Senyors de bon veure i bon escoltar

Dimarts vaig organitzar la xerrada sobre Tarín, i vaig passar una molt bona estona escoltant Agustí Pons, que tantes anècdotes de primera mà pot explicar i que tanta gent ha conegut al llarg de la seva interessantíssima trajectòria professional. Pons va ser, més que no pas un conferenciant, un conversador planer i efectiu. Va descriure Tarín com un franquista, evidentment, convençut de forma gairebé religiosa de la bondat de l’invent dictatorial, trasbalsat pels fets que el van marcar d’adolescent i jove, una mica xulo i fatxenda però entranyable, tolerant, periodista de raça i olfacte, i, sobretot, bona persona, capaç fins i tot durant els vuitanta, quan tothom estrenava camisa nova i tirant a vermella, de despenjar-se amb un llibre com Los años rojos, lloa desacomplexada i abrandada del passat dictatorial.

La saviesa ponderada i brillant de Pons mereixia una assistència més nombrosa, però crec que la xerrada va anar prou bé, llevat d’algunes inevitables ganyotes i comentaris sotto voce dels dogmàtics irrecuperables de sempre, que creuen de forma sòlida en les seves doctrines indiscutibles, potser també de la mateixa i religiosa manera amb què el periodista creia en el règim, però amb una dosi gairebé inexistent de bon humor i intel·ligència. Al menys, el periodista recordat, si sabia que una persona esquerrana reconeguda era bona en l'ofici, el contractava, li donava suport i li reconeixia el mèrit professional. De fet, suposo, la ideologia no els deu pas privar de consultar, per exemple, si els cal, un metge de reconegut prestigi, malgrat no sigui esquerrà fonamentalista, m’imagino. O de renunciar a un premi Ondas si en algun improbable moment els el donen, a causa de la paternitat tariniana. Pons va comentar una qüestió que molts percebem de sobres, avui podem trobar, afortunadament, informació sobre moltes persones represaliades, maltractades pel franquisme, però una pesada cortina de silenci s’estén sobre molta altra gent que, ens agradi o no, amb totes les contradiccions que es vulgui, formen part també d’aquella història negra, però amb molts matisos de grisor diversa. Sembla que seria més saludable parlar-ne i fins i tot criticar i jutjar el que fes falta, però com que hi ha una certa por a què els nostres dogmes, i potser fins i tot les nostres pròpies biografies, no en surtin esquitxades, s’oblida tot plegat sota una pesada nebulosa d’indiferència i menyspreu. A molta gent li agradaria que el franquisme no hagués existit ni durat tant i la millor manera és despatxar-lo amb quatre ratlles. Una persona jove, interessada en l'època, m'ho comentava fa poc, a l'escola. Quan jo anava per Rosa Sensat, fa més de vint anys, en una ocasió, una patum pedagògica del moment, lloava la tasca de l'escola de magisteri de l'autònoma, on havien anat a raure tots els profes progres de l'època, lligats, en molts casos, a l´associació de mestres. Jo vaig voler explicar que a la Normal de Sants també hi havia professors de tota mena i que jo no en tenia tan mal record. Em va tallar i no em va deixar raonar res: Per favor, allò és un bodrio... recordo que em va dir, exactament, amb mala cara. Doncs així se sol actuar, en general, davant de segons quins temes.

A mi m’agradat molt llegir els llibres de Pons i encara em va agradar més sentir-lo, doncs amb gran senzillesa i saviesa va parlar d’uns temps i d’un país propers i llunyans, de fet. Suposo que tot plegat rau en allò de la coincidència generacional. Pons va admetre, com admeto jo mateixa, la impossibilitat de poder jutjar la tan castigada generació de la guerra civil, incidint en la constatació del dramatisme de l’època, de la tragèdia que va representar i de com els mateixos responsables en l’exil·li, encara vius, reconeixien la seva immensa inoperància i les seqüel·les que tot plegat deixaria al país i als seus habitants. No corren bons temps, però, per a aquesta objectivitat saludable. Hi ha un esquerranisme fonamentalista que no vol entrar en debats sobre la bondat individual i que despatxa la complexitat col·locant tothom en dos sacs impermeables, dolents i bons, dreta i esquerra, i no m’atabalis. Els discursos oficials sempre són perillosos.

A més de conèixer i escoltar Agustí Pons, dilluns vaig conèixer i escoltar, a l’escola, un altre senyor madur lligat al meu santuari privat de mites diversos, Joan Vilamala, que havia cantat amb Els Esquirols i que està fent una tasca immensa des de l’IES on treballa, amb l’elaboració d’auques, gènere potser considerat menor de la literatura, però popularíssim a casa nostra. Vilamala va venir a fer un taller d’auques a la classe de sisè, en el marc d’una activitat sobre la lectura que realitzen els alumnes. Va ser un plaer sentir-lo. Recomano abrandadament la web auquística, immensa.

Vaig tenir un disgust interior quan, a l’hora de dinar, em vaig ensopegar amb què alguns, massa, mestres de l’escola no sabien ni qui era Agustí Pons ni qui eren els Esquirols, ni tan sols on és L'Esquirol. En aquest segon cas, ni tan sols el meu esforçat cant a capella de Torna, torna Serrallonga els va despertar del seu son individual ni de la seva ignorància ancestral. Només vaig aconseguir connectar de forma feble amb l’imaginari col·lectiu quan vaig esmentar el paper que feia Crosas -qui per cert, està fent teatre a França, actualment- a Vent del Pla i vaig explicar que era el Ramiro pianista de l’Amor en tiempos revueltos. No sé si a Finlàndia passen, aquesta mena de coses. Admeto, però, que quan alguns joves parlen de segons quins cantants i actors jo ni flowers, sincerament. Tampoc sé si aquests detalls de cultureta general els detecten, els pisàmetres i bofillàmetres.