Aquests dies, amb el carnaval eurovisiu, s’escolten opinions per a tots els gustos. Hi ha pretesos lletraferits seriosos que manifesten no saber res del tema ni voler-ne saber res. D’altres persones expressen vergonya davant de la qüestió i una majoria saludable s’ho ha pres com s’havia de prendre, ço és, amb broma i com una diversió més. Hi ha coses molt pitjors a la tele que no pas les cançons xarones.
La veritat és que he passat moments gloriosos de la meva vida, a festes majors, càmpings i festes diverses, ballant coses com el chiki-chiki. Cançons d’aquest gènere que ja formen part de la història col·lectiva m’ha fet riure moltíssim, lletres poca-soltes que tothom coreja han acompanyat instants inoblidables de la meva vida familiar i juvenil. Visca Georgie Dan!!! Jo subvencionaria la traducció al català de la producció georgidana, la veritat. Encara que potser no seria el mateix, és clar.
Quan jo era joveneta, però ja no pas adolescent, es van posar de moda les discoteques. Vam començar a anar-hi, és clar, les festes particulars, els inefables guateques anaven de baixa, i la discoteca era el súmmum de la modernitat i l’agosarament. Si fins i tot els grans mites nostrats anaven al Bocaccio! És clar que també hi havia un sector purista català que no ballava, ni anava a la platja, ni llegia el Mortadelo, què hi farem. Vam trobar un centre un feien ball com el que ens agradava, patxanguero, i de vegades hi anàvem tota una colla i ens ho passàvem d’allò més bé amb la conga, el limon del limonero i me lo dijo Adela.
Catalunya ha passat èpoques d’excessiva seriositat i transcedència, que li han fet més mal que bé. I això que tenim una tradició xarona, pitarresca, trinquera i cupletera d’allò més excitant. Fa anys, dir fins i tot que t’agradava la Trinca, estava mal vist, ai. Quan la Motta va començar a cantar cuplets i tangos més d’un la va enviar a la pila dels cantants vulgars i prescindibles. Però l’ombra del Pepito Santpere, afortunadament, sempre ha ressorgit d’entre les ombres de l’elitisme arnat.
Aquest elitisme va contribuir a menystenir les aportacions dels immigrants, el lolailo i tot això, saludable per a renovar la tradició encarcarada. Ara potser hem millorat una mica. A la força, és clar. Però de tant en tant encara hi ha qui vol que siguem cultes i nets com els del nord, i tan empeltats de sud com estem, la cosa es fa difícil.
Per cert, aquests ganxos que se’t fiquen a l’ordinador m’obsequiaven fa uns dies amb el chiki-chiki i l’himne del Madrid, sempre hi ha submarins que volen fer trontollar les essències, ai. Jo crec que hi ha una gran manca de producció xarona nostrada, actualment, en la línia d’aquella cançó que un menorquí agosarat, Miquel Mariano, ens va oferir l’estiu passat, Verigut. Tinc fe i esperança en el futur xaró de la meva pàtria. Serem xarons o no serem.
La veritat és que he passat moments gloriosos de la meva vida, a festes majors, càmpings i festes diverses, ballant coses com el chiki-chiki. Cançons d’aquest gènere que ja formen part de la història col·lectiva m’ha fet riure moltíssim, lletres poca-soltes que tothom coreja han acompanyat instants inoblidables de la meva vida familiar i juvenil. Visca Georgie Dan!!! Jo subvencionaria la traducció al català de la producció georgidana, la veritat. Encara que potser no seria el mateix, és clar.
Quan jo era joveneta, però ja no pas adolescent, es van posar de moda les discoteques. Vam començar a anar-hi, és clar, les festes particulars, els inefables guateques anaven de baixa, i la discoteca era el súmmum de la modernitat i l’agosarament. Si fins i tot els grans mites nostrats anaven al Bocaccio! És clar que també hi havia un sector purista català que no ballava, ni anava a la platja, ni llegia el Mortadelo, què hi farem. Vam trobar un centre un feien ball com el que ens agradava, patxanguero, i de vegades hi anàvem tota una colla i ens ho passàvem d’allò més bé amb la conga, el limon del limonero i me lo dijo Adela.
Catalunya ha passat èpoques d’excessiva seriositat i transcedència, que li han fet més mal que bé. I això que tenim una tradició xarona, pitarresca, trinquera i cupletera d’allò més excitant. Fa anys, dir fins i tot que t’agradava la Trinca, estava mal vist, ai. Quan la Motta va començar a cantar cuplets i tangos més d’un la va enviar a la pila dels cantants vulgars i prescindibles. Però l’ombra del Pepito Santpere, afortunadament, sempre ha ressorgit d’entre les ombres de l’elitisme arnat.
Aquest elitisme va contribuir a menystenir les aportacions dels immigrants, el lolailo i tot això, saludable per a renovar la tradició encarcarada. Ara potser hem millorat una mica. A la força, és clar. Però de tant en tant encara hi ha qui vol que siguem cultes i nets com els del nord, i tan empeltats de sud com estem, la cosa es fa difícil.
Per cert, aquests ganxos que se’t fiquen a l’ordinador m’obsequiaven fa uns dies amb el chiki-chiki i l’himne del Madrid, sempre hi ha submarins que volen fer trontollar les essències, ai. Jo crec que hi ha una gran manca de producció xarona nostrada, actualment, en la línia d’aquella cançó que un menorquí agosarat, Miquel Mariano, ens va oferir l’estiu passat, Verigut. Tinc fe i esperança en el futur xaró de la meva pàtria. Serem xarons o no serem.
4 comentaris:
Estic d'acord en general, però aquí també hi havia de tot. Per una banda t'has deixat dir que l'estimat Joan Capri era per alguns puristes el que ara seria teatre-brossa, però jo em sabia alguns monòlegs seus quasi de memòria. Al cap i a la fi Capri portava gent al teatre mentre que jo he estat al Romea quan de la quarta fila enrere no hi havia ningú, era un Pitarra.
Per altra banda recordo haver llegit a les pàgines de Serra d'Or que Catalunya necessitava una Corín Tallado.
Si no vols tenir publicitat pirata, com tenia jo, treu el comptador del blog.
Es veritat, m'he deixat en Capri al tinter, Albert, encara que he parlat d'ell manta vegades. Va ser molt característic d'una època i molts monòlegs encara tenen prou actualitat, a casa tots en ens sabíem trossos de memòria, el meu germà era petit i se'ls sabia sencers.
Ja miraré això del comptador.
A mi m'agradava "el bodeguero"
pensava havia deixat ja el comentari, deia que al bloc de Saragatona em sortia la música de l'himne del Madrid.
I tant, el Bodeguero!!! És que n'hi ha tantes d'inoblidables!!
Sí que vaig llegir a algun lloc això de l'himne del Madrid, Francesc, com diu l'Albert pot ser que sigui gràcies o desgràcies als comptadors, no ho sé, perquè sense comptador també me'n passava alguna.
Publica un comentari a l'entrada