Paisatges sota la pluja

Quan ets petita, les històries dels grans presenten una dimensió mítica extraordinària. Els enveges perquè han viscut allò que tu mai viuràs, ells potser envegen el teu futur, que no podran conèixer. Et costa diferenciar les històries reals de les rondalles, de fet, i per això la mort i la tragèdia no tenen el mateix pes per a un infant que per a un adult. El fet de viure a Barcelona i de sortir molt poc feia, a més, que les històries de poble que explicaven els meus parents em semblessin extraordinàries.

El meu pare havia nascut a Mieres que era, fa anys, un poble poc conegut. A més, el fet de compartir nom amb l’homòleg asturià, més important, feia que tothom donés per fet que parlaves d’aquest darrer, és clar. Les poques guies turístiques que s’editaven fa dècades sobre la comarca de la Garrotxa mencionaven Santa Pau, Olot, i poca cosa més, d’aquelles rodalies. El meu pare va marxar aviat del poble però sempre va considerar que Mieres era ‘el seu poble’ i durant uns anys, ja de gran, el portàvem a dinar a Mieres per la Festa Major, a l’ofici, a escoltar les sardanes i a visitar algun parent que encara li restava. Jo crec que, com ens passa a tots, tenia mitificat aquell poble, pàtria de la seva infantesa, escenari de la seva primera joventut, malmesa de forma brutal a causa de la guerra civil. Mieres va restar durant anys molt més lligada a Banyoles que a Olot, però a l’hora de determinar a quina comarca s’adscrivia sembla que va optar per la Garrotxa, encara que no sé pas amb quins criteris.

Amb els anys em vaig assabentar que el meu avi Sidro, carreter d’ofici, carreter constructor de carros, no era de Mieres, sinó de Beget, i que havien hagut de fugir d’aquella zona a causa de les guerres carlines. Mieres va ser durant molt de temps un indret conservador i carlista. M’hauria agradat saber més detalls d’aquestes històries, però el meu pare era el petit d'onze germans i poca cosa he arribat a esbrinar sobre el tema, més enllà de entendre que aquella fugida devia representar, en l'època, un bon trasbals, a més de la pèrdua de molts bens materials esmerçats en ‘la causa’. Les guerres carlines encara estan també, em sembla, poc i mal explicades i les interpretacions que se’n fan són sovint interessades i parcials. No es pot entendr la guerra civil en el context català, sense intentar, al menys, conèixer els dramàtics fets de les carlinades.

Durant anys jo també vaig mitificar aquells indrets. A la novel·la ‘Ombres’ vaig inventar una Mieres mítica i la vaig anomenar Userda, que és com en deia el meu pare de l’alfals. A l’editor no li va agradar massa el nom, deia que li sonava a l’herba de les vaques, i, efectivament, és una herba per al bestiar, i ara diuen que també molt bona per a les persones, per cert. Mieres també ha estat una població lligada al santuari del Collell, on molts nois del poble, com el meu pare, anaven a estudi, a peu, i on hi havia seminari. Ara tothom coneix la zona per la novel·la de Javier Cercas, però a les d’en Gironella ja s’esmentava el lloc i la seva relació amb la guerra civil, durant la qual va ser presó republicana. Hi ha molts fets encara mal explicats o explicats de forma fragmentada, en relació a aquella època i a aquell lloc.

A mi Userda em sonava com la casa Usher de Poe i tot plegat m’evocava paisatges emboirats i decadents, misteriosos i humits, amb amagatalls pregons i grans drames familiars. Sagarra recull el nom de l’herba en aquell poema tan bonic: vinyes verdes vora el mar, sou més fines que l’userda... Mieres va ser un escenari molt important de les lluites remences. Tot plegat em semblava que lligava la mar de bé, a més del fet que el nom de Mieres, que pot venir de Miliarius, s’havia dit també que provenia dels camps de mill, una altra menja vegetal avui limitada als ocellets de gàbia. He recuperat aquesta Userda garrotxina inventada en d’altres relats i encara tinc corda per estona.

Els meus parents de Besalú i alguns altres pobles coneixien persones d’Oix, lloc on jo no havia estat mai fins fa pocs anys. Oix era, en el meu imaginari, estimulat pels relats familiars, un poble ple d'històries de maquis, de contrabandistes, de guàrdies civils, de pagesos estraperlistes, d'amants clandestins i de misteris de tota mena. Quedava força aïllat, durant anys es va reivindicar la carretera Oix-Beget, sense èxit. Em sap greu, he oblidat moltes coses o les recordo malament, quan ets petit no escoltes massa els grans, i els adults tampoc t’expliquen tota la veritat dels fets, encara menys en aquells temps.

Aquest cap de setmana he tornat a Oix, per anar a una caminada, la Marxa de Veterans que organitzava el Foment Martinenc. Ha plogut molt però la caminada s’ha fet igualment, i, malgrat que he quedat ben remullada el passeig sota la pluja m’ha evocat excursions juvenils entre boires humides, i el paisatge garrotxí m’ha tornat a semblar amarat de secrets i enigmes. Avui hi ha més turisme, els pobles han canviat molt perquè ja són, de fet, indrets de serveis amb una agricultura gairebé testimonial, si la comparem amb la d’altres èpoques. Ja no fan olor de vaques ni de garrofes i les cases no són fumades sinó que presenten un saludable aspecte una mica artificial, com les dones maquillades amb excés i massa ben vestides.

Malgrat que Ombres va tenir alguna crítica acceptable, no es va vendre massa, però en ocasions en què li he donat un repàs m’ha semblat una novel·la prou digna. L'època de La Magrana amb Carles-Jordi Guardiola com a director editorial va ser remarcable, llàstima que molts d'aquells títols avui s'hagin gairebé oblidat, perquè el conjunt de la col·lecció de narrativa Les ales esteses era molt bo. Jo crec que la van etiquetar com a novel·la rural, i com que s’havien publicat feia poc Pedra de Tartera i Camí de Sirga potser el tema ja cansava, malgrat que crec que la meva és força diferent i que aquestes etiquetes són absolutament arbitràries. Probablement no la trobareu a les llibreries, és clar, ja se sap com va, això dels llibres, ben aviat desapareixen dels prestatges comercials, però si algú hi té interès la pot recuperar en alguna biblioteca. Sempre he pensat que podria ser una bona pel·lícula, una interessant sèrie de televisió, somniar costa poc. A l’època en què la vaig publicar a la segona cadena emetien unes petites falques sobre llibres, L’Odissea, molt reeixides, breus, i vaig tenir la sort, gràcies a l’editorial, que me’n gravessin una. Recordo que vaig anar a Mieres amb el periodista, que si no recordo malament era Lluís Quinquer, i dos tècnics, i vaig explicar una mica de què anava la novel·la davant de la casa, ja enrunada, on havia nascut el meu pare, aleshores molt malmesa, amb un bosc de blets i ortigues al davant. Era una casa de lloguer, que el propietari no els va voler vendre mai. Avui l’han refet, és una casa rural d’una certa categoria i ha conservat el nom de Cal Carreter. Vam fer un molt bon esmorzar a Can Met i a ells els va sorprendre aquell poble, aquella vall, el profund silenci, l’església imponent amb els xiprers al costat. Jo em vaig sentir escriptora consagrada, pobra de mi. Ja fa quinze anys, d’aquella sortida televisiva.

Cada paisage té les seves característiques i la seva bellesa. La Garrotxa és molt especial i espero que l’excés turístic no acabi amb el seu misteri ni amb la seva màgica bellesa, una mica salvatge, una mica tràgica. Una bellesa que es mostra molt més contundent sota la pluja i entre boires, com aquest diumenge.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos