29 de juliol, Santa Marta, la feinera

Avui és Santa Marta, que era el nom de la meva mare i és el nom de la meva filla. En el cas de la meva mare, Marta va ser durant la seva època un nom original, minoritari, malgrat que ja Guimerà el va triar per a la seva protagonista més emblemàtica. A la meva mare no li van posar pas per tradició familiar, ni tampoc per guimerianisme, sinó perquè era el nom de la protagonista d’una novel·la de Berta de Suttner guanyadora del Nobel de la pau i pionera en la denúncia de la inutilitat i crueltat de les guerres. En el cas de la meva filla, com que això dels noms va a modes i tendències, el nom ja no era tan original durant els setanta, i a escola sempre es va ensopegar amb dues o tres nenes més que el portaven.

Santa Marta és la patrona dels hostalers però com que som en plena temporada turística no crec pas que tanquin els establiments del ram per poder anar a homenatjar la seva patrona. Els sants ja no són el que havien estat. La fira de l'avellana, del cargol o del bacallà o bé les de filiació històrica, han substituït les fires de Sant Tal o Sant Qual, amb èxit remarcable. La Marta bíblica és també una mena de símbol, el paradigma d'una actitud vital pragmàtica i feinera, la meva mare deia que l’havien predestinat, amb el nom. Marta és l’escarràs que fa la feina mentre Maria es dedica a la vida contemplativa i a escoltar el Mestre, que encara lloa la seva actitud. Les Martes són les qui fan bullir l’olla, vaja, mentre les Maries es dediquen a fer política, simplificant el tema. La subsistència en temps difícils, però, va a càrrec de les Martes.

Sobre Suttner i Santa Marta, el fet és que ja han sortit en diferents ocasions al meu blog, perquè en gairebe quatre anys és fàcil repetir temàtiques, així que no insistiré. Suttner va escriure força però el seu llibre més important, per la transcendència que va tenir, va ser Abajo las armas (no sé ben bé com traduir al català aquest títol). Malgrat el ressò, comparable al que va tenir La cabana de l’oncle Tom, novel·la que amb tot el seu sentimentalisme va fer molta feina al carrer per a l’abolició de l’esclavatge, les guerres a Europa i a la resta del món han continuat i com denunciava Suttner, beneficiant, tan sols, als qui negocien amb les armes.

Sobre llibres i guerres, una amiga i companya de l’escola va insistir en deixar-me la novel·la Cometas en el cielo ambientat en les doloroses guerres d’Afganistán, abans de marxar de vacances. Tinc certa prevenció contra els llibres que tothom llegeix, encara més si els han fet també en pel·lícula. És una prevenció injusta, és clar, un prejudici com tants d’altres. Per acabar-ho d’adobar vaig llegir alguna cosa sobre la història que explica titllant-la de previsible i excessivament sentimental, àdhuc una mica tramposa.

He de dir que me l'he empassat molt de pressa i que m’ha agradat, que he passat una bona estona llegint-lo i que m’he emocionat i tot, encara que potser sí que és una mica previsible i que l’autor recorre a alguna trampa literària, cosa, per altra banda, ben legítima. Llegeixo també aquests dies, si trobo La Vanguardia, algunes de les cròniques que Tamara Djermanovic escriu des de l’antica Iugoslàvia, Viaje a mi país, ya inexistente, un títol ben expressiu de la realitat.

Fa uns dies vaig llegir al mateix diari una entrevista a un vell ex-combatent, supervivent de la Batalla de l’Ebre, batalla avui en perill d’esdevenir parc temàtic i font de turisme oportunista. L’home era una criatura quan hi va anar, i, insisteixo en l'espinós tema, no feia falta enviar tot aquell jovent, pràcticament adolescent, a morir, la guerra ja estava dada i beneïda, encara que les lectures heroïques insiteixin en allò de resistir era vèncer. Tres guerres, tres països, tres realitats molt diferents que convergeixen en un mateix destí: els resultats de les guerres van desfer el món anterior, que, amb els seus conflictes, més o menys, surava en un context no pas del tot tranquil però millor que no pas el que va venir després. Llargues postguerres plenes de ressentiments, l'alentiment del progrés, el desastre difícil de refer.

Democràcia, pau, tot sembla sòlid, però tot és fràgil. Ni afgans ni iugoslaus eren massa diferents de nosaltres. Un boig carismàtic i els seus seguidors poden esberlar les paus aparentment més estables, a tot arreu hi ha ressentiments per atiar. Aquí, a Boltaña, on he estat uns dies, hi fan colònies d’estiu, crec que els infants són del mateix Aragó. Em pregunto ja fa anys perquè a nivell estatal no es fomenten molt més els intercanvis infantils i adolescents entre comunitats, cadascú es queda a casa seva i d’allà, quan és més grandet, a l’estranger, amb alguna remarcable excepció. Llegeixo tants tòpics de tots colors sobre catalans, andalusos, gallecs, madrilenys i el que sigui que de vegades em fan esgarrifar. Un pou de ciència són els comentaris que la gent penja darrera dels articles dels diaris, sembla que sense gaire filtre seriós, potser per allò de la llibertat d’expressió. És clar que algú pot resultar molt agressiu parlant, escrivint, però incapaç de matar una mosca en la realitat.

El mestissatge cultural, escriu Tamara Djermanovic, és una gran riquesa en temps de pau però, en temps de guerra esdevé una amenaça. Una gran veritat que sovint s’oblida. O potser és que el destí dels homes i les dones és l’oblit, oblidar el mal, refer-nos de les tragèdies, però també oblidar el bé, la pau, la bona convivència i anar insistint en burxar allà on més empipa a l’altre.

Suttner i d’altres del seu temps van iniciar un camí difícil, almenys, en teoria, avui la guerra, al nostre món occidental, no es ben vista. Però una cosa són les paraules i els coloms de la pau i l’altra les mides efectives per a evitar-la in secula seculorum, per desgràcia.