En el seu blog, el periodista Gabriel Jaraba fa una referència a la conferència que organitzo sobre Tarin Iglesias, però, més enllà de l’anècdota concreta, la qüestió li serveix per reflexionar sobre la història i les seves contradiccions. Entre un munt de coses molt interessants diu, per exemple:
Pero lo que tiene la reivindicación de la memoria histórica es que esta no se puede tomar a la carta...
A més, hi podreu trobar uns enllaços a articles sobre el tema de fons, de Cercas i Enric González, del Corriere della Sera i El País, respectivament. No els enllaço aquí amb la intenció que feu un tomb per ‘Can Jaraba’, que val la pena.
De l’article lincat del País, d’Enric González, que gira a l’entorn de tot el que ha passat i està passant a l’antiga Iugoslàvia, en destacaria el comentari sobre el fràgil tall de ganivet que existeix entre víctimes i botxins i de com n’és de fàcil passar d’una cosa a l’altra.
Una de les coses que més m'ha decebut, però que més lucidesa m’ha comportat, al llarg dels anys, és la constatació d’aquestes contradiccions existents en la història real i de les moltes mentides que pot amagar un manual ben intencionat. Fins i tot de les mentides que et pot endegar un personatge en el qual has dipositat una gran fe, acabes perdent tota mena de fe, la veritat. Per desgràcia, els abrandaments ideològics acostumen a portar al desastre quan el context és l’adient. Tot allò tan bonic de que conèixer la història pot fer que no es torni a repetir em sembla d’una ingenuïtat absoluta, el mal sempre sura de nou. La història mai no es coneix del tot ni de forma objectiva. Sovint caiem en el parany de riure les gracietes als violents de la nostra corda, de forma suïcida. Deixar que algun esventat ple de furor juvenil llenci la primera pedra, ni que sigui contra un fatxa de reconegut prestigi, en un context democràtic, fomentar-ho, tolerar-ho, lloar-ho, o fer l’orni, sabent el que sé, que és poca cosa, em sembla d’una inconsciència dramàtica. Però passa i passarà.
Reflexionava sobre tot plegat ahir, també, escoltant un programa d’història per la ràdio, En guàrdia, que de vegades tampoc em sembla massa ponderat, però que és força interessant. Parlaven de Salvà i Campillo, gran científic, poc conegut, em sembla, i que va donar el nom a un carrer del meu barri (ja vaig parlar també de la servitud d’esdevenir ‘un carrer’). Salvà i Campillo, que mereix post propi, pertany a una època d’esperança, malmesa amb les guerres posteriors, el segle XVIII. Sense Napoleó, tan lloat en segons quins contextos, amb la gràcia gavatxa per reconvertir el context en glòria nacional, la nostra Espanya, hauria estat, em sembla, molt diferent, però les coses són com són. Napoleó va ser el fill inevitable de la tan lloada revolució francesa, tan contradictòria per molts motius, també.
Ahir per la tarda, vaig passar una bona estona davant de la tele contemplant l’interessant sèrie que Campo Vidal ha endegat sobre la immigració a Catalunya a partir de la postguerra, història també amb molts matisos, variables i contradiccions. Més tard vaig veure per btv un altre reportatge remarcable sobre l’època daurada dels westerns rodats a Espanya. Aquestes perles reconcilien amb el mitjà, la veritat. Llàstima que la tarda de diumenge no sigui el millor moment per a abduir audiències tèbies. Aquests reportatges són interessantíssims perquè compten amb testimonis diversos i reals sobre els fets, més enllà de les grans teories dels ‘experts’, que també en surt algun, només faltaria. De què viurien, sinó? La història real està feta de moltes històries individuals, i tan sols a través de les biografies i tragèdies individuals ens podem fer una idea, sempre una mica distorsionada, malgrat tot, de les grans contradiccions socials, polítiques i també individuals amb les quals ens ensopeguem. I ensopegarem, perquè la història no sé si la repetirem, però anar ensopegant amb pedres iguals o diferents, això... segur.
Pero lo que tiene la reivindicación de la memoria histórica es que esta no se puede tomar a la carta...
A més, hi podreu trobar uns enllaços a articles sobre el tema de fons, de Cercas i Enric González, del Corriere della Sera i El País, respectivament. No els enllaço aquí amb la intenció que feu un tomb per ‘Can Jaraba’, que val la pena.
De l’article lincat del País, d’Enric González, que gira a l’entorn de tot el que ha passat i està passant a l’antiga Iugoslàvia, en destacaria el comentari sobre el fràgil tall de ganivet que existeix entre víctimes i botxins i de com n’és de fàcil passar d’una cosa a l’altra.
Una de les coses que més m'ha decebut, però que més lucidesa m’ha comportat, al llarg dels anys, és la constatació d’aquestes contradiccions existents en la història real i de les moltes mentides que pot amagar un manual ben intencionat. Fins i tot de les mentides que et pot endegar un personatge en el qual has dipositat una gran fe, acabes perdent tota mena de fe, la veritat. Per desgràcia, els abrandaments ideològics acostumen a portar al desastre quan el context és l’adient. Tot allò tan bonic de que conèixer la història pot fer que no es torni a repetir em sembla d’una ingenuïtat absoluta, el mal sempre sura de nou. La història mai no es coneix del tot ni de forma objectiva. Sovint caiem en el parany de riure les gracietes als violents de la nostra corda, de forma suïcida. Deixar que algun esventat ple de furor juvenil llenci la primera pedra, ni que sigui contra un fatxa de reconegut prestigi, en un context democràtic, fomentar-ho, tolerar-ho, lloar-ho, o fer l’orni, sabent el que sé, que és poca cosa, em sembla d’una inconsciència dramàtica. Però passa i passarà.
Reflexionava sobre tot plegat ahir, també, escoltant un programa d’història per la ràdio, En guàrdia, que de vegades tampoc em sembla massa ponderat, però que és força interessant. Parlaven de Salvà i Campillo, gran científic, poc conegut, em sembla, i que va donar el nom a un carrer del meu barri (ja vaig parlar també de la servitud d’esdevenir ‘un carrer’). Salvà i Campillo, que mereix post propi, pertany a una època d’esperança, malmesa amb les guerres posteriors, el segle XVIII. Sense Napoleó, tan lloat en segons quins contextos, amb la gràcia gavatxa per reconvertir el context en glòria nacional, la nostra Espanya, hauria estat, em sembla, molt diferent, però les coses són com són. Napoleó va ser el fill inevitable de la tan lloada revolució francesa, tan contradictòria per molts motius, també.
Ahir per la tarda, vaig passar una bona estona davant de la tele contemplant l’interessant sèrie que Campo Vidal ha endegat sobre la immigració a Catalunya a partir de la postguerra, història també amb molts matisos, variables i contradiccions. Més tard vaig veure per btv un altre reportatge remarcable sobre l’època daurada dels westerns rodats a Espanya. Aquestes perles reconcilien amb el mitjà, la veritat. Llàstima que la tarda de diumenge no sigui el millor moment per a abduir audiències tèbies. Aquests reportatges són interessantíssims perquè compten amb testimonis diversos i reals sobre els fets, més enllà de les grans teories dels ‘experts’, que també en surt algun, només faltaria. De què viurien, sinó? La història real està feta de moltes històries individuals, i tan sols a través de les biografies i tragèdies individuals ens podem fer una idea, sempre una mica distorsionada, malgrat tot, de les grans contradiccions socials, polítiques i també individuals amb les quals ens ensopeguem. I ensopegarem, perquè la història no sé si la repetirem, però anar ensopegant amb pedres iguals o diferents, això... segur.
8 comentaris:
Julia, aquest es probablement un dels millors posts teus que he llegit, segons el meu parer, es ben clar.
Alló que diem historia i no es sinó la lectura de textes d'altres, es sempre contradictoria, perque es una narració de fets i un analisi que es sempre interesat.
Fa unes setmanes, a Alicant, amb uns amics, es va començar a parlar de Paracuellos, que l'esquerra oficial deixa en nebuloses responnsabilitats. Al parlar-ne de memória histórica, aquell que representaba a l'esquerra negaba el dret de Paracuellos a esser un contingut. Es un tema que vaig aprofondir en un temps en que em plantejaba el perqu´´e del meu esquerranisme. Bé, Paracuellos es, amb Katyn, el primer genocidi massiu produit pel comunisme stalinista. En lloc d'estudiar el fet, es nega la responsabilitat. Aixó es contradictori, es també ben clar.
Estic amb en Luís, cadascu explica la història a la seva manera i no acabés de treur'en mai l'entrallat. I com a sobre l'escriuen els qui han guanyat encara és més complex.
Recorda la feina que tenia el protagonista de 1984. Manipular o adequar noticies.
La cuestión es que sigue sin existir justicia social y que hay gente harta, cabreada, explotada ya hasta las últimas que estalla por propia iniciativa o cuya iniciativa es encaminada por fuerzas ocultas. Detrás de los hechos siempre hay unos vencedores y unos vencidos.
Luis, 'nebuloses responsabilitats', 'grups incontrolats', i precisament molta gent 'sap' qui eren els responsables i alguns peixos grossos han gaudit d'una transició a mida. No sembla que millorem, pel que fa a cercar la veritat o aproximar-nos-hi. Sembla que encara siguen menors d'edat, sempre hi ha algú que fa 'la lectura' adient.
I al 'món feliç' de Huxley, Francesc, milers de repeticions feien una veritat i això sí que és una veritat.
Sin duda, Francisco, pero muchos vencidos, cuando son vencedores, no buscan tampoco la justicia, por desgracia. Haber sido 'víctima' no presupone inocencia, eso es lo que desmoraliza.
Fins i tot conèixer "tota" la història de determinats fets en determinats moments no crec que servís perquè qualsevol de nosaltres no trobés raons per defensar la seva "raó" i actués segons imponderables. Que una cosa és conèixer els fets i les seves conseqüències en una època i l'altra és creure que nosaltres ens equivoquem.
Absolutament d'acord en el que dius a partir de "riure les gracietes". Em subleva aquesta ignorància i aquest oportunisme o covardia.
Evidentment, Pere, perquè la interpretació dels fets topa amb les nostres dèries i manies, històries personals, i també, hi ha qui troba raons per a justificar-ho o condemnar-ho tot, des del seu propi punt de vista.
No ens podem escapar d'una certa subjectivitat, molt humana, és clar. El fet és que hi ha un gran nombre de persones que vol donar explicacions molt simples a fets que són molt i molt complexos, els manuals escolars contribueixen d'allò més a fixar estereotips i llegendes urbanes.
Publica un comentari a l'entrada