Acudits i fideuàs

En l’anterior post feia referència al Rector de Vallfogona i al fet que, quan jo era petita, en corrien molts acudits. Jo no sabia qui era, intuïa que era un capellà maldestre i poc cultivat, que feia riure tothom. Fins i tot pensava, de forma errònia i ignorant, que era totalment imaginari, el personatge.

El meu oncle capellà en sabia una rastellera, d’acudits del rector, i tenia molta gràcia per explicar-los. Una iaia de la meva escala, de Blanes, també n’explicava molts. Eren tots força innocents, és clar. De vegades es comenta que la tradició oral s'ha perdut, però jo crec que no és així, car en trobades informals d'amics la cosa ressuscita i també s'expliquen avui tota mena d'anècdotes, llegendes urbanes i brames diverses, de forma desacomplexada i riallera. En transcric alguns perquè així quedaran penjats per internet, on, per cert, ja es pot trobar molt de material sobre Vicenç Garcia.

Doncs resulta que una vegada van regalar un cabrit al rector mentre aquest era a dir missa. La majordoma no sabia com cuinar-lo i temia que el mossèn s'enutgés si no li encertava el gust, així que se’n va anar a l’església, es va posar al darrera de tot amb el cabrit a les mans i l’anava ensenyant al rector.

Aquest, girant-se cap a la gent, va fer, cantant a l’estil gregorià:

‘Dona nostra, dona vostra,
vos que del cabrit feu mostra,
mig rostit i mig fregit,
cap I pota a la cassola,
in secula seculòrum,
amén’

En una altra ocasió hi va haver un important robatori. El rector va manar a tot el poble que anés a l’església, que ell llançaria una pilota i amb l’ajuda de Déu la pilota tocaria el culpable. Però la pilota va picar en una columna i va anar a parar al cap del rector:

‘Germans caríssims –féu-, de rebot no val’.

Durant una llarga sequera, de les d'abans del canvi climàtic, que també eren prou importants, va anar tot el poble a l’església per demanar pluja. El rector es va negar a començar les pregàries:

‘Homes de poca fe, heu vingut a demanar aigua i ningú no porta paraigua’ –els va dir, als feligresos.

Em sap greu haver oblidat moltes d'aquestes contalles. A la història literària de qualsevol país sempre hi ha algú d'aquest tipus, que passa a la història mitificat com a graciós i ocurrent. En castellà expliquen moltes anècdotes, per exemple, sobre Quevedo.

L’Herald de l’Eixample em va fer notar que no havia mencionat l’Editorial Millà, amb allò del català, mare de totes les llengües. De l’Editorial Millà, una mina bibliogràfica, era també un llibret d’acudits que recollia facècies humorístiques que ara ens costarien d’entendre. Recordo un acudit breu que feia el meu avi, i que després crec que vaig llegir a aquell libret:

‘He vist un gat que feia bu-bup, vuit dies que no menjava’. Avui, la majoria de gossos nostrats ja no fan bup-bup sinó guau-guau, al menys a nivell popular, per influència del castellà, però ningú sembla interessat per ara a normalitzar el llenguatge d'aquestes animals domèstics, i, és clar, avui l’acudit no té gràcia. Tampoc els gats catalans feien miau sino meu i marrameu, cosa que fa pensar que tot és del color del cristall amb què es contempla, com deia Campoamor, però també segons l'oïda nacional que ho percep.

Tot ha canviat molt però, reciclats I adaptats al present, m’arriben de vegades per email acudits i narracions que són molt antigues, qui sap si ja van sortir d’algun text clàssic. Una mena d'endevinalla antiquíssima és aquella de l'animal que va amb quatre, amb dos i amb tres peus, segons l'edat. També deu ser molt antiga, car l'he llegida situada a moltes guerres, aquella història de la monja molt velleta a qui uns soldats no volen violar, a causa de l'edat i que protesta 'la guerra és la guerra'! Avui potser sembla masclista, és clar, i, a més, mostra com aquesta activitat soldadesca de violació en la disbauxa, ha estat constant. L'antimilitarisme de fer volar colomets però, em sembla una mica suïcida, tal i com va i ha anat el món. Pel que fa al bon rector, és encara una figura poc coneguda, i per a més desgràcia els entesos van considerar que la seva època literària era la Decadència. Els anys catalans més hispànics i trabucaires no toquen, en aquest temps nostre ple de glorioses i tergiversades relectures històriques, però sembla que els trabucs encara són vigents a nivell folklòric.

Ahir, pel matí, vaig caure en el parany d’anar a fer un volt per Montjuïc, escoltar els comentaris de la gent era interessant, perquè constatava el fet que cadascú es munta la història com li convé, com pot i com voldria que fos. La Catalunya més vallfogonesca feia pinya a l’entorn del carnaval casteller i una colla de trabucaires, la majoria més grans que jo, engegaven trets suposadament innocents, però que et podien malmetre el timpà.

Una matrimoni gran que pujava cap amunt amb dos gossos enormes i simpàtics em va preguntar:
-Fan una festa, oi? Ara ja és de Catalunya, oi, el castell?
Els vaig explicar allò de la fideuà i van continuar amunt, animats, però em temo que no devien arribar a temps de tastar cap de les tres mil racions que es van quedar tan curtes.

Avui, com sempre, el pa i circ continua vigent, encara que del pa haguem passat a la fideuà i del circ a les festes populars reivindicatives. Per la tarda vaig veure per la tele en Raimon, m’havia agradat molt i encara m’agraden algunes cançons, però em pregunto si els nous temps no precisen de cantants joves i ardits, ni que sigui de teloners. És com això que li hagin donat el Sant Joan a Porcel. Sobre els cantautors clàssics, corre la brama popular que els més reivindicatius són els més pesseteros, però m'agradaria certificar o rebutjar la informació i tinc curiositat per saber què va cobrar ahir el cantant, per exemple, si és que va cobrar, ep que no ho sé (?). Aquests temes monetaris poden reforçar o contradir el missatge polític i musical, em sembla. De tota manera, al menys podien haver donat l'oportunitat a algun cantautor de la primera volada, que em consta que n’hi ha uns quants de remarcables sense sort mediàtica. Precisament, en els inicis de la Nova Cançó, Espinàs cantava:

Oblidem velles cançons/ que encomanen la tristesa (...)
Si bonic era aquell cant/ i bonica aquella lletra/ i bonic aquell passat/ ja no ens plau mirar endarrere...

Doncs això, que les cançons raimòniques ja són velles i encomanen la tristesa i que potser que mirem al futur sense tantes històries, que no són, ni molt menys, Història amb majúscula. Que una cosa és el respecte i consideració a les avui ja una mica patums supervivents de la Nova Cançó i l’altra promocionar nous valors que cantin coses adients als temps que ens envolten i que ens parlin del que de veritat ens preocupa, als vells i als joves, que n’hi ha uns quants, esperant oportunitats, ep. I demanar que les diguin també amb ironia i fins i tot amb un punt groller, que el xaronisme crític i la tradició dels rectors trencadors és molt important per a sobreviure.

També, en veure els poders municipals, tan retratats, em va venir al cap la cançó de la Trinca:

L’Alcalde va amb la vara/ tothom està per ell/ de tant que s’estarrufa/ no hi cap dins de la pell...

I també vaig recordar en Capri, que en monòleg, fa, presentant el discurs d’un batlle:

-Aquí hi ha l’alcalde que us dirà quatre tonteries...

Per cert, el Rector de Vallfogona, el de veritat, va escriure sobre Montjuïc, sobre el d’aleshores, tan diferent de l’olímpic i casteller que ens han etzibat:

En tos marges, en tes fonts/ seria cosa d'oir/ si los rossinyols cantassen,/ les històries que hauran vist. (...)

El Rector fa referència en un llarg poema a les ermites de la muntanya, on anaven moltes casades a demanar descendència si la cosa no funcionava sense mediacions divines. Sembla que anaven a la de Santa Madrona, però també a la de Sant Julià i a la de Sant Beltran, amb aquesta intenció. Han desaparegut les ermites propiciadores de fertilitat i, és clar, la natalitat ha fet una davallada immensa.

I acabo ja, de nou amb el Rector:

De ací al devant no es dirà/ lo que el món solia dir:/ que el tenir o no tenir/ era ser o no ser, ja.

Diu que Amor governarà,/ i en sa república rara/ valdrá la cosa més cara/ sols un demanar cortés:

Diuen que és mort lo Interés;/ jo no en crec res.