Llibres, història, vida i eleccions

Sóc aficionada a la història i a moltes altres coses, massa, em sembla. Com sol passa amb tots els temes, quan més en saps, més conscient ets del poc que en saps i més t'adones de la complexitat de voler reduir el passat, i fins i tot el present, a esquemes etiquetats segons convé al poder -cultural o polític- vigent. Encara es fa més difícil posar-se en el lloc d'algú del passat, és pràcticament impossible, i això es percep en la novel·la històrica, és clar, que sempre és novel·la contemporània, al capdavall. Una cosa són els manuals i l'altra la vida.

Ahir vaig passar a saludar els blogaires tertulians i també vaig estar debatent amb ells i elles –més o menys- sobre el tema electoral, per variar. Llàstima que vaig haver de marxar aviat, doncs m’agrada molt poder xerrar en directe, ni que sigui de tant en tant, amb els meus ídols virtuals, la veritat.

Després vaig anar a la Casa de l’Ardiaca, perquè tenia la primera trobada d’un grup de lectura de llibres d’història. El primer a comentar ha estat El silenci de les campanes, llibre que m’ha decebut una mica, no pas pel contingut ni per la ideologia que manifesta, sinó perquè em sembla un llibre fallit, en el sentit que no acaba de donar el que ofereix, un estudi seriós i ordenat, encara que apassionat, del tema de l’anticlericalisme i de la repressió contra l’estament religiós durant la guerra civil.

Crec que fins i tot els llibres d’història han de tenir passió al darrera. No em sembla malament que se’ls vegi el llautó ideològic, al capdavall qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Una altra cosa és la grapa, hi ha qui la té i qui no la té, com el sex-appeal, i això és així ens agradi o no. Hi ha llibres que objectivament no són res de l’altre món però que tenen ganxo i d’altres acurats, ben intencionats, documentats, que avorreixen. I això, fins i tot en literatura històrica, científica, no pas tan sols en la literatura de creació, per cert.

La qüestió de la repressió en l’àmbit republicà, complexa, sembla que es vulgui amagar avui per part de sectors que creuen que durant el franquisme se’n va parlar massa. Això em sembla una mica pervers, perquè la reivindicació que el franquisme va fer d’aquells ‘màrtirs’ va ser també perversa i oportunista, i, per tant, poc objectiva i injusta, políticament parlant. També es volen condemnar a l’ostracisme les biografies de personatges importants d’aquelles dretes antigues i costa de trobar informació sobre segons qui, la qüestió desvetlla moltes inquietuds, encara. A més, és freqüent no voler reconèixer els defectes i les contradiccions de personatges lligats al bàndol republicà, només cal veure la polèmica que va desvetllar el llibre de Vila sobre Companys, per exemple, i el silenci que s’ha estès sobre un volum que hauria d’haver esperonat tota mena de debats. O el cas dels llibres de Mir sobre aquests anarquistes violents, que anaven, senzillament, a robar, i que han passat sense pena ni glòria, quan també esperava que, per totes bandes, hi hauria soroll. Albertí I Mir són gironins, I crec que no s’ha estudiat prou el context sòcio-polític de moltes zones rurals catalanes, que havien patit i donat suport al carlisme, en el marc de la guerra civil. La família del meu pare era d’aquella Catalunya catòlica, profunda, carlina, i, es vulgui o no, espanyolista a la seva manera. Aquesta autors crec que han estat prou valents, més enllà del valor intrínsec dels llibres, de tocar, avui, aquests temes, la cosa té un gran mèrit, la veritat.. Es voldrien, per tot arreu, sants i màrtirs incontestables I això no pot ser.

El silenci de les campanes és interessant pel que fa a les dades testimonials, als casos individuals, perquè la Història és, en realitat, la suma de moltes petites històries, contradictòries, amb llums i ombres, i en les quals les etiquetes fan més mal que bé a la causa de la pau universal, per cert. Això de les etiquetes, a casa nostra, és un perill, els actors i cantants saben que es paga, el fet de fer campanya a favor de segons qui. De vegades, quan menciones algú que ha dit alguna cosa interessant, sempre ve el de torn que precisa ‘però aquest és un convergent’, per exemple. En el cas de l’autor del llibre, es va comentar el fet dels seus possibles lligams amb unió democràtica, això, per a mi, no té importància i no és per aquest motiu que el llibre no em va convèncer, la veritat. El tema de l’anticlericalisme precisa, per fer-nos una idea tèbiament aproximada, d’un més gran aprofundiment, en llibres com els d’Hilari Raguer, o burxant en l’abundosa bibliografia sobre la Setmana Tràgica, molta d’ella, per cert, difícil de trobar avui a les llibreries.


Una altra desqualificació que es fa sovint és la de l’edat, he sentit dir aquesta mena de penjaments, que repapiejaven, de personatges com Paco Candel, quan expressaven opinions no canòniques amb el que s’esperava d’ells; ara ho he escoltat sobre Benet, a causa de la seva carta, crec que força lúcida i el seu suport –puntual, no ho oblidem- a convergència, en aquestes eleccions. La maduresa i la vellesa comporten en la majoria de casos, en les persones reflexives que no s’han ancorat en el passat de forma incondicional, la relativització de la pròpia ideologia, la comprensió tolerant i grans tones de practicisme generós. El panorama electoral, que ja era gris, s’ha acabat d’enterbolir amb l’atemptat. Les víctimes innocents -no totes ho són, també caldria incidir en aquest tema, i per això el gènere biogràfic és tan necessari- de la barbàrie i els seus amics i parents han de patir, a més, la manipulació oportunista de la seva tragèdia, com els màrtirs i sants de la guerra, d’un bàndol o de l’altra, perquè també hi ha un santoral laic i progre, és clar. En pau descansin tots ells, els d'ahir i els d'avui, si els deixen.