La germana va tenir fills però el gravador, l'Enric, no es va casar. El fill de Simó Gómez es deia Enric Gómez Font, ignoro si hi ha descendents de la família, imagino que sí, encara que no hi he arribat a contactar. En una ocasió vaig organitzar una xerrada al barri sobre el pintor, però no va desvetllar massa interès, la veritat. Amb aquell motiu vaig enviar fins i tot una carta a l’Avui, per si algú tenia més dades del pintor, però només em va telefonar una senyora molt gran de Terrassa, em va explicar que el seu avi n’era amic, que Gómez l’havia pintat, però que el quadre on millor es veia el seu avi l’havia venut feia anys, la família, i que només conservaven la fotografia d'una exposició a la Sala Parés, en homenatge al pintor, de feia molts anys, on s'havia inclòs aquell retrat. Recordava molt bé el que li havien explicat depetita, sobre la vida poc convencional de l'artista. Durant aquells anys i uns quants de després, el Poble-sec s’havia titllat de Montmartre barceloní. M’agradaria més que a Montmartre li haguessin dit ‘Poble-sec parisenc’, però aquí sempre estem amb aquests mimetismes de poca volada.

Al museu de Montserrat hi ha un quadre de Gómez, i al MNAC, uns quants. Durant anys tan sols hi havia, exposat, el seu excel·lent retrat del moblista Vidal, pare de la pintora i mecenes de molts artistes d'aquells temps. Del pobre gravador, que també va donar molts originals als museus barcelonins, de moment no n'he vist cap, dels seus gravats, exposat amb dignitat. Afortunadament, la cosa, però, ha millorat, encara que molts quadres del pintor no s’han vist massa de forma pública, en exposicions, des de fa mooolt de temps. La Parés, en els seus anys gloriosos, l’havia homenatjat tres o quatre vegades. Però van arribar els impressionistes, les avantguardes, l’art va fer un gir immens i tota aquella pintura es va mensytenir de forma injusta, com també l’estampa històrica, que durant anys va tenir molt d’èxit. Jo no hi entenc, de pintura. Però m’agrada, aquesta pintura realista de l’època, el món que reflecteix, m’evoca uns temps de grans esperances i transformacions, penso en les hores que significava realitzar un d’aquells quadres, en els durs aprenentatges que comportaven llargues hores de còpies d'originals i em sembla que ens hem tornat molt ganduls, la veritat. No em sembla just haver-la bandejat de forma barroera del nostre imaginari i dels nostres manuals. Mentre pots trobar llibres a preus mòdics sobre pintors estrangers de tota mena, és pràcticament impossible trobar un recull acceptable amb les obres de Mercadé, Gómez, Borrell i tants d’altres.

Hi ha alguns experts notables sobre l’època, com Fontbona, però pocs estudis acurats, recents, sobre aquells pintors, les seves vides i la seva obra, per part de gent més jove, que, crec, ni tan sols sap que van existir, o, si ho sap, no és capaç de copsar-ne la genialitat ni el valor. Més enllà de Fortuny, Dalí i quatre més, poca cosa en sabem, de la nostra tradició artística més recent. Sobre Borrell, una noia jove es va interessar per ell no fa massa, a Puigcerdà, i en va endegar un catàleg, una pintura seva era a la tapa d'un llibret, en una exposició de Chicago sobre aquestes pintures amb efectes òptics singulars, i aquí, res. Els Borrell van donar tres generacions d'artistes. Coses del país. No sé si, com comentem sovint, no tenim un excés de tot i per això hem d’anar canviant les figuretes dels pessebre tradicional, segons bufa el vent.

El cas és que he pensat, fins i tot, escriure alguna cosa novel·lada sobre el pintor i la seva època i el meu barri tal i com era aleshores, xaró –encara ho és-, humil, arrauxat. Veig de vegades el fantasma de Verdaguer pujant pel carrer Tapioles amb el canonge Collell, encara són amics, em sembla. I el pianista Vidiella, jovenet, que s’espantava dels trons i dels llampecs quan dormia a casa dels Gómez. I Cusachs, fent el fatxenda, a cavall, tot un senyor. I també veig pujar carrer amunt Enric, el gravador, ja gran, una mica amargat i solitari, intel·lectual una mica frustrat, que havia dinamitzat una tertúlia de categoria al Café Pelayo on anava, per exemple, Gaudí i molts d'altres, entre els quals fins i tot Galdós quan era per Barcelona i al qual confonien amb un guàrdia civil a causa dels seus bigotis i perquè no deia ni mu. Enric, que havia contemplat com el seu ofici anava de baixa i que s’havia embarcat en negocis poc rendibles i que veia també com el seu estimat barri, gairebé pagès, i allunyat de la ciutat, creixia i s'atapeïa amb noves construccions, habitatges i tallerets foscos i humits, i amb gent de tota mena que arribava de tot arreu. Com que tot evoluciona, torna i retorna, una colla de joves el van anar a buscar, al cap dels anys, per tal de recuperar la tècnica i l’art del gravat, des d’un punt de vista més artístic, però ja no va ser a temps d’oferir el seu mestratge a les noves generacions. Descansin en pau tots ells i el destí vulgui que de tant en tant els puguem recuperar, ni que sigui en un blog modest com el meu. Ja no és pas la primera vegada que parlo del tema i no serà tampoc la darrera. El llibre d'Elies es diu 'Simó Gómez, la veritable història d'un pintor del Poble-sec' i es pot trobar de tant en tant a llibreries de vell, a un preu una mica elevat, però també en algunes biblioteques. Jo el tinc, fotocopiat. Elies és un geni de l'ironia, però deixo per a més endavant la transcripció i comentari d'algunes referències seves sobre el pintor, el seu entorn i el món de l'època. Elies va poder, encara, parlar amb parents i amics del pìntor l'any 1923, quan aquest volum es va editar.