Un parell de llibres a la tauleta de nit

De vegades recordo els primers temps del blog i com, al principi, la meva intenció era parlar de literatura. Fins i tot vaig endegar un primer blog que es deia Vida i Literatura, nom, com he comprovat, ben poc original. A la llarga, m'he dedicat a parlar del que em venia de gust, sense tenir en compte especialitzacions intel·lectuals.

Avui retornaré als orígens I parlaré de llibres, de dos llibres molt diferents que tinc sobre la tauleta de nit. Un d’ells és un regal que em va fer la meva filla pel sant, el Barri Xino del Sebastià Sorribas, un llibre aparentment senzill, sense pretensions, testimonial i dedicat, segons explica l’autor, a recuperar la memòria del seu barri per tal que els néts l’arribin a conèixer i valorar.

Tot just l’acabo de començar i m’he trobat amb unes reflexions molt interessants sobre la memòria. L’autor diu que ens explica allò que creu que és veritat, ja que ha comprovat com n’és d’enganyosa, la memòria, al llarg dels anys, i explica algunes anècdotes sobre fets que ell creia haver viscut i que ha comprovat que no eren com els recordava o que ni tan sols s’havien esdevingut.

Crec que és freqüent, quan ets jove, sentir explicar als grans les mateixes coses de formes molt diferents. De vegades pensem que algú ens menteix, quan ens explica alguna cosa que nosaltres sabem –o creiem- que no és veritat, però ja dubto de tot i m’adono que de vegades el narrador està ben convençut del que ens explica. Per això em sembla tan difícil admetre la memòria oral, enganyosa, o donar com a bo fins i tot allò que està escrit molt després d’esdevenir-se.

Més enllà dels possibles enganys que la memòria de l’autor, de forma involuntària, ens endegui, em sembla que m’ho passaré molt bé amb el llibre. Sorribas, mort l’any passat i a qui jo no coneixia personalment, però amb qui havia compartit algunes d’aquelles glorioses escoles d’estiu dels setanta, va ser molt més que l’autor del Zoo d’en Pitus. Que aquest llibre, per a mi no pas el millor, ni de bon tros, de l’escriptor, hagi arribat a best-seller infantil mostra que encara som un país força carrincló, la veritat. Tinc molt de respecte per en Folch i Torras, però costarà superar l'escola literària que va consolidar. L’èxit d'en Pitus és sorprenent, com ho va ser el del Mecanoscrit pedrolià, segons la meva modesta opinió. Em sorprèn també, a nivell més internacional, l'èxit de Pinotxo, per exemple.

Un altre llibre que ha arribat a les meves mans per casualitat ha estat Tom est mort, de Marie Darrieussecq, una escriptora francesa que jo no coneixia de res fins que no em vaig endur de la biblioteca del barri el llibre, perquè es veu que han fet un increment de fons amb llibres en d’altres llengües, i n’hi havia uns quants de nous, en francès. Vaig agafar-lo per practicar una mica la llengua dels meus estudis juvenils. Resulta que l’autora és força popular al país veí, i que el llibre fins i tot ha desvetllat polèmica.

És un llibre ben escrit, pel meu gust massa retòric. L’argument és senzill, una mare, després de deu anys d’haver perdut un dels seus tres fills, un infant de quatre anys i mig, recorda els fets i, sobretot, evoca el dolor que li va produir aquesta mort. Com que el tema no dóna per gaire més que per a un relat llarg, l’autora manté el misteri de com va ser la mort, planant pel llibre, una petita trampa habitual en molts volums, absolutament lícita i força efectiva. Jo m’hi he avorrit força, la veritat, com molta altra gent, però he de dir que també ha comptat amb crítiques devotes i elogioses.

Doncs es veu que el llibre ha desvetllat, a més un cert poti-poti, cosa que sempre ajuda a vendre. Una altra autora, Camille Laurens, ha titllat Darrieussecq de plagiadora psíquica, ja que ella va escriure un relat, fa anys, sobre la mort d’un seu fill petit i creu que ha estat copiada d’una forma subtil, no evident, interior, com si diguéssim. Laurens critica l’autora, també, perquè troba que és lleig recórrer a aquestes còpies una mica etèries quan no s’ha passat pel tràngol de la mort d’un fill, de veritat. Tot plegat, un marro força gratuït, coses de la vida intel·lectual i de les enveges professionals, al capdavall. Si aneu als enllaços trobareu opinions i informació per a tots els gustos.

Fa anys França era el nostre mirall intel·lectual, ara les coses han canviat molt i com en el cinema, molts volums ni tan sols no es tradueixen. Ja és més fàcil, molt més, trobar llibres i revistes en anglès que no pas en francès. Però de tant en tant està bé donar una ullada als nostres veïns del nord, per veure que s'hi cou, a la cultureta, més enllà dels Pirineus. I dos temes inquietants, en resum: els enganys de la memòria i el plagi espiritual voluntari o no. Jo crec que ambdós van lligats, perquè sovint ens sembla que algú ens ha copiat una bona idea, però moltes vegades la suposada còpia respon a la casualitat, a la tradició comuna, a l'atzar. Malgrat que, ep, també hi ha qui ens enreda intencionadament i qui ens copia amb tot el morro.