Caòtiques reflexions post-electorals

Encara que la història no serveix, (crec jo, ep, que no vull sentar càtedra), ni per entendre el món ni per tal que les desgràcies i disbarats no es repeteixin més, hi ha aspectes del passat que poden millorar la nostra comprensió de tants fenòmens aparentment paranormals com ens encalcen. Una altra cosa és que ens interessi o no fer trontollar les nostres dèries, conviccions i dogmes, a la recerca de poca cosa més que una certa inquietud vital més gruixuda. Així contemporitzava el meu ídol Rusiñol, pel que fa als temes religiosos, segons expliquen, valia més no tocar-los, altrament se’n podia sortir massa escaldat.


Hi ha savis que diuen que encara patim del clientelisme romà, pràctica que cercava els servidors entre els coneguts i no pas entre la gent de vàlua. Una repassada als enxufes de tota mena, que proliferen com els bolets mani qui mani, ens pot donar una idea de com va la cosa. Això sense entrar a parlar de les dinasties diverses, que col·loquen quan poden fills, netes i nebodes, per l’entorn. I als del partit, és clar. Si a més, són parents i del partit, doncs apa, ja no cal fer postgraus. Fa anys, ai, innocent de mi, em pensava que tot era conseqüència del franquisme i que després tot això canviaria, i això que ja Pérez Galdós té uns fragments hilarants als Episodios Nacionales sobre les cues que es formen davant del despatx de Godoy demanant feina amb recomanacions diverses. Van canviar moltes coses, ho admeto, però aquesta de col·locar el conegut en lloc del que s’ho mereix continua gaudint de bona salut i em sembla que en tenim per anys, car la cosa s’esdevé des dels àmbits més casolans i modestos a les grans esferes dels poder diverses, convergents, divergents i ecològiques, crec. I, en això, com en tantes altres coses, ai, els catalans no som pas millors que.


Ahir vaig fer una visita cultural a un poblet que no mencionaré, per tal que algú no s’ho prengui malament. El guia, habitant del poble, ens va explicat sotto voce que el lloc havia estat molt feudal fins fa quatre dies i que això havia generat, fins i tot en els nou vinguts –darrerament ha crescut força- una mena de tendència a deixar que els poders ‘facin’. Una mena de filomunicipalisme pervers, vaja, present a molts altres indrets de la geografia nostrada i estimada. Totes les iniciatives culturals, en aquesta vileta, passen per l’ajuntament, i això, que per una banda ha propiciat obres públiques de categoria, fins i tot excessiva per al context, també ha generat un individualisme molt particular. No és l'únic cas, hi ha força poblets de mínima expressió que compten amb piscines gairebé olímpiques gràcies a la seva fidelitat a determinades causes polítiques i els barris urbans són premiats -o castigats- segons resultats, ben sovint. A la visita venia molta gent d’un poble proper que és l’altra cara de la moneda, molt més industrial, molt més viu, amb una xarxa associativa remarcable, encara que no tingui tants pavellons poliesportius desmesurats. Curiosament, alguns habitants del poble emprenedor, manifestaven una certa enveja vers aquelles construccions faraòniques a mida modesta però excessiva. I és que la dependència del poder, i l’assoliment de monumentalitats casolanes, té un cert ganxo, ens agradi o no, perquè el tribalisme vilatà també tira.



Si fins i tot en un indret geogràfic tan limitat es donen aquestes diferències, parlar de Catalunya i no pas de catalunyes, com parlar d’Espanya i no pas d’espanyes és, sempre, equívoc i fals. Jo em vaig preguntar durant anys, per exemple, perquè el poble del meu pare era i havia estat tancat, carlí, poc afeccionat a acollir forasters, mentre un indret del costat havia fet una carrera turística immensa i s’havia omplert d’hotelets, apartaments i carnisseries on venien i venen productes naturals de la terra, tan industrials com els del mercat de Sant Antoni, és clar. Tinc moltes hipòtesis, però totes són coixes i incompletes, la veritat. En resum, que no sé ben bé de què estava parlant, hores d’ara.



He constatat que al meu cosmopolita barri barceloní anaven a votar molts i moltes persones d'aspecte multicultural, ço és, immigrants; immigrants que potser porten vint anys o més pels volts de la Plaça de Catalunya, és clar. Fins i tot el segon de la taula era forani. Me n’alegro molt i molt, així ha de ser, tot s’ha de normalitzar i integrar, en el bon sentit de la paraula, que en té molts, això de la integració, i no tots tan bons com caldria. Avui, en passar de bon matí per la zona de vianants més famosa i reeixida del Poble-sec m’ha sobtat veure, en un balcó, onejant al vent, dues banderes noves de trinca, una d’espanyola i una altra de catalana. L'excés tèxtil imprevist m'ha fet pensar que potser havien traslladat l’ajuntament allà, però no, eren d’un veí. És probable que fins i tot no sigui català d’origen, qui tan alegrement i desacomplexada manifestava la seva adscripció a dues causes patriòtiques que tantes crisis han passat en les seves relacions amoroses i suposo que el que volia era manifestar la seva alegria davant dels resultats electorals.




Crec que l’èxit de la nostra Carmeta, que en principi no era santa del meu missal -i que jo no vaig votar, encara que no tinc perquè donar explicacions i, a més, puc dir una cosa i haver-ne votat una altra, que per això el vot és secret, només faltaria-, ha vingut determinat, em sembla, per aquest somriure engrescador que mostra i rumbeja. I és que de cares llargues i serioses, de pomes agres, la veritat, ja n’està molta gent fins a la trossa. Més enllà de consideracions polítiques més aprofundides, demanar l’impossible, per molt bé que quedés la frase en el seixanta-vuit, considerant que la majoria admetem que el papa poder o la mama podera –siguin els que siguin- ens treguin les castanyes del foc i ens subvencionin, és, literalment impossible. Dependre tant dels poders porta a l'estat de la qüestió actual, els poders es prenen atribucions excessives, fins i tot en aspectes privats i íntims de la nostra vida, sota l'excusa de protegir-nos. Contemplant els nens del cole m'adono que els polítics actuals només són un mirall fidel i no pas estrafet de les nostres dèries quotidianes.