Des de ponent (2)

Deixo enrera l’Aragó i torno a Batea, a Catalunya. Em pregunto quin sentit tenen tantes pàtries i problemes lingüístics i culturals quan la gent normaleta ha pogut, sovint, decidir tan poc. Com cantava la Trinca quan existia, crec que amb lletra de Picas: que la terra no és partida, com un mapa mal pintat, i que això és una mentida de mol mala voluntat. Al darrere queda Albarracín, ple de turistes i em sembla que és d’aquells llocs als quals tornaré, perquè hi ha punts de la geografia que, no sé sap ben bé per quins motius, ens corprenen sense cap explicació massa lògica. Romans, visigots, musulmans, cristians, i una vila que té, com ens va explicar una admirable coneixedora de l’indret, al qual pertany des de generacions, i que ens va oferir una visita comentada admirable, potser una mica massa atapeïda de dades, el títol de ciutat. No hi ha paisatges innocents. Vam copsar durant la visita comentaris veladament intencionats que contenien crítiques a actuacions municipals diverses. Com ara a aquests pavellons dedicats a la ruta dinopolitana, muntats sobre jaciments romans. Tot són rutes, parcs temàtics, avui. No ens en podem escapar.

El nom no fa la cosa. Adéu, ciutat o vila aragonesa, encimbellada en el passat, mirant cap a un present de restaurants i hotels, de turisme divers, amb un entorn de boscos magnífics, de pinastre, aquest pino rodeno característic, acompanyat de savines, enmig de roques impressionants, amagant coves i abrics per on els avantpassats més remots, aquells d’abans que fóssim catalans –o aragonesos- es van dedicar a deixar-hi anònimes mostres del seu art pictòric, de forma gratuïta, probablement.

L’Aragó ens és proper i desconegut. A la Batea catalana, una veïna em comenta que no ens estimen, per allà. La frontera artificial ha fet rivals poblacions molt semblants, però, de forma inevitable, hi ha moltes famílies amb fills i filles aparellats a un costat i a l’altre. Al capdavall, el meu pare rivalitzava i es barallava amb el poble del costat i entre els barris de Barcelona s’havien estovat de valent, en èpoques pretèrites. Les identitats es fan i es desfan segons convé, que poc lliures en som, de triar res! I el tribalisme, en petita escala o a nivells territorials més ambiciosos, és, em sembla, incurable, ara per ara.

Aquests dies m’he endut per llegir una novel·la de Donna Leon que m’he empassat sense pena ni glòria en una tarda, la servitud d’haver de viure d’en Brunetti porta, de forma inevitable, a la relliscada. Però ja m’agradaria, viure bé amb un llibre a l’any, a mi. També m’he endut el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, que havia llegit fa anys i que volia rellegir i la biografia d’en Companys de l’Enric Vila, que havia deixat en hibernació perquè em feia una mica de basarda encarar-m’hi. Un llibre interessant i valent, sobre tot valent, que mereix i exigeix més sort i difusió de la que ha tingut. Mites, màrtirs, sants, relíquies, massa sacralització per als temps que corren. Imagino, somnio, una televisió en la qual es dediquessin llargs programes seriosos a debatre aquest llibre, per exemple, en horari de màxima audiència o en la qual Enric Vila pugués dir la seva en una llarga entrevista de les d'abans. Vila defensa una tesi, amb punts amb els quals combrego i amb altres dels quals discrepo, però també Benet ho fa amb Maragall, medito. L'olla de grills de l'època es mostra, a través dels comentaris en ocasions aspres i fins i tot sarcàstics de Vila, en tota la seva amarga complexitat.

A Batea també han entrat en el parc temàtic de més èxit de la zona i crec que muntaran alguna cosa sobre l’Hospital de Sang que hi va haver durant la guerra, convertida avui en un conte de bons i dolents, soldats coratjosos i abecedaris de la pau etèria. Millor un hospital que una batalla, ben mirat. La Setmana Tràgica, Maragall, Companys, la guerra, i tot un estol de fantasmes que encara no poden descansar en pau, m'acompanyen aquests dies de penitència recuperada. Penso en l’opinió de Vila sobre els Badia, que no comparteixo, i m’ensopego amb un escrit d’Aragay a l’Avui sobre la inclusió de l’assassí dels Badia a les llistes del Fossar de la Pedrera, encapçalades amb allò de la immolació per Catalunya. Precisament, el periodista s'ha assabentat del tema en un recent llibre de Benet, perquè encara que les coses se saben, fins que algú important no aixeca la llebre fem com si no ho sabéssim. Una biografia acurada, de molts dels enumerats a les llistes que homenatgen els afussellats, provocaria molts disgustos; tant en aquest cas com en el de Companys més d'una vegada he sentit comentar a gent més gran, en veu baixa: ui aquest, si se sabés tot... Algun dia podrem debatre amb una certa coherència i tranquil·litat tots aquells fets? Acceptar coses tan òbvies com que les víctimes no sempre són innocents? Em temo que no, en tot cas, jo no ho veuré, em sembla. Els comentaris que el text d’Ignasi Aragay ha provocat a la versió digital del diari resulten inquietants per les afirmacions de tots colors que s’hi poden llegir, sovint expressades de forma visceral i grollera, fins i tot. S’han d’acceptar tot tipus de comentaris, en els mitjans?

També a l’Avui m’ensopego amb un escrit d’Emili Teixidor sobre els blogs, que tanta preocupació semblen desvetllar. Malgrat que l’escriptor admet que n’hi ha de literaris interessants –els llegeix? quins? què és un blog literari?- copso la malfiança surant per l’article, fins al punt de prioritzar la paraula usuari per damunt de la de lector i això tot i que finalitza la reflexió demanant-se si perdrem el tren. Jo crec que ell, persona que respecto molt, que quedi clar, en aquest tema, ja l’ha perdut o escriuria sobre el tema amb més despreocupació i alegria literària, la veritat.

L’ordinador, amb aquest sistema, em funciona de forma lenta, abaltida, però, al menys, el puc utilitzar. Com he arribat a estar tan inevitablement lligada a aquest estri? La tele, la d'aquí, la d'allà i la de més enllà, coincideixen en un fet clau dels nostres temps: les notícies més importants són les relatives a les sortides de Setmana Santa, nombres de cotxes, estat de les carreteres, ocupació turística i d'altres derivats, a més de donar-nos, com sempre, una rastellera de consells com si tots fóssim escolars adolescents d'excursió (potser ho som), no correu, vigileu, no us passeu amb la beguda, dormiu el que calgui, etc. etc. Ens menjarem més de sis-centes mil mones, malgrat les quaresmes ja no siguin el que havien estat, no cal patir. Per sort per a les ànimes turmentades, avui fan futbol. Òndia, València i Barcelona... a qui animaria, Jaume I?