Relacions privades i somnis col·lectius

Crec que era el cantant Pi de la Serra que explicava com, en una ocasió, un jove arrauxat el va esperar a la sortida d’un concert per anar a fer plegats la revolució, ja que una de les cançons del seu repertori d’aleshores era una crida a la lluita armada. El cantant es veu que des d’aleshores va anar una mica amb compte en relació als continguts poètics i polítics de les seves composicions.

Hi ha coses que queden molt bé en teoria. En una pel·lícula francesa una mica ensopida, amb en Sergi López i la Nathalie Baye, Una relació privada, la noia es veu que vol realitzar una fantasia sexual que mai no s’explica, i que crec que és com el contingut de la caixa del xinès de Belle de Jour, una enredada per a elucubrar intel·lectualment al cinefòrum. El cas és que posa un anunci al diari i es troba amb el nostre català universal, amb el qual no se sap ben bé què fan, fins que s’enamoren i tot s’espatlla. La protagonista, en una ocasió, diu a una amiga que aquella fantasia es podia realitzar però que ‘hi ha fantasies que no es poden realitzar, per exemple, jo puc tenir la fantasia d’ésser violada per quatre camioners suats, però, en realitat, és clar, no la vull pas fer realitat’.

I és que hi ha moltes coses que queden bé dites i proclamades, però que la gent en realitat les manifesta per quedar bé, per fer-se l'anticonvencional i alternatiu, per provocar una mica el personal, però no té cap intenció de traslladar-les de l’escenari virtual al quotidià. Una vegada Espinàs, en una de les seves columnes, parlava sobre el tema, ja que un actor, crec que Imanol Arias, havia manifestat que el seu ideal era tenir una granja de godallets. Doncs, comentava Espinàs, per què no la té? Cal pensar que no li seria tan difícil assolir aquesta fita ramadera, al senyor Arias. Doncs perquè en realitat, no ho volia, l'actor, això de criar porcs. Hi ha coses que podríem fer, diem que les volem fer, però, en realitat no les pensem fer ni de bon tros.

De les coses que manifestem de forma entusiasta en tertúlies i debats casolans, n’hi ha un gruix considerable que, afortunadament, resten en l’eteri món de les intencions nebuloses, perquè moltes grans idees, quan s’han volgut realitzar de grat o per força, han conduït a grans desastres col·lectius encara que, com va dir algú, una pàgina d’un llibre d’història pot salvar la derrota més vergonyosa i la tragèdia més terrible. Jo diria que un d’aquests temes és la independència i el seu possible assoliment. Es pot vessar molta tinta sobre la davallada esquerrana, però crec que un dels motius, en el que ningú no hi vol entrar, ha estat la realista moderació del votant anònim; mentre la cosa anava surant entre els impossibles, fins i tot era bonic pensar-hi, però quan hi ha hagut una possibilitat, encara molt remota, de moure fitxa, les coses han tornat enrera, ço és, a les cledes socialistes i convergents més convencionals i prudents. Tot allò de volem, volem, volem, volem independència, volem, volem, volem, països catalans, era bell i reivindicatiu, però no responia a cap programa concret consensuat per la majoria, em sembla. Un altre tema és el comunisme, molta gent que s'autodefineix com a comunista convençuda, en teoria, a la pràctica, en la seva vida quotidiana actua de forma ben diferent als suposats ideals igualitaris que predica. L'autocrítica sobre el tema brilla per la seva absència, però el fet és que els partits amb aquest idearis, fins i tot comptant amb els esforços que han fet per refredar els seus dogmes, van a mal borràs, quan, si féssim cas de les proclames individuals, haurien de comptar amb una allau de seguidors decidits a fer un món millor peti qui peti. Fins i tot durant els primers anys de la democràcia, els resultats d'aquests partits, més esponerosos que no pas ara, no responien ni molt menys a les grans mobilitzacions pretèrites que havien organitzat i liderat.

Malgrat que tots diem que respectem l’opinió dels altres, al menys un bon gruix, passejant per la xarxa m’adono que hi ha molta pontificació per part dels qui veuen la llum i s’adonen de com anem d’equivocats la resta. Som mesells, no tenim criteri, deixem que ‘espanya’ ens exploti, xolli i afaiti, i moltes coses més. Val més callar, a les reunions amicals, car, amb excepcions, tots aquests i aquestes que ho veuen tot tan clar et poden mirar malament, i amistats que ens produïen grans satisfaccions tertulianes en hores de lleure, es poden esberlar per un mal entès polític, que ja m’explicaven a casa que passava, fins i tot entre parents, quan la República. I tots els que ens volen salvar i convertir, això sí, em fan més por que una pedregada.

Hi ha molts incondicionals, conversos i dogmàtics i tots tenim dèries i manies, és clar. El fet és que les coses que depenen tan sols de ‘nosaltres, els catalans’ no veig que tampoc rutllin com caldria. I com en religió, m’estimo més que no hi hagi cap déu, que no pas haver de pensar que algú en qui tenia tanta esperança me les ha fet passar canutes, la veritat.

Traducció al castellà al blog: Caracteres Ocultos