Me destierro a la memoria,voy a vivir del recuerdo.
Buscadme, si me os pierdo,
en el yermo de la historia,
que es enfermedad la vida
y muero viviendo enfermo.
Me voy, pues, me voy al yermo
donde la muerte me olvida.
Y os llevo conmigo, hermanos,
para poblar mi desierto.
Cuando me creáis más muerto
retemblaré en vuestras manos.
Aquí os dejo mi alma-libro,
hombre-mundo verdadero.
Cuando vibres todo entero,
soy yo, lector, que en ti vibro
Si no recuerdas, lo haré por ti,
eres profesora,
tu primera clase fue a los 18 años
las últimas son cuando te vengo a visitar,
trabajaste siempre con gente modesta,
me decías, ellos son los que más necesitan.
Jorge Flores Durán
Jorge Flores Durán
Val més llapis curt que memòria llarga.
Qui no té memòria, ha de tenir cames.
Refranys populars
Memòria: Capacitat de retenir el passat en la consciència i poder tornar a dur-lo a la presència o reproduir-lo mentalment reconeixent-lo com passat. Encara que la memòria sigui una propietat comuna a l’home i a l’animal, el coneixement, o reconeixement, d’esdeveniments passats en quant passats és propietat exclusiva i característica de l’home: forma part de la seva temporalitat i historicitat...
En el darrer post feia referència, entre d’altres temes, a la memòria, que, en èpoques passades, s’exercitava de forma diferent d’ara, perquè els interessos i les necessitats eren, també, diferents. La memòria formava part de les potències de l’ànima, amb l’enteniment i la voluntat. Així ho recollien els antics catecismes o doctrines, com en deien en el meu entorn. A doctrina s'hi anava a aprendre de lletra i a aprendre costura, però el pal de paller cultural era l'adoctrinament, és clar. El catolicisme havia begut, pel que fa al tema, com en tants d’altres, d’Aristòtil, per cert.
De les tres potències, la pobra memòria es va veure, ben aviat, bescantada, titllada d’intel·ligència dels ximplets. La memòria havia estat molt necessària quan la gent no estafa alfabetitzada, com és lògic. L’escriptura, encara que no ho sembli, va topar amb resistències ideològiques lligades al fet que, aleshores, en escriure, ja no caldria recordar i, de fet, en certa manera, així va ser. A cada bugada es perd un llençol. L’enteniment i la voluntat també han anat a mal borràs, per cert. Ara bé, malgrat tantes pèrdues, hem tirat endavant amb èxit, em sembla, encara que els entrebancs i les ensulsiades hagin estat també constants, en aquest camí ple d'entrebancs de la humanitat.
Calia, antigament, recordar històries familiars, cançons, dades, noms. Els romanços recitats amb ajuda de vinyetes van durar molt de temps, i la gent se’n sabia llarguíssimes tirallongues que, amb l’ús, anaven variant les paraules i el significat, com en el cas d’aquell mariner de Tarpella en el qual es va convertir el ferotge Neró. No sé perquè, en castellà, el terme romance té un prestigi que en català sembla haver perdut, ja que diem, per exemple: estàs carregat de romanços, això són romanços, quan algú ens ve a explicar coses de poca consistència. Als corrals de comèdies hi anaven els memorilles, que després feien còpies pirates de les obres de teatre, al més pur estil emule, desvetllant les ires dels autors com Lope, que veien com, a més de perdre diners, les seves obres s’escampaven amb variacions diverses, que les malmetien. De memorilles n’hi havia, com de tot, de bons i de dolents.
La gent, durant la meva infantesa, encara recitava força. En els entreactes de les funcions d’aficionats acostumava a sortir algú que distreia la gent recitant. Els infants recitaven, per a gaudi dels grans, molt, també. Cançons i poemes eren llargs, quan més llargs, millor. El temps de la guerra va veure, a les diferents associacions, florir una etapa agosarada, i la perla de l'agosarament eren, segons m'explicava la mare, La casada infiel de Lorca, o aquell desesperat heroi d'Espronceda que gaudia contemplant las queridas tendidas en los lechos... De l'adúltera lorquiana, una variant picaresca apòcrifa feia: y yo que la lleve al río pensando que era mozuela, y resultó ser un tío que por poco me la cuela. Y és que la creativitat popular no té límits, la veritat. Després de la guerra es va retornar, al menys en públic, a la moralina i la plorera, amb tocs costumistes: nenes que volien una nina, vells abandonats, Piyayos humils, trens expressos amb noies malaltes, moros ardits i cristianes castes, i d'altres clàssics del gènere. Avui costa, trobar algú que sàpiga un vers llarg. M’he adonat que fins i tot, per exemple, les nadales, poques vegades es canten, a escola, senceres, perquè –diuen- es fan pesades i els nens, pobrets, han de fer un esforç excessiu, malgrat que poden saber milers de noms de pokemons, per mencionar un tema d’actualitat. De petit tens una memòria prodigiosa, i els reptes memorístics tenen molt de ganxo, encara que als adults ens sembli que no és així i en aquests cotonets amb els quals volem protegir els infants no hi hem inclòs l’exigència esforçada als records obligatoris. A més, ara ja canten els aparells i, per tant, la cançó popular, de feina, de festa, de bressol, ja no s'acostuma a realitzar en directe, encara que sempre queden testimonis esforçats d'uns temps més austers.
Jo ja no vaig haver d’estudiar la tirallonga dels reis gots, però una mestra ens va dir, quan fèiem l'ingrés, que a veure si algú n’era capaç, d'aprendre-se-la, i jo ho vaig aconseguir, per afició i per fer el fatxenda: Ataulfo, Sigerico, Walia... Eurico, Alarico, Gesaleico... eren noms plens de poesia antiga, exòtics, lligats a res concret, més enllà dels dibuixets en blanc i negre, maldestres i amb aspecte de cromo de la xocolata descolorit, de les enciclopèdies autàrquiques. Molts d’aquells dibuixos bevien en una moda noucentista, pictòrica, de pintura històrica que, curiosament, va tenir en molts pintors catalans una representació acurada. La iconografia hispànica respon sovint a aquella memòria estètica a l’entorn del quart centenari del descobriment, que va generar una època breu d’exaltació patriòtica que avui resulta políticament incorrecta, però de la qual ens ha quedat per a la posteritat el senyor Cristòfol de la Porta de la Pau, assenyalant Amèrica en contradirecció, i el Poble Espanyol, per exemple. O les referències verdaguerianes de l’Atlàntida.
Avui el mot memòria encara té vigència, però s’ha convertit en una mena d’escarràs que va bé per a tot, memòria històrica, memòria oral, memòria viva... La memòria sempre és subjectiva, lligada a interessos i records filtrats segons convé als temps que corren, em sembla. Uns dels grans problemes de l’allargament de la vida van lligats a la memòria, a la seva pèrdua, com l’alzheimer, la demència senil. Persones famoses, d'una certa categoria social, conegudes, han estat víctimes de la malaltia. I fins i tot ens adonem que, estant més o menys bé, les nostres evocacions sovint no responen a la realitat i que sense l’ajuda de tant document gràfic, fotografies, pel·lícules, com tenim avui, poca cosa recordaríem, del nostre passat sentimental. Les imatges de les persones estimades que ens han deixat, dels fills petits que han crescut, s’esborren, s’esvaeixen. El so de les seves veus, que algunes filmacions o gravacions ens poden retornar, ens sobta, perquè ja l’hem arxivat a indrets remots, sovint inabastables, dels nostres armaris íntims. En una casa de colònies on vaig anar en una ocasió, fa algun temps, amb els nens de l'escola, tenien diferents records de la família que hi havia viscut, entre els quals una maneta infantil, gravada en una mena de rajola d'argila, amb el nom de l'infant, l'edat, i la data, que era de mitjans del segle XIX. Avui disposem de molts més punts de referència per reconstruir el passat però, al capdavall, també el temps se'ns escola entre els dits, malgrat les imatges que en conservem.
L’especialitat literària que componen els llibres d’autoajuda té un sector dedicat a la memòria, llibres amb títols com ara Como adquirir una supermemoria, semblen excitants i prometen més que no pas el que ens amollen en realitat. Fa anys tenien una gran sortida. La memòria s’ha treballat a partir de fórmules mnemotècniques, habituals en l’ensenyament pretèrit. Apreníem de memòria rius, muntanyes, capitals, pecats capitals, els fills de Jacob, els sil·logismes i el que calgués, moltes d’aquelles rastelleres les hem conservat acuradament arxivades al coco, i, amb el temps, els hem donat un sentit. Jo sempre pensava, de jove, que tenia memòria, però quan anava a la Normal vam fer unes proves per calcular la memòria, auditiva i visual i em vaig adonar que l’auditiva, no sé si a causa d’escoltar tant la ràdio, la tenia força bona, però que la visual m'arribava a uns nivells justets, decebedors, la veritat. De vegades intento fer algun joc d’aquests que corren per la xarxa, de pràctica de memòria, com ara recordar imatges després de veure-les durant uns segons, i sempre aconsegueixo uns penosos resultats. Si la memòria és necessària, l'oblit encara ho és més. El temps cura i apaivaga, però l'oblit també és selectiu, hi ha qui perdona però no oblida, cosa molt greu i perillosa per a la convivència. A aquella magnífica pel·licula, Una historia verdadera, l'avi que cerca el germà per fer les paus, quan el troba, ja no recorda perquè s'hi havia barallat.
HI ha molta literatura sobre la memòria, la majoria de textos narratius i poètics fan alguna referència al tema perquè som la nostra memòria, allò que ens queda del que hem estat. Diuen que no recordem el que ens va passar, sinó l’última vegada que ho vam recordar, però de tot plegat hi ha tantes teories no contrastades que val més no capficar-s’hi. S’ha perdut força l’expressió ‘caure de memòria’, però d’altres referències populars encara són vives, qui no té memòria ha de tenir cames, val més un llapis curt que una memòria llarga, vaig a fer memòria, té una memòria d’elefant. La memòria també s’ha tecnificat, ha passat a acompanyar tecnicismes, i els ordinadors tenen memòria, molta, quanta més millor, ves per on. I això que no tenen ànima, que jo sàpiga, és clar. Ignoro si disposen d'enteniment, crec que de voluntat, res de res. En tot cas, si perden la memòria no poden recórrer a la clàssica dieta de les cues de pansa, això sí que no.
Per acabar, que ja m’estenc massa, un enigma: Sabeu a què fa referència la següent fórmula mnemotècnica? La solució, en edicions properes de La Panxa.
Pomanllohammilipaper
Una pista: Si no sou com infants no entrareu al regne dels cels, que ja ho diu, Jesús, a l’Evangeli, això. Sobretot si no sou com infants excursionistes.
De les tres potències, la pobra memòria es va veure, ben aviat, bescantada, titllada d’intel·ligència dels ximplets. La memòria havia estat molt necessària quan la gent no estafa alfabetitzada, com és lògic. L’escriptura, encara que no ho sembli, va topar amb resistències ideològiques lligades al fet que, aleshores, en escriure, ja no caldria recordar i, de fet, en certa manera, així va ser. A cada bugada es perd un llençol. L’enteniment i la voluntat també han anat a mal borràs, per cert. Ara bé, malgrat tantes pèrdues, hem tirat endavant amb èxit, em sembla, encara que els entrebancs i les ensulsiades hagin estat també constants, en aquest camí ple d'entrebancs de la humanitat.
Calia, antigament, recordar històries familiars, cançons, dades, noms. Els romanços recitats amb ajuda de vinyetes van durar molt de temps, i la gent se’n sabia llarguíssimes tirallongues que, amb l’ús, anaven variant les paraules i el significat, com en el cas d’aquell mariner de Tarpella en el qual es va convertir el ferotge Neró. No sé perquè, en castellà, el terme romance té un prestigi que en català sembla haver perdut, ja que diem, per exemple: estàs carregat de romanços, això són romanços, quan algú ens ve a explicar coses de poca consistència. Als corrals de comèdies hi anaven els memorilles, que després feien còpies pirates de les obres de teatre, al més pur estil emule, desvetllant les ires dels autors com Lope, que veien com, a més de perdre diners, les seves obres s’escampaven amb variacions diverses, que les malmetien. De memorilles n’hi havia, com de tot, de bons i de dolents.
La gent, durant la meva infantesa, encara recitava força. En els entreactes de les funcions d’aficionats acostumava a sortir algú que distreia la gent recitant. Els infants recitaven, per a gaudi dels grans, molt, també. Cançons i poemes eren llargs, quan més llargs, millor. El temps de la guerra va veure, a les diferents associacions, florir una etapa agosarada, i la perla de l'agosarament eren, segons m'explicava la mare, La casada infiel de Lorca, o aquell desesperat heroi d'Espronceda que gaudia contemplant las queridas tendidas en los lechos... De l'adúltera lorquiana, una variant picaresca apòcrifa feia: y yo que la lleve al río pensando que era mozuela, y resultó ser un tío que por poco me la cuela. Y és que la creativitat popular no té límits, la veritat. Després de la guerra es va retornar, al menys en públic, a la moralina i la plorera, amb tocs costumistes: nenes que volien una nina, vells abandonats, Piyayos humils, trens expressos amb noies malaltes, moros ardits i cristianes castes, i d'altres clàssics del gènere. Avui costa, trobar algú que sàpiga un vers llarg. M’he adonat que fins i tot, per exemple, les nadales, poques vegades es canten, a escola, senceres, perquè –diuen- es fan pesades i els nens, pobrets, han de fer un esforç excessiu, malgrat que poden saber milers de noms de pokemons, per mencionar un tema d’actualitat. De petit tens una memòria prodigiosa, i els reptes memorístics tenen molt de ganxo, encara que als adults ens sembli que no és així i en aquests cotonets amb els quals volem protegir els infants no hi hem inclòs l’exigència esforçada als records obligatoris. A més, ara ja canten els aparells i, per tant, la cançó popular, de feina, de festa, de bressol, ja no s'acostuma a realitzar en directe, encara que sempre queden testimonis esforçats d'uns temps més austers.
Jo ja no vaig haver d’estudiar la tirallonga dels reis gots, però una mestra ens va dir, quan fèiem l'ingrés, que a veure si algú n’era capaç, d'aprendre-se-la, i jo ho vaig aconseguir, per afició i per fer el fatxenda: Ataulfo, Sigerico, Walia... Eurico, Alarico, Gesaleico... eren noms plens de poesia antiga, exòtics, lligats a res concret, més enllà dels dibuixets en blanc i negre, maldestres i amb aspecte de cromo de la xocolata descolorit, de les enciclopèdies autàrquiques. Molts d’aquells dibuixos bevien en una moda noucentista, pictòrica, de pintura històrica que, curiosament, va tenir en molts pintors catalans una representació acurada. La iconografia hispànica respon sovint a aquella memòria estètica a l’entorn del quart centenari del descobriment, que va generar una època breu d’exaltació patriòtica que avui resulta políticament incorrecta, però de la qual ens ha quedat per a la posteritat el senyor Cristòfol de la Porta de la Pau, assenyalant Amèrica en contradirecció, i el Poble Espanyol, per exemple. O les referències verdaguerianes de l’Atlàntida.
Avui el mot memòria encara té vigència, però s’ha convertit en una mena d’escarràs que va bé per a tot, memòria històrica, memòria oral, memòria viva... La memòria sempre és subjectiva, lligada a interessos i records filtrats segons convé als temps que corren, em sembla. Uns dels grans problemes de l’allargament de la vida van lligats a la memòria, a la seva pèrdua, com l’alzheimer, la demència senil. Persones famoses, d'una certa categoria social, conegudes, han estat víctimes de la malaltia. I fins i tot ens adonem que, estant més o menys bé, les nostres evocacions sovint no responen a la realitat i que sense l’ajuda de tant document gràfic, fotografies, pel·lícules, com tenim avui, poca cosa recordaríem, del nostre passat sentimental. Les imatges de les persones estimades que ens han deixat, dels fills petits que han crescut, s’esborren, s’esvaeixen. El so de les seves veus, que algunes filmacions o gravacions ens poden retornar, ens sobta, perquè ja l’hem arxivat a indrets remots, sovint inabastables, dels nostres armaris íntims. En una casa de colònies on vaig anar en una ocasió, fa algun temps, amb els nens de l'escola, tenien diferents records de la família que hi havia viscut, entre els quals una maneta infantil, gravada en una mena de rajola d'argila, amb el nom de l'infant, l'edat, i la data, que era de mitjans del segle XIX. Avui disposem de molts més punts de referència per reconstruir el passat però, al capdavall, també el temps se'ns escola entre els dits, malgrat les imatges que en conservem.
L’especialitat literària que componen els llibres d’autoajuda té un sector dedicat a la memòria, llibres amb títols com ara Como adquirir una supermemoria, semblen excitants i prometen més que no pas el que ens amollen en realitat. Fa anys tenien una gran sortida. La memòria s’ha treballat a partir de fórmules mnemotècniques, habituals en l’ensenyament pretèrit. Apreníem de memòria rius, muntanyes, capitals, pecats capitals, els fills de Jacob, els sil·logismes i el que calgués, moltes d’aquelles rastelleres les hem conservat acuradament arxivades al coco, i, amb el temps, els hem donat un sentit. Jo sempre pensava, de jove, que tenia memòria, però quan anava a la Normal vam fer unes proves per calcular la memòria, auditiva i visual i em vaig adonar que l’auditiva, no sé si a causa d’escoltar tant la ràdio, la tenia força bona, però que la visual m'arribava a uns nivells justets, decebedors, la veritat. De vegades intento fer algun joc d’aquests que corren per la xarxa, de pràctica de memòria, com ara recordar imatges després de veure-les durant uns segons, i sempre aconsegueixo uns penosos resultats. Si la memòria és necessària, l'oblit encara ho és més. El temps cura i apaivaga, però l'oblit també és selectiu, hi ha qui perdona però no oblida, cosa molt greu i perillosa per a la convivència. A aquella magnífica pel·licula, Una historia verdadera, l'avi que cerca el germà per fer les paus, quan el troba, ja no recorda perquè s'hi havia barallat.
HI ha molta literatura sobre la memòria, la majoria de textos narratius i poètics fan alguna referència al tema perquè som la nostra memòria, allò que ens queda del que hem estat. Diuen que no recordem el que ens va passar, sinó l’última vegada que ho vam recordar, però de tot plegat hi ha tantes teories no contrastades que val més no capficar-s’hi. S’ha perdut força l’expressió ‘caure de memòria’, però d’altres referències populars encara són vives, qui no té memòria ha de tenir cames, val més un llapis curt que una memòria llarga, vaig a fer memòria, té una memòria d’elefant. La memòria també s’ha tecnificat, ha passat a acompanyar tecnicismes, i els ordinadors tenen memòria, molta, quanta més millor, ves per on. I això que no tenen ànima, que jo sàpiga, és clar. Ignoro si disposen d'enteniment, crec que de voluntat, res de res. En tot cas, si perden la memòria no poden recórrer a la clàssica dieta de les cues de pansa, això sí que no.
Per acabar, que ja m’estenc massa, un enigma: Sabeu a què fa referència la següent fórmula mnemotècnica? La solució, en edicions properes de La Panxa.
Pomanllohammilipaper
Una pista: Si no sou com infants no entrareu al regne dels cels, que ja ho diu, Jesús, a l’Evangeli, això. Sobretot si no sou com infants excursionistes.
15 comentaris:
Abans, recordo que a casa llegiem contes en veu alta, ho feia na Meritxell, no es ben bé el que tu diues, però va pèr aci.recordo un conte d'Isabel Allende "la noia que venia paraules" Ara ja no calla MEMÒRIA que per ùltima vegada sortia a la pel·lícula Farenheit 451º de Truffaut, tenimla Wikipedia i a tu.
És ben cert que la memòria popular va perdent-se conforme s'han anat disposant d'altres mitjans d'entreteniment. Huí tenim tantes màquines per magatzemar la informació que la memòria cal gastar-la per dependre com funcionen les màquines. El mal és que no sé jo si, corrent el temps, sabrem preguntar a eixes màquines de la memòria.
Si ara ens passés allò de Farenheit i ens haguéssim d'aprendre un llibre, Francesc, hauríem de fer un gran esforç... però crec que ho aconseguiríem, de la mateixa manera que si no tenim carn ens avesem a menjar trumfes.
Hola, Yayo, bon dia. Efectivament, saber com van les màquines, quan et fas gran, és un altre tema, perquè els fulletons explicatius cada vegada són més críptics i mal traduïts. Ho veia amb els meus pares i el vídeo i a mi ja m'està passant, això d'arribar a un punt on no vols novetats tècniques...
Molt bon post, Júlia. Crec que tinc la resposta, "las bienaventuranzas", que resumeixo: Bienaventurados los pobres..., los mansos..., los que lloran..., los que tienen hambre y sed ..., los misericordiosos ..., los limpios ..., los pacíficos..., los que padecen persecución ...
De tota manera, ho he dit "de memòria", recuperat d'algun racó del cervell (per cert, els francesos de saber alguna cosa de memòria en diuen saber-ho "par coeur") on la llista dormia des de fa bastant més de trenta anys.
Molt bé, Deltamar, la teva memòria no ha fallat!!! Havia dit allò del nen excursionista pel 'sermó de la muntanya', en el context del qual van sorgir les benaurances. Aniràs al cel.
Els musulmans tenen el costum ancestral, des temps del profeta, de memoritzar l'Alcorà. En alguns països els nens són obligats a memoritzar-lo des molt petits. Fins i tot es donen casos de sancions corporals pels rebels i els incompetents. També són habituals a Arabia Saudí les condemnes a memoritzar parts de l'Alcorà en delictes lleus o les redempcions de pena si el condemnat és capaç de demostrar que sap l'Alcorà de memòria. Estem disposats a concedir que ens sembla igual de saludable exercitar la memòria si l'objecte és l'Alcorà ? Jo crec que l'objecte de l'exercici de la meòria és important. De la mateixa manera que crec que no és el mateix mantenir-se en forma fent atletisme que parcticant la boxa.
Que curiosa la memòria de les cares. Tenim dos bessons no idèntics de 10 anys. L'altre dia, veient un video de quan eren molt petits, ens costava de vegades distingir l'un de l'altre quan veiem un de sol, cosa que no ens passava llavors. Tantmateix, recordàvem petits detalls com ara dibuixets de la roba i això servia per distingir-los.
Del meu pare, ja mort, recordo molt bé no ja la seva cara, sino moltes d'elles, a través del temps, com una galeria de retrats.
Dels meus anys infantils, segur que els records estan molt deformats, però encara tinc nolt viu el record de la llum artificial de les botigues,amb bombetes "normals". Encara puc, per contrast, reviure aquella sensació en entrar a una de les actuals amb l'omnipresència d'halògenes.
Suposo que tens raó, Jaume, jo parlava d'una memòria més 'innocent', però cal dir que fa anys vam patir aquesta obligatorietat doctrinal amb els catecismes i la doctrina, també. Frases com ara 'no sap ni el parenostre' són ben gràfiques.
Bon dia, jaspski, de fet la nostra memòria actual és indefugible de les fotografies i filmacions, suposo que abans d'aquesta omnipresència d'imatges la memòria devia ser molt diferent i molt més imprecisa. La il·luminació, efectivament, ha variat molt, i no podem ni tan sols recordo períodes més 'foscos', recordo un dia de petita, en sortir del cinema Condal havien inaugurat la il·luminació -antiga- del Paral·lel i em va semblar talment que era de dia. Una imatge que m'ha quedat gravada és la dels pobles a la nit, foscos i amb uns quantes bombetes escampades... També les olors es perden i es recuperen en un moment inesperat.
Jo tambe anava al Condal ja de molt petit. Recordo que, als graons de les escales de la sala, hi havien llums vermelles per no ensopegar. El cas es que a mi m'espantaven molt, perquè creia que eren finestretes per on es veien el focs de l'infern, sota del cinema.
Així que eres veí meu, Jasapski? El Condal antic, el que era teatre, tenia un sostre amb quadrets de colors. Després, en fer els pisos nous, van mantenir el nom al nou cinema-teatre. Malgrat que es va remodelar i s'hi va instal·lar un bingo, al menys, encara hi ha un teiatru... i que duri.
Si, vivia al Carrer Cabanes, des d'el 1954 que vaig néixer i durant uns vint anys. Anava a l'Arnau, l'Español, el Condal, l'Hora (que tenia pitjor fama), i més tard també al Cinerama i al Regio Palace. Aquests dos darrers eren un luxe per les economies de llavors. Potser em deixo algun altre...Ah si l'America i no n'hi havia un altre anant cap a la Plaça Espanya a l'altre banda?
Al Condal, anava a pinyó fix gairebé cada setmana amb la meva mare. Jo crec que veia pel·lícules no aptes i que no hi havia gaire control.
Bon dia, Jasapski,
Tinc diversos posts dedicats als cinemes del barri, com per exemple:
http://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/08/el-cine-condal.html
Si busques al cercador per 'cines' en trobaràs més, per si et fa gràcia el tema.
Jo també anava a tots aquests, inclosos, amb més freqüència, els de més cap a la Plaça d'Espanya, ja que vivíem a Blasco de Garay-Paral·lel: Condal, Amèrica, Avenida, Mistral (Waldorf). Sobretot, al Condal. Encara visc a Elcano, però ara ja no hi ha cinemes i te n'has d'anar al Renoir Floridablanca...
L'Hora, sí, molt mala fama, de 'pajilleras' i de puces. O això deien.
No hi havia cap control, entraves a veure-ho tot, és clar que les pelis d'abans eren més innocents que els programes infantils de la tele. En alguna ocasió venia un inspector i el de la taquilla ens avisava: avui no, que hi ha l'inspector. Però era molt de tant en tant.
M'agrada que et recordis del teu poble encara que no hi visquis. Jo sóc d'un grup d'història del barri, també.
Segurament el que dius era l'Avenida, que havia tingut fins i tot terrassa a l'aire lliure, però tu potser ni havies nascut. També feien cinema a l'estiu a la Bodega Bohèmia, a la terrassa.
Publica un comentari a l'entrada