Més divagacions, literàries i de tota mena

De bon matí acabo de fullejar virtualment el suplement cultural de la Vanguardia i m’ensopego amb un article d’Enric Alberich sobre la pel·lícula Expiación, basada en el llibre de Ian Mc Ewan. Parlava ahir de la gran diferència entre els gustos de la gent i en aquest cas he de dir que aquest escriptor no m’acaba de fer el pes. No es pot dir que no escrigui bé, ni molt menys, aquest és el problema. Però els seus llibres no m’acaben d’emocionar, cosa que em passa amb d'altres autors anglosaxons molt valorats literàriament. De la mateixa manera, en moltes ocasions, llibres dels quals hem d'admetre que no tenen una gran volada literària, com són alguns de Candel, compten amb un voltatge humà que m'afecta de forma molt més contundent.

Em van regalar el llibre quan va sortir i el vaig començar a llegir amb afició però admeto que em va avorrir força. La unió entre les seves parts em va semblar forçada. Ara, en veure la pel·lícula, l’he repassat, i he sentit el mateix. La pel·lícula, de Joe Wright, està molt ben feta, ben interpretada, és fidel al llibre i es contempla amb gust. Té, per a mi, el mateix problema que el llibre, les diferents parts que la integren no acaben d’encaixar, no acaben de convèncer. Ewan és un autor de culte entre els entesos i els crítics. La literatura anglosaxona té un mercat important, em demano, com feia ahir, si un llibre com aquest, que, malgrat no agradar-me a mi ha agradat a molta gent i s’ha venut força, s’hauria pogut publicar a casa nostra, en cas que l’autor o autora no fos, ja, algú conegut i de prestigi. Em temo que no, la veritat.

Compte, Expiació té fragments literaris magnífics, reflexions excel·lents, però, com m’ha passat amb d’altres d'aquest autor, no hi he connectat del tot. Toca un tema interessant, la falsa innocència dels infants, que de vegades, de forma conscient o irreflexiva, fan mal als altres. Ahir parlava del relat de Martínez de Pisón que estava llegint, Maria bonita i que, en un cert sentit, tracta el mateix tema, però des d’un angle molt més proper. Potser no he connectat amb Ewan perquè em sento molt lluny del seu món, no ho sé. Em passa també, sovint, amb Auster, això. De vegades penso que dec tenir un cert ressentiment subconscient que em fa refusar els arguments que incideixen en les classes benestants i en els seus problemes. Que em rebrota una mena de mania antiga als universitaris i intel·lectuals d’abans, vaja, que van protagonitzar, -se suposa-, una transició mitificada i explicada com no va ser, i només cal llegir, en el mateix suplement, a Enric Juliana i els seus comentaris sobre l’exposició que fan al CCCB. Així s’escriu la memòria històrica, què hi farem. No hi ha res que no es pugui arreglar en el futur amb un bon manual, un bon article o una bona exposició. Ja ho deia, un militar, això, en el moment d'una derrota, que una pàgina del llibre d'història l'arreglaria.


Molta gent jove no es pot imaginar avui la realitat d’una època pretèrita, durant la qual la universitat era tan minoritària que, per exemple, amb l’edifici de la plaça d’aquest nom, a Barcelona, n’hi havia prou per a aixoplugar els estudiants. És clar que moltes feines, com per exemple la de periodista, i fins i tot la de mestra, s’exercien sovint sense títol perquè, en moltes coses, no es feia però es deixava fer, i l’encotillament burocràtic era molt més lleu. En aquell context, però, la universitat no podia ser res més que elitista i la titolitis encara cueja i augmenta i no sols això sinó que oficis que es podien fer amb una certa llibertat es van academitzant progressivament. Dissabte, Gregorio Moran parlava del que havien fet passar al pobre i gran poeta mort recentment, perquè no era llicenciat. De les universitats minoritàries van sorgir molts líders o aspirants a líders que pretenien salvar les masses, predicant la revolució, per exemple, i en ocasions van tenir fins i tot un èxit esclatant. Aquests lideratges, ben sovint, no procedeixen pas del poble, que ja està prou enfeinat havent de menjar cada dia. Un dels problemes del psuc va ser aquest divorci entre uns i altres, en el fons del fons entre els pobres i els rics i ben peixats, que es va anar fent més evident al llarg de la transició.

Entre els intel·lectuals de casa bona, sense problemes econòmics ni de relacions per trobar bones feines -perquè un euro, no ens enganyem, té molt més poder en mans d'un ric i ben relacionat que en les d'un anònim ciutadà de barriada- i els pobres no alfabetitzats, s’estenia un ampli ventall de situacions econòmiques i culturals diverses. Hi havia un sector important de persones amb aficions culturals, però sense recursos, amb aspiracions, vaja, sense títols ni relacions. Les persones d’aquest tipus contemplaven amb admiració el món dels llibres, per dir-ne d’alguna manera, llunyà i inabastable, si no era a causa d’un esforç titànic que comportava també un estrany desclassament, com en el cas de Maruja Torres, que encara no fa gaire presumia, ai, d'haver esdevingut una senyora de l'Eixample. Quan es mira amb una certa perspectiva, els afanys juvenils de molts intel·lectuals o aspirants a ser-ho, per educar i mentalitzar el poble resulten patètics, ingenus i dramàtics i aquest tema va ser objecte a França, d'un debat espinós entre sartrians i camusians. Avui passa igual quan es pontifica des dels poders sobre temes com, per exemple, la immigració, que molts coneixen perquè en alguna ocasió han anat a fer un vermut a la Rambla del Raval o a comprar enganxines a les fires de la diversitat. De tota manera, la permeabilitat social és avui molt més gran, afortunadament, malgrat que els arribistes sempre han de demostrar el que valen de forma més contundent que no pas els altres. Si, a sobre, es tracta de dones, la cosa encara resulta més cantelluda.


Parlàvem fa poc de l’entrevista que li van fer a la Vanguardia a Josep Maria Castellet. Castellet com Molas, són persones que representen tota una època cultural i que, mirats des de fora del seu món, sembla que haurien d’estar satisfets de la seva obra, van arribar a monopolizar un cert mandarinatge cultural, a nivell català, és clar, que sempre és un nivell molt limitat. Però la vellesa comporta aquesta lucidesa, la relativització de les grans proclames, l’evidència davant els errors i les mancances, que ja no tenen solució. El tema de fons d'Expiació és també aquest: per més que facis, els errors no els pots arranjar, moltes relliscades ja no tenen solució i hauràs de carregar amb aquest pes, perquè el temps passat mai no retorna, Déu nos en guard d'un ja està fet, deien els grans. Per arribar a aquesta lucidesa, malauradament, has de ser vell, perquè els anys donen la perspectiva adient, que no es pot tenir de jove i milloren, en molts casos, la comprensió o la constatació de la inutilitat de tants esforços mal orientats. De tota manera, també hi ha qui es parapeta en la seva ideologia juvenil i als seus tòpics doctrinals i no hi ha qui el faci baixar del ruc ni que hagi arribat a passar de la centena, al món hi ha de tot. De vegades, aquestes persones incombustibles tenen el seu públic, no ha canviat mai, encara pensa el mateix, diuen, d'ells, amb admiració, quan, segons la meva opinió, no canviar és una estranya actitud vital, de vegades fonamentada en una mania comprensible de no voler fer autocrítica de cap mena, ni admetre els errors passats, perquè, en el fons, se sap que en nom de la ideologia es van fer molts disbarats i es va ser molt injust i fins i tot cruel. Això es dóna molt pels ambients esquerrans ortodoxos, perquè quan les injustícies es fan en nom d'idees virtuoses i progressistes són molt més difícils de reconèixer.


Per absoluta tafaneria vaig agafar de la biblioteca fa uns dies el llibre que Isabel-Clara Simó va escriure sobre la seva amiga Montserrat Roig. I el meu germà m’ha retornat fa poc la biografia de Maria Aurèlia Capmany, escrita per Agustí Pons i que, segons la meva opinió, és la biografia més interessant i completa feta d’un personatge intel·lectual contemporani català, la veritat. Tota aquesta colla de gent i molts d’altres de l’època, encara que de diferents generacions, conformaven un univers-divers, però que, des de fora, semblava coherent, sòlid. L’època, irrepetible, apassionant segons com es miri, propiciava tot un seguit d'iniciatives que semblaven, des de fora, molt més excitants encara i que per la seva brillantor amagaven, de vegades de forma volguda, els defectes humans i cantelluts de molts dels seus protagonistes, així com la manca de fonaments estables, cosa que explica la fallida de tants projectes culturals o la seva poca durada.

Costa trobar escrits sincers i desacomplexats sobre l’època. L’objectivitat no existeix i molts d’aquells personatges encara són vius, o ho són els seus parents I descendents. Hi ha moltes relacions d’amistat, fins i tot d’interessos polítics. Moltes vegades, quan algú escriu sobre un altre de la seva corda, o bé obvia temes, o en silencia d’altres, o passa de puntetes pels aspectes conflictius, que podrien enfosquir la visió canònica del personatge. O bé gosa, també, llençar alguna sageta enverinada, o fer al·lusions a algú de qui no es diu el nom però que tothom, dels iniciats, als quals va dirigit, de fet l’escrit, ja sap qui és o era. A casa nostra, això és molt freqüent i lamentable. Hi ha molts elements del panorama intel·lectual i polític català, d’ara i d’abans, que em fan pensar que la independència no ens faria pas millorar, humanament parlant, ni molt menys i és en aquest sentit que no em sento una independentista com cal. Encara no hem arribat, i em sembla que la cosa trigarà, a la saludable elecció, per a un càrrec, treball, lloc de feina o el que sigui, de qui sembli millor, encara que no sigui el parent, ni l’amic, ni el conegut del conegut, ni el company del partit. Per fer això caldria establir, en molts casos, un sistema d’elecció obert, transparent, el més objectiu possible i que fos susceptible d’anàlisi i valoració posterior. Això aniria molt bé, també, per establir criteris editorials justos a l'hora de les publicacions, però ja sabem que un bon conegut en un lloc adient té molt de pes. Tal com va la cosa, continuem endegant sistemes que porten al poder, en tots els àmbits, mediocritats espavilades, els inefables trepes, i encara gràcies si després fan la feina amb una mica de cara i ulls. Per sort, fins i tot en aquest context de vegades surt algú que assumeix responsabilitats, com en aquella pel·lícula del Judes, que quan al senyor dolent li donaven el paper de Jesús feia una radical transformació interior i esdevenia responsable i coherent.

Parlar amb sinceritat i de forma crítica sobre els nostres personatges i mites no em sembla perillós, ans al contrari, em sembla absolutament necessari. Les misèries i defectes humanitzen i ens ajuden a saber quin terra trepitgem. Però sembla que encara precisem d’aquesta mitologia patriòtica, nosaltres, la gent de la resta de la pell de brau, els francesos i la resta del món. Una altra cosa és l’anàlisi professional, la crítica literària, que, llevat de comptades excepcions, no ha tingut mai cap mena d’objectivitat. En el món intel·lectual, com en tants sectors professionals, s’hi belluguen interessos, antipaties, prejudicis i tota mena d’elements extraliteraris que malmeten la tasca més ben intencionada. Per no parlar de l’àmbit polític. O del pedagògic. O dels àmbits on tots aquests elements es barregen i dilueixen.

Me n’he anat d’una cosa a l’altra, ja me n’adono, potser perquè he llegit la referència a Montserrat Roig que em fa en Francesc al comentari. Roig va ser un cas estrany, de popularitat immensa, el personatge ha superat l’escriptora i la mort prematura ha acabat de reblar el clau del mite. Personifica totes les nostre contradiccions i dèries, aquest mite. Encara que tothom digui que el físic no té importància, penso que en aquest cas en té i explica que els llibres de Roig siguin molt més coneguts, avui, que els de Capmany o Pedrolo. Jo tinc una admiració estranya per Maria Aurèlia Capmany, més enllà de les seves ombres humanes, la trobava un personatge immensament atractiu, que em mostrava com l'atracció física anava molt més enllà de l'aspecte de la persona, amb aquella veu tan especial i els grans recursos dialèctics que dominava. A més, té llibres immensos, pel meu gust. Llegeixo avui, també al diari que Clara Simó publicarà un llibre que ha guanyar el Premi Alzira. Que una escriptora ben coneguda, que escriu al diari, té una bona trajectòria i uns lectors, hagi de recórrer als premis per publicar amb unes certes condicions, o que persones com Olga Xirinacs hagin de cercar possibilitats de publicació en petites editorials em sembla simptomàtic dels molts problemes que encerclen i ofeguen el nostre petit món literari, la veritat.

Traducció (més o menys) al castellà, al blog: CARACTERES OCULTOS