Sant Jordi a les portes de casa

Fa anys, pels temps del twist i la yenka, Sant Jordi era una festa que m’agradava molt. Un dels millors santjordis va ser un de quan anava a fer estudis crepusculars a la Normal. Els profes ens van deixar marxar a passeig, condescendents i tolerants, i tot semblava una festa, en aquelles èpoques pre-transicionals. Els carrers eren plens –però no pas atapeïts- de gent. Pel centre sempre et trobaves coneguts o en feies de nous. De jove tens moltes coneixences diverses per tot arreu, de gent de la teva edat, i també resulta molt fàcil fer conversa i amistats. Era l’època de la gran novel·la hispanoamericana, (des de La Ciudad y los perros a la resta). El Premi Sant Jordi era sòlid, però també discutit i no sempre aconseguia la mateixa sortida. El 1969 havia quedat desert, però l’any anterior, el 1968, l’havia guanyat Maria Aurèlia Capmany amb l’excel·lent Un lloc entre els morts, títol no exempt de polèmica perquè sembla que hi havia qui pensava que era un llibre d’història. Les Nifades del 70 no van tenir tant d’èxit, i de l’autor, Sonntag, no n’he sentit a parlar més, potser va abandonar la vocació literària a causa del soroll provocat després. Perquè va haver-hi marro, no sé si va ser Vidal Alcover qui va percebre que el llibre era el plagi, o gairebé, d’una novel·la pornogràfica xinesa. El nombre d’escriptors catalans era petit, però també el mercat era limitat, coses de casa. Malgrat la modesta dimensió, com podeu veure, els escàndols literaris ajudaven a fer barrila i les misèries del sector eren habituals, també.

Ara, si per la festa m’escapo una estona cap al centre, aviat en torno, ja que, sobretot per la tarda, l’aclaparadora quantitat de gent m'arriba a ofegar. El mateix passa amb el nombre d’escriptors vocacionals, consagrats, novells, mediàtics i de tota mena que signen llibres per tot arreu, arriben a semblar-me senyores de vida alegre esperant clients, en alguns casos. Les roses també s’han vulgaritzat força. En aquella època gloriosa recordo que un company de feina, del despatx, n'oferia a bon preu, del jardí d’una seva tieta, ara no podria pas competir amb el mercat vigent, tan globalitzat, em sembla. La tieta potser ja no té ni jardí, i potser ja no hi ha ni la tieta, qui sap.

Pel centre s’ha d’anar amb compte amb la bossa de mà, aquests dies d’aglomeracions és fàcil que et robin. Quan era joveneta, a casa m’avisaven que vigilés amb els senyors que volien arrambar en les aglomeracions, espècie eròtica encara en vigència però em sembla que més limitada. El meu avi admetia que de jove, amb els amics, un dels entreteniments dels dies de festa col·lectiva era anar a tocar culs. Aleshores, però, el masclisme no era condemnable, més aviat gaudia de bona salut. A mi, ara, més aviat, si m’arramben, serà amb finalitats de furt professional, em sembla. Espero que no se’ls acudeixi posar uns altaveus que avisin que vigilis amb els cacos i tot això, o que no et preocupis, que unes càmeres t’estan gravant. Precisament avui, al diari La Vanguardia, Morán parla de l’ús i abús de les mides de seguretat dels aeroports i com, a la pràctica, tan sols serveixen per fomentar la pedagogia de la por i la limitació de la llibertat individual, una gran reflexió. A nivell més casolà, al metro, per exemple, he pensat sovint en el tema aquest i en com, a més, hem de suportar veus gravades de gent inexistent per tot arreu, donant-nos estúpids consells, fins i tot de vegades en tres idiomes.

Jo viuré la meva hora de glòria a la Placeta del Molino (Molino, per cert, en un estat lamentable, malgrat tots els anuncis de reforma, remodelació i recuperació que es van fer fa un temps), de 6 a 7 de la tarda, firmant exemplars de La descomposició de la llum, o del que calgui, per si algun conegut em ve a veure i té ganes de gastar-se uns calerons en un llibre gens mediàtic o de fer una mica la xerradeta, més enllà dels afanys literaris espirituals. Copio la nota de l’agenda veïnal, per tal que pugueu veure amb quins autors compartiré l’espai, encara que a hores diferents:

El proper dia 23, de 9 a 21hores, la plaça de "El Molino" acull les tradicionals paradetes de roses i llibres. Enguany quatre escriptors del barri tindran un espai per signar les seves obres: Marisa García Sánchez i la seva nova novel·la "El gran secreto de Paula" - de 12 a 14hores. Josep Fabra Llahí signarà la seva obra "Lurdes, la parròquia de la França Xica 1867-1991" - de 17 a 18hores. Júlia Costa Coderch portarà el seu llibre de poemes "La descomposició de la llum" - de 18 a 19hores. Teresa Roig Omedes oferirà la signatura de la novel·la "L'herència de Horst" - de 19 a 20hores. Al vespre acabarem de celebrar aquest dia tant especial amb el Concert de Sant Jordi, a la Parròquia de Santa Madrona. Hi actuarà la Coral Daina, una formació vocal que es va constituir al 1989 a l'escola Anna Ravell i que ara ens portarà una de les seves actuacions a partir de les 21hores. Us hi esperem!

Com veieu, hi ha un error, car el meu llibre no és de poemes. Teresa Roig Omedes és la més famosa del conjunt, ara per ara, al menys ha sortit a molts diaris amb aquest llibre, que es veu que va escriure a partir d'un encàrrec de l’editorial. Toca el tema dels nazis que vivien a Espanya durant la postguerra i Roig és una noia molt jove, d’aquesta colla que està sortint ara, d’autors de l’edat dels meus fills amb molta empenta i poques manies etèries, disposats a menjar-se el món i el mercat editorial, com ha de ser. El premi sauquero dels Crims de Tinta també l’ha guanyat un jove mosso d’esquadra, Marc Pastor, amb un llibre que agermana novel·la policíaca amb novel·la històrica, cosa que em fa pensar que en tenim per temps, encara, amb aquesta moda de la novel·la històrica que ja ofega una mica, la veritat. No sé si és una mania que tinc, però llegeixo alguna cosa sobre un tema, aparentment oblidat, i al cap de poc temps es parla del tema per tot arreu i acaba sortint-ne una novel·la o una pel·lícula, m’ha passat amb el Petòman i ara amb la terrible Enriqueta Martí, que va desenvolupar la seva activitat delictiva, mai aclarida del tot, no massa lluny de casa meva, al carrer de Ponent, per cert. Passa amb teatre i cinema, quan es van redescobrir les amistats perilloses, a més de les dues pelis vam entomar teatre i reedicions, coses de les modes culturals, vaja. Em temo que el tema dels nazis afincats a casa nostra també esdevindrà un clàssic.

Hi ha qui encara vol veure en la literatura connotacions subliminals de tipus transcendent, però, com tot, és mercat i negoci i consum. I així ha de ser. Que de tant en tant, d’entre el conjunt magmàtic en sorgeixi un diamant intemporal, és un fet que pertany al camp dels fets sense explicació, al camp dels miracles imprevistos, vaja. I tu, per què escrius? em pregunto a mi mateixa. Doncs, em responc, potser per distreure’m, per oblidar, durant una estona, que la vida passa i que mai no hi haurà un altre dia de Sant Jordi tan assolellat, resplendent, entusiasta i meravellós com aquell de la meva ingènua joventut, ai.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos