Línia verda
Navego en un vaixell sense mar ni paisatges,
on comparteixo instants que no tornaran més.
Escolto mil converses que suren i s’escampen
i contemplo amb recança la gent que no conec.
Hi alguns llibres oberts on navegants anònims
cerquen tendres paraules o somnis infidels
i diaris gratuïts plens de notícies tendres
i mares amb infants dormint als seus cotxets.
Els joves estudiants acaronen llibretes,
els lladres descoberts sotgen els viatgers.
Els rostres s’emblaquinen sota la llum somorta
i l’aire que s’escampa és massa humit i fred.
Tots tenim una història precisa i delicada
que compta amb un inici i amb un acabament,
tots compartim aquesta quietud contemporània,
a tots, sense sortida, ens escapçarà el temps.
Els camins de la fosca fan la ciutat petita.
Al final de la ruta ens espera un indret,
una escala mecànica que ens portarà a la vida,
entre núvols i arbres, que acarona els carrers.
Navego en un vaixell sense mar ni paisatges,
on comparteixo instants que no tornaran més.
Escolto mil converses que suren i s’escampen
i contemplo amb recança la gent que no conec.
Hi alguns llibres oberts on navegants anònims
cerquen tendres paraules o somnis infidels
i diaris gratuïts plens de notícies tendres
i mares amb infants dormint als seus cotxets.
Els joves estudiants acaronen llibretes,
els lladres descoberts sotgen els viatgers.
Els rostres s’emblaquinen sota la llum somorta
i l’aire que s’escampa és massa humit i fred.
Tots tenim una història precisa i delicada
que compta amb un inici i amb un acabament,
tots compartim aquesta quietud contemporània,
a tots, sense sortida, ens escapçarà el temps.
Els camins de la fosca fan la ciutat petita.
Al final de la ruta ens espera un indret,
una escala mecànica que ens portarà a la vida,
entre núvols i arbres, que acarona els carrers.
Júlia Costa (La Pols dels Carrers, editorial Meteora)
3 comentaris:
un gran poema, trist, però un gran poema, amb un alé d'esperança al final.Me'l guardo per diumenge que ve.
l'altre dia, mentre feia un dels trasllats de llibres de ma mare del pis de barcelona al pis de Blanes, vaig topar amb "la pols dels carrers". El vaig posar damunt de tot i quan vaig arribar a Blanes no el vaig desar. Me'l vaig ficar a la bossa i li vaig donar a ella. A Barcelona el tenia a la tauleta de nit. I aquí, l'ha tornat a posar a la tauleta de nit. I et llegeix sovint, que ho sàpigues. petonets
Moltes gràcies, Francesc i Arare, pels amables comentaris!
Publica un comentari a l'entrada